Què és la llibertat?

L’altre dia a classe els diferents grups van exposar diferents definicions de llibertat. Ara podeu afegir-ne més als comentaris o dir si esteu d’acord o no amb les que es van exposar:

1B

LA LLIBERTAT ÉS:

  1. Poder elegir per un mateix les diferents opcions en una situació.
  2. Capacitat que tenen les persones per escollir i realitzar les accions segons la seva opinió.
  3. Elegir les teves pròpies decisions sense dependre dels altres.
  4. No dependre de cap causa externa.
  5. Capacitat per prendre decisions o fer accions sense obstacles.
  6. Et permet fer el què, quan i com ho vulguis fer.
  7. Actuar d’una manera condicionada i no determinada.
  8. El mitjà per expressar la voluntat de cadascú, ja sigui correcta o no, tenint en compte les conseqüències dels nostres actes.
  9. Absència de prohibicions i el dret a decidir per un mateix.
  10. Poder escollir les nostres accions, sense dependre dels factors que ens determinen.
  11. Poder d’elecció que té cada persona per decidir el que vulgui fer sense que ningú ho impedeixi.
  12. Viure sense limitacions.

1D

LA LLIBERTAT ÉS:

  1. Capacitat que tenim les persones d’actuar sense dependre de factors externs.
  2. Poder prendre decisions i actuar per si mateix, fent servir el nostre coneixement i capacitat de raonar.
  3. No existeix, ja que hi ha uns determinants materials que ens limiten.
  4. A vegades pot estar condicionada per influències, però al final sempre és la nostra decisió la que té l’última paraula.
  5. Fer tot allò que vulguis fer, sense res que t’ho impedeixi. Desgraciadament sabem que tots som lliures però tenim certes limitacions, ja que hi ha diferents factors que condicionen la manera que tenim d’actuar.
  6. Poder decidir, pensar i actuar sense impediments. Encara que tenim molt clar que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre.
  7. Poder escollir davant de pressions externes i respecte a la situació.
  8. Absència d’obstacles tant interns com externs per tal d’escollir una cosa o una altra.
  9. Quan no hi ha impediments físics ni mentals, intel·lectuals, socials, culturals ni familiars, per escollir el que vols.
  10. Capacitat d’actuar i decidir sense veure’s afectada i condicionada per factors externs.
  11. Viure sense dependre d’altres factors condicionats que ens coaccionin.
  12. Poder triar el que tu vols fer sense que algú altre triï per tu.

Xavier Rubert de Ventós

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) és filòsof, professor universitari i escriptor i també ha destacat en el camp de la política. Llicenciat en Dret i Filosofia, el 1964 es doctorà en aquesta darrera disciplina. Les seves nombroses publicacions sobre filosofia, ètica i estètica, han estat trencadores amb els corrents filosòfics dominants. Els seus planteigs, atrevits i amens, han posat a l’abast d’un públic molt ampli temàtiques que semblaven reservades a especialistes. Entre les seves obres d’assaig en català, cal destacar “Teoria de la sensibilitat” (1968), “Pensadors catalans” (1987) i “Filosofia d’estar per casa” (2004) i, en castellà, “El arte ensimismado” (1963), “Ética sin atributos” (1996) i “Critica de la modernidad” (1998). Ha estat professor a la Universitat de Barcelona i a l’Autònoma i, des de 1973, és catedràtic d’Estètica a la Universitat Politècnica. Així mateix, ha exercit la docència a diverses universitats nord-americanes i va fundar i dirigir la Càtedra Barcelona-Nova York. En el camp de la política, ha estat diputat al Parlament espanyol i al Parlament europeu. També ha publicat treballs de reflexió social, com “El laberinto de la Hispanidad” (1987) i “Catalunya: de la identitat a la independència” (1999), i obres de narrativa, entre les quals, “Ofici de Setmana Santa” (1978) i “Manies i Afrodismes” (1993).

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/veus/7420.rm" width="422" height="388"/]

Informació

Aquest és un bloc per enviar curiositats, comentaris, preguntes, idees, que estiguin relacionades amb les classes de filosofia a batxillerat.

Tots els alumnes de primer de batxillerat hi podeu participar. Per enviar comentaris, preguntes, idees, o altres informacions d’interès per a les classes, heu de clicar on diu comentaris. Cal escriure el vostre nom i el correu electrònic.

La història més bella del món

historia més bella del món LA HISTÒRIA MÉS BELLA DEL MÓN

AUTORS: Hubert Reeves, Joël de Rosnay, Yves Coppens i Dominique Simonnet

Recomanat per Pau Puigdevall Costa – 1BC

El títol d’aquest llibre pot suggerir una multitud de temes, però segurament molts pensaran que està relacionat amb l’amor. Bé, doncs, aquest llibre no té res a veure ni amb amors ni amb desamors. S’anomena així, perquè és la història de la vida, de l’origen del món, és a dir, és la història més bonica, perquè és la nostra i la de tot el que ens envolta.

El llibre en si mateix és una gran obra de difusió perquè aconsegueix apropar la ciència a un públic molt ampli, tot i que en algun moment, utilitza un vocabulari força específic (poc complicat pel nivell de Batxillerat). De fet, aquesta història és una mena d’ampliació als conceptes més interessants que hem tractat durant la primera part del primer trimestre ja que ens explica diverses qüestions al voltant de l’home, però també de l’univers i de la vida. Tota ella està estructurada en una mena de diàleg pregunta i resposta, entre un reporter (Dominique Simonnet) i especialistes en els diferents temes (Hubert Reeves, Joël de Rosnay i Yves Coppens). D’aquesta manera podem resoldre els dubtes que se’ns ocorren a mesura que anem adquirint informació, que es desenvolupa cronològicament amb el pas del temps: un altre concepte que hem inventat nosaltres.

En el primer acte se’ns presenta l’univers, des del seu origen caòtic fa 15.000 milions d’anys fins a la formació de la Terra. Al principi, doncs, ens presenta la teoria del Big Bang i les diferents tesis que li donen suport; entre elles les observacions de Hubble, que sosté que les galàxies es dispersen per l’univers a una velocitat proporcional a l’espai que les separa. Això serveix, per donar certesa a la seva evolució expansiva i de refredament i rarificació global. De fet, l’astronomia i la tecnologia han permès entendre aquesta expansió justificant-la amb l’inexistent núvol lumínic que ho ompliria tot si l’univers fos estàtic o la tesi de Lucreci que afirma que el món està en evolució ja que en el pas dels anys les coses canvien, no es mantenen tals com som.

Es pot saber l’evolució que seguirà l’univers en els propers milions de milers d’anys si coneixem la quantitat de matèria que conté. La majoria dels científics defensen actualment que l’univers conté matèria infinita i per tant, també evolucionarà infinitament. En fi, podem arribar a la conclusió que la matèria de l’univers s’organitza, tot i que sabem que hi ha determinades excepcions, com ara la de la vida, que tendeix a fer-se complexa.

És de la vida, el tema del qual es parla en el segon acte. Òbviament també es comença parlant del seu origen, per després descriure la seva evolució i organització.

En primer lloc, es parla sobre la composició de l’atmosfera terrestre i les condicions prèvies a la formació als primers enllaços autoregulats químicament d’ARN. Es parla de que l’atzar o el destí, mirat per on es vulgui, va provocar que els àtoms de carboni en suspensió a l’atmosfera fossin separats pels llamps i precipitessin sobre la superfície en zones de bassals o mars on es formà la “sopa primitiva”.

Tot i que encara no es coneixen amb absoluta exactitud, el llibre ens descriu tot el conjunt de circumstàncies que es donaren perquè els àtoms de carboni esdevinguessin proteïnes i aquestes amb proteïnes autoreplicants que formaren alhora les primeres cadenes d’ADN (àcid desoxiribonucleic). La segona part aprofundeix més en l’evolució d’aquests primers organismes, que per un motiu determinat aconseguiren sortir del brou primitiu donades unes condicions òptimes creades per ells mateixos, que permeteren la vida tal i com la coneixem avui dia amb la infinitesimal multitud d’espècies, a causa de l’evolució proposada fa molts anys ja per Lamarck, Darwin i Mendel. Es dóna suport a aquesta idea amb les troballes geològiques fòssils d’arreu del món que tanta informació ens proporcionen. També s’explica la sexualitat, com a procés de transmissió genètica.

En el tercer acte, en canvi, es parla sobre l’home enfocat més aviat des de la seva vessant evolutiva i biològica. Es descriu d’on prové, tot i que es té en compte, el seguit de tesis que avui dia estan fent trontollar la teoria predominant actual que defensa que provenim d’una branca evolucionada dels primats.

En aquesta part, també s’explica la paradoxa entre aquesta teoria i la interpretació literal de la Bíblia que tants problemes va plantejar en el passat. Es descriu l’arbre genealògic de l’home en el que coneixem com a procés d’hominització des de l’Austrolopitechus a l’Homo sapiens sapiens actual, a partir de totes les troballes arqueològiques. També podem conèixer en quin moment vam començar a utilitzar eines i en quin instant el bipedisme i l’augment de capacitat cranial es van fer més notables. En el següent subapartat, es descriu a quina zona d’Àfrica hi hagué més possibilitat que sorgís l’espècie humana i quines característiques té cada Homo, per quin motiu i quins llocs colonitzaren. En conclusió, es presenta un home amb un origen biològic determinat i únic.

En l’epíleg es plantegen qüestions essencials i fonamentals de cara al futur com ara:

L’evolució infinta de l’univers dóna algun sentit a la nostra existència?

La potencialitat humana i la seva evolució la conduiran a l’autodestrucció? Passa el mateix en altres organitzacions amb vida de l’univers? Alguna ha pogut arribar a l’estabilitat total?

L’eficàcia de la intel·ligència és producte de la complexitat de la vida, però aquesta intel·ligència on ens conduirà? És útil o realment està enverinada? És un procés cíclic l’eficàcia i la complexitat?

Aconseguirà l’home viatjar mai a la velocitat de la llum i sortir de l’espai estel·lar en què ja està predeterminat?

En fi, són unes preguntes sense resposta típiques de l’ambient filosòfic i que ens plantegen autèntics enigmes per seguir avançant.

Recomanaria aquest llibre a tots aquells que estan interessats per saber d’on venen i a on van, és a dir, conèixer i entendre la seva pròpia existència en un univers immens i desconegut. Crec que si tot el que s’explica interessa, no suposa cap problema el vocabulari tècnic que apareix. En la meva opinió, és realment la història més bella del món perquè és la meva, però també la teva; i la d’això, però també la d’allò, és a dir, de tot.

Mor la ximpanzé que sabia parlar amb el llenguatge de signes

Washoe, morta als 42 anys, reconeixia 250 senyals creats per a sordmuts

 La ximpanzé Washoe, morta dimarts, en una imatge d'arxiu. Foto:  ARXIU / AP / UNIVERSITAT CENTRAL DE WASHINGTON

La ximpanzé Washoe, morta dimarts, en una imatge d’arxiu. Foto: ARXIU / AP / UNIVERSITAT CENTRAL DE WASHINGTON

IDOYA NOAIN
NOVA YORK

Els estudiosos de la capacitat de comunicació dels primats estan de dol. Dimarts va morir als Estats Units Washoe, una femella ximpanzé que a finals dels anys 60 va entrar en la història i va obrir el debat sobre el tema al convertir-se en el primer d’aquests animals capaç d’aprendre i utilitzar el llenguatge de signes dels sordmuts. Washoe tenia 42 anys i va morir després d’una breu malaltia envoltada “de la seva família i els seus amics més pròxims”, segons un comunicat de l’Institut per a la Comunicació de ximpanzés i humans de la Universitat de Washington.
Washoe va ser capturada el 1965 a l’Àfrica. Va arribar als EUA com a subjecte d’experiments militars de les Forces Aèries, però el 1966 va ser adoptada per Allen i Beatrix Gardner, psicòlegs especialitzats en investigació del coneixement, que la van batejar en honor del comtat de Nevada on vivien.

COM UN NEN SORDMUT

Els Gardner, escèptics d’altres investigacions amb primats que en l’època exploraven la possibilitat que aquests aprenguessin a parlar, van criar Washoe com si fos un nen sordmut, i quan tenia 5 anys ja podia comunicar-se pel llenguatge de signes.
Dos investigadors més, Roger i Deborah Fouts, van rellevar els Gardner en l’atenció de Washoe, que va arribar a controlar més de 250 signes i va ser capaç d’ensenyar el llenguatge a un altre ximpanzé sense intervenció d’humans. Èxits com aquests van representar per a molts una fita i un psicòleg de Harvard, per exemple, va dir quan va saber que Washoe utilitzava els signes d’aigua i ocell al veure un cigne que era comparable “a rebre un SOS de l’espai exterior”.

ESCÈPTICS

Però no tothom estava convençut que la comunicació de Washoe suposés un avenç real en la investigació. Entre ells hi ha el doctor Herbert Terrace, de la Universitat de Columbia, que va estudiar un ximpanzé batejat com a Nim Chimpsky (parodiant Noam Chomsky, crític de la investigació amb animals). Terrace va afirmar que els ximpanzés no aprenien els signes, sinó que es limitaven a imitar.

Deborah Fouts ha explicat que el centre de Washington no buscarà nous ximpanzés per substituir Washoe. “Som abolicionistes –ha dit a un diari de Seattle–. I res pot reemplaçar que visquin a l’Àfrica amb les seves pròpies famílies”.