El cinematògraf

El 1895, l’industrial de la fotografia Louis Lumière, aprofitant els avenços tecnològics de l’època, va perfeccionar els aparells inventats per Marey, Reynaud i Edison, i va aconseguir combinar de manera satisfactòria la projecció (la vella llanterna màgica de Huygens) i l’obtenció d’imatges successives del moviment (la cronofotografia de Marey). La patent del cinematògraf es va registrar el 13 de febrer de 1895 i la primera pel·lícula, La sortie des usines Lumière (La sortida de la fàbrica Lumière), es va rodar el mes de març d’aquell mateix any a Lió. La primera projecció cinematogràfica pública es va organitzar al Salon Indien del Grand Café del Boulevard des Capucines de París, el 28 de desembre de 1895, i va fer sensació: «Vam quedar tots bocabadats, estupefactes», va declarar Méliès. La projecció cronofotogràfica o cinematogràfica va fer la volta al món ràpidament, com al segle XVII la llanterna màgica.

La sortida de la fàbrica: https://www.youtube.com/watch?v=mdTTmbW4FfU

PREPRODUCCIÓ CINEMATOGRÀFICA

GUIÓ LITERARI, GUIÓ TÈCNIC, GUIÓ IL·LUSTRAT

El guió literari

• Descriu principalment allò que es veura en la producció. També s’hi inclouen els possibles diàlegs. S’expliquen també les accions dels personatges, allò que succeeix i es fan petites descripcions de l’entorn per ubicar el lloc de l’acció.

• L’estructura del guió literari mostra les escenes de la producció.

• Cal transmetre la informació suficient perquè el lector visualitzi la pel·lícula, tot i que no s’entri en detalls.

El guió tècnic

Aquest guió entra en molt més detall, sorgeix com a conseqüència d’un estudi minuciós del guió literari. S’estructura tal i com es fa en el muntatge inicialment, és a dir, per escenes, seqüències, plans i transicions, i s’hi detallen també els moviments de càmera. Ha d’incloure els següents apartats:

Encapçalament d’escena: Com serà el lloc on es desenvolupa l’escena,

Exemple, si es desenvolupa a l’interior d’una casa durant el dia s’indicaria de la següent manera: INT – CASA – Dia.

Descripció: Explicació del que la càmera ‘veurà i sentirà (audio)’. No es poden explicar ni sentiments ni intencions. És una descripció freda i objectiva

L’Storyboard (guió il.lustrat)

Són una sèrie de petits dibuixos ordenats en seqüència, que expliquen les accions que es rodaran o gravaran en una producció audiovisual. L’objectiu principal és el de transmetre la història o parts de la història visualment.

Sovint és molt més senzill dibuixar una idea que explicar-la, en aquests casos resulta molt útil l’ús d’aquest recurs.

Es fa servir molt en producció d’anuncis comercials, videoclips o pel·lícules amb disenys visuals molt elaborats, però en canvi s’utilitza poc en programes de ficció televisius.

No hi ha un format standard estipulat de com han de ser els dibuixos d’un Storyboard, poden ser des de dibuixos bàsics, fins a fotografies, retalls de revistes … en un principi, qualsevol material visual que ajudi a  transmetre la idea de l’acció és vàlid.

Cada vinyeta ha de contenir la següent informació:

• Número i títol de l’escena

• Número del pla dins de l’escena

• Breu descripció de l’audio

• Observacions tècniques (si cal).

• Transicions entre plans.

El format de les vinyetes ha de ser proporcional a la resolució (video) o format (film) de la producció.

Tan els tipus de plans, com els moviments de càmera, com les transicions s’han de deixar clars en cada vinyeta d’un storyboard. Existeix una nomenclatura abreujada, que facilita l’escriptura d’aquesta informació.

educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/mod/book/view.php?id=4742&chapterid=3006

Definició d’elements tècnics.

Paralelament a la definició del guió tècnic, caldrà anar definint altres aspectes que hauran d’estar molt clars abans de la fase de producció:

Recursos tècnics: Càmeres de gravació, trípodes, objectius, micròfons, il·luminació, cintes de gravació o targes de memòria, bateries, ….

Recursos artístics: Vestuaris, decorats, mobiliari, atrezzo.

Recursos humans:

• Personal tècnic: realitzador, productors, càmeres, tècnics de so, iluminadors, decoradors, maquilladors, muntadors,…

• Personal artístic: Actoris i actrius en el cas de produccions de ficció. En el cas de produccions documentals, caldrà definir les persones que s’entrevistaran o gravaran.

Localitzacions: On es gravarà. Tot i que aquest punt es pot perfectament incloure en el guió tècnic, cal un document que permeti aglutinar totes les localitzacions de la producció, a efectes de demanar permisos, desplaçaments, …

El desglossament: es tracta de definir per cada seqüència tots els recursos necessaris, deinits en els apartats anteriors.

El pla de treball: Es tracta de definir de manera organitzada el que ese farà cada dia durant la fase de gravació. D’aquesta manera, és més fàcil organitzar totes lees gravacions de diferents moments d’una pel·lícula, que es produeixin en una mateixa localització. Cada dia per tant caldrà saber: el nombre de plans, escenes, seqüències a rodar, els actors que hi apareixen, els figurants així com qualsevol altre recurs necessari.

El pressupost: és imprescindible saber si es podrà assumir el cost del que s’ha projectat. En cas contrari, caldrà trobar la manera de reduïr les despeses perdent el mínim l’essència de la idea inicial del guió.

RESUM DE GÈNERES CINEMATOGRÀFICS

culturaaudiovisual.salvicanadell.cat/index.php/generes/906-prezis-la-imatge-en-moviment-2 PRINCIPALS MOVIMENTS CINEMATOGRÀFICS

 

Cinema soviètic

Oktyabr/ Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)

Konets Sankt-Peterburga/ La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)

Les principals característiques estètiques d’aquest tipus de

cinema són: l’exaltació del muntatge com a principal recurs estètic; el realisme de les seves imatges amb un to volgudament documental i llunyà del artifici propi de

Hollywood; la tria de temàtiques revolucionàries i d’exaltació obrerista i patriòtica

com a principals línies argumentals; i finalment la incorporació de la massa

anònima com a protagonista de les històries que es converteixen en drames

corals. Aquest corrent estava en contra de l’ús creatiu del cinema sonor, de fet els

principals directors del cinema soviètic van firmar l’any 1928 un manifest

assenyalant els perills de que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat

creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so.

www.youtube.com/watch?v=a3BpFbsJd7Q

 

magnet.xataka.com/un-mundo-fascinante/la-escalera-de-odessa-la-secuencia-de-el-acorazado-potemkin-que-cambiaria-el-montaje-de-cine-para-siempre

 

Surrealisme

Un Chien Andalou/ Un gos andalús (Luís Buñuel i Salvador Dalí, 1929)

L’Âge d’Or/ L’edat d’or (Luís Buñuel i Salvador Dalí, 1930)

El surrealisme, neix com a moviment artístic en els àmbits de la literatura, la pintura i l’escultura. El cinema surrealista és conseqüent amb les idees que conformen aquest moviment que es consider originat per André Bretón al 1919. Prova de mostrar el món dels somnis i dels fenòmens subconscients.. Es creu en el poder transgressor de la irracionalitat.

Es considera una fàbrica de somnis.“Un ull girat cap a l’interior de l’ànima amb captura d’imatges hipnòtiques i fascinants”.

 

surrealisme Le chien andalou

https://www.youtube.com/watch?v=HouM_cPyYhg

 

Expressionisme alemany

El gavinet del doctor Caligari (R Wiene 1920)

Metropolis/ Metropolis (Fritz Lang, 1926)

Nosferatu, eine Symphonie des Grauens/ Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)

Predomini de les ombres sobre la llum, l’atmosfera bromosa i

ombrívola que caracteritza la tradició mítica i fantàstica de l’univers d’aquest

corrent de cinema. Les perspectives esgarrades i decorats gòtics que accentuen

la sensació d’amenaça que emmascara tota la posada en escena. Il·luminació

artística i creativa, on els blancs i negres violents configuren la confusió i l’angoixa

que viuen els personatges. Pel que fa a il·luminació es pot remarcar també que

l’expressionisme fa servir un sistema totalment artificial i antinatural, fugim del

realisme d’altres corrents cinematogràfiques europees contemporànies. Posada

en escena volgudament poc realista, aconseguida amb roba pintada, de manera

inharmònica, contravenint totes les regles de la perspectiva. Aparença dels actors

gairebé fantasmagòrica, més caricatura que de personatges reals, vestits i

maquillats de manera estranya i de forma exagerada. Els personatges acaben

convertits en una forma abstracta més que es confon amb el decorat.

eL GAVINET DEL DOCTOR CALIGARI DE R Wiene

theconversation.com/el-gabinete-del-doctor-caligari-un-clasico-centenario-149758

METROPOLIS DE FRITZ LANG

www.sensacine.com/peliculas/pelicula-240/

NOSFERATU  DE mURNAU

democresia.es/democultura/nosferatu-cine-expresionismo-terror-murnau-cultura-horrores-del-siglo-xx/

 

PER SABER MOLT MÉS. TOT LLIGA.  PER  Román Gubern

 

www.youtube.com/watch?v=FvKlaGJc2yQ

 

Neorrrealisme Italià

Roma, città aperta/ Roma, ciutat oberta (Roberto Rossellini, 1945)

Sciuscià (Vittorio De Sica, 1946)

Luccino Visconti

 

El final de la Segona Guerra Mundial causà un gran desconcert a Itàlia. D’una banda, l’ensorrament del règim de Mussolini i la fi de la guerra provoquen una gran sensació d’alliberament a tot el país. De l’altra, Itàlia s’adona de cop i volta que, no només és un país que cal reconstruir, sinó que la pròpia Itàlia d’abans de la guerra no era el país perfecte i pròsper que volia fer creure el feixisme.

En el camp de les arts, aquest desconcert, paradoxalment, fou l’iniciador d’una de les corrents plàstiques més interessants de la postguerra: el neorealisme. Centrat sobretot en el cinema, el neorealisme buscà retratar la Itàlia Real, la Itàlia dels italians. No calia amagar la realitat darrera els grans escenaris i els grans discursos, sinó reconèixer-li la dignitat.

 

El neorealisme, per tant, és un moviment cinematogràfic que neix a Itàlia l’any 1945 —en acabar-se la Segona Guerra Mundial, el feixisme i Mussolini— i que dura fins al 1952, aproximadament perquè el canvi econòmic, polític i social que experimenta el país fa que canviïn les orientacions cinematogràfiques.

Trets característics del neorealisme

Amb el neorealisme, es fuig de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i s’adopta un to marcadament realista. L’ambient cultural del periode de postguerra era sofisticat, fals i mafiós. El neorealisme el va substituir per noves idees, pensaments, certeses , curiositats i somnis. Aquests atributs s’obtenen amb:

• La utilització d’actors no professionals, per la naturalitat i espontaneitat que oferien, però també pel fet que els pressupostos d’aquestes pel·lícules eren molt baixos.

• El rodatge en escenaris naturals, molt sovint era molt difícil disposar d’estudis de gravació, els estudis cinematogràfics romans, Cinecittà —el centre de la producció comercial italiana des del 1936— estaven ocupats pels refugiats, de manera que les pel·lícules s’enregistraven a l’exterior, enmig de tota la devastació de la guerra, però aquests escenaris també ajudaven a transmetre un major realisme.

• L’exposició d’una temàtica (o problemàtica) quotidiana, pròpia de les classes populars: Aquesta temàtica té la voluntat de reflectir la història d’un poble, la realitat de les classes treballadores més desafavorides, l’estat econòmic i anímic de la Itàlia de la postguerra, les condicions precàries en què es viu la quotidianeitat, la desesperació i la pobresa social.

• Tan els personatges com els ambients de les pel·lícules tenen un aire d’innocència, sense grans artefactes tècnics (tampoc podien disposar-ne), amb diàlegs senzills. La idea era convidar a l’espectador a reflexionar com a individuu social. Els personatges s’humanitzen, s’acaben els herois que tot ho poden. Adquireixen molta importància narrativa i dramàtica els nens i les dones.

• Normalment es prescindia de il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat. El nom de neorealisme (nova realitat) justament ve de que tot allò que es veu a les imatges és el què hi ha a la realitat. No són grans discursos sentimentals i personals dels directors.

• Tenien també molta importància els diàlegs, col·loquials i molt abundants. També s’incrusiona en la improvització i es flexibilitzen els guions.

• S’evitaven les trames i històries d’un cinema més accessible i clàssic. Era un cinema amb una estètica pròpia del documental. Es trenca amb les històries clàssiques dels EEUU amb principis i finals, l’important és la trama i no passa res si no es clausura, és el que es coneix com a “finals oberts”

• S’utilitza sovint el pla seqüència: acció, protagonista i dinàmica queden tancats en una sola presa (pla) que els acompanya en els moviments de càmera sense talls. L’objectiu és summergir i fondre al personatge en l’ambient.

 

ROSSELLINI (exemples videogràfics)

https://cinemagavia.es/roma-ciudad-abierta-critica-pelicula/

https://www.youtube.com/watch?v=Ps8D3Cp9tJ4

 

Nouvelle vague

À bout de soufflé (Jean-Luc Godard, 1959)

Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964)

Les quatre cents coups/ Els 400 cops (François Truffaut, 1959)

The Loneliness of The Long Distance Runner/ La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962)

Moviment aparegut a França al final dels anys 1950. El terme apareix sota la ploma de Françoise Giroud a L’Express del 3 d’octubre de 1957, en una enquesta sociològica sobre els fenòmens de generació. És reprès per Pierre Billar el febrer de 1958 a la revista Cinéma 58′. Aquesta expressió és atribuïda a les noves pel·lícules distribuïdes el 1959 i principalment aquells presentats al Festival de Canes d’aquell any.

Els directors eren molt crítics amb tots els models clàssics i amb les estructures narratives tancades. Tots ells, entre els quals destaquen François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer, havien fet de guionistes abans. Com a precursor, sobresurt la figura de Jean Pierre Melville. Era un grup heterogeni que tenia en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l’espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfica de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d’experimentar amb la càmera.

NOUVELLE VAGUE     TRUFFAUT

https://www.youtube.com/watch?v=ZY4ljNaCUFQ

           GODARD

https://applauss.com/jean-luc-godard-peliculas-elementales/

 

Cinema Verité-Cinema Novo-Free Cinema Junger Deutsche Film

Dels anys 50 als 80 del segle XX, com a resposta a les grans produccions americanes, apareixen cinemes d´autor propis de, per ordre, França, Brasil, Gran Bretanya i Alemanya. Retraten la societat de manera crítica.. Utilitzen so natural sense postproducció. Localitzacions reals.

Free cinema

http://www.sundancetv.es/blog/las-mejores-peliculas-del-movimiento-free-cinema

We Are the Lambeth Boys és una pel·lícula documental britànica de 1959 dirigida per Karel Reisz.

Cinema novo

https://imagengarci.wordpress.com/category/historia-del-cine/cinema-novo/

Cinema verité

https://imagengarci.wordpress.com/category/historia-del-cine/cinema-verite/

Junger Deutsche Film

 

Avantguardes americanes

Son totes aquelles pel.lícules que no es corresponen amb els clixés del cinema comercial de Holliwood.  Enfocaments, exposicions i temes que el mainstream no admetria mai. Molt eterogeni i presenta diferents fases: cinema negre,  undrerground, i experimentalisme.

 

Dogma 95

Els directors es comprometien a tractar les seves pel·lícules respectant una sèrie de normes estrictes a partir de les quals buscaven trobar la veritat profunda. Les pel·lícules filmades d’acord a aquest moviment han de ser filmades en escenaris naturals evitant les escenografies armades en els estudis, amb càmera en mà o a l’espatlla, gravada amb so directe i sense musicalitzacions especials.

Per a aixecar-se en contra del cinema individualista, presenta una sèrie de regles indiscutibles conegudes com el vot de castedat.

1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).

2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. (No es pot utilitzar música, excepte si està present en l’escena en la qual es roda).

3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.

4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. (Si hi ha poca llum, l’escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera).

5. Els trucatges i filtres estan prohibits.

6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. (Morts, armes, etc., en cap cas).

7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. (És a dir, que la pel·lícula succeïx aquí i ara).

8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.

9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.

10. El director no ha d’aparèixer en els crèdits.

https://www.youtube.com/watch?v=Me_HOgr7peo

 

Cine de Autor.

  El cinema d’autor és el cinema en el qual un director crea la seva obra sense cap mena de limitació. Això li permet plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d’autor, l’autor es reconeix per alguns trets típics de les seves obres.

• És aquell en el qual el director plasma la seva visió particularíssima no només del setè art sinó també del món on viu.

• Ofereix també una visió del que vol criticar o enaltir.

• Dóna un tractament “sui generis” a altres obres o temes molt utilitzats o de moda en els mitjans massius de comunicació (televisió, internet, cinema, teatre …).

• Gairebé sempre són films que únicament alguns entenen i accepten… però sempre conviden a la reflexió i a la crítica.

• Altres autors els utilitzen com a paradigma i perduren en el temps en la consciència col·lectiva de l’espectador.

El cinema d’autor és el cinema en el qual el directorté un paper preponderant.Te un guió propi, i realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, cosa que li permet una major llibertat a l’hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d’autor, l’autor és normalment identificable o recognoscible per alguns trets típics a la seva obra.

El concepte de cinema independent està lligat al de cienma d’autor, tot i que no és el mateix. En el cinema d’autor, el director té un paper preponderant, que margina els actors, que moltes vegades són simples titelles dels guions. Sovint el director realitza també altres funcions, com el so, la fotografia, etcètera.

En els anys 60, un grup de crítics de cinema francesos,inspirats pel text de 1948 Cámera Stylo d’Alexandre Astruc, comencen a plantejar-se interrogants sobre el rol de l’autor, o realitzador, en una pel·lícula. Tanmateix, per a aquest grup de crítics el cinema havia de proposar una visió particular de la realitat i revelar la presència d’un autor-director responsable per la imatges projectades. En aquest sentit, els realitzadors de l’anomenada Nouvelle vague Francesa utilitzaven el medi cinematogràfic per expressar opinions i idees en cada una de les seves obres.

Aquests autors passarien després del text a l’acció filmant curt-metratges i llargmetratges, dins del corrent anomenat Nouvelle Vague. El seu interès per les pel·lícules de realitzadors nord-americans, especialment per Hitchcock que, malgrat ser anglès, va realitzar bona part de la seva filmografia als Estats Units, els permeten sostenir el seu ideari del que per a ells era el “cinema d’autor” reconsiderant el seu talent menyspreat i creativitat cinematogràfica.

L’expressió cinema d’autor implica múltiples problemes d’interpretació. Per una part convida al pensament historicista que l’autor cinematogràfic té un desenvolupament lineal de la seva carrera, cosa que el fa predicible en relació amb els seus treballs anteriors (això no és necessàriament cert) i d’altra banda l’expressió “cinema d’autor” agrupa una sèrie de realitzadors cinematogràfics fora del sistema de les grans cases productores nord-americanes convertint immediatament en autor a qualsevol que pertanyi a aquest grup extern.

Els cinemes perifèrics

No és un moviment, sinó una etiqueta. És tot aquell cinema que s´escapa de l´àambit d´influència del cinema comercial nord-americà. En el passat, els cinemes perifèrics van donar figures com AKIRA KUROSAWA (Japó) LUÍS BUÑUELL (Espanya)  o SATYAJIT RAY (Índia)

Exemples cinema d´autor:

Der Amerikanischke Freund/ L’amic americà (Wim Wenders, 1977)

La nuit américaine/ La nit americana (François Truffaut, 1973)

Sichinin No Samurai/ Els set samurais (Akira Kurosawa,1954)

Deruzu Uzâra/ Dersu Uzala (Akira Kurosawa, 1974)

Amarcord (Federico Fellini, 1973)

Touch of Evil (Orson Welles, 1959)

Andrey Rubliov/ Andrei Rubliov (Andrey Tarkovskiy, 1966)

Smultronstället / Maduixes silvestres (Ingmar Bergman, 1957)

 

Evolució històrica del cinema español

 

Mujeres al borde de un ataque de nervios (Pedro Almodóvar, 1988)

Muerte de un ciclista (Juan Antonio Bardem, 1955)

El Verdugo (Luis García Berlanga, 1963)

Bienvenido Mr Marshall (Luis García Berlanga, 1953)

El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973)

Panorama actual del cinema català: Premis Gaudí

El cant dels ocells (Albert Serra, 2008)

Bucarest, la memòria perduda (Albert Solé Bruset, 2008)

El pallasso i el führer ( Eduard Cortés, 2007)

Tres dies amb la família (Mar Coll, 2010)

Los condenados (Isaki Lacuesta, 2009)

Pa negre (Agustí Villalonga, 2010)

Bicicleta, cullera, poma ( Carles Bosch, 2010)  EXTRET DE CURRÍCULUM XTEC.

 

 Transicions cinematogràfiques

Per a separar les diferents parts o seqüències el cineasta ha de recórrer a diferents tècniques.

 

En llenguatge cinematogràfic els signes de puntuació serien les transicions, un recurs tan antic com el cinema mut que va inventar una manera de que no es notés quan es canviava la pel·lícula de la càmera.

 

La immensa majoria dels plans de qualsevol pel·lícula s’uneixen entre si amb un tall: acaba un i comença un altre, sense més. No obstant això, molt aviat es va començar a experimentar amb altres formes de passar de un pla al següent.  Alguns d’aquests efectes del cinema mut ens resulten excessius en l’actualitat, però com a experiments van tenir la seva utilitat.

 

1. Tall

 

És la transició més habitual. Consisteix a unir, sense cap efecte, dos fragments de pel·lícula. És l’absència de transició, la manera d’unir dues escenes sense interferir-hi. És el més abundant i, de fet, es tracta d’una absència de puntuació ja que és un empalmament directe que no utilitza cap recurs visual entremig.

 

En comparació amb el llenguatge escrit, equivaldria a l’espai que separa les paraules i que alhora les uneix.

 

2. Fos/fosa  (fundido)

 

Mitjançant un enfosquiment de la pantalla, la imatge desapareix progressivament i es dissol completament abans de que una altra imatge sorgeixi de la mateixa foscor.

 

Significat: s’utilitza per indicar el pas del temps o un canvi radical d’escenari.

 

“La fosa és el recurs cinematogràfic o televisiu que consisteix a fer aparèixer o desaparèixer gradualment les imatges de la pantalla per superposició creixent o decreixent amb una imatge de color negre; mentre que l’encadenat és un recurs televisiu que consisteix a fer aparèixer o desaparèixer gradualment les imatges de la pantalla per subexposició creixent o decreixent de dos plans.”

)

 

3. Encadenat

 

És la superposició de dues imatges diferents de les quals una va perdent intensitat mentre que l’altra va apareixent. Mentre la primera imatge es va fonent, apareix la següent que se superposa a l’anterior fins que progressivament queda definida. Aquesta transició dura diversos fotogrames.

 

Significat: s’acostuma a utilitzar per demostrar un pas del temps més curt que en la fosa en negre.

 

4. Escombrada (barrido)

La càmera es mou a tota velocitat de un objecte a un altre. Un desplaçament molt ràpid de la càmera dóna pas a la següent imatge.

Significat: pot mostrar un canvi de lloc o un petit pas del temps.

 

5. Cortinetes

Les imatges es desplacen fins a un costat o fins amunt o avall. La imatge que entra desplaça l’anterior, ja sigui verticalment, horitzontalment, diagonalment… Significat: dóna idea de simultaneïtat, però s’usa poc degut a la seva artificialitat.

 

6. Iris

Simulació de desaparició de la imatge anterior pel tancament del diafragma de la càmera.

 

6. Altres signes

La innovació i l’originalitat en aquest món són constants, així que cada director utilitza i crea els talls que troba més adequats per la seva obra. En els últims anys, però, se n’han ideat alguns que s’han acabat convertit en estàndards:

 

Desenfocament

El pla es tanca amb la imatge que es va desenfocant. La següent imatge es va definint fins que apareix del tot.

 

Congelació

La imatge queda immòbil durant un instant per donar pas a la següent.

 

Emmascarament

Un dels personatges de l’acció es col·loca davant de la càmera fins tapar l’objectiu. Es tracta d’una certa fosa en negre ja que fa el mateix efecte.

 

Transició acústica

El so s’avança a la imatge; mentre s’acaba la primera, comença a sentir-se el so de la següent imatge que va situant l’espectador. Es tracta d’una transició que només té en compte el so, així que es pot combinar amb qualsevol dels altres canvis en la imatge.

 

Semblança de formes

Transició mitjançant un tall on les dues imatges tenen una certa semblança tot i pertànyer a llocs diferents.Quines són les principals transicions cinematogràfiques? Examen Cultura Audiovisual PAU 2012, opció A, exercici 2)

per veure exemples:  sites.google.com/a/ginebro.cat/cultura-audiovisual/cinema/transicions-cinematografiques

 

TIPUS DE PRODUCCIONS AUDIOVISUALS: CURTMETRATGES  (INFERIOR A 60 MINUTS) LLARGMETRATGES (MÉS DE 60 MINUTS)  DOCUMENTALS (POT CONSIDERAR-SE UN gènere cinematogràfic que utilitza imatges REALS)  diferenciant-ho de ls curmetratges i llargmetratges de ficció.SÈRIES DE FICCIÓ (televisió, plataformes) I RETRANSMISSIONS EN STREAMING (directe)

EL SO

www.youtube.com/watch?v=xZO3Ej4Wb_A

www.youtube.com/watch?v=S2tN-0oLCR8&t=4s

CONTRADICCIÓ O COHERÈNCIA DEL SO EN L´AUDIOVISUAL

www.ccma.cat/tv3/alacarta/esta-passant/esta-passant-15032023/video/6209309/ minut 6:05″

El silenci V el so en l´audiovisual

www.youtube.com/watch?v=xWhTNVAhcGE

El sorroll en la creació audiovisual

Lost in translation

www.youtube.com/watch?v=LkUZRSAq9n0

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES DEL SO. QUALITAT DEL SO. ACÚSTICA

www.youtube.com/watch?v=Gi_oQMawCwA&t=122s

El so és la sensació produïda en el nostre òrgan auditiu per les vibracions dels cossos elàstics, propagades per un medi, que normalment sol ser l’aire.

La velocitat del so depèn del medi i la temperatura, però per l’aire i a una temperatura de 15ºC, el so viatja a 340 m/seg.

L’acústica és la ciència que estudia el fenomen sonor i les seves causes. L’oïda humana pot percebre sons d’entre 20 i 20.000 Hz.

Les QUALITATS DEL SO, és a dir, els aspectes mesurables que es donen en qualsevol so, són les següents: altura, intensitat, timbre i duració.

Altura: Nombre de vibracions per segon (freqüència). Es mesura en HERTZ (Hz). SONS AGUTS: (major freqüència) SONS GREUS: (menor freqüència)

Intensitat: La intensitat d’un so és l’amplitud d’ona de la vibració, i depèn de l’energia utilitzada. Es mesura en DECIBELIS. SONS FORTS: (major amplitud) SONS SUAUS: (menor amplitud).

Timbre: És la qualitat del so que ens permet distingir els tipus de veu o instruments diferents.

Duració: Persistència de l’ona sonora SONS LLARGS: (més duració) SONS CURTS (menys duració)

1927 va ser una data clau en la història del cinema. En aquest any va aparèixer El cantor de jazz d’Alan Crosland, que ha vingut a considerar-se com la primera pel·lícula sonora del cinema. A partir d’aquesta data, el cinema hauria de patir un gir brusc cap a una nova forma d’expressió artística: el llenguatge audiovisual. Realment, el cinema gairebé mai havia estat una experiència silenciosa per als espectadors ja que solia anar acompanyat amb música en viu i en paral·lel a la projecció i, freqüentment, de les paraules d’un narrador a la sala que llegia els diàlegs i explicava algunes situacions . És a dir, l’experiència del cinema era ja sonora encara que la música era concebuda com a acompanyament, no integrada orgànicament en el discurs visual.

El cinema sonor és un canvi radical, gairebé traumàtic, si es valoren dos aspectes:

La introducció del so va comportar, a causa d’aspectes tècnics, la tornada de la càmera a la immobilitat d’anys enrere i

el so aporta una sèrie d’avantatges: Major realisme. Més informació, amb la consegüent economia de plans. Potenciació del fora de camp, ja que el so suggereix espais i accions que no es veuen en l’enquadrament. Utilització expressiva del silenci amb fins dramàtics (abans amb el cinema mut, el silenci era obligat). Aparició de nous gèneres (musical). Potenciació d’altres gèneres: policíacs, comèdia, documental històric i didàctic, a causa de la informació que aporta el so als diferents tipus de narració.

El so al cinema, s’ha convertit amb els anys en un element amb tant abast com altres tècniques cinematogràfiques i amb tantes possibilitats creatives com el muntatge.

El silenci en una banda sonora, pot ser un element inquietant o anticipador d’una cosa que succeirà. Serveix també per crear contrastos rítmics o estats d’ànim. En algunes obres és un element dominant, utilitzat amb plena intenció expressiva.

Ja va dir Robert Bresson que “El cinema sonor ha inventat el silenci”

El ritme implica una sèrie de compassos més forts i més febles i un tempo. Organitzant els elements sonors + altres elements cinematogràfics= és conformar el ritme global d’una pel·lícula.

www.youtube.com/watch?v=rsAp0R_-4XA

EL SO A LES PEL·LÍCULES

LEITMOTIVE: En música, el leitmotiv és una figura musical popularitzada per Hector Berlioz que la va anomenar “idée fixe” i que Richard Wagner va elevar a sistema en les seves òperes. És un tema musical no gaire llarg (normalment una melodia curta o ritme) que representa a un personatge, cosa, sentiment o circumstància abstracta que es dóna cada vegada que se’l vulgui evocar, i que, normalment, està dotat d’una gran capacitat de transformació i adequació.

Associació d’un tema musical o un personatge una situació un sentiment. variacions tímbriques, de modalitat…

www.youtube.com/watch?v=K-hbx3w98f0

www.youtube.com/watch?v=jXnLXLQ47ZY

www.rac1.cat/a-la-carta/no-ho-se    14/4/2023. Salsa agredolça. Tarantino & música

MÚSICA O SO DIEGÈTIC I NO DIEGÈTIC o EXTRADIEGÈTIC: Parlem de so diegètic quan la font de so es troba a l’espai fílmic, és a dir, pertany a la història. La principal exigència del so diegètic és la de ser realista i coherent amb l’espai dramàtic. La veu dels personatges, la música d’una ràdio, el so d’una porta, etc. són sons diegètics. En canvi, el so no diegètic no pertany a l’espai fímic, és a dir, no concerneix a la història. La banda sonora i la veu d’un narrador són clars exemples de so no diegètic

Una característica del so extradiegètic o no diegètic és que prové de fonts abstractes: nosaltres com a espectadors no sabem d’on ve i els personatges no l’escolten. En pel.lícules d´acció  s’utilitza per crear una atmosfera per a aquesta  acció. Com es veu en aquest exemple de Kill Bill

www.youtube.com/watch?v=ApwzdBBEHuk

www.youtube.com/watch?v=jTy3mpv-K4w

Un cas particular de so no diegètic es la veu over, que és aquella veu que s’instal·la en paral·lel a les imatges, sense relació amb elles emergint d’una font exterior als elements que intervenen diegèticament: narrador omniscient (no és un personatge), En els documentals la veu que se superposa, sense eliminar-la, a la pròpia de la banda original. No és un doblatge, però  es tradueix.

MÚSICA INCIDENTAL: La música incidental és la música que acompanya a la pel·lícula i crea una atmosfera per l’acció de l’escena. Música posada posteriorment.

Tenim com a exemple l’escena de “Titànic” quan es posen davant del vaixell amb els braços oberts

www.youtube.com/watch?v=0Pniiv9EKjs

www.youtube.com/watch?v=0Rn8lkdW45I

MÚSICA ESTEREOTIPADA: Quan escoltem un determinat tipus de músiques, sovint associem la música amb un tipus de pel·lícula. Hi ha músiques que fins i tot s’han fet més famoses que la pel·lícula en que estaven, i ja quan mirem una pel·lícula, depèn de quin tema sigui ja ens esperem una música determinada.

FUNCIÓ DE LA MÚSICA AL CINEMA

www.youtube.com/watch?v=XrrJsHA6Nz4

Podem trobar molts exemples en pel·lícules d’ aquesta música estereotipada segons la seva banda sonora:

Les pel·lícules de WESTERN: del període colonial a l’era moderna dels Estats Units d’Amèrica – L’home principal fort valent i amb empenta. – Lluita contra els dolents i sempre guanya. – Solitari. – Sempre hi ha una típica música per els duels, que el caracteritza enmig del desert.

Les pel·lícules de TERROR: realitzades amb la intenció de provocar tensió, por i / o el sobresalt en l’audiència. -La trama comença de forma pacífica i va augmentant la tensió de l’espectador a mida que s’acosta el punt màxim de l’acció.

28 weeks later, 2007

www.youtube.com/watch?v=Z3d7y1YrPvg

Les pel·lícules de THRILLER: Lligat al terror i al suspens. – Manté una tensió per l’espectador que crea una atenció més forta cap a la pel·lícula. – Sovint la música fa de coixí a escenes de molta tensió, i produeixen aquest ambient de misteri que es vol crear. – Quasi sempre succeeix l’ho inesperat per això t’invita a voler saber que passa a continuació

Les pel·lícules MUSICALS: contenen interrupcions en el seu desenvolupament, per donar un breu recés per mitjà d’un fragment musical cantat o acompanyats d’una coreografia. – Les cançons acompanyades de coreografies són essencials per l’ambient artístic que es vol crear.

Les pel·lícules del gènere del DRAMA o dramàtiques: pel·lícules que es centren principalment en el desenvolupament d’un conflicte entre els protagonistes, o del protagonista amb el seu entorn o amb ell mateix. – Té un paper important la música pel fet d’exagerar l’escena que es vol fer més propera al públic i per posar importància a la part dramàtica.

Les pel·lícules HISTÒRIQUES: l’acció d’aquestes pel·lícules ocorre en el passat, sovint amb intenció de recreació històrica. – Ens situa sempre a l’època que vol transcórrer cada acció dins la pel·lícula. – Les guerres, batalles… són les protagonistes. – Dins d’aquest tipus trobem trames amoroses principalment amb l’heroi protagonista.

Les pel·lícules de FICCIÓ: L’espai dominat per l’home o civilitzacions d’un possible futur.- Et transporta a llocs imaginaris o irreals que et creus pel simple fet de posar-t’ho tot com si fos real amb l’ajuda de la banda sonora.

Les pel·lícules INFANTILS: Dirigides a nens. – Normalment les músiques són molt tendres i fàcils de recordar. – Un aprenentatge segur tenen cada una d’elles. – Encara que estigui dirigida a nens, a els adults els porta a un moment de reflexió també.

Les pel·lícules ROMÀNTIQUES: Posen l’accent en els elements amorosos i romàntics. – Conté una part molt sensible per l’espectador, molt tendre i dolça. – Les músiques acostumen a adecuar-se als estats d’ànim.

EL SO A LES PEL·LÍCULES: EFECTES DE SO (so foley) L’efecte de sala o el Foley és una tècnica cinematogràfica que busca la recreació de sons que no són gravats en l’escena, sinó en la postproducció. La tècnica Foley és un art en desenvolupament i no és un procés fàcil.

www.youtube.com/watch?v=9VfKq5j1Qt0

www.youtube.com/watch?v=x-c6tJJkR1o

 PER XAFERDEJAR:

https://aprendercine.com/sonido-foley-artist-efectos-sala/

L´AUDIO I LA PUBLICICITAT:

POSEU MÉS EXEMPLES COM L´ADJUNT

https://www.youtube.com/watch?v=RRf6i2dOgD0

FOTOGRAFIA: dibuixar amb la llum

foto (llum)       grafia (traç, dibuix)

 

Introducció

Vídeo:  Pieza “De la imagen fija a la imagen en movimiento”:

http://www.youtube.com/watch?v=7sOG5sHiHY4

www.youtube.com/watch?v=L21h9KucEP0

www.youtube.com/watch?v=XS7_BQy8xM0

 

ioc

educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/mod/book/view.php?id=4611&chapterid=2932

 

GÈNERES FOTOGRÀFICS:

-Retrat   Autorretrat  Nu

El retrat fotogràfic o la fotografia de retrat és un gènere fotogràfic on es reuneixen tot un seguit d’iniciatives artístiques que giren entorn de la idea de mostrar les característiques físiques, l’expressió, personalitat, i estat d’ànim de la persona o persones que apareixen en les fotografies. Com altres tipus de retrat, el focus de la fotografia és normalment la cara de la persona, tot i que el cos sencer i el fons o el context poden ser-hi inclosos.

-Paisatge    Urbà o   Natural

 la definició de fotografia de paisatge és àmplia i pot incloure tant entorns rurals o urbans, com àrees industrials o fotografia de natura.

Cal destacar que, més enllà dels plantejaments formals sobre com es fa la fotografia paisatgística o quins són els espais que es fotografien, aquest gènere fotogràfic també ens fa reflexionar sobre què és el paisatge i què és la realitat que ens envolta. El següent fragment exposa els plantejaments anteriors: “Construïm o deformem la realitat? Es pot representar la realitat a través de la fotografia? Les obres d’aquest gènere fotogràfic normalment capturen la presència de la natura, però també poden centrar-se en les creacions fetes per l’home o en les pertorbacions dels paisatges.

 

-Reportatge (fotos que creen un tot per explicar alguna cosa) Fotoperiodisme

El fotoperiodisme, periodisme fotogràfic, periodisme gràfic, fotoreportatge o reportatge gràfic és un gènere de fotografia i també de periodisme. Els professionals que s’hi dediquen són coneguts generalment com a fotoperiodistes o reporters gràfics, i solen ser fotògrafs o periodistes especialitzats en aquesta disciplina; el reportatge fotogràfic és la història que expliquen amb fotografies, a partir d’un determinat succés i de l’impacte que aquest causa en la gent.

Es diferencia d’altres branques fotogràfiques especialment per la seva narrativa iobjectivitat. El perfil del fotoperiodista implica un interès per la fotografia, domini tècnic del mitjà, i sensibilitat visual, a més d’un coneixement de l’actualitat.

 

-Natura morta

La fotografia de bodegó o de naturalesa morta és un gènere de la fotografia en què es representen temes inanimats, generalment un petit grup d’objectes. És l’aplicació en fotografia del gènere pictòric de la natura morta. Un exemple és la fotografia daliments.

Aquest gènere dóna al fotògraf més llibertat en la disposició dels elements de disseny dins una composició en comparació amb altres gèneres fotogràfics, com ara la fotografia de paisatges o retrats. La il·luminació i l’enquadrament són aspectes importants de la composició de la fotografia de naturalesa morta.

 

•  Científica

La fotografia científica o fotografia aplicada és aquella que s’utilitza en el camp de la ciència, la indústria i l’educació com a mitjà de registre i difusió de la realitat, i és considerada un element de treball per a comunicar i un mitjà de gran utilitat en la investigació.

La fotografia té un paper important en la història de la ciència. La càmera permet d’enregistrar amb precisió fets que no poden ésser observats directament, com per exemple aquells que es desenvolupen en temps molt breus (fotografia ultraràpida) o molt llargs (fotografia de baixa velocitat), els que succeeixen a escala microscòpica (microfotografia) o macroscòpica (macrofotografia), els que afecten a regions molt grans de la Terra o de l’espai (fotografia aèria, orbital, astronòmica), els relacionats amb radiacions no visibles per l’ull humà, etc.

 

– Publicitària

La fotografia publicitària és la realització de fotografies amb l’objectiu d’integrar-les en una campanya publicitària. Les imatges, que tenen la finalitat de fer un producte atractiu per a incitar-ne el consum, constitueixen un dels components principals de la publicitat, cosa que ha afavorit el gran desenvolupament tècnic i creatiu de la fotografia en aquest àmbit.

Aquest gènere fotogràfic fa servir una àmplia gamma de tècniques especials per tal que les imatges, presentades de forma que provoquin o promoguin una decisió en el consumidor, siguin un element de major influència sobre l’observador.

Els nous programaris han recolzat la creació publicitària, que ha passar a fer un ús habitual de la postproducció per a l’edició d’imatges, deixant enrere el retoc al laboratori fotogràfic o a posteriori amb aerògraf sobre l’emulsió.

 

-Artística

El terme fotografia artística es refereix a aquelles fotografies que han estat creades per omplir la visió creativa de l’artista. És un concepte diferent del fotoperiodisme i la fotografia publicitària , ja que aquest primer proporcionaria suport visual a històries i la segona tindria coma objectiu vendre un producte o servei. La fotografia artística com a mitjà d’expressió i creació, s’ha anat desenvolupant al llarg del segle xx. Ja a les dècades de 1920 i 1930 alguns artistes del ssurrealisme, com ara Man Ray (1890 – 1976), es van interessar per les possibilitats artístiques de la fotografia. No va ser, però, fins a les darreres dècades del segle XX que la fotografia va ser plenament reconeguda com a disciplina artística. Actualment, hi ha galeries d’art especialitzades en fotografia, i les obres d’alguns fotògrafs són presents en col·leccions, museus i festivals d’art contemporani d’arreu del món.

Un dels problemes és que no hi ha una definició concreta i acceptada del terme

 

ORÍGENS

La invenció de la fotografia no va ser cosa d’una sola persona ni es va fer en un sol dia: desenes d’inventors han contribuït en aquest invent, que a dia d’avui encara segueix millorant amb nous models de càmeres, més compactes i de millor qualitat.

La càmera obscura

La cambra fosca o càmera obscura és un instrument òptic capaç de projectar una imatge en una superfície interior. Es considera la precursora de la càmera fotogràfica actual.

 

Qui la va inventar?

Possiblement mai se sabrà amb precisió qui i quan es descobrí la càmera obscura, però sí és possible assegurar que abans de ser utilitzada per a realitzar imatges fotogràfiques va ser considerada com una eina útil per a aprofundir en el coneixement.

 

Aristòtil pensà que la llum es traslladava dels objectes al ull de l’observador amb un moviment ondulatori. Per a comprovar-ho utilitzà la càmera obscura per a estudiar els eclipsis de sol.

Abd-el-Kamir descobrí al s. VI d. C. una emulsió fotosensible (Una emulsió fotogràfica és una fina capa sensible a la llum sobre un suport ) tot i que mai la va aplicar a la càmera obscura que ja existia perquè no tenia coneixement d´ella.

 

En el temps en que es va difondre l’ús d’aquest aparell, la màgia era una pràctica que es barrejava amb l’estudi dels fenòmens naturals. La llegenda explica que el mag Merlí (539 dC.) utilitzava la càmera obscura amb finalitats estratègiques i d’observació en la guerra que sostenia el rei Artur contra els saxons. Als seus escrits es parla de la necessitat d’utilitzar el «corn d’unicorn» per fer el forat d‘entrada de llum en ella, al relacionar  l’ unicorn amb la càmera obscura ocasionà que durant segles aquesta rebés el nom de «caixa màgica».

 

Leonardo da Vinci, al segle XV, redescobrí el seu funcionament i li atorgà una utilitat pràctica per la qual cosa que se li ha atorgat el crèdit del seu descobriment. Tant ell com l’alemany Albert Durero empraren la càmera obscura per a dibuixar objectes que en ella es reflectien. A partir d’aquell moment es va utilitzar com a eina auxiliar del dibuix i la pintura, estenent-se ràpidament per Europa.

Com funciona? La llum del sol es propaga en forma de rajos a través d’un petit forat, entra a l’interior d’una capsa tancada i reflecteix una imatge punt a punt. Com que es transmet en línia recta, projectar-la de forma invertida a la paret contrària del material.

Després del llarg procés d’evolució de la càmera fosca va aparèixer una tipologia de càmera més eficient i amb les mateixes bases físiques de funcionament, anomenada càmera estenopeica. Ja que a partir del 1830 es van descobrir els compostos fotosensibles, donant lloc al paper sensible com a invent innovador en el mercat de les càmeres de fotografiar. Fet que va marcar un abans i un després en l’evolució de les càmeres ja que va donar nom a les properes maquines de fotografiar, càmeres fotogràfiques.

L’inventor Joseph Nicéphore Niépce va millorar aquest prototip. Dins de la caixa va instal·lar una placa coberta de betum que s’enduria amb el contacte de la llum. Una vegada acabat el procés, es netejava el betum que no havia endurit i la imatge perdurava.

En 1826 va aconseguir crear una imatge fixa del pati de la seva casa. A aquesta imatge la va denominar heliografia i es considera la primera fotografia de la història.

Daguerre / el Daguerreotip

 

Uns anys després dels invents de Niepce, el pintor francès Daguerre realitzà fotografies en plaques recobertes de iodur de plata: l’anomenat daguerreotip. Exposava les plaques durant diversos minuts i a continuació emprava vapors de mercuri per a revelar la imatge fotogràfica.

 

Aquestes fotos no eren permanents perquè les plaques s’enfosquien gradualment i la imatge acabava desapareixent, apart de la toxicitat dels vapors de mercuri.

 

En paral·lel, el científic britànic Henry Fox Talbot va experimentar amb altres materials. Amb prou feines uns dies després de la presentació del daguerreotip va anunciar que havia descobert el paper sensible a la llum.

El principal avantatge d’aquest sistema, anomenat calotip, és que el paper es converteix en un negatiu de la imatge que pot utilitzar-se per fer còpies de la fotografia.

Dues fites que impulsen la fotografia

La fotografia va començar a utilitzar-se per il·lustrar esdeveniments a partir de la segona meitat del s.XIX, va ser llavors quan va aparèixer la figura del reporter fotogràfic de guerres.

El problema era que la càmera encara era un aparell molt gran i pesat i el fotògraf necessitava traslladar un petit laboratori per revelar els negatius al moment. Tot això va canviar amb el llançament de la primera càmera Kodak.

Al 1888, la companyia nord-americana va llançar una càmera molt més portable i automàtica, dirigida al gran públic sense coneixements de fotografia. Del revelat se n’encarregava el laboratori de Kodak, que després enviava les imatges a paper al client.

El segon gran canvi que va contribuir a la difusió de les càmeres va ser la invenció del rodet de pel·lícula, que permetia fer més d’una fotografia cada vegada.

Al 1925, l’enginyer alemany Oskar Barnak va presentar la primera càmera Leica, més ràpida i amb rodet incorporat.

Fotografia digital i l’última revolució

A partir d’aquell moment, la fotografia es va estendre ràpidament. Van aparèixer més fabricadors, els models eren cada vegada millors i tenir una càmera era molt habitual.

A la dècada de 1930 es van inventar les primeres càmeres instantànies, que no necessiten revelat, com les Polaroid que ara tornen a estar de moda.

La següent revolució de la fotografia no va arribar fins a quaranta anys més tard amb les càmeres digitals, que no emmagatzemen les imatges en rodets sinó en una memòria que es pot descarregar en un ordinador.

Aquestes càmeres han millorat molt des de la seva aparició, quan tenien una resolució molt baixa i només podien fer fotos en blanc i negre.

En els últims deu anys hem vist com les càmeres analògiques gairebé han desaparegut i cada vegada hi ha menys càmeres digitals, però avui es fan més fotografies que mai.

Estem davant de l’última revolució de la fotografia: la càmera del mòbil, accessible per a la majoria i cada vegada de millor qualitat.

 

Moviments fotogràfics

En aquesta entrada explicaré els diferents moviments fotogràfics. Parlaré sobre les motivacions d’aquests i les seves perspectives característiques, acompanyats de fotografies com a exemples.

 

1) PICTORIALISME

 

EL pictorialisme és un moviment fotogràfic que es va desenvolupar a finals del segle XIX i principis del XX amb l’objectiu d’oferir una visió de les imatges fotogràfiques com objectes artístics únics. Per això, els autors pretenien que la fotografia tingués tanta importància i rellevància com la pintura i l’escultura, la volien posar al mateix nivell. S’utilitzava com a recurs expressiu.

 

Per tal de fer-ho, es pretenia captar la imatge com més manual possible. Aquest es caracteritza per pels següents trets:

 

Tècniques de fotografia:

• Joc de llums i ombres

• Ús de filtres (per impedir veure amb nitidesa)

• Eliminació del negatiu (per impedir-ne còpies)

• Ús de la goma bicromada (per simular dibuix)

• Desenfocament (efecte flou)*

Estètica:

• Paisatges

• Retrats

 

Efecte flou

 

Aquest consisteix en el desenfocament de la imatge amb una intencionalitat d’estètica i fi artístic. Així, proporciona més subjectivitat i dóna una sensació misteriosa i sorprenent.

 

2) NOVA VISIÓ

 

La nova visió és un moviment fotogràfic desenvolupat a la dècada de 1920 (període entre guerres), que es caracteritza principalment per la consideració de la fotografia com una pràctica artística.

 

Significat/Utilitat:

• Allunyar-se de la pintura i el model pictòric

• Utilitzar la fotografia com a art (fotografia experimental)

• Funcionar com a 2n ull

• Objectivitat, realitat

Característiques:

• Objectivitat

• Enquadraments exagerats

• Joc de llums i obres (per fer contrast amb formes)

• Fotomuntatges i collages

• Creativitat

• Contrapicats, picats, PP

• Contingut didàctic

Autors

1. Lászlo Moholy-Nagy

   • Fotogrames: agafar una pel·lícula fotosensible i posar-hi coses i llum. L’ombra queda sobre el paper fotogràfic

   • Incidència llum: juga amb les llums

   • No li importa l’ús de la tecnoloia

   • No busca filtres

   • Vol coses extranyes

   • No importa que no sàpigues què és el que hi ha

   • Es poden veure desde qualsevol pla

   • Impressionisme

2. Edward Steichen

   • Iniciador fotografia vanuardista i publicista

   • Denúncia a través de la foto

   • Busca la interpretació emotiva (transmetre coses)

   • obra maestra: Moma

   • Heliogrames (rollo fotogrames, paper fotosensible a la llum solar i surten coses rares) amb paper japonés difuminant contorns

   • Precursor de la fotografia en color

3) FOTOGRAFIA DIRECTA

 

La fotografia directa es tracta d’aquell moviment que se situa al segle XX. Amb l’inici del modernisme, pretén trencar amb el pictorialisme i impressionisme i indicar que el futur ha començat. Així, deixa d’imitar la pintura i reivindica el dret artístic.

 

Característiques

• Reivindicar la fotografia

• Espontaneïnat, naturalitat

• Retrats, PC

• Exteriors i poc temps d’exposició

• Models sense maquillatge, gent del carrer

• No hi ha trucs ni artificis

Autors

1. Alfred Stiegliz

   • Ambient ideal

   • Representava les seves idees i inspiracions

   • Representava pors i terrors

2. Paul Strand

   • Retrats de gent del carrer

   • Coses que li cridaven l’atenció

   • Representar la realitat, no enganyar al públic

 

4) NOVA OBJECTIVITAT

 

La nova objectivitat és aquell moviment que sorgeix a l’Alemana després de la Primera Guerra Mundial, que manifesta una postura en contra de l’art subjectiu.

 

Significat/Utilitat:

• Objectivitat

• Neutralitat en l’expressió

• Part de preparació tècnica

• no es volien amagar d’aquesta tècnica i estudi

• Intentaven fugir de l’xpressionisme

 

Característiques:

• Rebuig subjectivitat

• Caràcter crític

• otos de denúncia social: aspectes més sòrdids de la realitat

• Gran nitidesa visual

• Contorns ben marcats

• Tant els hi era fotos de persones com d’objectes

• Composició buscada (foto estudiada): s’intenta explicar alguna cosa

• Blanc, negre i gris (any 1937)

Autors:

1. Albert Renger-Patzch

   • Ordre perfecte

   • Bellesa coses materials

   • Dinamisme màquines en ple rendiment

   • Paisatge

   • Ritmes i repeticions natura (ordre)

2. Karl Blossfeldt

   • Fanàtic plantes

   • Fotos com a material d’aprenentatge

   • Intentar composar les coses de la millor manera

3. August Sander

   • Fotos a persones: retrats (anònimes, però indica ofici)

 

5) FOTOGRAFIA SUBJECTIVA

 

La fotografia subjectiva va sorgir a mitjans del segle XX per, tal i com indica el propi no, manifestar la subjectivitat dels autors en la fotografia.

 

Significat/Utilitats:

• Utilitzar coses per expressar

• Busca reflexió, interpretació i provocació a l’observació

• Nom utilitzat pel líder del grup Fotoform

• Abstractes (forma més important que el contingut)

Característiques:

• Blanc, negre i gris

• Solarització: invertir llums i ressaltar les bores (contorns més clars), així els puntus més brillants es canvien als més foscos

• Contrast

• Enquadrament ajustat: els objectes ho ocupen tot (poc aire)

• Estructures abstractes

• Negatius

• Manipulació llum

• Dobles/Triples exposicions

• Combinació d’imatges

Autors

1. Otto Steinert

   • Líder del grup Fotoform

   • Molt temps d’obturació

   • Tema: geometria

   • Estampes Kaleidoscope

   • Patrons

   • Solarització

2. Toni Scheiders

   • Fotos d’arquitectura, indústria, paisatge

   • Fotografia figurativa (icònica)

   • Fotografia abstracte

   • Ritme i línies

3. Wolfang Reisewtz

   • Muntatges

   • Negatiu

6) FOTOPERIODISME

 

El fotoperiodisme és un gènere periodístic que es basa en un reportatge gràfic. El Daily Graphic va ser el primer diari que va utilitzar una fotografia per explicar una notícia. Per això, el paper dels fotoperiodistes és vital per tenir informació dels esdeveniments històrics.

 

Característiques

• Actualitat

• Objectivitat

• Narrativa: ha d’explicar alguna cosa històrica

• Estètica

• Ètica periodistica (objectivitat)

Autors

1. Jacob Riis

   • Pioner fotografia documental nord-americana

2. Henri-Carter-Bresson

   • Lema: “Captar el moment decisiu”

   • Confundador Agència Magnum

     • Agència F: fotos d’stoc: enviar fotògrafs i periodistes a un lloc on hi passarà alguna osa. Venen les fotos a aquelles empreses que no han pogut enviar a ningú allà (ja sigui per pressupost, per risc, etc.)

7) ASSAIG FOTOGRÀFIC

 

L’assaig fotogràfic es basa principalment en la fotografia narrativa, és a dir, que s’explica alguna cosa mitjançant aquesta. Neix amb l’aparició de revistes com Life.

 

Característiques:

• Seqüència d’imatges que expliquen una història

• Combina text i imatges

• Estri comunicatiu

• Enlloc de tenir missió informativa, la té d’explicar uns fets

Autors:

1. Eugene Smith

   • Importància paper de l’autor

   • Profunda implicació amb l’objecte de la seva documentació

   • Spanish Village: obra més coneguda (a un poble)

   • Minamata: obra a apó (revolució industrial)

DADAISME

 

El dadaisme és un moviment artístic del segon i tercer decennis del segle XX, també anomenat dadá, caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals de la cultura i contra la situació social i coetànies. Va tenir com a precedents l’expressionisme, el cubisme i el futurisme.

 

Context històric

• Moviment intel·lectual, literari i estètic d’avantguarda

• Sorgeix a Alemanya i Suïssa

• 2a dècada del s. XX

• Es desenvolupa a França i EEUU

• Procedeix del surrealisme

Objectius:

• Llibertat d’expressió

• Provocació a l’ordre establert

• Revolució i escàndol

• Base principal: allò absurd

• Actitud burlesca i humoristica

Característiques:

• Fotomuntatge

• Collage

• Desordre, caos, atzar

• Abstracte

• Esponateïtat

• Elements

  • Lletres

  • Textos

  • Imatges superposades

Autors

1. Hannah Höch

   • Pionera dadá

   • Fotomuntatge

   • Imatge d’una nova dona

   • Denuncia una societat masclista i misògina

   • Temes d’androginia i amor lèsbic

9) SURREALISME

 

El surrealisme és un movimentantirracionalista que va ser fundat als anys 20. És hereu del dadaisme.

 

Significat/Utilitats:

• Distanciament de l’aparença normal de l’objecte

• Obsessions amb la interpretació dels somnis

• Ulls: porta de l’ànima (somnis)

• Màscara que ens ocupa qui som en realitat

Característiques:

• Animació d’allò inanimat

• Perspectiva

• Doble exposició

• Objecte trobat

• Collage

• Llum

• Misteri

• Boira

• Somnis; paisatges irreals

• Levitació

• Sexe i erotisme tractats lúbricament: provoca luxúria

• Autòmats i automatismes: fer una foto a allò que vegis primer

• Elements incongruents (somnis)

• Perspectives buides: sense persones, “no existeix” la figura humana

• Mort

Autors

1. André Breton

   • Pioner dels moviments antirracionalistes

   • Va establir l’estètica del surrealisme

2. Man Ray

   • Rayographs (rayogrames) imatges abstractes obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat

   • Dones amb màscares

   • Objecte trobat

3. Philippe Halsman

   • Retrat

   • Jumpology: captar la cara de forma natural mentre salten

   • Exploració de noves idees

   • Actors

     ANÀLISI FOTOGRÀFIC.

     Fitxa tècnica

     -Títol i autor, any de realització. Context històric (època). Mode de producció (analògica o digital,  tipus de càmera)

     -ANÀLISI DENOTATIU

     Tipus d´enquadrament i angulació

     Estructura de la imatge (línies principals, composició, ús de l´aire? Regla de terços? Profunditat de camp? Perspectiva? Fora de camp?

     Descripció llumínica, cromàtica i textures

     -ANÀLISI CONNOTATIU

     De què parla la fotografia, quina sensació dóna, què vol transmetre…

     Ús de la càmera reflex

     www.slideshare.net/ingridbrosman/principis-de-la-cmera-fotogrfica-i-tipus-de-cmeres

     https://es.slideshare.net/ingridbrosman/3-foto-digitalmaneigcamera

     ombres xineses

     stop motion

     https://www.youtube.com/watch?v=tLjXD7Zdvsk

     www.youtube.com/user/PESfilm

      Vocabulari

     Persistència retiniana: Fenomen ja conegut des de l’antiguitat. Quan l’ull humà deixa  d’observar una imatge, aquesta encara es manté latent a la retina per uns instants. Científics  com Newton, d’Arcy, Faraday van intentar demostrar i mesurar aquest fenomen mitjançant  diversos enginys.

     Avui dia aquest fenomen no es coneix com a persistència retiniana, sinó com a efecte phi,  perquè, la persistència de la imatge no es produeix a la retina de l’ull sinó al cervell de  l’home (Marbe i Wertheimer, 1910).

     Gràcies a aquest fenomen, podem veure imatges cinematogràfiques. En realitat al cinema  ens passen fotografies a gran velocitat i ens generen la sensació de moviment. La velocitat  és de 24 imatges per segon.

     Taumàtrop: El nom prové del grec thauma (meravella) i tropos (acció de girar). Fou una de  les primeres joguines òptiques que es va comercialitzar, creada per J.A. Paris. Es tracta d’un  joc visual molt simple e què una cartolina amb dues imatges diferents quan es va girant a la  velocitat adequada crea la il·lusió que les dues imatges estan juntes. En girar tan ràpid la  nostra retina superposa les dues imatges.

     Fenaquistoscopi: El nom prové del grec phénakistiscos (enganyar) i scopein (examinar,  mirar). Plateau va crear el fenaquistoscopi. Parteix de la descomposició d’un moviment en  dibuixos que estan col·locats al voltant d’un disc de cartró. Per fer la síntesi del moviment, el  secret està en el disc obturador: un disc que té tantes ranures com imatges dibuixades hi ha.  Quan el dibuix canvia de posició, nosaltres no ho veiem perquè veiem l’interval entre ranura i  ranura.

     Zoòtrop: El nom prové del grec zoon (animal) i tropos (acció de girar). Ideat per Horner va  tenir molt d’èxit com a joguina òptica. El seu funcionament és similar al del fenaquistoscopi:  consisteix en un tambor fet de cartró o metall amb ranures. A dins s’hi situen els dibuixos  que descomponen el moviment en diferents fases i donant moviment al tambor aconseguim  l’animació de la imatge.

     Praxinoscopi: El nom prové del grec praxis (moviment) i skopein (examinar, mirar).  Reynaud introdueix una millora pel que fa al sistema d’obturació del zoòtrop, creant el  praxinoscopi. Substitueix les ranures dels altres aparells per uns petits miralls centrals  col·locats a l’interior de la joguina. L’efecte visual del moviment és molt més natural, més  lluminós – fins i tot podia incorporar un llum -, més efectiu i menys sobtat perquè elimina el  temps d’obturació. L’èxit del praxinoscopi va portar a fer joguines similars com el  praxinoscopi de teatre en què les figures es movien en un decorat de teatret.

     Cronofotografia: Una de les primeres descomposicions del moviment fotogràfic la fa el  fotògraf Edward Muybridge. El milionari californià Stanford fèu una juguesca amb els amics:  volia saber si un cavall al galop deixa de tocar algun moment a terra. Per comprovar-ho va  demanar a Muybridge que fotografiés el galop d’un cavall.

     Muybridge a través de l’aposta, crea la cronofotografia, on al contrari que amb les joguines  òptiques, aquí es vol agafar el moviment real i descompondre’l, sense crear-ne un de nou.

     Teatre òptic: Émile Reynaud que patentà el 1889 l’anomena’t teatre òptic amb el qual  aconseguia projectar sobre una pantalla dibuixos animats de fins a 15 minuts de durada.  El funcionament d’aquest aparell és complex d’explicar perquè no es va conservar, però  gràcies a dibuixos i gravats podem intentar entendre com funcionava: utilitzava la  combinació d’una llanterna màgica que projectava el fons de l’escena i una altra que  mitjançant miralls i lents li permetien projectar una imatge en moviment. Aquestes imatges  estaven pintades a mà sobre centenars de plaques de vidre unides per una banda de tela  flexible i perforada, que estaven enrotllades en dues bobines mogudes manualment.

     Stop Motion: La tècnica consisteix a moure pacientment les figures que han d’actuar a la  pantalla, fotografiant-les cada vegada mitjançant una càmera digital fotogràfica o una  càmera de vídeo i posteriorment es passen les imatges a l’ordinador i se’n fa l’edició. La més  coneguda i que pren generalment el nom de Stop Motion és l’animació de plastilina i de  ninots articulats. També es pot anomenar frame a frame o pas de maneta.

     Cinema Nic: Consisteix en un simple projector d’imatges que tenien un moviment de només  dos temps. Les imatges estan dibuixades horitzontalment sobre una banda de paper vegetal  o translúcid en dues línies, com dues parts del moviment. Un obturador mòbil va alternant la  imatge superior i inferior de la pantalla. Una maneta fa girar al mateix temps l’obturador i  arrossega horitzontalment i lentament la banda amb imatges. És un sistema molt simple fruit  de les observacions dels sistemes de representació d’imatges precedents, però que va  gaudir de gran èxit a tot el món. Els germans Tomàs i Josep Nicolau van patentar el popular  cinema Nic a Barcelona l’any 1931.

ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ VISUAL

 

L’EMISSOR

És qui origina el missatge per transmetre un missatge amb un motiu: vendre, convéncer, protestar, educar, embellir, informar, entretenir, etc.

Per poder transmetre el missatge necessita expressar-lo amb un codi: verbal, gràfic, audiovisual.

 

EL MISSATGE

És la informació que l’emissor desitja transmetre.

EL RECEPTOR

És a qui va dirigit el missatge. Arribar a ell és l’objectiu de l’emissor, per a això ha de captar la seua atenció i interessar-lo amb la seua imatge.

Perquè el missatge siga entenedor, el receptor haurà de conéixer el mateix codi que el receptor.

 

EL CANAL O MITJÀ

És el suport utilitzat per l’emissor per a fer arribar el missatge.

El canal ha de ser triat en funció de les característiques i possibilitats d’accés del receptor.

 

EL CODI

És el llenguatge amb el qual s’elabora el missatge que l’emissor vol transmetre.

És a dir, el conjunt de signes i normes segons les quals es dóna un significat a un missatge.

El codi poden ser: els senyals de circulació, els logotips, el còmic, les emoticones, etc.

 

És imprescindible conéixer i compartir un mateix llenguatge, amb les mateixes lleis per a entendre el missatge.

 

CONTEXT

És la circumstància en la qual es dóna i es rep un missatge.

EL SOROLL

Rep el nom de soroll qualsevol interferència en el procés comunicatiu. Sovint el soroll pot tenir un ús creatiu i expressiu.

 

Funció de les imatges

Per a què serveixen les imatges? Quina utilitat tenen en el nostre món?
Anomenem funció d’una imatge a la seva utilitat o al servei que fa o pot fer dins la nostra societat. Els fotoperiodistes fan servir fotografies per mostrar-nos els fets que passen al nostre entorn. Per això podem dir que aquestes imatges tenen una funció narrativa perquè ens expliquen un esdeveniment que ha passat.

Vivim immersos en un món d’imatges, però aquestes, que ens han acompanyat des de la prehistòria, s’han utilitzat per usos o funcions molt diversos. D’entre moltes funcions possibles podem diferenciar-ne les següents:

FUNCIÓ MÀGICA
En els seus origens les pintures murals del paleolític (fa uns 15.000 anys) s’utilitzaven per a finalitats màgiques. Les pintures d’animals a les parets de les coves complien una funció de doble. és a dir, es creu que en dibuixar-les els humans s’asseguraven la captura d’animals i per tant el seu aliment.

FUNCIÓ COMUNICATIVA
Al neolític (fa uns 7.000 anys) les formes d’animals i d’homes es van esquematitzar cada vegada més fins arribar al que en podriem dir l’origen de les lletres. Els homes i les dones volien deixar constància escrita dels diferents fets i van descobrir d’aquesta manera el valor de la imatge gràfica per fixar missatges i la van utilitzar per a funcions de comunicació. Allò que es podia explicar amb paraules també podia conservar-se en un mur, una pedra o en un tros d’argila. A partir d’aquí el món de l’escriptura i el món de les imatges van seguir camins diferents.
Les funcions següents no deixen de ser variacions de la finalitat comunicativa de la imatge.

FUNCIÓ RELIGIOSA
Les imatges, durant la història de la humanitat, s’han utilitzat moltes vegades per a una funció religiosa, representant les diferents divinitats o il·lustrant les creences dels pobles.

FUNCIÓ NARRATIVA
Dins de la funció comunicativa, s’han utilitzat i s’utilitzen les imatges per explicar esdeveniments importants, batalles, o històries diverses que tenen un valor especial per a la comunitat. D’aquesta funció, en podem dir narrativa. Un proverbi xinès diu: “Una imatge val més que mil paraules” fent referència als seus avantatges comunicatius per sobre de la paraula.

FUNCIÓ PEDAGÒGICA
A l’edat mitjana, els fets que explicaven les pintures murals a les esglésies romàniques servien per educar en la religió el poble, que majoritàriament no sabia llegir . Avui dia, compleixen aquesta funció totes les imatges que trobem als llibres de text de les escoles. Per tal que la funció pedagògica funcioni millor normalment les imatges d’acompanyen de textos explicatius.

FUNCIÓ PUBLICITÀRIA
La funció publicitària podriem dir que va començar amb les grans pintures murals de les esglésies barroques, amb escenes mogudes i espais que s’obrien cap al cel. Es tractava d’impressionar i convèncer l’espectador a través d’imatges espectaculars. Avui dia trobem imatges publicitàries per tot arreu i continuen volent impressionar-nos i cridar la nostra atenció. Normalment ho fan amb colors vistosos, persones atractives i situacions especials que ens agradaria viure. Molt sovint contenen un cert engany i en veure-les no som plenament conscients del missatge que ens comuniquen.

FUNCIÓ DESCRIPTIVA
Quan una imatge intenta explicar la forma d’un objecte amb el màxim de fidelitat i detall,  diem que compleix una funció descriptiva. És el cas dels dibuixos que trobem als llibres científics o als diccionaris. També tenen aquesta funció els plànols de dibuix tècnic industrial o arquitectònic que expliquen com han de ser les peces que s’han de fabricar o les cases que s’han de construir.

FUNCIÓ ARTÍSTICA
Les imatges acompleixen una funció estètica quan admirem en elles la bellesa de les seves formes. La funció expressiva es porta a terme quan utilitzem la imatge per manifestar uns continguts relacionats amb les emocions i vivències. Si sumem aquestes dues funcions: l’estètica i l’expressiva, podem parlar de la funció artística. Una obra d’art és un tipus d’imatge que pot presentar diverses formes o estils, degut a la seva evolució històrica, als interessos i a les necessitats en cada època. Avui dia les imatges artístiques es caracteritzen per la seva manca aparent de normes, per l’espontaneïtat, la llibertat d’acció i la subjectivitat en front d’altres sistemes de comunicació.

ALTRES FUNCIONS
Però la imatge pot complir moltes més funcions. La funció lúdica, quan servei per divertir o entretenir. La funció de senyalització quan, en espais públics, ens indica direccions o espais diversos. També des d’un punt de vista inintencionat, és a dir sense que s’ho proposi el productor de la imatge, aquesta pot tenir una funció històrica quan ens dóna informació sobre l’època en què va ser realitzada. Ens pot informar sobre els costums, el vestuari, les maneres de fer, la cultura, les creences i la manera de veure el món.

 

SINTAXI DE LA IMATGE. DENOTACIÓ I CONNOTACIÓ EN

L´ANÀLISI SEMÀNTIC

L´anàlisi semàntic d´una imatge es fa treballant la seva part connotativa i la seva part denotativa. Les connotació és el significat que té una imatge, de manera subjectiva. El significat OBJECTIU de les imatges és la  denotació. La denotació descriu el que veiem objectivament.

 

Línies

1. Línies verticals. Produeixen una sensació de vida i suggereixen certa situació de quietud i de vigilància. S’associen a una situació d’estabilitat.

 2.Línies Horitzontals. Produeixen una sensació de pau, de quietud, de serenitat i de vegades de mort. Les línies horitzontals de la mateixa manera que les línies verticals, s’associen a una situació d’estabilitat.

 3.Línies Inclinades. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d’agitació i de perill. En general, les línies inclinades donen relleu i sensacióde continuïtat a les imatges.

 4.Línies Corbes. Les línies corbes igual que les línies  inclinades proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals.

• Les característiques de les imatges es formulen en parelles oposades, de manera que hi ha una àmplia gamma de possibilitats dins d’una mateixa imatge:

 • Iconicitat-Abstracció.

• Originalitat-Redundància.

• Monosèmia-Polisèmia.

• Senzillesa-Complexitat.

 

Iconicitat – Abstracció

La iconicitat és el grau de semblança que la imatge guarda amb la realitat, per exemple, una imatge en color tindrà una major iconicitat que una en blanc i negre.  L’abstracció indica que la imatge no té semblança amb la realitat, pot ser producte de la imaginació per exemple. Els senyals de trànsit són denominades arbitràries i les imatges produïdes per la  fantasia es diuen surrealistes. Les que no tenen cap tipus de representació a la realitat són les anomenades pintures abstractes, aquesta s’allunya de la realitat, i té possibilitat de desfer una analogia.

Originalitat-Redundància

L’originalitat és una nova presentació sobre un objecte, persona o fet en formes diferents d’entendre la realitat. Amb això no vol dir que l’originalitat sigui abstracte o difícil d’entendre, sinó que són imatges que s’escapen de la realitat.

 La redundància fa referència a la repetició d’elements ja coneguts. Aquest mètode s’utilitza molt en publicitat per potenciar la imatge de la marca o per donar a entendre al públic al qual va dirigit.

Quan aquesta redundància està formada per estereotips o models relacionats amb el rol social, la sexualitat … etc. serien imatges estereotipades.

 Monosèmia-Polisèmia

 Les imatges monosèmiques són les que tenen un únic significat i aquest està clar, però hi ha un altre tipus d’imatges que intenten transmetre un missatge ocult, més profund, aquestes són les anomenades imatges polisèmiques. Les imatges polisèmiques són les més utilitzades per a la publicitat.

Senzilla-Complexa

La quantitat d’elements que conformen una imatge determinen la seva senzillesa o complexitat. Des del punt de vista de la percepció visual la inclusió de més de quatre elements que difereixen en color, forma i textura no permeten observar la imatge d’una sola mirada i, en aquest sentit, diem que una imatge és complexa.

 

L’aire

Es denomina aire a l’espai més o menys buit que es deixa entre els subjectes principals que apareixen en una imatge i els límits de l’enquadrament.

 

 Regla dels Terços

És una de les principals regles de la composició. Els personatges o objectes principals han d’estar col·locats en les interseccions resultants de dividir la pantalla en tres parts iguals de manera vertical i de manera horitzontal.

Profunditat de camp

Es pot tenir MOLTA  profunditat de camp o POCA profunditat de camp.

 Color

Poden ser a trets generals, CÀLIDS O FREDS. I en la seva relació, CONTRASTATS O HARMÒNICS.

 

Enfocament total o selectiu

 

L’enfocament és un altre dels elements fonamentals per dirigir l’atenció de l’espectador i fer ressaltar els motius de les nostres composicions.

 

Fora de camp

Es refereix a elements que no estan presents a la imatge però d´alguna manera en formen part, per alusió. Concepte present tant en la imatge fixa com en l´audiovisual.

 

Textura en la fotografia

Ens referim a textura d´una fotografia a l´aspecte divers de les superfícies que estan en la imatge. Poden ser rugoses, llises, brillants, aspres, etc. En un anàlisi fotogràfic hem de parlar de les diferents textures que apareixen en ella.

 

L´ENQUADRAMENT (tipus de plans)

L’enquadrament és la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà. Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat ens mostrarà, és a dir, quin tipus de pla, i des d’on ens la mostrarà, és a dir, amb quin angle d’enquadrament. Dit d’una altra manera, en la realitat nosaltres podem triar cap on mirem.

TIPUS DE PLANS

Descriptius: Gran Pla General, Pla General.

De transició :Pla Sencer.

Narratius: Pla Americà, Pla mitjà i Pla Curt.

Expressius: Primer Pla, Primeríssim Primer Pla, Pla Detall.

PER VEURE EXEMPLES:  PÀGINA 34 FINS LA 38

educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/pluginfile.php/5075/mod_resource/content/2/Fotografia%20i%20an%C3%A0lisi%20fotogr%C3%A0fic.pdf

l´ANGULACIÓ (tipus de punts de vista o angles)

Angle normal o recte (es veu allò fotografiat des del mateix nivell que la càmera)

Angle picat (es veu allò fotografiat des de més amunt, aquest angle treu importància a allò que es mostra)

Contrapicat ( es veu des de més avall, dóna per tant, importància a allò mostrat)

Nadir: totalment desde sota

Zenital: totalment desde sobre. Ambdós mostren cuna perspectiva molt poc natural i xagerada dels elements.

 

COMPOSICIÓ

 

Es denomina composició a la distribució dels elements que intervenen en una imatge dins de l’enquadrament.

TIPUS BÀSICS DE COMPOSICIÓ

SIMÈTRICA O ASSIMÈTRICA

OBERTA O TANCADA

DINÀMICA O ESTÀTICA