Fotografia i paraula poètica (Institut Castellet)

La tempesta definitiva
Sempre havia estat un arbre bonic i magistral. La gent sempre es parava a mirar. Però ell ha vist més coses que ningú.

Ha vist cotxes rampant i néts i avis xerrant. Sempre havia tingut una vida tranquil.la. Fins que un dia veia venir núvols negres com el carbó. Normalment estaria content perquè gràcies a la pluja es mantenia viu, però aquesta vegada era diferent, sentia sorolls que venien dels núvols. Va passar uns moments que es va cegar, i notava un dolor intens al tronc principal. Quan se’n va adonar estava partit per la meitat. Han passat els anys i ha continuat amb la seva vida. Aquest arbre és un lluitador, segueix viu i amb flors.

Xavi Navarro Fernández

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *