Category Archives: Restauració

Exercici d’ampliació

Leave a reply

El llast del lerrouxisme

 

Lerroux fou enviat a Catalunya per Moret amb el doble objecte de desbaratar el proletariat i d’evitar que les masses obreres s’integressin al moviment catalanista.

Cal reconèixer que aquest doble objecte que el centralisme espanyol encarregà al confident Lerroux, fou assolit.

Lerroux, amb el llenguatge extremista i de tons anarquitzants, aconseguí d’atraure’s els obrers agrupats a l’entorn de les societats professionals i de les caixes de resistència, i els integrà a una acció demagògica que culminà en els fets de 1909 (dels quals Lerroux n’estigué absent) i que són seguits d’una llarga estela de repressions.

El «Partido Republicano Radical» –que de tot ha tingut menys de republicà i de radical– acabdillat per Lerroux aconseguí tenir una força política amb la qual el Govern de Madrid podia justificar a tothora l’«espanyolisme» de Catalunya i dir que el catalanisme era un moviment reaccionari sostingut per agents pertorbadors i justificar així les persecucions contra les coses de Catalunya, alhora que enlluernades les masses obreres per les frases llampants de llur agent, vivien desviades del propi camí de classe i no resultaven un perill pel feudalisme governamental, sinó que, indirectament, en encarar-les contra el catalanisme, sostenien la seva política.

Per a portar a terme l’obra que li encarregà Moret, Lerroux, sota l’etiqueta anarquista, organitzà grups en els quals hi infiltrà agents de policia. D’altra banda, amb la consigna d’espanyolisme, formà altres grups entre l’oficialitat de l’exèrcit. Tots ells els feu coincidir, a desgrat de llur divergència, en el seu odi contra el catalanisme presentant-lo als ulls dels obrers com a reaccionari, i com a separatista als ulls dels militars monàrquics i unitaris.

Pot dir-se que el període de terror de les bombes –Rull era mogut per la policia– fou obra de Lerroux. Com també és ell, l’autor moral de la crema pels militars del «Cu-Cut!» i «La Veu».

lerroux-caricatura1

La «Solidaritat», que sorgí com a protesta d’aquests fets vandàlics, recolzats per les autoritats centralistes, tingué sempre enfront les hordes bàrbares del lerrouxisme.

La «Solidaritat» marca la primera fita en la davallada de la política funesta de Lerroux.

Més tard, en descobrir-se que les organitzacions terroristes eren mogudes per funcionaris públics, policies, militars i guàrdia civil, féu reaccionar el poble. La classe obrera es desentengué, desenganyada, de la política, i tornà a les societats obreres. La classe mitjana a poc a poc s’integrà al catalanisme.

Aquest divorci entre catalanisme i obrerisme, fruit del lerrouxisme, fou funest per a Catalunya, car el catalanisme, en mans de les dretes, era una cosa tancada i no prenia, enfront del govern imperialista espanyol, l’aspecte d’un moviment general del poble. Aquest divorci féu possible que durant la guerra, i després d’ella, els grans moviments sindicals fossin combatuts pels homes de la «Lliga» en nom del catalanisme, tot col·laborant amb el Sometent a la repressió social. La «Lliga» feia de suport a Anido-Arlegui, «Sindicato Libre», etc.

Fou necessari la vinguda de la Dictadura de Primo de Rivera –recolzada per la «Lliga» –perquè amb la seva doble repressió contra el catalanisme i contra el moviment obrer, aquestes dues corrents que motius anecdòtics els feien separar, convergissin en la lluita contra l’Estat i la burgesia. Contra l’Estat imperialista espanyol que féu ajuntar els lluitadors d’ambdues causes en els patis de les presons i els camins de l’exili. Contra la burgesia –la catalana especialment– perquè enfront de la dictadura, aplaudí, i quan Primo es girà contra Catalunya, s’esporuguí i abandonà en mans de la classe obrera el moviment reivindicatiu de la llibertat catalana.

Ni sota les banderes de Prats de Molló, ni en el fet de Garraf, no hi havia cap burgès. Foren únicament els obrers, que en els moments de perill defensaren la causa de Catalunya. I cal reconèixer que entre les tendències obreres, els que més s’hi han distingit, han estat els comunistes.

Caiguda la monarquia, el moviment obrer i el catalanisme diversificat han tingut una actuació paral·lela. El catalanisme burgès, de la «Lliga» i «Acció Catalana» han quedat gairebé anul·lats com a força preponderant. La massa obrera sindicalista, fugint del seu apoliticisme suïcida, ha votar per l’Esquerra Republicana acabdillada per Macià…

Però encara queda el llast del lerrouxisme, que cal acabar. Si bé Lerroux políticament ja no representa res a Catalunya, queda encara dintre del moviment obrer residus de la seva obra, que cal extirpar. Avui Lerroux, cap d’un partit conservador nacional espanyol, premi als serveis que prestà a la burgesia panespanyola desviant el moviment obrer català i enfrontant-lo amb el catalanisme, ja no és un perill…, però la seva mala llevor no ha estat del tot arrencada.

Sota aspectes característics no massa dissemblants del lerrouxisme, el «Partido de Extrema Izquierda Federal Revolucionaria», dirigit per l’aventurer Jiménez, comandant de l’exèrcit, cerca de crear un confusionisme en el camp obrer. Parla també un llenguatge de demagògia anarquitzant i sol·licita el vot dels treballadors. En les eleccions de segona volta, s’anava a votar en nom de l’anarquia!

Dintre de la C.N.T. a Catalunya, es nota encara el llast del lerrouxisme en la resistència de certs elements a catalanitzar l’organització. La seva premsa, manifestos, cartells, etc., tot és encara en castellà. La F.A.I. és l’expressió més autèntica del lerrouxisme dintre de la C.N.T.

La posició de la C.N.T. declarant que s’aixecaria en armes contra tot moviment separatista, és encara la veu del lerrouxisme contra la llibertat.

Cal acabar per sempre amb el llast del lerrouxisme, catalanitzant la C.N.T., per una banda, tot reforçant, per l’altra, el Bloc Obrer i Camperol com organització política de classe del proletariat.

Jaume Compte

Article publicat a «L’Hora», 41, el 16 d’octubre del 1931

Respon les següents preguntes en un arxiu de Word i envia’l a alexrosinstitut@gmail.com:

1.       Contextualitza el moment històric en el que esta escrit aquest article

2.       Quins van ser, segons Jaume Compte, els objectius del partit de Lerroux i si  es van assolir

3.       A què es refereix Jaume Compte quan menciona els fets de 1909? I a què es refereix quan parla del Cu-cut?

4.       En què va consistir Solidaritat Catalana?, per què segons Jaume Compte va ser la primera fita en la davallada política de Lerroux?

5.       Què era el Sindicato Libre?

6.       Quina va ser la posició del catalanisme de la Lliga davant la situació obrera?

7.       Quina va ser la postura de la Lliga davant la instauració de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera?

8.       A què es referix Jaume Compte quan parla de Prats de Molló?

9.       Quin va ser el catalanisme hegemònic durant la Restauració?, quins eren els seus líders?

10.   Quin va ser el catalanisme hegemònic després de la proclamació de la República?, quins eren els seus líders?

 

Data límit de tramesa 27 de febrero de 2011.

Alfons XIII

Leave a reply

JAVIER TUSELL Historiador

‘Alfonso XIII fue un rey liberal, pero no democrático’

JOSÉ A. CARRIZOSA – Madrid – 04/12/2001

Alfonso XIII, del que el próximo año se cumple un siglo de su llegada al trono, es una de las figuras de la historia reciente de España en cuya trayectoria y personalidad menos se ha profundizado. Al hilo de esta efeméride, Javier Tusell, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, y Genoveva G. Queipo de Llano, profesora titular de la misma especialidad, publican en Taurus una ambiciosa biografía de más de setecientas páginas -Alfonso XIII, el rey polémico- en la que, por primera vez, afloran aspectos desconocidos del rey que precedió a la II República y a la guerra civil.

Alfonso XIII es para los autores un rey que, con frecuencia superado por los acontecimientos, desarrolla una monarquía liberal en una sociedad predemocrática y que arrastra una mala fama histórica que se prolonga desde el final de su reinado hasta nuestros días.

‘Es una mala fama’, declara Tusell, ‘que se explica por la propia trayectoria del rey. Fue un monarca derrocado y demasiado liberal para los franquistas. Desde una óptica actual, la suya no fue una monarquía democrática, aunque sí lo fue liberal o, por lo menos, relativamente liberal’.

Es un rey liberal y no democrático, añade, ‘en primer lugar porque la sociedad española de su época era una sociedad predemocrática. Las elecciones no representaban la soberanía popular porque los Gobiernos hacían trampa, y en eso no tenía que ver el rey. Además, la Constitución española tampoco era democrática; el rey tenía un papel en relación con el Ejército y con la política exterior del país muy superior al que se consideraría normal en un país democrático’.

Javier Tusell asegura que la idea que se tiene de Alfonso XIII como un monarca poco respetuoso con el parlamentarismo no es cierta: ‘Aunque a lo largo de su reinado no hay una uniformidad en este sentido, la idea que se tiene de él de un monarca enfrentado con el parlamentarismo no es exacta. Incluso la mejor etapa de su reinado es el periodo que va desde 1910 a 1914, en el que está más vinculado con la izquierda de su época y tiene el apoyo de intelectuales como Ortega. Cuando Alfonso XIII marcha al exilio en abril de 1931 no cuenta ni con el apoyo de los monárquicos de extrema derecha, que lo consideran demasiado liberal y que le piden que abdique en su hijo Juan, que, en esos momentos, sí representa mucho más lo que puede ser una monarquía autoritaria’.

El rey, sostiene Tusell, no da el golpe de Estado que en septiembre de 1923 trae la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, sino que acepta una política de hechos consumados y no hace ningún esfuerzo por reconducir la situación. ‘Cuando se produce el golpe de Estado, los opositores a la dictadura en España son poquísimos. No es opositor ni el Partido Socialista, y cuando la dictadura cae, en 1930, don Alfonso no lucha por mantenerla; pone en marcha un cierto liberalismo que ya está anclado en el pasado y que no responde a las expectativas de la sociedad española’.

Desde esta perspectiva, Javier Tusell insiste, y éste es uno de los argumentos centrales de la obra, en que es una simplificación histórica decir que si España no alcanzó la democracia durante su reinado fue por culpa de Alfonso XIII.

La trayectoria política del rey estuvo fuertemente condicionada por la guerra de Marruecos y, dentro de ella, por el desastre de Annual, en 1921, del que se hizo responsable al monarca. Tusell ha podido documentar en su libro que Alfonso XIII estuvo completamente al margen de la preparación de las operaciones militares, pero que sí tenía una estrecha relación con los mandos militares, y en especial con el general Fernández Silvestre: ‘Alfonso XIII, que era un militar vocacional, está muy implicado en todo lo que es la vida del Ejército, y de hecho interviene mucho en la política de ascensos. Eso va a tener unas consecuencias malísimas para él, porque cada error que cometa el Ejército se le va a achacar a él. Además, el Gobierno creía, poco antes de Annual, que la guerra de Marruecos estaba acabándose’.

El reinado de Alfonso XIII, señala Tusell, tiene muchos errores pero también algunos aciertos. ‘En la política interna’, afirma el historiador , ‘muchos de los dirigentes de la época se equivocaron mucho más que el rey. El propio Maura se equivocó más que él. Don Alfonso tuvo un gran acierto al comienzo de su reinado, que fue contar con José Canalejas, que le duró muy poco, y un gran error, que fue el general Primo de Rivera, que le duró mucho’.

¿El rey tenía claro cuál era el rumbo que debía tomar España para su modernización? ‘Alfonso XIII, en un símil que se ha utilizado alguna vez, era un piloto sin brújula. A un rey democrático el rumbo se lo dan las elecciones, y él no tenía esa brújula porque las elecciones no reflejaban la realidad del país. Él tenía un claro deseo de modernizar el país, pero no tenía una idea muy clara de cómo hacerlo, al igual que la mayoría de los políticos de su época’.

A juicio de Tusell, su proyección en la sociedad española estuvo también condicionada por algunos rasgos de su personalidad, como una excesiva tendencia a la frivolidad: ‘Muchas veces fue muy frívolo, como cuando apareció divirtiéndose poco después del desastre de Annual, y además era bastante bocazas, por emplear un término coloquial. Se le ve con buenas intenciones, pero con frecuencia mal dirigidas’.

La renuncia al trono en abril de 1931, dice el autor de la biografía del rey, fue inevitable, pero fue un gesto muy acertado: ‘Alfonso XIII fue más consciente de que era lo mejor que se podía hacer en ese momento por España que algunos de los políticos que lo aconsejaban’.

Primo de Rivera justifica els lladres

Leave a reply

 

El gorrión perjudica los sembrados, porque diezma el grano, pero come tal cantidad de insectos que beneficia con creces a la agricultura. Da más de lo que hurta. Los ladrones también. Haz una estadística de lo que entre todos ellos roban en un año, y valúalo. Y después haz otro de lo que ganan millares de policías. Sin ladrones, la guardia civil, la policía, muchos jueces y autoridades, estarían de más, y no se fabricarían llaves, ni cajas de caudales, ni puertas, ni cerraduras… ¡Cuánta gente desocupada! ¿Qué desastre! ¡Si todos los ciudadanos cumplieran la ley, cuánta gente se quedaría sin comer!.

 

Extret de Ramón Tamames (2008): Ni Mussolini ni Franco: la dictadura de Primo de Rivera y su tiempo, Barcelona, página 34

EL ERROR BERENGUER

Leave a reply

 El Sol, 15 de noviembre de 1930

No, no es una errata. Es probable que en los libros futuros de historia de España se encuentre un capítulo con el mismo título que este artículo. El buen lector, que es el cauteloso y alerta, habrá advertido que en esa expresión el señor Berenguer no es el sujeto del error, sino el objeto. No se dice que el error sea de Berenguer, sino más bien lo contrario (…). Son otros, pues, quienes lo han cometido y cometen; otros toda una porción de España, aunque, a mi juicio, no muy grande. Por ello trasciende ese error los límites de la equivocación individual y quedará inscrito en la historia de nuestro país. (…) La Dictadura ha sido un poder omnímodo y sin límites, que no sólo ha operado sin ley ni responsabilidad, sin norma no ya establecida, pero ni aun conocida, sino que no se ha circunscrito a la órbita de lo público, antes bien ha penetrado en el orden privadísimo brutal y soezmente. Colmo de todo ello es que no se ha contentado con mandar a pleno y frenético arbitrio, «sino que aún le ha sobrado holgura de Poder para insultar líricamente a personas y cosas colectivas e individuales. No hay punto de la vida española en que la Dictadura no haya puesto su innoble mano de sayón. (…) Desde Sagunto, la Monarquía no ha hecho más que especular sobre los vicios españoles, y su política ha consistido en aprovecharlos para su exclusiva comodidad. La frase que en los edificios del Estado español se ha repetido más veces ésta: «¡En España no pasa nada!» La cosa es repugnante, repugnante como para vomitar entera la historia española de los últimos sesenta años; pero nadie honradamente podrá negar que la frecuencia de esa frase es un hecho. He aquí los motivos por los cuales el Régimen ha creído posible también en esta ocasión superlativa responder, no más que decretando esta ficción: Aquí no ha pasado nada. Esta ficción es el Gobierno Berenguer. Pero esta vez se ha equivocado. Se trataba de dar largas. Se contaba con que pocos meses de gobierno emoliente bastarían para hacer olvidar a la amnesia celtíbera de los siete años de Dictadura. (…) Este es el error Berenguer de que la historia hablará. Y como es irremediablemente un error, somos nosotros, y no el Régimen mismo; nosotros gente de la calle, de tres al cuarto y nada revolucionarios, quienes tenemos que decir a nuestros conciudadanos: ¡Españoles, vuestro Estado no existe! ¡Reconstruidlo! Delenda est Monarchia.- José Ortega y Gasset.

7. LA FI DE LA MONARQUIA

Leave a reply

 

n  El període 1930/1931 és conegut com “la dictablanda”.

n  Es va restaurar la Constitució de 1876.

n  L’oposició s’organitza i signa el Pacte de Sant Sebastià (agost-1930)

n  Caràcter antimonàrquic

n  Es constitueix un Comitè Revolucionari Þ Govern Provisional (1931)

n  Partits representats: PSOE, republicans, catalanistes i galleguistes.

pacto_de_san_sebastian__2

Reunió del Pacte de Sant Sebastià

 

 

n  El Govern intenta “fer com si aquí no hagués passat res”: és l’anomenat error Berenguer

n  12 Desembre de 1930 es produeix l’intent de proclamació de la República a Jaca  (Els líders: Fermín Galan i García Hernández son afusellats)

n  El darrer govern de la monarquia, presidit per l’almirall AZNAR (febrer-1931) intenta donar un caràcter més democràtic al sistema i convoca eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931.

n  Més que unes eleccions municipals, els espanyols les van considerar com un plebiscit entre monarquia i república:

n  Victòria republicana que porta a la proclamació de la II República Espanyola  (14 d’abril 1931)

Proclama de la Dictadura de Primo de Rivera (1923)

1 Reply

primo_de_rivera 

Al país y al Ejército españoles:

 

Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrup­ción la vida española), de recoger las ansias, de atender el clamoroso requeri­miento de cuantos, amando la Patria, no ven para ella otra salvación que libertar­la de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron en el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. [ … ]

 

Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completa­mente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

 

No tenemos que Justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impo­ne. Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de moneda; fran­cachela de millones de gastos reservados; sospechosa política arancelaria por la tendencia, y más porque quien la maneja hace alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando como pretexto la tragedia de Marruecos; in­certidumbres ante este gravísimo problema nacional; indisciplina social, que hace el trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción agrícola e industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia influida por la polí­tica; descarada propaganda separatista, pasiones tendenciosas alrededor del problema de las responsabilidades[ … ]

 

Ni somos imperialistas, ni creemos pendiente de un terco empeño en Marrue­cos el honor del ejército, que con su conducta valerosa a diario lo vindica. Para esto, y cuando aquel ejército haya cumplido las órdenes recibidas buscare­mos al problema de Marruecos solución pronta, digna y sensata.

 

El país no quiere oír hablar más de responsabilidades, sino saberlas exigidas pronta y justamente, y esto lo encargamos con limitación de plazo a tribunales de autoridad moral y desapasionados de cuanto ha envenenado hasta ahora la política o la ambición. La responsabilidad colectiva de los partidos políticos la sancionamos con este apartamiento total a que los condenamos aun reconociendo en justicia que algunos de sus hombres dedicaron al noble afán de gobernar sus talentos y sus actividades, pero no supieron o no quisieron nunca purificar y dar dignidad al medio en que han vivido. 

Miguel Primo de Rivera, Capitán General de la IV Región.

 

ACTIVITATS

A qui acusa Primo de Rivera dels problemas del país?

En quin moment considera Primo de Rivera que comencen els problemas d’Espanya?

Fes un llistat dels problemes del país segons Primo de Rivera? 

Quina és la nova situació per als partits polítics a partir de la Proclama de Primo de Rivera?

 

6. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

1 Reply

EL COP D’ESTAT

El 13 de setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera ( capità general de Catalunya ) va dur a terme un cop d’Estat i va suspendre la constitució, en vigència des de la seva promulgació a l’any 1876 

El dictador ho va justificar com a una necessitat per  

 

n  regenerar el país,

n  netejar-lo de cacics, polítics corruptes,

n  acabar amb el caos social,

n  el comunisme  i

n  les idees separatistes.

 

primo_rivera6

 

n  La crisi de 1917

n  El desastre d’Annual

n  El catalanisme que demanava més autonomia i qüestionava l’estructura de l’Estat, des de la seva perspectiva.

n  Primo de Rivera va rebre el suport de la burgesia i del mateix rei Alfonso XIII.

n  Fa el conegut manifest “Al pais y al ejército españoles” per justificar el cop d’Estat

n  Dissol el Congrés i prohibeix tots els partits polítics. 

 

A.  EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)

 

directoriomilitar

 

–          Constituït per Primo de Rivera i dotze generals a mode de govern

–          Va prohibir tota activitat política: Constitució, Corts, partits, sindicats, ajuntaments, etc.

–          Militarització de la vida pública i repressió de l’obrerisme.

–          No va trobar molt de rebuig popular i, fins i tot va comptar amb un  cert suport de alguns socialistes.

–          L’Estatut Municipal, suprimeix tots els ajuntaments, però crea un nou caciquisme.

–          L’any 1924 va crear la “UNIÓN PATRIÓTICA”, l’únic partit legalitzat (a l’estil del partit feixista italià de Musssolini, al qual vol imitar).

–          La solució al problema marroquí

o   El Desembarcament d’Alhucemas (1925)  en combinació amb França

o   i la victòria al Marroc

o   li van donar una certa popularitat i prestigi ocasional.

B. EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930)

n  Nou govern, presidit per Primo de Rivera i format per membres de la Unió Patriòtica i militars (carteres de Governació, Guerra i Marina).

n  Va fundar l’Estat Corporatiu a l’estil feixista italià:

n  Assemblea Nacional Consultiva, en substitució del Parlament (1927)

n  Formada per representants de les corporacions (sufragi indirecte), per funcionaris i representants socials elegits des de dalt.

C. POLÍTICA ECONÒMICA I SOCIAL

n  La Dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica dels anys 20

n  La política econòmica es va caracteritzar per l’intervencionisme i el monopolisme

n  1924 – Compañía Telefónica Nacional de España (ITT-USA)

n  1927 – CAMPSA

n  Augment considerable de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, hidroelèctriques, noves escoles, etc.)

n  Exposicions Universals de 1929 a Barcelona i Sevilla

n  Conseqüències de la política de prestigi:            

n  Dèficit pressupostari

n  Endeutament de l’Estat

n  Va construir una mena de “sindicalisme vertical” segons el model italià, a través de l’Organización Corporativa Nacional, entitat que regulava les qüestions socials a través de comités paritaris de patrons i obrers.

n  Combinació de

n  repressió sobre el moviment obrer i

n  paternalisme social.

D. L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA

n  Del nacionalisme català

n  degut a la liquidació de la Mancomunitat (1925),

n   la prohibició     de l’ús públic del català,

n  o de la sardana, entre altres mesures.

n  Allunyament de la col·laboradora Lliga Regionalista i

n  de la independentista Federació Democràtica Nacionalista de Francesc MACIÀ, que va planejar un invasió d’Espanya des de França (els fets de Prats de Motlló).

n  Dels intel·lectuals com

n  UNAMUNO  (deportat),

n  Blasco Ibáñez,

n  Ortega i Gasset

n  De l’exèrcit: militars monàrquics van considerar massa llarga la dictadura i van organitzar conspiracions

 

 

 

 

 

 

UNA VISIÓ LITERÀRIA DE LA GUERRA DEL MARROC

Leave a reply

 

“-Toda la porquería del “Narizotas” (el Rey) está ahora saliendo a relucir: los millones que le pagó Marquet para abrir las casas de juego, el Palacio de Hielo y el Casino de San Sebastián, ¿te acuerdas? También en el Círculo de Bellas Artes dicen que está pringado el “Narizotas”. Está en las minas del Rif con Romanones y en el suministro de camiones para el ejército con Mateu; y para colmo de todo, el lío de Marruecos.

 

-¿Y cuál es el lío de Marruecos?

 

-¡Puff! Una historia sucia, porque resulta que él es el responsable del desastre. Le escribió a Silvestre, a escondidas de Berenguer, y le dijo que siguiera adelante. Dicen hasta que, cuando Annual acababa de ser conquistado, le mandó un telegrama a Silvestre que decía “!Vivan tus cojones!” Y cuando se le habló de la catástrofe y de los miles de muertos que había, dijo: “La carne de gallina es barata”…

 

De todas maneras, una cosa es cierta: va a haber un proceso.

 

-¡Un proceso! –exclamé.

 

-Sí. Un proceso para establecer la responsabilidad de lo que ha pasado en África. Los generales están que revientan de rabia. Hasta han amenazado con un pronunciamiento como en los tiempos de Isabel II…”

 

BAREA, Arturo. La forja de un rebelde. 1941.

La Mancomunitat de Catalunya

Leave a reply

 

El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el govern de Madrid per tal d’aconseguir un mínim d’autogovern català. Finalment, i malgrat les reticències, la Lliga va assolir del govern un reial decret, que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.


La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l’estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.


Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d’infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

 

presidents_diputacions_313

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d’institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials o l’Escola del Treball. Prat va crear, també, l’Escola d’Administració Local, d’on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans.


Un dels fets més transcendents de l’obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l’obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.

 

Cap a l’autonomia: la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925

 

La implantació del sufragi universal masculí el 1890 i la unificació del Pla de Barcelona, que creà una entitat municipal de mig milió de persones, van variar de manera substancial el panorama polític a la capital de Catalunya i, de retruc i progressivament, a la resta de Catalunya. La celebració d’eleccions municipals netes, el 1901, donà com a resultat a Barcelona l’arraconament dels partits dinàstics i el primer esbós d’un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d’aquest triomf electoral, revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores denostades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, com a segona plataforma -després del municipi de Barcelona- per reconstruir la personalitat política de Catalunya.


El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l’administració local que parlava de “mancomunitats municipals” per prestar serveis d’interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van presentar una esmena al projecte Maura que consistia a demanar que el dret a mancomunar-se es fes extensiu a les Diputacions, per impulsar ensenyaments tècnics, agrícoles i comercials, crear biblioteques i museus, conservar monuments, repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l’exportació. L’any de la constitució de Solidaritat Catalana, 1906, es reuní per primera vegada, a Barcelona, l’assemblea general de les Diputacions provincials d’Espanya, a la qual Enric Prat de la Riba presentà un disseny per a les mancomunitats provincials, amb competències en obres públiques i comunicacions, beneficència i ensenyament universitari i transferència dels recursos fiscals necessaris per a fer-hi front. A les eleccions provincials de 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, que va anar revalidant fins a l’any de la seva mort prematura, el 1917. Una de les primeres decisions de Prat de la Riba fou la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat. La nova formulació del projecte Maura, presentat a les Corts el juny de 1907, contenia ja el reconeixement del dret de mancomunació a les províncies. A la tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes es posaren d’acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas com «la prueba más sólida, más irresistible, de la capacidad de un pueblo para aspirar a las amplias funciones de self-government».


La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l’assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l’aprovació de la llei de reforma de l’administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s’hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula. Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l’entitat política de Catalunya dins l’Estat espanyol.

L’assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions- va elegir Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, com a president de la Mancomunitat el dia 6 d’abril de 1914. A més de l’assemblea i del president, la Mancomunitat constava d’un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català. Encara que l’Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d’assistència social i l’educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors. A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d’estabilitzar l’acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d’Estat de Primo de Rivera el 1923. El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d’Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.

 

Text extret de la pàgina web de la Generalitat de Catalunya.

 

Més informació sobre la Mancomunitat de Catalunya en aquest enllaç.