Per poder entendre millor la classificació de les dones sobre les quals centrarem el nostre estudi, explicarem alguns conceptes bàsics que cal tenir clars. Aquests conceptes estan relacionats amb els diferents tipus de dones o éssers femenins que podem trobar a la mitologia grecoromana.
Hem dividit els éssers mitològics femenins en quatre grans grups segons si són immortals, mortals, monstres o personificacions, i després, en alguns casos, en petits subgrups més específics.

Immortals
Aquelles que viuen eternament, no moren mai. Les podem subdividir en tres tipus:

-Deesses (Θεαί): deïtats femenines que habitaven a l’Olimp. De caràcter antropomòrfic i no variant mai el seu aspecte ni la seva edat (tret d’algun cas concret del qual ens expliquen la seva història des de la seva infantesa).
En català, com en castellà i d’altres llengües romances, la paraula “déu” prové directament del llatí deus ‘deïtat, déu’. Aquest terme llatí és derivat, al mateix temps, de l’indoeuropeu *deiwos de l’arrel *deiw- ‘brillar, ser blanc’, relacionat amb el Sol, primer element, visible per a l’home, que es va considerar déu. Aquesta paraula llatina derivà de la paraula grega Ζεύς ‘Zeus’, el déu suprem en la mitologia grecoromana. De fet, la paraula espanyola Dios és idèntica a la grega Διός ‘de Zeus’.

 

 

 

 

 

Cada deessa posseeix una determinada característica (bellesa, intel·ligència…) i una sèrie de poders que poden ser generals (controlar aspectes de la vida dels humans) o propis de cadascuna (controlar l’amor, la venjança…). Les deesses, igual que la resta de divinitats, són concebudes com autoritats del destí de la vida humana i són venerades pels humans car si se les veneren són amables i generoses, però si no es compleixen els rituals pertinents i se les té en consideració poder ser terriblement cruels.

 

-Nimfes (Νύμφαι): Etimològicament significa ”dones joves”, esposes o en edat de casar-se. També podria derivar de l’indoeuropeu *sneubh ‘estimada, objecte d’amor’.
Són donzelles que viuen lliures a la natura (al camp, al bosc o a les aigües), considerades esperits d’aquesta i personificades per la seva gràcia i fecunditat. Amb freqüència formen el seguici d’una divinitat com Àrtemis (᾿Άρτεμις). Es consideren divinitats secundàries a les quals també es dirigeixen precs i poden resultar molt temibles.
Les nimfes ocupen un paper molt important en les llegendes populars. Aquestes es divideixen en diferents categories segons els seu hàbitat: les Nàiades (que representen l’aigua, els llacs i les fonts), les Nereides (les nimfes del mar) o les Orèades (que custodien les muntanyes i les grutes).

 

-Fetilleres: dones d’aparença humana que dominaven les arts màgiques, tals com la capacitat de fer encanteris, preparar beuratges i tot tipus de pòcimes o fer rituals.

 

 

 

 

 

 

 

Mortals

Aquelles dones humanes que envelleixen i moren tal i com succeeix a la realitat.

Aquestes habiten a la terra junt als homes, els animals i la resta d’éssers vius. Tenen una vida amb els costums, hàbits i ocupacions diàries habituals a la societat de l’època.

 

Monstres femenins
Personatges fantàstics contraris a la naturalesa en si mateixa que es caracteritzaven negativament per la seva maldat,

lletjor o el seu tamany. Normalment estan lligats a la mitologia, la ficció, les llegendes i els contes de terror. Poden dividir-se en tres tipus: els híbrids, que es componen de parts d’altres animals o éssers humans, aquells que s’originen a partir de les metamorfosis (quasi sempre per càstig diví); i els que simplement tenen qualitats físiques que es troben fora de la normalitat. Aquests no habiten cap lloc concret, cadascun resideix en un lloc divers. Com per exemple l’Esfinx que es pot trobar a les portes de Tebes o Caribdis al mar.

 

 

Dèmons
(en grec Δαίμων ‘inspiració espiritual o pensament creador’, i en llatí Dæmon, és el terme utilitzat per a fer referència a diferents realitats que comparteixen les característiques fonamentals d’allò que en altres tradicions es denominen àngels i dimonis.
Solen ser denominats en els següents termes: ”poder”, ”allò diví”, ”allò deforme”, ”qui reparteix”, ”un déu”, ”geni”, ”esperit”, ”logoi spermatikoi”. És a dir que designen totes aquestes coses i les representen.

 

 

Podem trobar diversos significats d’aquesta paraula en la religió i en la mitologia grega.
– Referent, en una primera accepció, a les divinitats primitives, representades com mig bèsties i mig humanes, devoradores dels morts.
– En una segona accepció, designa les ànimes ”divinitzades” dels avantpassats humans exercint sobre els homes una funció protectora.
– En tercer lloc, per denominar éssers divins i semi divins, intermediaris entre els deus, els homes i els missatges dels primers.
– Referent al significat de ”qui reparteix”, la idea de Dèmon rep un concepte que s’apropa a la idea de Destí.
– També es pot entendre com una mena de veu de la consciència o com la submissió de la voluntat dels déus.
– Per últim, i per el nostre treball el punt més rellevant, els Dèmons van ser esperits de la condició humana. És a dir, personificacions (atribuir una qualitat, una idea o un sentiment a una persona que les representi) d’estats diversos d’existència, emocions, accions i moralitat. Aquests estaven dividits en Agathos (ἀγαθὸς) ”el Bé, allò favorable, les virtuts” i Kakós (κακός) ”el Mal, allò perjudicial, els vicis’’.

 

 

Un cop ja hem assolit aquests conceptes, en el nostre treball durem a estudi només les fèmines que han comès actes terribles a ulls de la societat o que tenen alguna relació amb el mal.