La cultura occidental és aquella que s’ha desenvolupat a la major part d’Europa sobre la sòlida base del món grecorromà. Tanmateix, depenent de la zona i especialment del moment històric que es trobés, va anar variant la seva base clàssica per adoptar nous moviments culturals. En el cas d’aquest apartat ens centrarem en la cultura clàssica i en la seva descendent, la cristiana. Entre ambdues es poden establir diversos paral·lelismes que reflexen el fil de continuïtat grecollatí. El primer de tots és la creació de la Terra i la vida. Per explicar la creació de la Terra i la vida segons els grecs i els romans utilitzarem el mite que va escriure Hesíode, car és el més estès.

 

 

La creació segons la mitologia grecorromana

El mite de la creació segons la Teogonia d’Hesíode comença amb el Caos. El Caos era el no res, l’espai buit anterior a l’existència organitzada. Del Caos van sorgir la nit i el dia. Posteriorment, van sorgir Gea (Γαῖα) la Terra, Tàrtat  (Τάρτᾰρος, “el que es troba sota terra”) conegut com a l’infern i Eros (Ἔρως, “l’amor”) fill d’ells dos. De la terra es crea el cel, Urà (Οὐρανός “cel”), les muntanyes i el mar. Urà s’uneix amb Gea i engendren els Titans, entre els quals destaquen Tetis (Τηθύς, “mainadera”), Rea (Ῥεία,“de facilitat en el part”) i Cronos (Κρόνος, “el temps”). Urà no volia que els seus descendents sortissin de la terra, ja que l’havien vaticinat que un d’ells el mataria i el destituiria, així que els obligava a romandre dins de Gea. Aquesta, cansada, demana ajuda, i el seu fill Cronos

castra el seu pare per tal que no segueixi engendrant més fills al ventre de i aquest li vaticina que ell, tal i com estava essent Urà en aquell moment, també moriria a mans del seu fill. Així doncs, Cronos jura matar a tots i cadascú dels seus fills. Els fills de Cronos eren fruit del llinatge amb Rea, la seva germana i tal i com havia afirmat, es va menjar als fills a mesura que aquests naixien. Rea decideix enganyar a Urà per tal que no es menji el seu darrer fill: Zeus (Ζεύς, “pare de déus i homes”) i li dona a menjar una  pedra embolcallada amb un drap. Un cop Zeus ja és prou madur, s’enfronta al seu pare i li demana que alliberi els seus germans. En escoltar la negació per part del pare, Zeus declara una guerra entre els déus que va durar deu anys. Acabada la guerra i acomplit el vaticini, els tres germans Zeus, Hades (ᾍδης, “l’invisible”) i Posidó (Ποσειδῶν, “agitador de la terra”) es reparteixen la Terra.

Creació dels homes:
Jàpet, unit a Clímine, una de les Oceànidas, va tenir quatre fills: Atlas, condemnat per Zeus a aguantar amb les seves espatlles la bóveda del Cel; Meneci, que va ser condemnat al Tàrtar; Epimeteu

(Ἐπιμηθεύς “de pensament tardà” o “que reflexiona més tard) i Prometeu (Προμηθεύς, ‘previsió’, ‘prospecció’). Aquests dos darrers van ser, per ordres de Zeus, els encarregats de crear el llinatge humà, car prèviament només existien els immortals. Epimeteu va preferir la quantitat i va optar per crear un gran nombre d’humans, mentrestant Prometeu va preferir crear una obra mestra amb tot luxe de detalls i quan va acabar va adonar-se que Epimeteu havia gastat tots els dons que Zeus els oferí. Així doncs, en veure la seva creació tan indefensa va decidir robar el foc del carro d’Apol·lo i baixar-lo a la terra i d’aquesta manera escalfar tota la humanitat. Per tal de què Zeus no s’enfurismés Prometeu mana als humans que facin un sacrifici en honor a Zeus. Prometeu intentant enganyar als déus, que es reunien per decidir qui s’emportaria la millor part de carn que els oferisin del sacrifici, va dividir la carn en dues porcions, una amb molt bon aspecte però que només contenia ossos, i l’altre amb les parts més desagradables. Tal i com Prometeu tenia previst, en oferir la carn del sacrifici a Zeus, aquest va escollir aquella que tenia més bon aspecte però que tenia els ossos només. Zeus, en adonar-se’n del que Prometeu havia fet, va deixar anar tota la seva ira sobre ell i els seus protegits, els humans. En primer lloc, els va treure el foc, obligant-los a romandre a les fosques. És llavors

quan Zeus encarrega a Hefest construir una dona de bellesa suprema. La bella dona serà Pandora (Πανδώρα, “aquella que poseeix tots els dons”), a la qual cadascun dels déus oferirà un dels seus dons. El més important serà el que rep d’Hera, la curiositat. Un bon dia, Zeus demanarà a Pandora que entregui un àmfora a Prometeu amb l’única condició de no obrir-la. Prometeu, sense dir res de les sospites de traició, se la regala al seu germà Epimeteu, amb el qual es casa posteriorment. Epimeteu i Pandora viuen feliçment fins que un dia, el do que la dona de Zeus li havia donat surt a la llum i fa que Pandora, moguda per la curiositat, obri l’àmfora. D’aquesta àmfora en surten tots els mals i calamitats del món, menys una: l’esperança. És per això, que es considera a Pandora, la primera dona mortal, com a concevedora de totes les desgràcies humanes.

“Abans vivia el llinatge humà sobre la terra sense mals i a l’aixopluc de la dura fatiga, lliure de les doloroses malalties que condueixen cap a la mort ” (Treballs, 90-92).

 

Religió cristiana

Anem ara a veure quina visió es troba a la Bíblia de la creació del món, segons la religió cristiana.

En primer lloc cal dir que, a diferència de la religió grecoromana, la cultura i religió cristiana és monoteísta, és a dir, que només creu en l’existència d’un únic Déu suprem i omnipotent. Aquest Déu és anomenat Crist (χριστός, “ungit”). És alhora el pare, el fill i l’esperit sant.

El mite de la creació segons el cristianisme, remunta a l’existència d’un caos. Déu tot poderós va crear el cel i la terra. La terra era la confusió, el caos. Per sobre del mar, un vent provocat pel Déu bufava. Llavors Déu va esmentar aspectes de la vida i a mesura que les paraules eren pronunciades esdevenien realitat. Va fer-ho durant sis dies. A cada dia que passava, Déu creava quelcom nou. El primer dia es va fer la llum, al segon va separar les aigües del firmament, el tercer va crear la terra i la vegetació, el quart el sol, la lluna i els cossos celestes, el cinquè els animals aeris i aquàtics i finalment al sisè els animals terrestres, entre els quals estaven l’home, Adam, creat a partir de fang de la terra i alè de Déu, i la dona, Eva, creada a partir d’una costella d’Adam.

El darrer dia de treball de Déu, el setè, no el va utilitzar per crear res més, sinó que el va deixar per al descans dels humans, per aquest motiu en l’actualitat el diumenge, (dominĭcus dies, “dia del Senyor”) és el dia festiu.
Tot i que Déu va crear a l’home i a la dona, no ho va fer simultàniament. En acabar de fer l’home, Déu es va trobar que no tenia suficients materials per construir a la dona, llavors va prendre una part d’Adam i d’allà va sortir Eva. Així doncs es considera a la dona com una pronunciació de l’home.

Un cop va tenir a tots dos creats els va deixar al paradís, on podien gaudir de tots els plaers i l’oci que volguessin. Malgrat que tot ho podien agafar, hi havia un arbre concret del qual no en podien agafar els fruit. Aquest arbre era l’arbre de la vida, conegut també per les seves propietats de coneixement i saviesa que aportava. Van anar passant els dies i romanien tranquil·lament al paradís, el lloc idílic que Déu els hi havia concedit, fins que un dia Lilith, una dona amb forma de serp, va dirigir-se a ells dos i els va oferir probar del fruit de la vida. Tot i que Adam va intentar contenir-se, Eva es va convèncer i va gosar tastar el fruit de l’arbre prohibit. Déu, en assabentar-se del greu pecat que havien comés, va decidir expulsar-los del paradís. És per culpa de la debilitat d’Eva a resistir davant la temptació i com Lilith els va convèncer que mengessin que són desterrats de la vida del plaer, arrossegant també conseqüentment a Adam.

 

A continuació podem veure un vídeo on es mostra gràficament la creació de la Terra i de l’home segons la tradició cristiana.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=jjz_eNGR5_k[/youtube]

 

Entre ambdues cultures hi ha molt trets en comú i d’altres que discerneixen, però en aquest cas ens centrarem en el paral·lelismes que són evidents entre les cultures que més han marcat a la dona en la cultura occidental.

El primer element de conexió entre ambdós mites és la intenció d’explicar l’origen del sexe femení: de Pandora i d’Eva. Aquestes dues dones són les representants de sexe femení per tota una tradició cultural i tot i que certament no pertanyen a la mateixa religió o cultura, podríem afirmar que Eva i Pandora són equivalents, és a dir, que Eva és la Pandora cristiana i que Pandora l’Eva grega.

Tanmateix, hi ha una única cosa que les diferencia, i és la seva procedència. Mentre que Pandora és creada pel tot poderós Zeus, Eva es crea a partir de la costella d’Adam, el primer home. Llevant aquesta petita diferència, trobem moltes més similituds entre aquestes. La més important pel treball i per la dona actual és l’afer que porten a terme. Com tothom sap, ambdues porten a la perdició la humanitat, però cada una a la seva manera, tot i que sense allunyar-se molt l’una de l’altra. Pandora obra la capsa amb tots els mals castigant al humans amb la terrible desgràcia de viure amb calamitats i Eva dóna de menjar a Adam del fruit prohibit, assegurant l’impuresa de tot aquell que nasqués pel simple motiu de descendre de la gran pecadora.

 

Ademés de les mítiques Eva i Pandora, trobem altres éssers mitológics que han continuat en la cultura cristiana. És l’exemple de diferents monstres com les gorgones, les harpies i les sirenes entre altres, de les quals trobem més informació en l’apartat de la classificació.

La conclusió que en podem extreure és que molts dels monstres que van existir a la mitologia grecoromana van passar a la religió cristiana, tanmateix no podem afirmar que sigui així en la seva totalitat. Alguns monstres o éssers mitològics van passar a la religió cristiana agrupant-se en un sol ésser. Aquest fet es pot observar clarísimament amb els déus: la cultura grecorromana, per una banda, era de caire politeista. Per l’altra banda, la religió cristiana, passa a ser monoteísta, és a dir, que al passar d’una cultura a l’altra, tots els poders que tenien els diferents déus va passar a un únic déu, el Déu omnipotent i tot poderós.

Com a ampliació del paral·lelisme recomanem encaridament els següents vídeos:

http://www.youtube.com/watch?v=7-rj2aEWv68

http://www.youtube.com/watch?v=Rw179FGGLKA

http://www.youtube.com/watch?v=MRcrVWJO4g4