ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ VISUAL
L’EMISSOR
És qui origina el missatge per transmetre un missatge amb un motiu: vendre, convéncer, protestar, educar, embellir, informar, entretenir, etc.
Per poder transmetre el missatge necessita expressar-lo amb un codi: verbal, gràfic, audiovisual.
EL MISSATGE
És la informació que l’emissor desitja transmetre.
EL RECEPTOR
És a qui va dirigit el missatge. Arribar a ell és l’objectiu de l’emissor, per a això ha de captar la seua atenció i interessar-lo amb la seua imatge.
Perquè el missatge siga entenedor, el receptor haurà de conéixer el mateix codi que el receptor.
EL CANAL O MITJÀ
És el suport utilitzat per l’emissor per a fer arribar el missatge.
El canal ha de ser triat en funció de les característiques i possibilitats d’accés del receptor.
EL CODI
És el llenguatge amb el qual s’elabora el missatge que l’emissor vol transmetre.
És a dir, el conjunt de signes i normes segons les quals es dóna un significat a un missatge.
El codi poden ser: els senyals de circulació, els logotips, el còmic, les emoticones, etc.
És imprescindible conéixer i compartir un mateix llenguatge, amb les mateixes lleis per a entendre el missatge.
CONTEXT
És la circumstància en la qual es dóna i es rep un missatge.
EL SOROLL
Rep el nom de soroll qualsevol interferència en el procés comunicatiu. Sovint el soroll pot tenir un ús creatiu i expressiu.
Funció de les imatges
Per a què serveixen les imatges? Quina utilitat tenen en el nostre món?
Anomenem funció d’una imatge a la seva utilitat o al servei que fa o pot fer dins la nostra societat. Els fotoperiodistes fan servir fotografies per mostrar-nos els fets que passen al nostre entorn. Per això podem dir que aquestes imatges tenen una funció narrativa perquè ens expliquen un esdeveniment que ha passat.
Vivim immersos en un món d’imatges, però aquestes, que ens han acompanyat des de la prehistòria, s’han utilitzat per usos o funcions molt diversos. D’entre moltes funcions possibles podem diferenciar-ne les següents:
FUNCIÓ MÀGICA
En els seus origens les pintures murals del paleolític (fa uns 15.000 anys) s’utilitzaven per a finalitats màgiques. Les pintures d’animals a les parets de les coves complien una funció de doble. és a dir, es creu que en dibuixar-les els humans s’asseguraven la captura d’animals i per tant el seu aliment.
FUNCIÓ COMUNICATIVA
Al neolític (fa uns 7.000 anys) les formes d’animals i d’homes es van esquematitzar cada vegada més fins arribar al que en podriem dir l’origen de les lletres. Els homes i les dones volien deixar constància escrita dels diferents fets i van descobrir d’aquesta manera el valor de la imatge gràfica per fixar missatges i la van utilitzar per a funcions de comunicació. Allò que es podia explicar amb paraules també podia conservar-se en un mur, una pedra o en un tros d’argila. A partir d’aquí el món de l’escriptura i el món de les imatges van seguir camins diferents.
Les funcions següents no deixen de ser variacions de la finalitat comunicativa de la imatge.
FUNCIÓ RELIGIOSA
Les imatges, durant la història de la humanitat, s’han utilitzat moltes vegades per a una funció religiosa, representant les diferents divinitats o il·lustrant les creences dels pobles.
FUNCIÓ NARRATIVA
Dins de la funció comunicativa, s’han utilitzat i s’utilitzen les imatges per explicar esdeveniments importants, batalles, o històries diverses que tenen un valor especial per a la comunitat. D’aquesta funció, en podem dir narrativa. Un proverbi xinès diu: “Una imatge val més que mil paraules” fent referència als seus avantatges comunicatius per sobre de la paraula.
FUNCIÓ PEDAGÒGICA
A l’edat mitjana, els fets que explicaven les pintures murals a les esglésies romàniques servien per educar en la religió el poble, que majoritàriament no sabia llegir . Avui dia, compleixen aquesta funció totes les imatges que trobem als llibres de text de les escoles. Per tal que la funció pedagògica funcioni millor normalment les imatges d’acompanyen de textos explicatius.
FUNCIÓ PUBLICITÀRIA
La funció publicitària podriem dir que va començar amb les grans pintures murals de les esglésies barroques, amb escenes mogudes i espais que s’obrien cap al cel. Es tractava d’impressionar i convèncer l’espectador a través d’imatges espectaculars. Avui dia trobem imatges publicitàries per tot arreu i continuen volent impressionar-nos i cridar la nostra atenció. Normalment ho fan amb colors vistosos, persones atractives i situacions especials que ens agradaria viure. Molt sovint contenen un cert engany i en veure-les no som plenament conscients del missatge que ens comuniquen.
FUNCIÓ DESCRIPTIVA
Quan una imatge intenta explicar la forma d’un objecte amb el màxim de fidelitat i detall, diem que compleix una funció descriptiva. És el cas dels dibuixos que trobem als llibres científics o als diccionaris. També tenen aquesta funció els plànols de dibuix tècnic industrial o arquitectònic que expliquen com han de ser les peces que s’han de fabricar o les cases que s’han de construir.
FUNCIÓ ARTÍSTICA
Les imatges acompleixen una funció estètica quan admirem en elles la bellesa de les seves formes. La funció expressiva es porta a terme quan utilitzem la imatge per manifestar uns continguts relacionats amb les emocions i vivències. Si sumem aquestes dues funcions: l’estètica i l’expressiva, podem parlar de la funció artística. Una obra d’art és un tipus d’imatge que pot presentar diverses formes o estils, degut a la seva evolució històrica, als interessos i a les necessitats en cada època. Avui dia les imatges artístiques es caracteritzen per la seva manca aparent de normes, per l’espontaneïtat, la llibertat d’acció i la subjectivitat en front d’altres sistemes de comunicació.
ALTRES FUNCIONS
Però la imatge pot complir moltes més funcions. La funció lúdica, quan servei per divertir o entretenir. La funció de senyalització quan, en espais públics, ens indica direccions o espais diversos. També des d’un punt de vista inintencionat, és a dir sense que s’ho proposi el productor de la imatge, aquesta pot tenir una funció històrica quan ens dóna informació sobre l’època en què va ser realitzada. Ens pot informar sobre els costums, el vestuari, les maneres de fer, la cultura, les creences i la manera de veure el món.
SINTAXI DE LA IMATGE. DENOTACIÓ I CONNOTACIÓ EN
L´ANÀLISI SEMÀNTIC
L´anàlisi semàntic d´una imatge es fa treballant la seva part connotativa i la seva part denotativa. Les connotació és el significat que té una imatge, de manera subjectiva. El significat OBJECTIU de les imatges és la denotació. La denotació descriu el que veiem objectivament.
Línies
1. Línies verticals. Produeixen una sensació de vida i suggereixen certa situació de quietud i de vigilància. S’associen a una situació d’estabilitat.
2.Línies Horitzontals. Produeixen una sensació de pau, de quietud, de serenitat i de vegades de mort. Les línies horitzontals de la mateixa manera que les línies verticals, s’associen a una situació d’estabilitat.
3.Línies Inclinades. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d’agitació i de perill. En general, les línies inclinades donen relleu i sensacióde continuïtat a les imatges.
4.Línies Corbes. Les línies corbes igual que les línies inclinades proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals.
• Les característiques de les imatges es formulen en parelles oposades, de manera que hi ha una àmplia gamma de possibilitats dins d’una mateixa imatge:
• Iconicitat-Abstracció.
• Originalitat-Redundància.
• Monosèmia-Polisèmia.
• Senzillesa-Complexitat.
Iconicitat – Abstracció
La iconicitat és el grau de semblança que la imatge guarda amb la realitat, per exemple, una imatge en color tindrà una major iconicitat que una en blanc i negre. L’abstracció indica que la imatge no té semblança amb la realitat, pot ser producte de la imaginació per exemple. Els senyals de trànsit són denominades arbitràries i les imatges produïdes per la fantasia es diuen surrealistes. Les que no tenen cap tipus de representació a la realitat són les anomenades pintures abstractes, aquesta s’allunya de la realitat, i té possibilitat de desfer una analogia.
Originalitat-Redundància
L’originalitat és una nova presentació sobre un objecte, persona o fet en formes diferents d’entendre la realitat. Amb això no vol dir que l’originalitat sigui abstracte o difícil d’entendre, sinó que són imatges que s’escapen de la realitat.
La redundància fa referència a la repetició d’elements ja coneguts. Aquest mètode s’utilitza molt en publicitat per potenciar la imatge de la marca o per donar a entendre al públic al qual va dirigit.
Quan aquesta redundància està formada per estereotips o models relacionats amb el rol social, la sexualitat … etc. serien imatges estereotipades.
Monosèmia-Polisèmia
Les imatges monosèmiques són les que tenen un únic significat i aquest està clar, però hi ha un altre tipus d’imatges que intenten transmetre un missatge ocult, més profund, aquestes són les anomenades imatges polisèmiques. Les imatges polisèmiques són les més utilitzades per a la publicitat.
Senzilla-Complexa
La quantitat d’elements que conformen una imatge determinen la seva senzillesa o complexitat. Des del punt de vista de la percepció visual la inclusió de més de quatre elements que difereixen en color, forma i textura no permeten observar la imatge d’una sola mirada i, en aquest sentit, diem que una imatge és complexa.
L’aire
Es denomina aire a l’espai més o menys buit que es deixa entre els subjectes principals que apareixen en una imatge i els límits de l’enquadrament.
Regla dels Terços
És una de les principals regles de la composició. Els personatges o objectes principals han d’estar col·locats en les interseccions resultants de dividir la pantalla en tres parts iguals de manera vertical i de manera horitzontal.
Profunditat de camp
Es pot tenir MOLTA profunditat de camp o POCA profunditat de camp.
Color
Poden ser a trets generals, CÀLIDS O FREDS. I en la seva relació, CONTRASTATS O HARMÒNICS.
Enfocament total o selectiu
L’enfocament és un altre dels elements fonamentals per dirigir l’atenció de l’espectador i fer ressaltar els motius de les nostres composicions.
Fora de camp
Es refereix a elements que no estan presents a la imatge però d´alguna manera en formen part, per alusió. Concepte present tant en la imatge fixa com en l´audiovisual.
Textura en la fotografia
Ens referim a textura d´una fotografia a l´aspecte divers de les superfícies que estan en la imatge. Poden ser rugoses, llises, brillants, aspres, etc. En un anàlisi fotogràfic hem de parlar de les diferents textures que apareixen en ella.
L´ENQUADRAMENT (tipus de plans)
L’enquadrament és la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà. Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat ens mostrarà, és a dir, quin tipus de pla, i des d’on ens la mostrarà, és a dir, amb quin angle d’enquadrament. Dit d’una altra manera, en la realitat nosaltres podem triar cap on mirem.
TIPUS DE PLANS
Descriptius: Gran Pla General, Pla General.
De transició :Pla Sencer.
Narratius: Pla Americà, Pla mitjà i Pla Curt.
Expressius: Primer Pla, Primeríssim Primer Pla, Pla Detall.
PER VEURE EXEMPLES: PÀGINA 34 FINS LA 38
l´ANGULACIÓ (tipus de punts de vista o angles)
Angle normal o recte (es veu allò fotografiat des del mateix nivell que la càmera)
Angle picat (es veu allò fotografiat des de més amunt, aquest angle treu importància a allò que es mostra)
Contrapicat ( es veu des de més avall, dóna per tant, importància a allò mostrat)
Nadir: totalment desde sota
Zenital: totalment desde sobre. Ambdós mostren cuna perspectiva molt poc natural i xagerada dels elements.
COMPOSICIÓ
Es denomina composició a la distribució dels elements que intervenen en una imatge dins de l’enquadrament.
TIPUS BÀSICS DE COMPOSICIÓ
SIMÈTRICA O ASSIMÈTRICA
OBERTA O TANCADA
DINÀMICA O ESTÀTICA