LA MALA EDUCACIÓ
El mot educar ve del llatí i significa conduir. Els romans empraven l’educació com el mitjà que portava els infants a la societat dels adults. Educar consistia a disciplinar la voluntat, instruir-los sobre el maneig de les normes socials tot equipant-los de coneixements culturals i bona informació amb la finalitat que ingressessin de forma confortable a la comunitat civilitzada i d’aquesta manera s’evitaria que quedessin marginats, exclosos de drets i deures.
En la Il·lustració es va qüestionar el paper de l’educació i per Jean-Jacques Ruosseau (1712- 1778) educar representava manipular la consciència dels innocents nens, que deixats en llibertat, sense cap mena d’intervenció ideològica i moral, esdevindrien bones persones. Es va criticar l’educació codificada pel poder ja que pretenia el sotmetiment de les ànimes amb la intenció garneua de perpetuar la ideologia dominant tot anorreant les dissidències i alternatives socials. Va ser, tanmateix, quan es va estendre l’ensenyament a la població infantil per part dels estats moderns perquè no volien deixar els nens sota la pressió ideològica dels antisistema.
La meva generació va créixer dins el moviment de la contracultura. La frase de la Margaret Mead en el llibre L’escola ha mort: “Els meus avis com que em volien donar molt bona educació no em portaren a l’escola” va ser mal interpretada per tots. Vam irresponsablement (que Déu ens perdoni!) provocar un deteriorament del sistema educatiu tradicional en considerar que aquesta forma d’educar era reaccionària i només servia per inculcar valors morals i polítics conservadors.
Molts elements pedagògics nous van ser acceptats alegrement sense cap mena de referència històrica, sense cap rigor empíric. La controvèrsia entre llibertat i llibertinatge constituïa l’excusa dels garants de l’ordre establert per bloquejar tota reforma a les escoles. Cada vegada que preteníem introduir canvis escoltàvem una veu greu que ens advertia: “Us esteu passant de la ratlla, això no és llibertat és llibertinatge”. Mai però es va aclarir la diferència entre una cosa i l’altra. Qualsevol signe de ruptura va ser saludat com un acte progre.
Hem de reconèixer que molts passos endavant en el camí de la llibertat van degenerar en frivolitats estúpides o foren la sembra de les llavors perverses del llibertinatge actual. No volíem entendre que educar, per desagradable que sigui, equival a reprimir en el sentit que educar és definir valors ètics que alguns van contra l’espontaneïtat lliure dels alumnes. El terme reprimir estava associat al franquisme i tots, uns per acció, altres per omissió, vam contribuir en el procés de desmantellament de l’escola autoritària. En aquest afany precipitat per enderrocar-ho tot es cometeren molts errors i ara ho estem pagant i no sols em refereixo als mestres, també als pares i la classe política.
Així doncs els alumnes van deixar de tractar de vostè els professors i l’autoritat a l’escola va esquerdar-se seriosament per la por i el prejudici del mateix educador de no ser titllat d’autoritari. Cosa molt semblant succeí en el clos de les famílies, on el nen va passar a adquirir un protagonisme exagerat malmetent el seny adult. Alguns pares, abans, aliats dels mestres, severs i crítics amb els fills, es convertien en enemics de l’escola. Les agressions físiques i morals sovintejaren i molts educadors van caure en depressions.
S’ha d’aplaudir la iniciativa d’Esperanza Aguirre de fer pujar el rang dels mestres per reforçar i dignificar la seva autoritat, de tal forma que si un pare o un alumne els maltracta, l’agressió passarà a ser tractada com una figura del codi penal. Una idea tan bona va ser a l’acte rebutjada pel PSOE, que d’aquí a poc la modificarà i la presentarà com si fos seva tot camuflant l’aspecte antipàtic i repressor de la proposta. Els educadors han de ser respectats i la llei els ha d’emparar. Com que l’ensenyament del bon rotllo i del proteccionisme ha fracassat ara s’ha de buscar una metodologia didàctica nova.
Podria omplir pàgines i pàgines de comportaments individuals i col·lectius de mala educació. Tots en patim. És habitual que un dependent faci veure que no et veu, al cap d’una estona de fer-se el distret, no et mira els ulls, et tuteja, i després displicentment et fa l’immens favor de servir-te o et posa benzina al cotxe. El mes de juny em van clavar una multa a Sarrià. Acostumo a anar-hi a comprar i deixo el cotxe aparcat davant d’una botiga de queviures. Vaig anar a mirar una cosa i a la tornada un municipal motoritzat m’havia multat per cotxe aparcat per un espai de temps superior als 15 minuts. Vaig negar-li-ho. No havien passat ni set minuts. Li parlava de vostè, ell sempre va emprar el tuteig; el seu to de veu va ser groller, desafiant. Si la cosa s’embolicava acabaria amb una segona multa per desacatament a l’autoritat o per manifestació il·legal; vés a saber de què em podia acusar aquell xitxarel·lo mal educat.
Agustí Casanova i Masferrer
(Diari de Girona)