Aquesta festa té el seu origen en les festes paganes dedicades al solstici d’hivern, el cristianisme va transformar totes les festes de l’any i les hi va donar un caire religiós, així va quedar la festa del solstici d’estiu com la Festa de Sant Joan, el Carnestoltes com un període compensat amb la Quaresma, etc.
Dins del calendari Cristià, la festa de Nadal es considera com la més important de l’any. En aquest dia naixia Jesús fill de Josep i Maria.
Actualment la celebrem el 25 de desembre.

ORIGEN:

La celebració del Nadal avui està estretament lligada a la religió cristiana, però té les arrels en cultes pagans d’Orient i d’Egipte que el món romà va anar integrant. Tothom sap que als Evangelis no s’especifica la data exacta del naixement de Jesucrist, i que el fet que se celebri el 25 de desembre respon a una convenció posterior. L’Església catòlica adoptà molts elements de les religions paganes que formaven part del bagatge cultural comú. Reinterpretar símbols i mites d’aquests cultes va ser una via per difondre el cristianisme sense alterar gaire els costums i les imatges de la societat.

Des del segle II dC, el Nadal es començà a celebrar el 6 de gener, data en què a Egipte se celebrava el naixement del sol. Però al segle IV dC, el papa Juli I determinà que Nadal fos el 25 de desembre, diada del déu Mitra, també nascut en una cova, i que coincidia amb el dia més festiu dels Saturnalia romans, unes festes dedicades al déu Saturn durant la setmana del solstici d’hivern. Aquesta data fou adoptada per tots el països d’Occident. A Orient, algunes Esglésies acabaren acceptant-la; d’altres, com l’armènia, encara avui prefereixen el 6 de gener per celebrar el naixement de Jesucrist.

COSTUMS:

Nadal als Països Catalans disposa de les seves particularitats pròpies. Un exemple és la realització del pessebre (que també es fa en molts altres indrets de tradició cristiana) i una altra el tió de Nadal (una tradició compartida amb l’Aragó i Occitània), també anomenat tronc, tronca o simplement tió. També ho és el fet de celebrar Sant Esteve, l’endemà de Nadal, per a poder-se reunir així amb l’altra part de la família amb qui no s’havia pogut estar per Nadal.
A moltes comarques es fa la rabassa de Nadal, on el fillol dóna una felicitació al padrí, i aquest li respon amb un regal, que segons el lloc pot ser un tortell de Nadal o un present. També és molt típic a molts pobles de Catalunya anar a veure Els Pastorets, representació teatral centrada en l’adveniment de Jesús. A més, des del darrer mig segle es fan en molts llocs pessebres vivents, que són escenificacions del pessebre amb persones i animals de carn i ossos.

Com a fet diferencial de la Nit de Nadal, a Mallorca i a l’Alguer s’interpreta tradicionalment, de l’edat mitjana ençà, el Cant de la Sibil·la, un drama litúrgic i cant gregorià que s’interpreta a les Matines de Nadal, i que relata com serà la fi del Món i el dia del judici final. La tradició del cant de la Sibil·la a Mallorca va ésser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO l’any 2010. A Menorca, Ontinyent, Barcelona, Gandia i altres poblacions dels Països Catalans s’ha recuperat des de fa uns anys el Cant de la Sibíl·la i s’interpreta en algunes esglésies.

És típic a Catalunya fer un gran dinar familiar, amb una “Escudella i Carn d’olla”, “Pollastre farcit”, no falta el cava, els fruits secs i els torrons,i cantar la cançó que diu:

Ara ve Nadal,
matarem el gall
i a la tia Pepa
donarem un tall

També es fa un llarg sobretaula on es reciten poemes, es canten nadales i amb un ambient tendre i distès tothom es parla, es retroben les famílies i es comuniquen en torn de l’arbre o del pessebre. Es desitja pau, felicitat i joia a tot el món. Fins i tot moltes guerres han fet festa en aquest dia (resulta irònic).

Pels volts del dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se’l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
El Tió es fa cagar per la Nit de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l’àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el Tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d’estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l’encén.

Per fer-lo cagar, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el Tió recolzant-lo a dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n’estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d’un Tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s’actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel Tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.

En diferents indrets de Catalunya s’ha incorporat a les celebracions nadalenques l’Oncle Buscall, un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l’arribada del tió. L’Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d’on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.

Les cançons per fer cagar el tió més comunes són:

Caga tió
ametlles i torró’
no caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió’
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó
Caga tió!

Caga tió
De mel i de mató
no caguis avellanes
que no ens agraden
caga torrons
que són molt bons.

Tió, Tió
Caga torró
d’avellana i de pinyó
Si no cagues botifarra
et clavarem un cop de barra.
Si no cagues torró
et clavarem un cop de bastó
Tió, Tió.

Caga tió
caga torró
d’avellana i de pinyó
Si no vols cagar
garrotada va!

Tió, tió,
caga torrons
dels fins i dels bons.
Si no en tens més
caga diners,
si no en tens prous
caga ous.

Caga tió
tió de nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera
el pollí a dalt del pi
corre, corre Valentí!
Correu, bous i vaques
gallines amb sabates
i porcs amb sabatots
correu, correu minyons!
que la Teta fa torrons
el vicari els ha tastat
diu que són un poc salats
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara, cara, cara!
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara de pebrot!

El Nadal ha estat un excel·lent exemple de l’adaptació a cada realitat local d’un rerefons comú, mostrant la riquesa de la cultura popular. Les figures de pessebre, el repertori musical o les representacions teatrals pròpies de cada cultura –com els nostres Pastorets–, en són exemples.

La festa ha esdevingut avui més pagana que mai. La construcció mítica (lloc de residència, éssers fantàstics que hi col·laboren…) al voltant del personatge sincrètic del Pare Noel (Santa Claus), que prové de diverses tradicions, és prou evident. Alimentada per la indústria audiovisual, impregna globalment la festa, obviant les arrels religioses tradicionals, però també qualsevol altre component identitari de la celebració. Per Nadal, neva al tròpic i l’estètica nadalenca dels països on el desembre és estiu no es diferencia dels de l’hemisferi nord. Entre suposadament innocents creences infantils i supersticions d’adults es basteix la nova religió del consum.

I, malgrat tot, és possible celebrar la festa, amb la necessària excepcionalitat, però sense malversació, recuperant valors humans o religiosos –segons les creences de cada persona–, sense renunciar a la crítica i a la voluntat de transformar la societat, universalment, però amb la diversitat local que ens fa més rics culturalment.

Dites nadalenques:

Per Nadal cada ovella al seu corral.
Per Nadal qui res no estrena res no val.