Acompanyants

Els companys de viatge són el millor d’un viatge. Així de clar. És el premi i el record, és el que més t’influeix en tot el viatge i amb el que et quedes al final. I en el fons és el que t’anima a tornar a viatjar. Per que quedi clar, els acompanyants els considero des dels que han estat amb tu un parell de dies fins als que han estat fent tot el viatge amb tu. Pots marxar sol o amb algú altre però sempre t’aniràs trobant gent que t’acompanyarà igualment. Jo he tingut la sort de tenir companys que ja coneixia d’abans i sabia que em trobaria com la Rosa, l’Olga, el Lara, la Mabel, la Gina, l’Eva, el Joan i el Roca, gent que m’estimo i que, pel fet de conviure amb ells aquelles experiències, ara encara m’ estimo més.

Però també he conegut molta altra gent nova que m’estimo ara, i m’agrada perquè és com si espargís l’amor per punts llunyans del planeta. Per si això sona massa cursi, ara almenys tinc un facebook amb amics de diferents països, així més internacional. Jo almenys ho trobo enriquidor tenir amics de nacionalitats diferents. Veus que tots ells tenen moltes diferències, tant físiques com culturals o socials… però que alhora tots tenen uns punts en comú que aconsegueixes trobar al cap d’una estona d’expressar-se davant teu. Si viatges amb un company durant tot el viatge poden passar dues coses: o s’enforteix la vostra relació, sigui d’amistat o de parella, o s’escalfa i provoca discussions i conflictes fins que cadascú acaba el viatge per la seva banda. No sol passar tant, però se n’han vist molts casos. Al viatjar sol, les possibilitats de conèixer gent es multipliquen exageradament. Sincerament, viatjar sol és molt recomanable i en alguns casos és la millor opció. De fet, en realitat el fet d’estar sol és més una etiqueta que no pas un estat, perquè poca estona estaràs sol si no ho busques. Per tant, tenint en compte que pots triar estar sol o amb gent, tens molta més llibertat i a més no tens un company o dos que t’acompanyi en el viatge sinó que són centenars els que comparteixen amb tu centenars de trajectes, d’habitacions, de nits de festa, de visites, de volts, de caminades, de converses, de mals tràngols, d’alegries… d’experiències en general. I t’adones que el món encara et guarda, en qualsevol dels seus entranyables racons, persones que valen molt la pena. Persones que no haguessis conegut mai si no haguessis estat en aquell precís lloc, tant remot i inhabitual per tu, i és per això que agraeixes cadascuna de les decisions i accions que has fet per arribar allà on són aquelles noves coneixences.

Ara estic acabant algunes proves pràctiques que em corroboren la teoria de que el grau de simpatia de la gent augmenta viatjant. No només tu ets més simpàtic, pel sol fet que t’obres automàticament, sinó que la gent que t’envolta també ho és amb tu, ja sigui perquè també viatgen i estan oberts com tu, ja sigui perquè són ciutadans normals que els fa gràcia parlar amb algú de Barcelona. Barcelona… aquesta paraula ha estat clau en la primera fase de contacte amb molts dels nous amics. Suposo que també passarà amb altres ciutats, però només dient que ets de Barcelona ja tens un minut de conversa assegurat. Tant et poden començar a parlar del Messi i companyia, com de Gaudí o Dalí, com que hi van anar una vegada i els va encantar. El fet és buscar una excusa per establir un intercanvi de paraules, d’opinions, de visions i de saviesa. I és que s’aprèn moltíssim coneixent gent. El fet de viatjar i conèixer gent t’aporta una quantitat de coneixement impressionant. I no només t’ensenyen sinó que també t’ajuden, a la vegada que et diverteixen i et distreuen. Diversió, saviesa, ajuda… què més pots demanar? I si a més és del sexe contrari encara millor, igual encara pots tenir sexe i tot, l’única cosa que ens faltava demanar.

Perquè clar, això d’anar coneixent gent nova cada dia, com a conseqüència d’anar a llocs diferents, afavoreix les teves possibilitats de lligar, bàsicament perquè coneixes més gent del sexe contrari que encara no ha vist cap cagada teva. Tot i que de fet això no és el més important perquè amb tots hi gaudeixes molt i de formes diferents. També s’ha de dir que coneixes personatges peculiars, que potser d’entrada farien por però si t’acostes a la vora t’adones de la fragilitat i sensibilitat que dissimula el seu posat descuidat. Jo sóc del parer que no s’ha de rebutjar aquesta gent pel mal aspecte que puguin tenir, una clàssica acció del turista de guia i ampolleta d’aigua. En realitat no són perillosos, són gent en busca d’atenció i aprehensió sense intenció de fer mal.

Sempre hi haurà algun malparit a tot arreu, però el que està clar és que no ajudarà en cap cas mostrar por, rebuig o poc respecte. Potser és perquè jo també estic boig, sóc molt confiat i tinc cicatrius a la cara, però tots aquests personatges sempre se m’han presentat simpàticament i no m’han causat mai problema sinó tot el contrari. Així doncs, parlar amb qualsevol persona, independentment de com sigui, és sempre una activitat quasi obligatòria pels viatjants. De fet, és una de les coses que més trobo a faltar. Estar parlant durant una hora en anglès amb algú de qualsevol país és un exercici de llenguatge que t’aporta molt més que la comunicació convencional. Ara a la mínima que puc, quan veig un estranger per aquí, l’enganxo per banda i intento impedir el silenci.