En aquest apartat parlarem de les semblances entre símbols i déus o personatges que són característics de la religió cristiana, però que tenen un rerefons pagà.

Hi ha algunes semblances o “coincidències” entre Zeus i Déu. Una d’aquestes similituds és la relació o “no relació” entre la paraula Zeus (grec), Deus (llatí) i Déu/Dios(català/castellà)

Etimològicament parlant la paraula Déu té diferents versions de la seva provinença

*Una de les versions diu que prové del llatí deus que és un nominatiu, ja que a déu se l’invocava en aquest cas. I de cap manera deus del llatí, prové del grec Zeus, el que passa és que vénen de l’arrel indoeuropea comú “deyu” “dyu” que significa llum de dia o llum diürna.

*Una altra versió ens diu que deus, sí que prové del grec Zeus i que òbviament Déu prové del llatí deus. Encara que podria ser que simplement és tractes d’una simple variació fonètica de θεός (theós) que significava deïtat o déu.

*Una altra diu que la paraula Déu, en castellà Dios, prové directament del llatí deus però que en tot cas és pot contemplar com a curiositat que la pronunciació de Dios és idèntica a la del genitiu grec Διός.

LA REPRESENTACIÓ DE DÉU

Una altra de les grans qüestions és la imatge de Déu, com és que trobem representada la imatge de Déu? És a dir com és que la imatge de Déu ha estat utilitzada com a tradició cristiana, si en realitat el mateix pare Déu va prohibir la utilització de la seva imatge, com queda recollit als deu manaments bíblics inicials.

Durant els primers tres segles després del cristianisme, l’església es dividia en petites esglésies locals i familiars, que seguien i respectaven la paraula de Déu que trobem recollida a l’antic testament. En cap moment era permès, de cap de les maneres, representar a Déu, ni a la Verge Maria ni a cap dels apòstols. Però va arribar un moment, al que podríem anomenar punt de desviació, en què les esglésies va anar creixent i va ser més difícil tenir-ne el control i organització, per aquest motiu el poder i importància dels bisbes va augmentar. I també va ser en aquell moment en què l’església va anar adoptant uns canvis i/o variacions, variacions respecte als escrits que recollia l’evangeli, variacions que fins a aquell moment no s’havien contemplat com a possibles. Entre aquelles variacions es trobava la de la representació de la imatge de Déu o de la Verge Maria i inclosa la dels apòstols i sants. Aquestes variacions es van donar, perquè l’església volia arribar i captar a més població de la que havia captat, ja que gran part de la gent en aquells moments de canvi, encara seguia la tradició pagana i no estava disposada a canviar ni abandonar els seus ritus ni costums, la solució per a l’església estava en canviar alguns aspectes.

La Religió pagana, feia segles que estava en funcionament, idolatrava i venerava a molts déus, que a més a més tenien imatge, la seva cultura es basava en el culte a la imatge d’aquests nombrosos déus, els pagans al escoltar la paraula d’aquest nou déu predicada per homes dedicats en cos i ànima a aquest, la trobaven xocant. Més que res trobaven impactant el fet que només hi hagués un únic déu i que a més a més no estigués representat. El seu culte es basava únicament en la fe, per tant, en creure sense veure. Això per als homes que practicaven la cultura pagana era impactant i la resposta a la proposta del canvi de religió era no, un no rotund. La solució al problema de l’església cristiana, va ser respectar les imatges paganes, però convertint-les en símbols cristians i d’aquesta manera, transformant imtages paganes en cristianes i creant-ne de noves van ajudar a captar l’atenció de grans masses de gent que fins a aquell moment no s’havien atrevit a convertir-se, entre ells grans figures d’autoritat i gent podent, fins que va arribar l’emperador Constantí i amb ell tot va canviar de manera notable i la religió cristiana no només van deixar de ser perseguida, sinó que va ser legalitzada i implantada com a religió principal de l’Imperi Roma.

VERGE MARIA, REINA DELS CELS.

Un dels molts atributs que l’església va atorgar a Maria és el de Reina dels Cels. Al llarg de la religió pagana, s’ha venerat a la Reina dels cels, tenia un nom o un altre depenent del lloc del qual es tractes, per exemple el poble Fenici, venerava a Astoret o Astarté, Reina dels Cels. Els Babilonis veneraven també a una deessa anomenada Semiramis, que igual que la Verge Maria també va engendrar a un fill de manera sobrenatural, és a dir que desprès d’haver nascut aquell fill,que era la resurrecció del pare d’aquest, ella encara seguia sent Verge. Altres cultures com l’egípcia també van tenir una figura que complia el mateix paper que Semiramis o Astarté. En aquest cas es dia Isis i era La Verge, mare del venjador, Horus, fill d’Osiris i Isis que va venir a fer justícia en contra del maligne. Horus és la reencarnació del seu pare enviat a la terra per fer justícia.

Podem comprovar les grans semblances entre la deessa Fenícia i l’Egípcia en comparació amb la Babilònica, que va ser la influent d’aquestes dues. I va ser el seu mite el que va romandre i influir en la cultura romana, ells no la van absorbir com a deessa, és a dir no la van llatinitzar, sinó que la van instaurar com a culte independent. Al voltant de l’any 80 a.C es va fundar a la colònia vaticana el temple pel culte a Isis.

Ens hem adonat de les notables semblances entre els fets que constitueixen la història de Isis i de la Verge Maria. Dues dones una mortal i l’altra filla de Ra el déu sol. Queden embarassades de manera sobrenatural, és a dir després de dur a llum als seus fills segueixen sent verges i els seus fills són duts al món per fer justícia. Inclús podem notar les semblances en les maneres de representar a les tres, Semiramis–Isis-Verge Maria:

L’HADES I ELS INFERNS(cristians).

Hi ha una gran diferencia, entre l’Hades o els inferns de la religió pagana i els de la cristiana.

Hades, era germà de Zeus i Posidó i en el moment en què es van repartir la terra entre els tres, a Hades li va tocar l’inframón o el món dels morts, al que els grecs i romans deien inferns o com al mateix déu, Hades. Allí anaven tots els morts, tan bons com dolents, a diferencia dels inferns cristians, als que només hi van ànimes pecadores. Les ànimes dels morts arribaven a l’Hades creuant el riu Estige en una barca conduïda per Caront, que es cobrava una moneda d’or de cadascun dels morts.

Hades o Plutó pels romans, era un déu obscur i més aviat poc sociable, però no era malvat, no hem de confondre a hades amb el dimoni cristià. Una vegada creuat el riu, els morts arribaven al les portes de l’Hades custodiades per Server, un gos de mides formidables i de tres caps, envoltat per un cimbell de serps. Ell controlava l’entrada als inferns impedint que cap viu no hi entres i que cap mort no hi sortís. Un cop , jutjat per tres jutges en un tribunal en què es decidia si aquella ànima era condemnada a vagar per l’obscuritat la resta de l’eternitat o a desfruitar dels camps Elisis, plens de verdor i calidesa per la resta dels dies. Al Tàrtar es trobaven les Fúries, sers terribles, eren les encarregades de fer complir els càstigs imposats a les ànimes pecadores, que en la vida havien obrat de mala manera, o havien injuriat als déus, aquestes ànimes, serien castigades per la resta dels dies, les Fúries, n’eren les encarregades.

Els inferns de la religió cristiana són un lloc fosc, obscur, tenebrós en què les ànimes dels morts pecadors van a patir i seran durament castigats per tota l’eternitat. Les ànimes dels morts humils i honrats, no pecadors, van al cel a descansar en pau la resta dels dies.

Satanàs ve de l’hebreu satán i significa adversari, enemic o acusador. Satanàs no és més ni menys que el mateix Diable, és a dir, Lucífer. La Bíblia descriu a Satanàs o al Dimoni com a un àngel sant creat per Déu, com un querubí (àngels que estan sempre al costat de Déu i el lloen) no era dolent, però per la seva gran bellesa va anar convertint-se en un ser arrogant i va acabar desitjant seure en un tron i assemblar-se a Déu, aquest va ser el seu gran pecat i per això Déu el va fer fora del cel, les seves accions el van conduir a ser un àngel caigut, caigut del cel i enviat a aquest món per acusar i temptar a les persones, és mentider i per tota l’eternitat desitjarà oposar-se i ser més poderós que Déu i elevar el seu tron per sobre del d’aquest.

L’Hades o els Inferns pagans.

1-     Caront transportant en la seva barca als morts, fins a les portes de l’Hades.

2-     Riu Estige.

3-     Server custodiant les portes dels inferns.

4-     Els camps Elisis (zona paradisíaca de l’inframón on hi van les bones ànimes).

5-     El Tàrtar (Zona obscura de l’imframón on van les ànimes pecadores i injurioses a patir per tota l’eternitat).

ELS CAMPS ELISIS I EL CEL.

Els Camps Elisis, del grecἨλύσια πεδία, Elisa Pedia. És la secció o part paradisíaca de l’Hades, on les ànimes virtuoses i bondadoses, com les dels guerrers, van a descansar per la resta de l’eternitat de manera encisadora i feliç. Els Camps Elisis, estan plens de verdor i calidesa, en ells es gaudeix d’una primavera eterna, plena d’arbres i flors, i allà les ànimes són lliures de pecat i maldat.

Es deia que els déus anaven a descansar al Camps Elisis. Són citats per Homer en l’Odissea en alguna ocasió, va ser dels primers escriptors a parlar d’ells. A continuació en trobem un fragment.

 

 

Podríem dir que els Camps Elisis equivalen al Paradís cristià.

El cel per als cristians sol ser un lloc en el que es percep pura felicitat, és un lloc ple d’àngels, sants i per suposat Pare Déu. En ell es troben totes les ànimes bones i caritatives. El cel és per els cristians el lloc on trobar-se amb déu després de morir. Els que moren lliures de pecat mortal, van al cel. Els cristians creuen que després de la vida terrenal, a la terra, ve la vida eterna, que no es tracta d’una vida en sentit biològic, no tornen a néixer, sinó que continuen la seva vida per la resta dels dies, i tenen la concepció de que l’home quan mor, anirà a un lloc o un altre, depenent de la relació que tingui amb Déu. És una concepció de la vida després de la mort.

La Bíblia ens descriu aquest lloc al que acudiran els cristians , com un lloc on no hi haurà mort , ni plor , ni lament , ni dolor . ” ( Apocalipsi 21 , 4) .

 Hi ha dos camins als quals l’ànima d’un cristià podrà accedir, un és el del cel, al que només podrà accedir si ha estat en vida una persona honrada i humil, i l’altre és el de l’infern al qual accediran les persones que en vida hagin obrat de mala manera i no hagin estat honrades.

LA MORT

La mort és visualitzada de manera semblant en la religió pagana i en la cristiana. Els pagans no veien la mort com el fet de perdre a algú, ho veien com un pas més en el curs que totes les persones havien de seguir, com un esglaó més en el cicle de la vida. Aquest fet és en part també anàleg en la religió cristiana, de la mateixa manera que els pagans anaven a l’hades i un cop allí eren enviats a un lloc o altre, és a dir, al Tàrtar o als Camps Elisis, els cristians també creuen en el fet de la vida després de la mort i en el fet d’anar a l’infern o al cel depenent de com hagi estat el seu comportament a la vida terrenal, és a dir a la seva vida a la terra. Però de manera diferent als pagans els cristians viuen amb més tragèdia el fet de la mort, cal matisar que aquest fet s’ha anat agreujant amb el pas dels segles.

Actualment els cristians viuen, com hem dit, de manera trista i tràgica el fet de la mort, cosa que només es fa més lleu quan pensen en el fet que el què ha deixat aquest món anirà al següent, i que allí dintre d’uns anys es tornaran a trobar quan el que s’ha quedat en aquest món, també el deixi.

RITUALS FUNERARIS (pagans-actuals)

Els rituals fúnebres que els pagans seguien no s’allunya dels que els cristians segueixen.

Els pagans seguien els següents:

*Les dones s’encarregaven de llavar i vestir el cadàver, i d’envoltar-lo en un sudari blanc.

*Més tard quan ja estava preparat s¡exposava, amb la cara descoberta, els peus en direcció a la porta i el cap coronat amb flors durant un o dos dies.

Aquest fet equivaldria al moment en què nosaltres exposem el nostres difunts als familiars i amics, abans a les cases i ara als tanatoris, i adornem l’estança on es troba el cos amb grans corones de flors.

*Les dones més properes cuidaven el cadàver, feien cants fúnebres i es tallaven el cabell en símbol de dol.

Ara també s’acompanya al cos durant un dia, però les mostres de dolor com el fet de tallar-se els cabells, en l’actualitat i a la nostra societat no és un fet que es practiqui.

Aquests són uns dels molts exemples retus funeraris que els pagans seguien a l’hora d’enterrar als seus morts.

Un dels més curiosos, és que posaven una moneda, a la que deien óbolo, a la boca del difunt, perquè així s’aseguraven que Caront els portaria fin a l’Hades. I un cop allí serien duts al lloc que els correspongués, al Tartar o als Camps elisis.