El menjar

El menjar és una de les coses més simpàtiques i estimulants dels viatges. Has d’estar obert a noves sensacions gustatives i voltant pel món no es pot ser llepafils perquè pots trobar-te de tot (i quan dic de tot vull dir TOT). A Japó tenen un plat que només es pot permetre l’elit nipona i que consisteix en posar decoració a un fetus de gos; a Tailàndia mengen grills i saltamartins fregits i condimentats com si es tractessin de llaminadures o fruits secs; a Austràlia la carn més barata que et pots trobar en un supermercat és ni més ni menys que la de cangur i a Sud-àfrica tens la possibilitat de convidar a algú a menjar estruç, cocodril o antílop en qualsevol restaurant. Suposo que a fora també es deuen estranyar que mengem cargols o callos, cadascú i cada lloc té una imaginació diferent alhora d’omplir l’estómac.

A més és curiós perquè el menjar et descriu molt bé el tipus de país on et trobes. Pots saber on ets pel que menges. El fast-food et transmet la superficialitat d’Estats Units, les salses especiades i fins pans de l’Índia t’inspiren la simplicitat del país. El peix cru decorat del sushi t’explica el purisme i meticulositat del Japó; els picants noodles de Tailàndia t’aporten l’exotisme del sud-est asiàtic, la varietat del menjar de Singapur et demostra la multiculturalitat de l’estat; la pasta de llevat típica de Sud-àfrica t’indica la senzillesa dels africans; l’escassetat de menjar típic d’Oceania t’expressa la joventut històrica del continent; els plats de patates cuites i salsitxes d’Europa et fan intuir el tradicionalisme del vell continent.

El concepte del menjar és ben particular arreu del món. El que sí que crec, és que el nostre és el millor. No sé si és perquè és el que m’ha fet créixer tota la vida, però sota la meva personal visió de les coses declaro que no hi ha res al món que superi una bona paella o un bon pa amb tomàquet i embotits ibèrics d’aglà.