Era un professor compromès i estricte, conegut també pels seus alumnes com un home just i comprensiu.

En acabar la darrera classe, aquell dia ja d’estiu, tot just abans de començar les vacances, mentre el mestre organitzava uns documents damunt del seu escriptori, se li va acostar un dels seus alumnes i en forma desafiant i maleducada li va dir:    – Professor, el que m’alegra d’haver acabat aquest curs és que no hauré de sentir més les seves ximpleries i podré descansar de veure-li aquesta cara tan avorrida-.

L’alumne estava dret, amb aspecte arrogant, tot esperant que el mestre reaccionés ofès i descontrolat.  El professor va mirar a l’alumne per un instant i en forma molt tranquil·la li va preguntar:    – Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, l’agafes?

L’alumne va quedar desconcertat per la calidesa de la sorprenent pregunta.  – És clar que no. – Va contestar de nou en to despectiu el noi.

– Bé,-va prosseguir el professor, – quan algú intenta ofendre’m o em diu alguna cosa desagradable, m’està oferint alguna cosa, en aquest cas una emoció de ràbia i odi, que puc decidir no acceptar.

– No entenc a què es refereix – va dir l’alumne,  confós.

– Molt senzill,-va replicar el professor-,  tú m’estàs oferint ràbia i menyspreu i, si jo em sento ofès o em poso furiós, estaré acceptant el teu regal dins del meu cor, i jo, amic, en veritat, prefereixo obsequiar-lo amb la meva pròpia serenitat.  – Noi,-va concloure el professor en to gentil-,  la teva ràbia passarà, però no tractis de deixar-la ara amb mi, perquè no m’interessa gens, jo no puc controlar el que tú portes al cor però sí que puc decidir què carrego dins del meu; cada dia, en tot moment, tú pots triar quines emocions o sentiments vols posar en el teu cor i el que triïs el tindràs fins que ho decideixis canviar; és tan gran la llibertat que ens dóna la vida que fins i tot tenim l’opció d’amargar-nos o de ser feliços-.

Per buscar, doncs, la calma interior,  siguem nosaltres, mestres i professors, la pau. D’aquesta manera comprovarem quant els nostres alumnes necessiten de nosaltres per sentir-se serens i tranquils, confiats i segurs, en definitiva: feliços.

Moltes vegades ens haurà passat, quan escoltem alguna cosa, que volem que se’ns expliqui amb “tot luxe de detalls”; aquesta repetida situació en què necessitem d’un diccionari simbòlic és com la d’aquell alumne que volia aprendre el significat de les paràboles per boca del seu professor.

Paràbola

El mestre explicava sempre una paràbola en finalitzar la classe, però no tots els alumnes entenien el sentit de la mateixa.

Un dia un d’ells el va encarar i li va dir: – No m’agrada això que fas, tu ens expliques una història, però mai ens dius el seu significat-.

El mestre es disculpà i després va continuar, dient-li:- Permet-me que en senyal de reparació t’aconvidi a una rica poma-.

-Gràcies mestre-, va respondre afalagat el deixeble.

El mestre va continuar: – Voldria, per agasajar-te, pelar-te la poma jo mateix. M’ho permets?-

– Sí, moltes gràcies-, digué l’alumne.

El professor afegí: – Ja que tinc a la mà el ganivet, aprofitaré i te la tallaré en petits bocins, per a què et sigui més còmoda de menjar.

– M’encantaria- continuà l’alumne, – però no vull abusar de la seva amabilitat-.

– No és un abús, si sóc jo qui t’ho ofereixo. Només vull complaure’t. I, ja posats te la mastegaré abans de donar-te-la-.

– No mestre! no m’agradaria que fes això!-, es va queixar sorprès el deixeble.

El mestre va fer una pausa i va dir:- Bé doncs, si jo t’expliqués el sentit de cada paràbola, seria com donar-te de menjar una fruita mastegada i, sincerament, crec que no t’agradaria; ets tú mateix qui has de trobar i assaborir el seu gust exquisit.