Aquesta festa es celebra el 29 de juny durant la vigília. Aquesta festa no té origen pagà
Gent diu que avui comença l’any eclesiàstic, religiós o cristià.

ORIGEN:

Sant Pere és advocat de tots els estralls en mar com tempestes, naufragis, marors, és el protector contra els terratrèmols, contra la ràbia, havia estat corrent aplicar damunt de la part mossegada una clau roent de foc d’Alguna ermita o capella dedicada a Sant Pere, de les discòrdies, fa reconciliar les persones enemistades, també és el protector de les abelles i de la mel.
Els casats dues vegades el tenen de patró perquè diuen que ell ho fou i que se’n desesperava, tant, que va tornar-se calb perquè va arrancar-se els cabells de penediment d’haver-se casat per segona vegada.

Apòstol Sant Pere

En aquest dia els galls en cantar, espanten els lladres, els mals esperits i gents enemigues de Crist amb el seu cant. I anuncien a Sant Pere que en el món encara hi ha fe. Quan la llei de Crist s’acabi els galls deixaran de cantar i Sant Pere sabrà que la fe s’ha perdut, encara que set anys abans ja ho sabrà perquè els ases deixaran de bramar i les dones d’infantar.

Llavors quan els humans veiem un ase bramar o una dona donar a llum, voldria dir que queden set anys més.
Avui mataven un gall en honor de Sant Pere però no se’l menjaven fins demà passat que ja és juliol per no ofendre a l’apòstol, però els que es deien Pere, menjaven d’altre aviram per celebrar el seu sant.

COSTUMS:

Segons el territori es tenien unes creences i es feien rituals diferents per celebrar aquest sant.
La gent de mar de la Costa Brava, canviaven el bocí de corall que duien a bord del bastiment com amulet i porta sort per un altre de nou, i si era possible per un de més gros. També portaven un diamant roig, segurament un robí menut, per cridar i xuclar l’or, l’argent i les pedres rares del fons del mar.

A Cadaqués creien que la llobina pescada dins la novena de Sant Pere té la virtut d’aclarir i tornar la vista i d’allunyar els dimonis. La mainada feia barquets petits i feien com unes regates, i sembla que antigament els nois de l’Escala i Palamós feien un joc similar, aquest costum infantil recorda el llançament solemnial de la barca d’Isis que es feia cada any per primavera.

La gent de la Barceloneta creien que avui en rompre l’alba, per efecte nèfic, es veia vers l’horitzó de llevant com una barca, si navegava per davant del disc solar de manera que tapés el Sol, era de mal averany per la navegació i la pesca, i si es trobava una mica separada de manera que els raigs no la toquessin de ple, aguardava un bon any per la mar.

A Tossa de mar creuen que avui Sant Pere, en una alenada de temps, corre per tot el mar escampant sal per tal que es conservi l’aigua, car si no fos salada, es corrompria. Com que sol es menja la sal, perquè l’aigua no arribi a ésser dolça del tot cal afegir-hi sal una vegada a l’any, que es avui, car si la mar no fos salada, tots els peixos moririen. Els anys en què el dia d’avui s’escau en divendres són molt venturosos per a la pesca, car fou el dia de la setmana en què foren creats els peixos, i tot l’any estan de festa i es refinen i fan de més bon agafar. I creuen que en aquests anys el peix és més bo, que és quan s’han pescat els peixos més grossos i excepcionals, i que així mateix és el millor per treure aigua de mar amb intent remeier i que els remeis resultaven més eficaços.

A Roses, feien una processó que passava per la platja. Portaven la imatge de Sant Pere tota guarnida amb una enramada feta amb sardines i moltes menes d’altes peixos, i amb pomes i raïms. Formaven part del seguici o estol de nois que portaven llargues canyes coronades amb poms de raïms i de pomes.

A Terrassa, la vigília, la fadrinalla, presidida per l’agutzil i acompanyada per un sac de gemecs, flabiol i tamborí, anaven pels carrers a fer aubades, és a dir, a saludar el veïnat i sobretot les persones principals. En acabar, l’agutzil encegava un tret, i algun veí cridava:
-Gira full i tira.-
I la colla, amb la seva orquestra rústica, seguia la seva via cap a un altre carrer.
A la tarda, antigament, s’havia fet un lluït ball de plaça. Sortia a treure ball i a trencar dansa la societat més distingida i notable de la ciutat, vestida amb les millors gales. El ball revestia gran solemnitat i treien ball tant persones grans i assenyades, que balla en amb tota gravetat, com la jovenalla, que, sense desdir de l’ariet cerimoniós de la dansa, li donava un to més festiu i alegre, pel sol fet d’ésser puntejada per cors joves.
Havia sortit a animar la població el ball d’en Serrallonga, format per llarg enfilall de personatges, armats amb trabucs i carregats amb les típiques mantes de piteus, els quals alternaven els parlaments amb trabucades que enardien la quitxalla i avalotaven el veïnat. Representaven la versió típica del Vallès, el paper de la Joana era representat per una dona, segons costum per Catalunya vella, i el del bordet, per un vailet, tots mudats amb vestits de guarda-roba de teatre, que, de tan llampants i bonics, restaven caràcter a la graciosa representació de la plaça. Semblantment vestien la bandolerada, l’estudiant, l’estrany gavatx i el traïdor Robert, el qual anava armat de punyal i duia la bossa dels diners rebuts en pagament de la venda, a la justícia, del seu capità, el gran Serrallonga.
El que feia el paper de l’estudiant portava una guitarra, que contínuament puntejada sense arribar a tocar-la. Després de presentar-se al cabdill, es treia de la butxaca un grapat de rodolins i els tirava enlaire, vers el públic. Els menuts corrien per agafar-se a l’aranya estiracabells.
Avui dia no hi ha constància de què es continuï celebrant.