Arxiu de la categoria: Aquesta setmana…

Aquesta setmana t’has posat les mans a la boca

Publicat el per
Respon

20190616

Aquesta setmana…

… t’has posat les mans a la boca. Ja fa setmanes que ho fas, però aquesta setmana hem estat pensant si calia posar-hi remei. Al principi feia gràcia perquè, amb tota la intenció del món, no encertaves i et donaves cops a la cara (és cruel enriure-se’n, però era graciós). Poc a poc, la teva efectivitat d’encert va anar pujant, juntament amb un deliri creixent cap al dit índex de la mà dreta. El dit acabava força vermell perquè, no només llepaves, sinó que fins i tot mossegaves (verb incorrecte si fem cas al diccionari, ja que implica tenir dents i no és el cas) i amb molta força, com vaig poder comprovar un dia que et vaig posar un dels meus.

No permetre que això passés em va dur a realitzar un experiment. L’experiment tenia com a objectiu que tu mateixa et treguessis les mans de la boca quan jo posava cara d’enfadada. La meva teoria és: si instintivament somrius quan t’agrada una cosa, podies entendre que una cara enfadada implicava que una cosa no agradava. L’eficàcia era alta, i estic convençuda que poques vegades era per casualitat, diguin el que diguin.

A part d’evitar les mans a la boca amb l’ús del llenguatge no verbal, ens vam plantejar donar-te un xumet. En anglès, xumet es diu “pacifier”, és a dir, pacificador, una manera d’evitar que els nadons toquin la pera. Des del principi, per a mi, donar-te’l implicava acceptar que donaves guerra i, per tant, m’hi volia resistir sí o sí (tot i que tampoc m’hi hauria encaparrat si s’hagués donat el cas, perquè el meu lema és “mare feliç, nena feliç”). A més, totes les recomanacions sobre lactància materna apunten a no usar-lo per a no causar confusió amb els mugrons, especialment al principi.

Resulta que llepar-se i mossegar-se les mans en mesura forma part del teu desenvolupament (segons la infermera) i conseqüentment vam decidir seguir sense xumet (encara que sempre hi hagi algú estranyat que pregunti). Però aquest no és l’únic motiu. Necessites relacionar-te amb les coses, descobrir els sentits del tacte i del gust (quan et presento un nou nino, sempre te’l faig llepar, com quan els adults ens fem dos petons). Però el motiu principal per a renunciar al xumet és que m’agrada que no tinguis res a la boca que t’impedeixi somriure’m ni “parlar-me”, i fins i tot queixar-te, si cal!

Aquesta setmana has mirat el teu primer llibre

Publicat el per
Respon

20190609

Aquesta setmana…

…has mirat el teu primer llibre. Pot semblar poc adequat que parli de llibre i que sigui de roba i no de paper, i que, enlloc d’usar el verb llegir, utilitzi el verb mirar (és un llibre on les úniques lletres que hi ha conformen onomatopeies), però la fita per mi (tenint en compte que tens dos mesos i mig) és prou important per no posar-se tiquismiquis! Però si ens hi posem, aprofito per dir que es llegeix en vertical…

Em fascina la teva atenció: fixes els ulls a la pàgina, i els mous d’un costat a l’altre escodrinyant tots els detalls per a no perdre’t res. Sincerament, feia temps que no veia cap menor d’edat estar tan concentrat davant d’un llibre (i això que treballo en un institut). Te’l vaig ensenyar tres vegades seguides i, va ser tal l’èxit, que, al llarg de la setmana, hem repetit amb un altre llibre. Mateixos resultats. Em tens meravellada!

Aquesta setmana, a més, gràcies a tu, jo he fet un aprenentatge important. Tu també ho aprendràs. Hi ha amics (i amigues) de tot tipus: a alguns els veus molt i a altres menys, i amb alguns hi comparteixes moltes coses i amb d’altres menys. A banda dels amics, hi ha els coneguts. I ara ve el que cal aprendre: com distingir els amics que quasi no veus dels coneguts? Els amics, quan et passa alguna cosa bonica, et feliciten; i quan et passa alguna cosa dolenta, es preocupen per tu; això no ho faran els coneguts. Aquests segons amb la informació en tenen prou i això s’anomena tafaneria. A la vida cuida el primer grup sense dubtar-ho.

Aquesta setmana el papa t’ha tallat les ungles

Publicat el per
Respon

20190602

Aquesta setmana…

…el papa t’ha tallat les ungles. No és que aquest sigui el primer cop que se’t tallen les ungles, però sí que ha estat el primer cop que ho ha fet el papa sol (quina gran manera de celebrar el seu 32è aniversari).

Sincerament, el dia que vas néixer, ja tenies les ungles llargues. Tots els recent nascuts les hi deveu tenir, i per això se us posen aquelles manoples que fan conjunt amb el gorret d’hospital. No sabria expressar en paraules com són les ungles dels nadons. Et puc dir d’entrada que no s’assemblen gens a les ungles dels adults: són trencadisses, fàcilment esquinçables i toves, molt toves. El problema, però, és que no són prou toves per a que, en tocar-te la cara, et facis rascades (d’aquí les manoples, no fos cas que aparegueu rascats i lletjos a les primeres fotos).

Quina cosa més estranya, les ungles! T’imagino amb les ungles llargues dins de l’úter, i esgarrapant la bossa. Quina sensació més rara fa el pensar-ho, ser rascat des de dins. És un tema tant curiós de pensar que fins i tot se’n parla a la pel·lícula Juno.

El primer cop que et vam tallar les ungles vam aprofitar que estiguessis completament adormida (encara seguim el mateix modus operandi) i llavors només te les vam llimar. Eren tan petites (les ungles i els dits), el material tan delicat (les ungles i els dits) i t’agafava els dits amb tanta cura de no fer-te mal, que vaig haver d’aguantar la respiració. Tenia tanta por que quasi no vaig eliminar material.

La llima la vam usar només aquella vegada. Les rascades que et fas a la cara i les esgarrinxades que em fas als pits quan mames són motivació suficient per a perdre-li la por al tallaungles i mantenir-te aquest element tant curiós del nostre cos a ratlla!

Felicita al papa, no només per les ungles, sinó pels seus 32 anys!

Aquesta setmana t’han posat les primeres vacunes

Publicat el per
Respon

20190526

Aquesta setmana….

…. t’han posat les primeres vacunes. Respecte el tema vacunes hi ha dues coses que cal mencionar. En primer lloc, la necessitat de posar-ne o no (que des del nostre punt de vista és clarament un sí); i en segon lloc la teva reacció durant i després de posar-te-les.

Avui en dia hi ha un fort corrent “antivacunes” que argumenta que, a part de no tenir cap fonament científic, les vacunes només són una manera que tenen les farmacèutiques d’enriquir-se. La veritat és que econòmicament sí he compartit aquest darrer argument quan, una vegada decidits que a part de les vacunes subvencionades et posaríem també les que no ho estan, vam encarregar-les a la farmàcia. Uns 600€ en total per dues vacunes. Però sí, la vacunació té una base científica i estaríem disposats econòmicament a tot per protegir-te.

El segon tema, la teva plorera extrema quan t’han punxat i els efectes secundaris. Una de les reaccions més comuns després de ser vacunat és tenir febre. És per això que al papa i a mi ens aterrava que això passés: t’haurem de medicar i potser no serem capaços de consolar-te. Per sort, no vas tenir ni una dècima de febre. Ets una nena forta!

Aquesta setmana has somrigut

Publicat el per
Respon

20190519

Aquesta setmana…

…has somrigut. I puc afirmar que el teu somriure no estava relacionat amb el funcionament del teu tub digestiu.

Quan planificava això que faig descriure cada setmana allò més significatiu o nou que t’ha passat o has fet, creia que una setmana podria dir sense vacil·lar: “has somrigut per primer cop”. Però ara he après que hi ha coses que són progressives, com ara les expressions facials (a vegades relacionades amb el plaer de tirar-se un pet); fet que m’impedeix marcar al calendari el primer dia que vas riure ni determinar-ne la intensitat. Tot i així, somriure és prou important per a dedicar-li una setmana.

He escollit aquesta setmana perquè clarament somrius quan escoltes la meva veu, quan jugo amb tu, quan t’acaricio les galtes i quan et faig pessigolles. A més a més, no només somrius al papa i a mi, sinó que ara ja ho fas quan interactues amb altres persones. El meu moment preferit és quan aixeco la persiana al matí per despertar-te i em mires amb un somriure de felicitat extrema, com si fos el millor que haguessis vist mai.

Moltes gràcies filla per fer-me sentir així. És un sentiment que em fa sentir mare (és molt millor que quan m’estires els mugrons).

Aquesta setmana has celebrat el trentè aniversari de la mama (perdona ser tan egocèntrica)

Publicat el per
Respon

20190512

Aquesta setmana…

… has celebrat el trentè aniversari de la mama (perdona ser tan egocèntrica). La veritat és que no he fet l’entrada a la nova dècada en la millor forma possible, gràcies a una mastitis de la qual n’ets causant i solució, però deixem la lactància per un altre moment. Avui centrem-nos en l’edat. Soc una mare jove?

Comencem per la part fàcil: biològicament està clar que no soc una mare jove. Estrictament, el cos de les dones està completament llest per a assumir la reproducció molt abans i, de fet, no se m’oblidarà mai que en els llibres de socials s’explicava que l’esperança de vida femenina en la prehistòria era de 28 anys. Ras i curt, fa milers d’anys, no hauries ni pogut néixer.

Però la societat ha canviat molt, i tu tens una mare amb una edat per sota de la mitjana de l’edat de les altres mares (actualment està als 32 anys). Aquest criteri numèric és el que indica ser o no ser jove? No ho tinc clar; això només vol dir ser més jove que les altres. També hi ha la versió de qui defensa que ser jove és poder ser amiga dels propis fills i filles, però no ho comparteixo. Potser des del meu punt de vista, ser jove implica tenir ganes de fer coses amb tu i no esbufegar quan hagi d’anar darrere teu quan caminis.

El temps dirà i potser tu mateixa respondràs la pregunta quan puguis entendre aquestes línies. Jo tinc moltes ganes de fer coses amb tu i per si un cas, seguiré entrenant, que no vull esbufegar!

Aquesta setmana el papa ha començat a treballar

Publicat el per
Respon

20190505

Aquesta setmana…

…el papa ha començat a treballar. Què vol dir això? Això vol dir que has hagut de passar moltes hores a soles amb mi, una situació temuda des del primer dia que et vaig tenir en braços: I si faig una cosa malament? I si no arribo a tot? I si no soc capaç de saber què et passa quan plores? I si em sento molt sola?

La veritat és que puc dir que no ha estat tan terrible com em pensava (sobretot perquè hem rebut companyia i ajuda de la tieta). Sí, ho reconec, les coses van més lentes i a vegades no es pot fer tot el que una vol (l’evidència és el retard amb el que surt l’escrit d’aquesta setmana), però ens hem organitzat, i fins i tot hem agafat per primer cop el tren per anar a Barcelona! Aquests dies també m’han servit per a fer una reflexió i valorar encara més les cinc setmanes que hem compartit inicialment tots tres (sobretot les dues primeres durant les quals jo encara em trobava tant malament i dèbil).

Aquesta setmana has viscut la primera vegada de moltes

Publicat el per
Respon

20190428

Aquesta setmana…

…has viscut la primera vegada de moltes mones, Sant Jordis, curses, diades castelleres i votacions democràtiques. Ha estat també la primera vegada en la qual tons pares s’han hagut d’adaptar a una realitat determinada, en la majoria dels casos, per la dinàmica del teu tub digestiu.

Dilluns de la mona tot anava bé fins que, mentre et donava el pit dins el cotxe (feia vent i la sensació de fred era gran en aquell mas sense tancaments), vas fer caca (hi ha altres noms més adequats per a definir-ho però són ofensius). Sense aigua corrent al mas, no hi ha al món tovalloletes que poguessin netejar-te. Solució: passar de la sobretaula, embolicar-te com un durum i dur-te cap a casa per a dutxar-te.

Per Sant Jordi bàsicament la dificultat va consistir en no atropellar gent amb el cotxet. Un altre fet diferencial va ser que vam comprar-te un peluix d’un drac, una cosa que mai m’hauria imaginat que fes i que demostra que ens tens embadalits.

Finalment dissabte va ser un dia mogut (a la nit en arribar a casa miraves a dreta i esquerra preguntant què tocava fer més). Matinant, vam anar de cursa d’orientació on et vam canviar el bolquer enmig d’un camp de vinyes (una imatge bucòlica) i vam sacrificar dues balises (un total d’onze punts) que haurien evitat que el papa quedés últim de la classificació masculina. A la tarda vam arribar tard a la diada perquè just abans de sortir de casa vas empastifar completament el bolquer, el “body” i tota la roba que duies posada, i, quan ja estaves quasi canviada, una glopada va fer que haguéssim de recórrer a una tercera muda. Per sort, gràcies a l'”horari bordegàs” no ens vam perdre ni una ronda sencera tot i arribar 45 min tard. Al teu favor, cal dir que després de que sopessis a la intempèrie sota un portxo (quins pares més irresponsables), vas deixar sopar a la mama i per tant diumenge vas menjar batut de fideuada de Llaguts!

El més important d’aquesta setmana però, no és que per primer cop hagis viscut tantes coses, sinó que tens una vida molt llarga, sana i feliç per davant per viure-les moltes vegades més!

Aquesta setmana has fet un mes

Publicat el per
1

20190421

Aquesta setmana…

Has fet un mes de vida (el que s’anomena mesversari). Bromes a part, en aquest mes he descobert que els i les de fora de casa et coneixen més que nosaltres, o com a mínim així ens fan sentir. Podria afegir, inclús, que aquelles persones que menys em coneixen a mi són les que més em diuen el que he de fer (segurament perquè em coneixen prou bé per no voler arriscar-se a que els posi a parir; i és que potser acabo tan enfadada perquè no engego a fer punyetes al personal i se m’acumula la ràbia, ho hauré de fer més o cada setmana l’escrit serà del mateix).

“Plora perquè té son”; “dona-li el pit que té gana”; “ja menja prou?”; “menja molta estona, oi?”; “si l’agafes així li cau el cap”; “no la tapis que té calor”; “plora perquè vol que l’agafis”; “agafant-la li dones més amor”; “hauries de fer porteig”; “deixes que els altres la toquin massa”; i la meva preferida: “té còlics!”

Gràcies a tots i totes les pediatres del meu costat (fa unes setmanes una notícia deia que hi havia manca de pediatres als CAPs, doncs no m’ho explico), però m’agrada ser mala mare i passar-me el que em dieu pel forro!

Ho sento, filla!

Aquesta setmana has rebut la teva primera carta

Publicat el per
Respon

20190414

Aquesta setmana…

Has rebut la teva primera carta i en ella hi havia la teva targeta sanitària. Així es donava per conclosa tota la paperassa per a legalitzar-te com a ciutadana seguint les pautes recollides en el document “la gimcana del naixement” (com si no n’haguéssim tingut prou amb la gimcana de l’embaràs amb anàlisis, revisions, classes prepart i coses que no podia menjar). La gimcana consisteix en anar amb un nadó de menys d’una setmana a: l’oficina d’atenció al ciutadà (dues vegades), el CAP (dues vegades, una per agafar l’alta i una per a tramitar-te la targeta), el registre civil, i l’oficina de la Seguretat Social (només t’atenen si demanes cita prèvia amb dies  d’antel·lació i, per molt que t’insisteixin, els tràmits no els pots fer per internet). A sobre, com que treballo pel departament d’educació, hem hagut d’anar a l’institut i a l’oficina dels serveis territorials a presentar un formulari (impossible de trobar per internet), una fotocòpia del llibre de família i un informe per a Muface firmat pel metge de capçalera (això només per a funcionaris, tot i que en trucar a Muface no t’ho expliquin). És veritat que es poden registrar els recent nascuts en l’hospital si els pares estan casats (t’estalvies passos de la gimcana), però no ho vam poder fer perquè només ho fan si es segueix l’ordre tradicional dels cognoms, és a dir, primer el del pare.

Parlant d’això, el teu pare i jo no ens posàvem d’acord en l’ordre dels cognoms. Vam necessitar arribar a un acord intel·ligent que no depengués d’un joc d’atzar però que tinguéssim el 50% de possibilitats de que el nostre cognom anés primer i que no depengués de l’opinió d’una tercera persona: en cas de ser nen, el primer cognom seria el del papa, i si eres nena, el primer seria el meu. Així doncs, en el moment que vas néixer, vam saber el teu nom i també els teus cognoms.