Un joc mil·lenari educatiu

En una de les seves amenes cròniques urbanes, Edwin Winkels parla dels «taulers buits de la infància». Aquests taulers són els dels jocs d’escacs. En una carpa de l’avinguda de Mistral s’havia preparat un torneig d’escacs escolar.
Hi ha 18 taules però només hi ha comparegut un nen, Manuel Pulido, de 10 anys. Després hi compareixen dos nens més, que voldrien jugar-hi però que no en saben. Winkels ho comenta: «Són temps de Play Station, de Wii, XBox. El ritme d’aquest joc, pausat, sol ser oposat a la majoria de videojocs».
Hi ha versions que situen l’origen dels escacs a l’Índia o a Egipte. Amb successives modificacions, és un joc que ja era molt estès cap a l’any 1000 i que triomfava entre la gent noble. I en el llunyà 1010 ja en tenia el comte Ermengol I d’Urgell. Jo ignorava aquests antecedents quan jugava a escacs, als 8 o 9 anys. Hi jugava amb els pares, amb els germans, amb els amics. No és que fos una obsessió, sinó un entreteniment ocasional. Ara penso que molta gent sabia jugar a escacs, d’una manera tan senzilla com es vulgui, més estimulant que no pas competitiva.
Té raó el periodista: ara són temps de jocs electrònics i, si no m’equivoco, l’aficionat als escacs pot jugar-hi contra una màquina. És possible que l’esforç mental sigui el mateix. Però els nens de l’escola d’en Manuel que no van comparèixer a participar contra els companys de l’escola potser tampoc hi deuen jugar a casa, contra una màquina.
És bonic veure com juguen a escacs dos noiets. Com dubten, com es mosseguen el llavi, com es passen una mà pel cap. Mentrestant, pensen. I a vegades alcen el cap del tauler per observar l’expressió del contrincant. Insinua el gest d’avançar un alfil, però deixa el moviment aturat, intentant endevinar si el contrincant fa cara de preocupat -la jugada és bona, doncs- o se li escapa un petit somriure. Vol dir que ja té una bona resposta preparada.
Jugar una partida d’escacs suposa, a més d’exercitar un mecanisme, integrar-se en una situació. Són tres elements en contacte: el tauler, l’altre i jo. Un joc de reflexions, d’espera, de decisions i d’encert o fracàs. Els jocs electrònics són molt estimulants. Cap generació havia crescut amb tants recursos. Però els escacs també proposen un àmbit formatiu. Entre altres coses, s’aprèn a recollir la victòria o la derrota cara a cara amb l’adversari. Sense cridòria. Les manifestacions excessives són mal vistes. Un joc mil·lenari pot ser ara alliçonador.

JOSEP MARIA ESPINÀS, PERIODISTA I ESCRIPTOR

( El PERIODICO. 01.02.11 )

DINAMITZEM LA BIBLIOTECA

Us adjuntem una pàgina web que us pot donar idees de com dinamitzar les vostres biblioteques

http://www.bibliotecaescolar.info/

TREBALLEM L’ESCRIPTURA

Dictats en línia  en català i en castellà

A gencat.cat a l’apartat d’aprèn llengua trobareu un total de 188 dictats en línia, que corresponen als nivells intermedi, de suficiència i superior.
Cada dictat es compon d’un text escrit (arxiu PDF) i d’una audició o enregistrament sonor (arxiu MP3).

• Dictats de nivell intermedi
  Útils per a treballar les regles generals de l’ortografia i algunes excepcions d’ús freqüent.
• Dictats de nivell de suficiència
  Útils per a treballar les regles generals i particulars de l’ortografia i les seves excepcions.
• Dictats de nivell superior
  Útils per a treballar totes les regles generals i particulars de l’ortografia i les seves excepcions.

Una adreça interessant per a treballar la poesia.

http://www.pissiganya.cat/ Revista de poesia per a xiquets i xiquetes de 0 a 100 anys.

Un programa per a crear còmics

http://www.pixton.com/es/

Per escriure i continuar contes.

http://phobos.xtec.cat/se-altmaresme/mod/data/view.php?id=166

En poc més d’un mes s’han presentat a la comarca dues rutes literàries. Una porta per títol, Ripoll, itinerari literari autoguiat, editada en format llibret, on se’ns proposa un recorregut literari per Ripoll, a través de diferents textos de diversos autors, gèneres, èpoques i estils. Aquests textos van  acompanyats de fotografies.  Al final de la guia trobareu un mapa que ens permet seguir aquest itinerari de reculls literaris. Ens parla de monuments, paisatges, esdeveniments i records relacionats amb la vila. Hi podeu trobar textos de: Jacint Verdaguer, Josep Mª Espinàs, Josep Pernau, Pere Gimferrer, Daniel Palomeras…. entre d’altres.

Els textos que recull aquest itinerari han estat seleccionats per Francesca Romana i Jordi Mascarella.

A mode d’exemple, reproduïm un fragment d’un text de Josep Mª Espinàs, “Ripoll” dins “Ciutats de Catalunya” (1958)

“A la mateixa plaça del monestir hi ha el museu dedicat al folklore ripollès. Està instal·lat a l’edifici que fou església de Sant Pere, desafectada del culte. Quan n’empenyeu la porta sona una esquella. És que entreu en un museu d’ambient pastoral…”

L’altra ruta literària porta per títol: Joan Maragall al Ripollès: Sant Joan de les Abadesses, Camprodon i Núria. Excursionisme i estiueig. Aquesta és la primera d’un seguit de rutes literàries emmarcades dins l’any Joan Maragall per commemorar el cent cinquanta anys de naixença i cent anys de la mort del poeta.

Una ruta literària editada en forma de llibret que permetrà recórrer els indrets que van inspirar  l’escriptor. Hi trobareu fragments com aquest:

“Al peu d’ell i del puig de Bastiments, en una ampla fondalada pedregosa amb alguna taca d’herba curta i miserable prop l’enderroc d’una barraca de pastors abandonada i entremig d’un gran apilotament de roques,  brolla amb feble vagit una font d’aigua molt freda. És el Ter que naix…”

LLIBRES – LLIBRES – LLIBRES

POEMES

PER A CUQUES. POESIA A L’ESCOLA BRESSOL

Equip de mestres de l’escola bressol Cucafera de Tona.

Premi a projectes pedagògics.

Emili Teixidor 2008

Ed. Ajuntament de Roda de Ter.

Un llibre que descriu com es treballen aquests poemes de 0 a 3 anys, presentant els objectius, la metodologia, els recursos, l’avaluació…

Molt interessant per a les llars d’infants.

TREBALLEM PLEGATS

Una proposta per treballar l’interculturalitat a l’escola

Premi a projectes pedagògics.

Emili Teixidor 2009

Ed. Ajuntament de Roda de Ter.

Descriu com han aplicat aquest projecte a centres de Primària i Secundària.

PROGRAMA DE VISITES A LES INSTAL·LACIO

NS DE TRACTAMENT DE RESIDUS I AIGÜES RESIDUALS DEL RIPOLLÈS

S’han editat dossiers nous per a treballar

el cicle de l’aigua i els residus municipals.

Hi ha els dossiers per a l’alumnat i per al professorat.

Material redactat per la Vola i editat per EDAR, Consell Comarcal i Cadagua.

CANTATA

Isaac Albéniz

En motiu de l’homenatge a Isaac Albéniz  en el 150è aniversari del seu naixement a Camprodon. El centre de Primària i el centre de Secundària hi han participat activament fent una representació de la vida del músic. S’ha editat un llibret d’aquest projecte i s’ha gravat un CD.

Felicitats als dos centres per la tasca feta.

REVISTA GUIX

Elements d’Acció Educativa

–          A fons: creativitat i educació.

–          Una tarda amb la família

–          Aprendre X Participar X Aprendre

…… (i molts més articles molt interessants)

DVD – DVD – DVD – DVD – DVD-  DVD

PA NEGRE

Director: Agustí Villaronga

Durada: 108 minuts

SINOPSI:

L’eix central sobre el que s’articula la pel·lícula Pa Negre és el de la devastació moral que produeix la guerra sobre la població civil. En els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, l’Andreu, un nen que pertany al bàndol dels

perdedors, troba un dia al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill. Les autoritats volen carregar-li les morts al seu pare, però ell, per ajudar-lo, intenta esbrinar qui els va matar. En aquest recorregut, es produeix en l’Andreu el despertar d’una consciència moral davant d’un món d’adults alimentat per les mentides. Per sobreviure, traeix les seves pròpies arrels i acaba descobrint el monstre que habita en ell.

Opinionitis de Salvador Cardús

Pot semblar fora de lloc que sigui des d’unes pàgines dedicades a publicar opinions que un opinador a temps parcial es dediqui a discutir els excessos que es cometen a l’hora de demanar opinions i d’opinar. En el pitjor dels casos, fins i tot pot semblar que es tracti d’un manifest gremial en contra de l’intrusisme o en defensa d’una certa exclusivitat en el dret a opinar. Però la intenció és ben bé una altra. La meva preocupació és per allò que crec que és un abús, una desmesura i, en definitiva, un malbaratament d’energia intel·lectual -permetin-me el sarcasme- en l’actual sobreproducció d’opinions absolutament banals, desinformades i sense arguments. L’opinió entesa com l’expressió -o l’expansió- d’un gust subjectiu.

D’exemples n’hi ha a balquena. Fa pocs dies, un programa de televisió d’esports -que són productors endèmics d’històries banals- demanava als seus espectadors que opinessin sobre si creien que el Reial Madrid era darrere les insinuacions de dopatge dels jugado

rs del Barça. Una actitud racional i periodísticament responsable del programa hauria estat investigar el cas i poder informar de si, efectivament, la insídia del periodista de la Cope tenia aquell origen o un altre. En canvi, la manca d’informació va ser substituïda per la demanda d’una opinió que, en realitat, només podia ser donada a partir del prejudici. L’única resposta racional hauria estat un “No ho sé”. La pregunta era capciosa. Però la gent, dòcil a la crida, gosava opinar des de la ignorància. En el fons, la pregunta era una invitació a exacerbar els prejudicis i sentiments antimad

ridistes dels espectadors, i les respostes obtingudes no aportaven cap més grau de certesa a la qüestió proposada.

En el cas esmentat podríem considerar que es tractava d’un debat inofensiu. No n’estic gens segur, però donem per fet que els espais d’esports se situen no pas en el món de la informació sinó en el del show business i que els que en són seguidors són conscients que tot plegat no passa de ser una distracció intranscendent. Però, ¿què passa si l’opinió demanada és sobre qüestions de veritable rellevància social i només una gran competència tècnica permet tenir-ne un judic i sòlid?

Per exemple, arran de l’accident nuclear al Japó, ¿podem preguntar com si res si la gent creu que és tan greu com el de Txernòbil, o podem demanar que opini sobre si les centrals nuclears catalanes són prou segures o, encara, si està a favor del tancament generalitzat de les centrals nuclears? En aquests casos, ¿quin valor i quin sentit tenen una suma d’opinions desinformades, reduïdes a un percentatge de sí o no? I quines conseqüències produeixen aquestes pràctiques en la conformació d’una opinió pública acrítica? Dit d’una altra manera: ¿és legítim preguntar per allò que se sap que no sabem? ¿Ens atreviríem a sotmetre la decisió de ser intervinguts d’una operació cardíaca a partir d’una enquesta feta entre el públic en general, sense coneixements ni de cardiologia ni de la nostra malaltia?

En aquesta línia argumental, encara voldria fer un pas més cap als estudis d’opinió pública. Quan una enquesta d’opinió ens demana si llogaríem un pis a un immigrant, quin valor té l’opinió de qui no té cap pis per llogar? Perquè, tot i que hagi pogut respondre que no, ¿no és cert que si tingués el pis i li convingués llogar-lo, el més fàcil seria que li importés ben poc si ho feia a un immigrant o no? En aquest cas, se suposa que la pregunta vol mesurar la xenofòbia.

Però, ¿no és la pregunta mateixa la que és xenòfoba, pel fet de suggerir implícitament una conducta que, d’altra banda, és delictiva?

Tot aquest debat sobre l’opinionitis és tractat d’una manera superba per Gregorio Luri a L’escola contra el món (La Campana, 2008). L’autor sosté que l’escola ha contribuït molt a l’expansió d’aquest encaterinament per l’opinió. Sembla que s’ha confós el mètode socràtic amb demanar l’opinió. Però, diu Luri, “Si l’opinió no està recolzada per arguments, fomentar-la és viciar el pensament crític”. I aquest és el punt clau. La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió. No seria molt millor -aplico l’argumentació de Gregorio Luri- que en lloc de demanar opinions, els programes que es volguessin serios demanessin arguments per ajudar a desmentir la fal·làcia relativista que ens vol fer creure que “cadascú té dret a la seva veritat”? L’opinió construïda sobre el sí o el no i sobre si s’està a favor o en contra, convertida en espectacle televisiu per veure qui la diu més grossa, emmascarada sota el pretext de la participació o fins i tot frívolament utilitzada en estudis suposadament científics, és un gran homenatge al pitjor relativisme. Com diu, encara, Gregorio Luri: “Si tots ens llancem a opinar, ¿qui estarà en condicions d’escoltar-nos? ¿I quin és el valor d’una opinió que ningú no escolta?”

(Del diari ara, diumenge 20 de març, de 2011)