NECESSITAT DE CREURE

Des de ja fa milions d’anys, des dels inicis de la civilització, l’ésser humà ha necessitat un déu o deïtat a qui alabar i en qui creure ja sigui el sol, Zeus, Jesucrist etc…

Perquè necessita creure que les coses passen per alguna raó i perquè mai no ha tingut la força ni la capacitat per donar-li un sentit a les coses, per sentir que les coses ja tenen un sentit propi i no som nosaltres els que li hem de buscar el sentit.
En un origen els déus van servir per explicar l’origen i la naturalesa de les coses

Tots busquem una mica més enllà de nosaltres per alliberar-nos de les nostres accions i donar-li sentit al qual passa al nostre voltant.
Moltes vegades la gent, al llarg de la història ha utilitzat la religió com l’explicació de les seves accions, és a dir com a excusa.

Però ara les coses han canviat, ja que la ciència en els últims dos segles ha avançat més que mai i avui en dia hi ha explicació científica per a quasi bé tot.

Tot i així la necessitat de creure és ancestral, i no hi ha cap ésser humà que no cregui en res. Hi ha molts noms per atribuir-li a la creença, ja sigui déu, naturalesa, fe, ciència o ateisme. Fins i tot l’ateisme és la creença de la no existència d’un déu. D’aquesta manera l’home sempre ha sentit la necessitat de donar-li un sentit a la seva existència.

Potser en realitat no té cap sentit la vida, per això cada persona al llarg dels temps li ha trobat un sentit diferent del d’una altra persona. I cadascú s’ajusta al que creu més convenient i encertat.

No hi ha una religió o un fet vertader, en el que puguem creure, és a dir, no hi ha una religió que és l’encertada, per aquest motiu durant la història de l’ésser humà han sorgit diferents religions i d’aquestes religions, religions derivades, perquè cadascú pugui escollir la que més s’apropi a la seva creença.