Aquesta setmana has rebut la teva primera carta

20190414

Aquesta setmana…

Has rebut la teva primera carta i en ella hi havia la teva targeta sanitària. Així es donava per conclosa tota la paperassa per a legalitzar-te com a ciutadana seguint les pautes recollides en el document “la gimcana del naixement” (com si no n’haguéssim tingut prou amb la gimcana de l’embaràs amb anàlisis, revisions, classes prepart i coses que no podia menjar). La gimcana consisteix en anar amb un nadó de menys d’una setmana a: l’oficina d’atenció al ciutadà (dues vegades), el CAP (dues vegades, una per agafar l’alta i una per a tramitar-te la targeta), el registre civil, i l’oficina de la Seguretat Social (només t’atenen si demanes cita prèvia amb dies  d’antel·lació i, per molt que t’insisteixin, els tràmits no els pots fer per internet). A sobre, com que treballo pel departament d’educació, hem hagut d’anar a l’institut i a l’oficina dels serveis territorials a presentar un formulari (impossible de trobar per internet), una fotocòpia del llibre de família i un informe per a Muface firmat pel metge de capçalera (això només per a funcionaris, tot i que en trucar a Muface no t’ho expliquin). És veritat que es poden registrar els recent nascuts en l’hospital si els pares estan casats (t’estalvies passos de la gimcana), però no ho vam poder fer perquè només ho fan si es segueix l’ordre tradicional dels cognoms, és a dir, primer el del pare.

Parlant d’això, el teu pare i jo no ens posàvem d’acord en l’ordre dels cognoms. Vam necessitar arribar a un acord intel·ligent que no depengués d’un joc d’atzar però que tinguéssim el 50% de possibilitats de que el nostre cognom anés primer i que no depengués de l’opinió d’una tercera persona: en cas de ser nen, el primer cognom seria el del papa, i si eres nena, el primer seria el meu. Així doncs, en el moment que vas néixer, vam saber el teu nom i també els teus cognoms.

Aquesta setmana has anat al teu primer concert

20190407

Aquesta setmana…

Has anat al teu primer concert. Com a pares vam pendre la decisió d’anar al concert de Els Pets a Vilanova a últim moment, és a dir, 48h abans. Portar de concert a un nadó de 17 dies fa molt de respecte. Per això, i malgrat que les entrades estaven a la venda des de feia mesos, no planifiques massa: no sabíem si ni tu ni jo estaríem bé de salut i aguantaríem tanta estona.

Ens vam posicionar al final de la sala per evitar cops i volums forts (els protectors auditius que ens van cedir no se’t mantenien a lloc perquè encara no pots aguantar el coll), com dues famílies més i una dona amb cadira de rodes. Vas anar alternant el dormir amb estar desperta al cotxet fins que, quan es complien les 4h sense menjar, i tal i com havíem previst, vas començar a plorar sense consol. Vam marxar mentre tocaven la cançó de “S’ha acabat”. Molt adient tot plegat vaig pensar, però és que he comprovat que era la última cançó del concert, fet que vol dir que el vas aguantar sencer!

Potser no tindràs mai record d’aquest concert, però el Xavi i jo sí. Va ser una aventura familiar genial i preciosa, immillorable per haver estat també amb Els Pets.

Aquesta setmana també t’ha caigut el melic. Això, però, és menys destacable que haver anat de concert, ja que ens ha passat a tots.

Aquesta setmana hem hagut de guardar roba

20190331

Aquesta setmana…

Hem hagut de guardar roba perquè ja et va petita! Ha passat una setmana i ja notem que creixes, sobretot perquè hi ha “bodies” que ja no et van bé de mida.

El criteri de mida de la roba de nadó és curiós d’entendre. Aquesta es classifica en 0, 1, 3, 6, 9, 12 mesos en general. Tot i que hi ha marques que matisen els centímetres. Em sento més còmode amb aquesta opció, ja que no és el mateix un nadó de 0 mesos que neix a les 37 setmanes de gestació (que ja estaria a terme) que un que neixi a les quasi 42 com tu, filla.

En la tercera ecografia ja es fa un càlcul sobre les dimensions aproximades del nadó. No només es modelitza el pes, sinó que estadísticament es dona el percentil que li correspon. Clar, si el percentil és de 80, com per l’Ona, ja pots començar a plantejar-te no comprar gaires bodies de talla 0m. Tot i tenir-lo clar, els 3 o 4 que vam comprar i ens van regalar per si un cas, són aquests que ja estan guardats i ordenats.

Parlant d’això, de moment no estem comprant gaire roba, ja que les amistats i coneguts en regalen molta, i també estem notant la tendència de les persones a donar-la o passar-la, ja que realment es troba quasi sempre en molt bon estat.

Aquesta setmana he conegut el teu nom

20190324

Aquesta setmana…

he conegut el teu nom, Ona; t’he conegut a tu, filla meva! No oblidaré mai el moment en què l’Anna, la ginecòloga, te’m va posar damunt i em va dir: “és una nena”. Eren les 20.30 i el teu pare era al meu costat, com ho havia estat durant tot el dia.

Feia dies que t’esperàvem, des de divendres 8, però no t’arrencaves a sortir. Finalment, aquest dimarts ens van dir que et coneixeríem l’endemà. Gràcies a oxitocina artificial, la ruptura de la bossa d’aigües, l’epidural i l’ús d’espàtules vas néixer al cap d’onze hores. La primavera es va adelantar dues hores i mitja per a nosaltres. Una primavera que em durarà tota la vida.

Ara que hi penso millor, crec que hauria de ser més concreta quan dic que t’he conegut, perquè realment, hauria de ser: “aquesta setmana he començat a conèixer-te”. És veritat que feia mesos que et notava, et sentia, havies canviat les meves rutines i els meus hàbits alimentaris, però tot això queda lluny de saber coses de tu. Ara sé com sona la teva veu o puc veure com es mouen els teus ulls. Toco les teves ungles i la teva panxa i, a vegades, puc distingir si el teu plor és de gana o perquè tens els bolquers mullats. La majoria de vegades no encerto. I és que tot això acaba de començar!

La hidrosfera

La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües que formen el segon embolcall fluid de la Terra i les aigües superficials (mars, llacs, rius, glaceres, neu, etc). En el diccionari de geologia d’Oriol Riba (1997), no s’especifica si també s’han de considerar les aigües subterrànies i l’aigua present en l’atmosfera que es troba en estat gas (aquesta també forma part del cicle de l’aigua), però aquí s’hi consideren.

La coexistència a temperatura ambient d’aigua en els tres estats (sòlid, líquid i gas) és possible gràcies al fet que les condicions de pressió i temperatura mitjanes a la superfície de la Terra són molt properes al punt triple de l’aigua (0,006 atm, i 0,01ºC). Això no sempre ha estat així. En els primers estadis de formació de la Terra no hi havia aigua líquida degut a les altes temperatures a les que es trobava la Terra. Aleshores, l’aigua es trobava en l’atmosfera en forma de gas i provenia de la desgasificació de la Terra gràcies als volcans i dels meteorits i asteroides que hi van impactar de forma tardana. En anar disminuint la temperatura de la superfície, l’aigua es va condensar i es van formar els grans reservoris d’aigua.

Diagrama de fases de l’aigua. Extret de Cmglee (2018) link

Distribució de l’aigua a la Terra

La hidrosfera cobreix ⅔ parts de la superfície de la Terra, principalment en els oceans (97,2%), però també és present en forma de gel glaceres (2,15%), aigües subterrànies (0,62%), rius i llacs (0,017%), vapor d’aigua en l’atmosfera (0,001%) i formant part dels éssers vius (0,0005%). És a dir, es troba en els 3 estats.

Composició i característiques físiques de l’aigua

L’aigua és la molècula H2O, però en la natura no s’acostuma a trobar en estat pur, sinó que acompanyant-la, en dissolució s’hi troben sals, gasos i partícules en suspensió. Un exemple són els oceans on, en dissolució, s’hi troben quasi tots els elements químics (tot i que la majoria en quantitats inapreciables, de fet només 6 dels elements configuren el 99% dels ions dissolts en les aigues marines). S’anomena salinitat a la quantitat de sals en dissolució, que és molt més elevada en oceans que en les aigües continentals.

En general, la solubilitat de les sals augmenta amb la temperatura i per tant com més calenta estigui l’aigua més sals hi haurà dissoltes. Això no passa amb els gasos, que tenen un comportament diferent (es dissolen millor en general a baixes temperatures). Tampoc segueix la norma general el carbonat de calci. Aquest compost és més soluble en aigua freda (també influenciada pel pH de l’aigua).

Les diferències de densitat de les diferents masses d’aigua (depenents de la temperatura i la salinitat) tenen un paper clau en l’estratificació de les aigües i en la circulació d’aquesta (coneguda amb el nom de circulació termohialina). La circulació de les aigües oceàniques també està condicionada per la distribució dels continents que contribueix a la zonificació climàtica del planeta, que regula la temperatura.

Circulació termohialina. Extret de Brisbane (2009) link

Altres característiques físiques que cal tenir en compte són l’acidesa del medi i la terbolesa (determina fins a quina profunditat penetra la radiació solar visible, és a dir, la llum). Pel que fa a la terbolesa, es distingeixen dues zones, la zona fòtica que és on arriba la llum i hi pot tenir lloc la fotosíntesi, i la zona afòtica, on no hi arriba llum. Segons la terbolesa, la zona fòtica arriba fins a una profunditat o una altra, i varia de pocs centímetres a 200m. 

El cicle de l’aigua

El cicle de l’aigua no té principi ni fi, però per a explicar-lo es pot començar per l’evaporació que es produeix tant d’aigües oceàniques com continentals quan l’aigua s’escalfa i passa a estat gas. Un cop a l’atmosfera i per culpa del refredament, es condensa en forma de pluja o solidifica en forma de neu o pedra. Amb les condicions adequades, es produeixen les precipitacions, que un cop arriben en superfície poden prendre tres camins: a) filtrar-se i incorporar-se a un aqüífer, b) quedar retingudes per la vegetació o altres éssers vius, o c) escolar-se per la superfície terrestre. Aquests tres camins porten a l’equació del balaç hídric (una equació que iguala les entrades i les sortides d’aigua per a que pugui seguir el cicle):

Precipitacions = Escolament Superficial + Infiltració + EvoTranspiració

Tant en el cas de l’aigua infiltrada com la d’escolament, aquesta tendeix a desplaçar-se (en superfície o en el subsòl) seguint el gradient piezomètric en direcció a l’oceà on el valor de l’altura piezomètrica és zero. Pot donar-se el cas que l’aigua de l’escolament s’evapori o s’infiltri abans d’arribar a l’oceà, i que la infiltrada sigui aprofitada pels éssers vius. Els éssers vius perden aigua per transpiració en un procés anomenat evotranspiració.

Cicle hidrològic. Extret de link

Contaminació de l’aigua i els seus impactes

La contaminació és l’augment de substàncies perjudicials o d’algunes formes d’energia (calor, radioactivitat) en el medi ambient, en el cas que ens ocupa l’aigua, en quantitats més altes de les que el medi és capaç de neutralitzar. Aquesta contaminació pot ser natural o antròpica.

Els agents contaminants de l’aigua són variats i per tant poden tenir diferents conseqüències en el medi i per tant en els éssers vius. A continuació es presenten alguns contaminants segons la seva naturalesa: 

  • Físics
    • Tª, fa disminuir la quantitat d’O2 dissolt
    • Partícules en suspensió (sorra, llims, restes de vegetals i animals), provoquen terbolesa que al seu torn afecta a la fotosíntesi i per tant altera les cadenes tròfiques
    • Radioactivitat
  • Químics (substàncies dissoltes o en suspensió)
    • Inorgànics: cianur, Pb, Hg, Al, Fe (aquests elements varien el pH); nitrats i fosfats (causen eutrofització)
    • Orgànics: proteïnes, glúcids, greixos, ceres, quitrans, detergents, pesticides
  • Biològics: virus, bacteris, algues, protozous, fongs

Les principals fonts de contaminació antròpiques són les industrials, les urbanes o agrícoles, que poden tenir un caràcter puntual o difús, i poden afectar qualsevol medi aquàtic. La morfologia del contaminant en aigües subterrànies amb un origen puntual és a grans trets un plomall on la concentració a les proximitats de la font és més alta i va disminuint a mida que se n’allunya, mentre n’augmenta el volum de roca contaminat. És important no entendre cada medi aqüàtic de forma aïllada, ja que estan tots interconnectats, tal i com s’ha vist en l’apartat del cicle de l’aigua. Per tant, un contaminant en el subsòl pot passar a aigües superficials i al revés.

Alguns dels impactes de la contaminació de l’aigua són:

  • Acidificació de l’aigua degut a la dissolució del diòxid de carboni de l’atmosfera (o els òxids de nitrogen o de sofre). La reducció del pH afecta al cicle biològic de molts éssers vius.
  • Eutrofització: l’augment de la concentració de les sals provinents de la indústria i l’excés de fertilitzants de les activitats agrícoles afavoreix el creixement d’algues en les aigües estancades. Aquestes algues de cicle biològic ràpid es col·loquen a la part superficial de les aigües. Això té dues conseqüències. Una que l’O2 producte de la fotosíntesi és alliberat directament a l’atmosfera, i segona que els bacteris descomponedors consumeixen l’O2 de l’aigua quan les algues es moren. El resultat és que les aigües queden empobrides d’oxigen i per tant la resta d’éssers vius moren.
  • Marees negres: és el vessament de petroli en el mar. Això impermeabilitza la superfície de l’aigua i la pell dels organismes que en queden coberts, afectant a les seves funcions vitals
  • Augment de la resistència dels bacteris en les aigües residuals. Els residus dels medicaments que prenem afecten als bacteris existents al sòl, els resistents que sobreviuen impliquen un problema de salut, ja que no hi ha medicaments per a combatre’ls

Depuració, potabilització i descontaminació

La potabilització és el conjunt de processos que transformen les aigües naturals en aigües aptes per a l’ús humà (característiques físiques, químiques i biològiques que no representin un risc per a la salut). El tractament que es fa a les aigües naturals dependrà del seu estat original i de l’ús que se’n vulgui fer. Per a potabilitzar l’aigua es filtren els sòlids, es deixa que les partícules en suspensió decantin i s’hi afegeix clor per a desinfectar-la.

La depuració és el tractament al qual se sotmeten les aigües residuals procedents de zones agrícoles, poblacions, indústries, etc… després d’usar-les perquè recobrin les seves propietats naturals abans de retornar-les a la natura. Aquest procés es duu a terme en les centrals depuradores. Inicialment s’hi fa una depuració física, que inclou un pretractament per a eliminar les partícules grolleres, els olis i greixos i una decantació per a eliminar els fangs primaris. Després s’hi realitza una depuració biològica per a eliminar la contaminació orgànica, on hi ha una desinfecció per clor o radiació ultravioleta.

Per a descontaminar el medi aquàtic en primer lloc s’ha de fer un anàlisi de qualitat de les aigües en qüestió. Una vegada fet aquest, cal aïllar la font i després aplicar el mètode corresponent segons el contaminant. La principal diferència entre descontaminar una massa d’aigua en superfície o en el subsòl és el mostreig i el monitoreig del procés, ja que en el segon cas s’ha de fer amb pous i sondatges.  Alguns dels mètodes de descontaminació de les aigües subterrànies són: a) tractament amb co-solvents (injectant-los si és en un aqüífer) que són substàncies per tractar els compostos orgànics immiscibles, b) tractament amb tensioactius, que faciliten descontaminar els hidrocarburs (són molt tòxics); c) injecció de substàncies amb alt poder oxidant/o reductor segons el que calgui; d) afegint organismes que puguin biodegradar el contaminant; e) filtrant mecànicament les partícules més grans; f) adsorvint el carboni que elimina la matèria orgànica dissolta; i g) per intercanvi iònic. 

El problema de la manca d’aigua

L’aigua com a recurs es pot definir com a renovable o com a no renovable al mateix temps. D’una o altra definició depèn la zona del planeta a on es faci referència (amb un clima concret) i del tipus d’ús que se’n vulgui fer. A més a més, el canvi climàtic actual està provocant modificacions importants en el règim, distribució (temporal i espaial) i característiques de les pluges.

El problema de la manca d’aigua doncs apareix quan es trenca l’equilibri hídric i la demanda i ús d’aigua potable són superiors a la seva disponibilitat. És en aquest moment quan es passa a dir que el recurs és no renovable. És responsabilitat dels humans adaptar l’ús a la disponibilitat. Això es pot aconseguir amb accions quotidianes, com ara usar cisternes del lavabo amb doble càrrega, o fent un bon manteniment de canonades i aixetes, evitant banyeres i sense abusar de les activitats lúdiques.

Hom podria argumentar que hi ha molta aigua disponible al mar, però aquesta, degut a les seves característiques de salinitat, no pot ser usada directament, sinó que primerament se li ha de fer un tractament en plantes dessalinitzadores. Aquest tractament és costós energèticament (i per tant també econòmicament) i per tant és recurs que només s’usa en casos d’extrema sequera quan els embassaments estan a unes reserves molt baixes (<25% de capacitat), com és el cas de finals de novembre del 2017 i desembre on les plantes desalinitzadores produien set vegades més aigua dolça que en una situació normal.

Així doncs, per fer un ús responsable cal remuntar-se a l’apartat del cicle de l’aigua i prendre consciència que només es pot usar l’aigua existent en el sistema. Algunes propostes realitzades per alguns governs justament trenquen aquest equilibri, com pot ser el Plan Hidrológico Nacional on, per abastar zones on s’havia augmentat la demanda d’oci de forma artificial, s’estava disposat a trencar l’equilibri natural que funcionava en altres zones.

Tsunami del 22/12/2018 desencadenat per una esllavissada

Un tsunami és una onada lliure transoceànica molt potent, de gran període (de 5 a més de 60 min), de gran velocitat de propagació (més de 950 km/h) i de gran longitud d’ona (> 100 km), imperceptible a la mar oberta (Diccionari de geologia, 1997).
Aquesta onada pot ser desencadenada per diversos fenòmens. Normalment, els tsunamis més devastadors són desencadenats per un terratrèmol, però hi ha altres causes. En el tsunami del 22 de desembre del 2018 que ha afectat la costa d’Indonèsia, concretament les illes de Sumatra i Java, tot apunta que l’origen de la onada ha estat una esllavissada submarina en un dels vessants del volcà Krakatoa.
Una esllavissada és un tipus de moviment de massa. Els moviments de massa tenen lloc quan la gravetat és major a les forces de fregament o de cohesió entre roques o sediments. Un dels paràmetres que es té en compte és el pendent del vessant, ja que com més gran sigui aquest, més gran és el component de la gravetat a favor del vessant.
Els volcans tenen associats pendents molt importants. Això, sumat a una desestabilització per culpa de petits moviments sísmics associats a l’erupció del volcà Krakatoa o a les explosions que hi tenen lloc, ha facilitat l’esllavissada.

Interessant explicació sobre fossilització

Comparteixo un article del dia 18 de setembre publicat pel Royal Tyrrel Museum de Canadà. En aquest article es fa un bon resum divulgatiu (en anglès, això sí) sobre la fossilització. Amb l’ajuda de fotografies permet començar a entendre què són els fòssils i gràcies a quins processos s’han format

Article: Types of Fossilization: How Fossils Form

Les conseqüències dels terratrèmols

Sovint no pensem que els terratrèmols són perillosos. I no ens equivoquem. Però el que encara són més perilloses són els fenòmens geològics que poden desencadenar. Un dels més habituals són els moviments de massa.

En aquestes imatges publicades a Facebook per “The Next California Earthquake” el dia 6 de setembre del 2018, es pot observar la quantitat d’esllavissades ocorregudes durant l’esdeveniment del 5 de setembre del 2018 a Hokkaido (M6,6).

Mineralogia

Els minerals són un dels components de les roques, juntament amb, per exemple, els fòssils, la porositat o altres fragments de roques. En el cas de les roques metamòrfiques en són l’únic component.

Un mineral és un producte natural, sòlid, inorgànic i d’estructura cristal·lina i composició química definida. Tenint en compte aquesta definició: un diamant artificial, el petroli i l’òpal no són minerals.

Una roca per la seva part és un material d’origen natural, en estat sòlid, i formada per un o més minerals i opcionalment altres components formadors de roques no minerals (fòssils, porositat, vidre, fragments de roca, fluids, clasts, ciment i components orgànics) que presenta una homogeneïtat estadística (en detall no, ja que pot ser heterogènia).

Es coneixen gairebé 4000 minerals i cada any se n’identifiquen de nous. La majoria d’ells estan formats per vuit elements, que són els 8 elements que representen més del 98% en pes de l’escorça continental. Aquests elements són per ordre d’abundància: oxigen (46,6%), silici (27,7%), alumini (8,1%), ferro (5%), calci (3,6%), sodi (2,8%), potassi (2,6%) i magnesi (2,1%).

Classificació composicional dels minerals

Tal i com s’ha vist en l’apartat anterior, els dos elements més abundants en l’escorça són l’oxigen i el silici. Aquests dos elements tendeixen a combinar-se per a formar l’estructura del grup mineral més comú, els silicats, i que representa el 90% de l’escorça terrestre. És tant gran aquesta abundància respecte la resta de grups que la classificació dels minerals es pot dividir en silicats i en no silicats.

(degut a la manca de fotografies pròpies de tots aquests minerals, copio dos enllaços per a poder consultar les fotografies de tots els que es mencionen en aquesta entrada del blog: el primer és una galeria de minerals especialitzada en els minerals de Catalunya, i el segon és una col·lecció del 2008 on es poden consultar per nom)

  • Minerals silicats: Aquests minerals es caracteritzen per tetraedres de (SiO4)4- on en el centre hi ha un àtom de Si (a vegades substituït per un d’alumini). Els tetraedres poden unir-se a cations o bé unir-se entre ells pels vèrtexs (els àtoms d’oxigen). El tipus d’agrupació determina la relació entre els ions de Si i els ions d’O, el tipus d’estructura cristal·lina i els diferents grups de silicats.
    • Nesosilicats: els tetraedres queden units entre sí per forces iòniques gràcies a l’entrada de cations. Els principals minerals d’aquests grup són:
      • Olivina: forsterita Mg2SiO4 i fayalita Fe2SiO4
      • Granats
      • Andalusita, sil·limanita i cianita Al2SiO5
    • Sorosilicats: els tetraedres es disposen en parelles gràcies a compartir un àtom d’oxigen. Les parelles s’uneixen entre elles per cations. Ex. Epidota
    • Ciclosilicats: els tetraedres s’agrupen de 3, 4 o de 6 en 6. Els anells que formen s’uneixen entre sí gràcies als cations
      • Beril Al2Be3Si6O18
      • Turmalina
    • Inosilicats: els tetraedres es disposen formant cadenes senzilles o dobles gràcies a que per cada tetraedre hi ha dos àtoms d’oxigen compartits. Les cadenes queden unides entre elles per cations
      • Cadena simple: grup dels piroxens (augita): (Mg, Fe)SiO3
      • Cadena doble: grup dels amfíbols (hornblenda) Ca2(Mg,Fe)5Si8O22(OH)2
    • Fil·losilicats: els tetraedres es disposen en làmines, compartint cadascun d’ells tres àtoms d’oxigen. Les làmines queden unides entre sí gràcies a la presència de cations o molècules d’aigua.
      • Biotita
      • Moscovita
      • Clorita
      • Talc
      • Caolinita
      • Montmoril·lonita
      • Vermiculita
    • Tectosilicats: els tetraedres estan units pels quatre vèrtexs entre ells i per tant comparteixen els quatre àtoms d’oxigen. La xarxa que en resulta és tridimensional i els cations ocupen els espais buit de la xarxa
      • Quars
      • Feldspats (ortosa, anortòclasi, albita, oligòclasi, andesita, labradorita, anortita). Són els silicats més abundants de l’escorça terrestre, ja que configuren un 90% de les roques ígnies i metamòrfiques i el 10% de les sedimentàries.
      • feldspatoids (leucita, nefelina)

Estructura dels grups de minerals silicatats. Extret de: enllaç

  • Minerals no silicatats: aquí s’hi poden incloure tota la resta de minerals, que no estan formats per tetraedres de Si i O. La classificació d’aquests minerals es fa a partir de l’anió que tenen en comú. Curiosament, i tot i que només constitueixen el 8% de l’escorça terrestre, alguns d’ells són de gran interès econòmic.
    • Elements natius (elements simples): aquí hi ha metalls (Au, Pt, Ag, Cu i Fe), semimetalls (As, Sb, Bi) i no metalls (C diamant, C grafit, S). Per exemple, el cas de l’or, aquest s’associa a processos hidrotermals, on és insoluble i rebutjat per totes les estructures i s’acumula en esquerdes juntament amb el quars lletós
    • Carbonats: l’anió comú és el (CO3)2- i els minerals més importants del grup són:
      • Calcita CaCO3 que cristal·litza en el sistema trigonal
      • Dolomita CaMg(CO3)2
      • Aragonita CaCO3 que cristal·litza en el sistema ròmbic
      • Siderita, malaquita i atzurita
    • Halurs: on els anions són Cl-, F-, Br-, I- que s’uneixen amb metalls gràcies a enllaços iònics:
      • Halita NaCl
      • Fluorita CaF2
      • Silvita KCl
    • Sulfurs: són compostos de sobre i metalls sense oxigen. Els enllaços poden ser metàl·lics, covalents o iònics, però tenen en comú que cap dels minerals d’aquest grup és transparent
      • Acantita Ag2S
      • grup calcocita: calcocita Cu2S i bornita Cu2FeS4
      • grup pentlandita (Fe,Ni)9S8
      • grup galena PbS
      • Esfalerita ZnS
      • Pirrotita
      • Calcopirita
      • Estibina Sb2S3
      • Pirita FeS2
      • Marcassita FeS2
      • Arsenopirita FeAsS
    • Òxids: són molt abundants i són la combinació de l’oxigen amb els metalls de transició. Són opacs o translúcids, densos, durs i amb brillantor adamantina o semimetàl·lica:
      • Cuprita Cu2O
      • Períclasi MgO
      • Hematites Fe2O3
      • Magnetita Fe3O4
      • Corindó Al2O3
      • Cassiterita SnO2
      • Rutil TiO2
      • Ilmenita FeTiO3
      • Cromita FeCr2O4
      • Espinel·la MgAl2O4
      • Pirolusita MnO2
      • Uraninita UO2
    • Hidròxids: formats per un catió coordinat amb O i OH- i de baixa densitat. Són típics de medis de baixa temperatura (zones alteració hidrotermal, o de meteorització). Formen estructures iòniques i riques en metalls fàcils d’alliberar:
      • Brucita Mg(OH)2
      • Goethita FEOOH
      • Bauxita ALOOH
    • Sulfats: aquest grup es caracteritza per contenir anions (SO4)2- en enllaç iònic amb cations, fet que els dona una alta solubilitat (fins i tot a baixa temperatura). Es classifiquen en anhidres (grup anhidrita CaSO4, grup barita BaSO4, celestina SrSO4 i anglesita PbSO4) o hidratats (guix CaSO4*2H2O, epsomita)
    • Nitrats: si contenen un anió (NO3). Són minerals solubles, ja que l’enllaç amb el catió és iònic. Ex. nitre KNO3 (base per a la pòlvora)
    • Borats: on es formen enllaços iònics entre els cations Na, Ca, K, Sr, Fe, Mg i un anió BO4 i BO3
    • Altres: fosfats (apatita), arseniats, vanadats (vanadat d’urani), molibdats i wolframats

Classificació genètica

La gran varietat composicional i estructural dels minerals resulta en condicions concretes de cristal·lització. A continuació es classifiquen segons el seu ambient de formació:

  • Roques plutòniques: els minerals constituents s’han format a partir de la cristal·lització d’un magma. La majoria dels minerals són silicats, però també hi ha carbonats: quars, feldspat potàssic, plagiòclasi, nefelina, moscovita, biotita, amfíbols, piroxens, turmalina, granats, olivina
  • Roques metamòrfiques: són minerals metamòrfics aquells que nucleen i creixen gràcies a un increment de la pressió i la temperatura: amfíbols, piroxens, feldspat, quars, moscovita, biotita, clorita, andalusita, sil·limanita, cianita, estaurolita, talc, granats
  • Roques sedimentàries: inclouen roques que la seva formació està associada a processos exògens, això inclou les roques detrítiques (acumulació de sediments i fragments de roques preexistents), carbonatades, evaporítiques, bioquímiques. Aquesta varietat genètica implica que les roques sedimentàries contenen tots els minerals formats també en altres condicions. A més les roques sedimentàries poden estar formades per un únic mineral, per exemple el guix, la calcita (calcària), halita, etc…
    • Roques detrítiques: qualsevol mineral, tot i que destaquen els silicats, com el quars i els minerals de les argiles
    • Roques carbonatades: calcita, dolomia i aragonita
    • Roques evaporítiques: halita, silvita, carnal·lita, guix, anhidrita
  • Zones d’alteració hidrotermal on l’aigua calenta i la composició de les roques determinen els minerals que precipiten. Es formen silicats: clorita, serpentina, epidota i quars

Fluids hidrotermals, associats a aigües residuals magmàtiques. En aquests casos destaca la formació d’òxids (hematites) i sulfurs (cinabri, magnetita, esfalerita, galena, pirrotita, calcopirita, i pirita)

Usos dels minerals

En aquesta taula es poden observar alguns dels usos de minerals:

Mineral Element que se n’extreu Objectes i substàncies on s’emplea
Atzurita Coure (Cu) Pigment blau (pintures), joieria
Barita Bari (Ba) Pintura blanca, color verd dels focs artificials
Calcita Calci (Ca) Ciment, antiàcid (medicina), pasta de dents, maquillatge en pols
Calcopirita Coure (Cu) Peces de llautó (instruments de metall) o de bronze (campanes, monedes), cables
Cinabri Mercuri (Hg) Termòmetre analògic, làmpades fluorescents
Esfalerita Zinc (Zn) Peces de llautó (instruments de metall), desodorants, cremes solars
Fluorita Fluor (F) Tefló de les paelles, Gore-Tex, antidepressiu (medicina)
Galena Plom (Pb) Bateries, canonades
Guix Revestiment de parets, embenats (medicina)
Halita Sodi (Na) Sal de cuina
Hematites Ferro (Fe) Cotxes, eines, estructures, purpurina, pigment vermell (pintures)
Magnetita Ferro (Fe) Cotxes, eines, estructures, llimes d’ungles
Malaquita Coure (Cu) Pigment verd (pintures)
Moscovita Pastilles de fre (aïllant), extintor en pols, maquillatge, pintures d’ungles
Ortosa Vidre, porcellana de lavabo, cautxú
Pirolusita Manganés (Mn) Llaunes de refresc, piles alcalines, pigment negre (pintures)
Quars Silici (Si) Microxips, vidre, silicona, pasta de dents, paper de vidre
Silvina Potassi (K) Fertilitzant, pólvora
Sofre Sobre (S) Pesticida, cautxú
Talc Cautxú, blanquejant, pólvores de talc, pastilles (medicina), llaminadures
Wolframita Tungstè (W) Filaments bombetes tradicionals, punta de bolígrafs, broques i eines de tall