El dia 1 de novembre es celebra Tots Sants, és una festa relacionada amb la que es celebra l’endemà, el Dia dels difunts, el 2 de novembre.
La gent assisteixen els cementiris a visitar les tombes dels avantpassats, a guarnir-les amb flors i a arranjar el seu aspecte exterior.

Un dels costums més característiques d’aquest dia és la festa de la Castanyada en la qual mengem castanyes torrades que són fruits propis de la tardor.
També mengem moniatos i panellets, que es solen fer a casa, és una massa amb ametlles, sucre i rovell d’ou, a vegades van coberts de pinyons o porten coco i xocolata.

ORIGEN CELTA
Inicialment, sobretot per influència dels pobles de cultura celta, el dia de difunts es celebrava el 2 de novembre.
Per als pobles celtes, l’any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l’època de primavera i estiu en el qual el sol es posa cada vegada més lentament. El segon període es referia a la tardor i l’hivern en els quals els dies s’escurcen cada vegada més, la foscor s’apropia d’una gran part del dia.
Tots Sants deriva, en concret, d’una festa cèltica anomenada Samain, celebració ja parlada en Halloween, que es feia per venerar els morts. Durant aquesta celebració que durava diversos dies, dedicaven un als esperits de les persones mortes que es deia el Dia dels Esperits, donaven la benvinguda al període de foscor i això possibilitava que les portes de l’altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. Les famílies deixaven menjar i espalmes enceses fora de les seves cases per a què els esperits trobessin el camí.
Durant aquesta jornada els esperits dels difunts tenien permís per abandonar el seu món i entrar en el nostre, i ho aprofitaven per reunir-se amb els familiars vius. Els celtes, que dominaven gran part d’Europa, usaven aquesta festivitat per recordar els éssers estimats desapareguts, els feien menjar i també decoraven les cases per espantar i també feien fogueres per espantar els mals esperits.
ORIGEN ROMÀ
-Els Parentalia
Es celebraven el 13 i 21 de febrer. Durant aquests dies es visitaven i s’honoraven les tombes i s’hi realitzaven sacrificis.

-Les Feràlies
Tenien lloc el 21 de febrer, una vella anomenada Tàcita, “La Silenciosa” realitzava un ritual per connectar amb el món informal. Es portaven corones de flors als difunts, i s’oferia a les tombes sal, pa amb vi pur i una mica de llet.

-Les Lemúries
Tenien lloc el 9, 11 i 13 de maig. Eren un conjunt de cerimònies celebrades per fer desaparèixer els esperits malignes. Els pare de les famílies s’aixecava del llit a la nit i descalç, realitzava un ritual per espantar els mals esperits, es rentava les mans amb aigua, i, sense girar-se anava llançant per darrere l’esquena faves negres, ja que es creia que les faves procedien de la sang humana i eren capasses de contenir les animes dels difunts.

-Les Violaria i Les Rosalia
Les Violaria celebrades el 22 de març, feien ofrenes de violes als difunts i les Rosalia tenien lloc el 23 de maig, feien ofrenes als morts de corones de roses.

ORIGEN CRISTIÀ
Samhain, va passar a ser la commemoració dels màrtirs del cristianisme. El papa Bonifaci IV l’any 610, va decidir purificar un temple pagà dedicat a tots els déus, el Panteó de Roma, que Marc Agripa va manar construir en honor al déu Júpiter per l’ajuda que els havia donat en les dures batalles que va guanyar contra Marc Antoni i Cleòpatra, i consagrar-lo en honor a la Verge i a tots els màrtirs cristians. Va dedicar el panteó de Roma als màrtirs.
També va decidir que cada 1 de novembre es celebrés una festa, en el seu honor i en l’honor de tots els màrtirs i sants cristians que allà es veneraven. Va concloure que durant aquest dia es fes una missa en honor als morts i un peregrinatge al cementiri per fer una visita als difunts.
En aquesta mateixa època de l’any, al segle IX el papa Gregori IV va fixar l’1 de novembre com a dia de Tots Sants. Les tradicions que veneraven els morts van haver d’adaptar-se a les dates i a recordar els difunts d’una manera cristiana, és a dir, anant a missa i beneint els cementiris.

Aquest dia la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies de familiars desapareguts.

Aquesta tradició pretenia perllongar al més enllà l’acolliment de la família dels seus membres i demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i el llinatge.
Les castanyes eren torrades a casa o bé, a ciutat, es compraven a les castanyeres.
Donaven vuit castanyes per un “quart”, equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven amb un crit especial que deia:
«”Calentes i grosses;
qui en vol, ara que fumen?”»
La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:
« “Petites i dolentes;
de les vuit, set les pudentes.” »
A partir del segle XIX, molts pobles van començar a fer castanyades col·lectives, que s’acompanyaven amb begudes com la garnatxa o la mistela. A les zones de muntanya on es produïen, de vegades les castanyes que es torraven procedien de captes realitzades dies enrere per les cases del poble.
A les ciutats de fa cent anys, els cafès i les entitats van començar a organitzar rifes de castanyes, panellets i confitura..
Altres creences afecten directament als infants. Se’ls deia que no es mengessin totes les castanyes perquè si no en deixaven a la nit alguna per a les ànimes, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormien.
En algunes poblacions, els infants posaven una castanya a cada graó de l’escala de la casa o pels racons i d’altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se’ls enduguessin.
La gent es passeja pel cementiri . S’observen les tombes i els mausoleus i els guarniments que hi havia en cada una. La posició social de les diferents persones o famílies no deixa de quedar reflectida fins i tot després de la mort.

Com hem dit amb l’arribada del cristianisme l’1 de novembre s’establir com a Dia de Tots Sants. En aquell moment el 31 d’octubre es va convertir en la vigília de Tots Sants,Halloween.

La nit del 31 d’octubre és costum , a països com Canada, Estats Units, Irlanda i Regne Unit, que els nois i les noies recorrin els carrers dels seus barris disfressats, normalment són criatures sobrenaturals com vampirs, monstres, fantasmes, esquelets, bruixes i dimonis. També es disfressen de persones famoses o personatges de ficció. Porten  bosses normalment en forma de carbassa; els grups de nens truquen a la porta de les cases i fan la pregunta tan coneguda “Trick or treat?”.

Aquesta pregunta és considerada la major tradició de Halloween, la seva traducció vol dir “Broma o tracte”. Si la persona escull” trick” els nens fan alguna trapelleria contra els propietaris i si escullen “treat” els propietaris els donen llaminadures i a vegades diners.

Durant aquesta nit es creen atraccions en forma de cases embruixades, la gent entra a una casa de terror, amb monstres penjant, maniquins, vísceres fastigoses de plàstic i de vegades amb la idea que a part de què et portis un bon ensurt, ajuntis punts i t’emportis un premi (joguines o dolços)
Alguns menjars típics d’aquesta nit són:

-Als Estats Units es mengen pomes de caramel, recobertes amb capa de sucre.

-Un costum que encara es fa a Irlanda és la preparació o la compra d’un pastís de fruites, en què es col·loca un anell, una moneda i altres regals abans d’enfornar-lo. I es diu que aquells que obtenen l’anell trobaran el seu veritable amor en l’any següent.

ORIGEN CELTA

Halloween és originària d’una festivitat celta anomenada Samhain, el déu dels morts, significa la fi de l’estiu. La nit del 31 d’octubre es celebrava la fi de la temporada de collites i també era un moment per fer una balança dels subministres d’aliment i el bestiar per preparar-se per l’hivern.

Era considerada com el «Nou any celta».

Els celtes creien que la línia que unia el món dels vius amb el món dels morts es debilitava amb l’arribada del Samhain, permetent així que tots els esperits (tant benèvols com malèvols) passessin al nostre món. Els ancestres familiars eren convidats i homenatjats mentre que els esperits nocius eren allunyats, utilitzaven vestits i màscares per adoptar l’aparença d’un esperit maligne per evitar ser danyats. També és creia que aquests esperits, anaven acompanyats de bruixes i visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar.

A mitjans del segle XVIII, els emigrants irlandesos van començar a arribar a Nord Amèrica. Amb ells porten la seva cultura, tradicions i la nit de Samhain.

La festa irlandesa comença a barrejar-se amb altres creences i d’aquí surt la llegenda de Jack-o-lantern
Diu una llegenda irlandesa que hi havia un home de nom Jack, el Garrepa.

El diable, a qui li va arribar el rumor d’un home amb una negra ànima, va acudir a comprovar si efectivament era un rival de semblant calibre.

Disfressat com un home normal va acudir al poble d’aquest i es va posar a beure amb ell durant llargues hores, després d’un temps va revelar-li la seva identitat i va veure que en efecte Jack era un autèntic malvat.

Quan Lucífer li va dir que venia a emportar-se’l per fer-li pagar pels seus pecats, Jack li va demanar que beguessin junts una ronda més, com a última voluntat. El diable va concedir, però en anar a pagar cap dels dos tenia diners, així que Jack va reptar a Lucífer a convertir-se en una moneda per demostrar els seus poders.

Ell ho va fer, però en lloc de pagar amb la moneda, Jack la va ficar a la butxaca, on portava un crucifix de plata. Incapaç de sortir d’allí el diable va ordenar-li que li deixés lliure, però Jack va respondre que no ho faria a no ser que prometés tornar a l’infern i que no el molestés durant un any.
Transcorregut aquest temps, el diable va aparèixer de nou a casa de Jack per portar-ho a l’inframón, però de nou Jack va demanar-li un últim desig, en aquest cas, que li agafés una poma situada dalt d’un arbre per així tenir un últim menjar abans del seu turment etern. Lucífer va accedir, però quan es trobava enfilat a l’arbre, Jack va tallar una creu en el seu tronc perquè no pogués escapar. En aquesta ocasió va demanar no ser molestat en deu anys, a més d’una altra condició: que mai pogués el diable reclamar la seva ànima. Va accedir i Jack es va veure lliure de la seva amenaça.
El seu destí no va ser millor: després de morir (molt abans de transcorreguts aquests deu anys pactats), Jack es va afanyar a anar al cel, però va ser detingut a les portes de Sant Pere, li van tallar el pas doncs no podien acceptar-li per la seva mala vida passada, sent enviat a l’infern.

Per a la seva desgràcia allà tampoc el podien acceptar a causa del tracte que havia realitzat amb el diable, qui de pas el va expulsar del seu regne i li va llançar a Jack unes brases ardents, les quals va atrapar amb un nap buit, mentre burleta agraïa la improvisada llanterna que així va obtenir.

Condemnat a passejar pels camins, va caminar sense més llum que la ja esmentada llanterna en el seu etern vagar entre els regnes del bé i del mal. Amb el pas del temps Jack el Garrepa va ser conegut com a Jack el de la Llanterna o “Jack of the Lantern”, nom que es va abreujar al definitiu «Jack O’Lantern».

Aquesta és la raó d’usar naps (i més tard carabasses, ja que es recol·lecten a la tardor, per imitar amb el seu color la resplendor de les brases infernals i quan amb el temps els irlandesos van arribar a Amèrica, van conèixer les carabasses i van veure que aquestes eren molt més grans i fàcils de buidar que els naps) per il·luminar el camí als difunts en Halloween, i també el motiu de decorar les cases amb aquestes figures horroroses (per evitar que Jack cridés a la porta de les cases).

CELEBRACIONS

A Escòcia es posaven  pomes a les  portes i qui les toqués o llancés en la nit de bruixes estava destinat a morir l’any següent.

El tradicional  “trick or treat” deu el seu origen a l’anomena’t  “souling”, que era una pràctica que es feia a Gran Bretanya durant l’Edat mitjana. La feien nens o gent pobra i anaven per les cases i cantaven i pregaven pels morts a canvi de pastissos anomenats soulcake.

Pel que sembla “mossegar la poma” ha estat sempre símbol de discòrdia, pecat però també de bellesa i amor. La primera persona a mossegar una poma seria la primera a casar-se l’any següent

Una tradició escocesa era endevinar la teva futura parella. Es tallava la pell d’una poma en una tira llarga, després es  llança la pell sobre l’espatlla de la persona que vol saber qui serà la seva parella. I es creu que la pell caurà en la forma de la primera lletra del nom de la futura parella.

A les dones solteres se’ls deia que seguessin en una habitació enfosquida i miressin el mirall durant aquella nit, en ell sortiria la car del futur marit. No obstant això, si ells eren destinats a morir abans del casament, apareixeria un crani.

Es feia una enorme foguera d’any nou. Durant aquesta cerimònia la gent feia servir disfresses fets de caps i pells d’animals. Saltaven sobre les flames o corrien a través d’elles, ballaven i cantaven. Tot això era fet per espantar els mals esperits.
Segons sembla la tradició de donar dolços va començar a Europa al segle IX quan, cada 2 de novembre, els cristians anaven de poble en poble demanant “coques d’ànima” (soulcakes) que eren trossos de pa dolç. Com més “soulcakes” rebien, més prometien resar per la pau dels familiars morts dels que els donaven tal almoina.