Partint de la classificació inicial, en aquest apartat classificarem, en forma de glossari, les dones que hem treballat i seleccionat per trobar un seguit d’arquetips de dona malèvola. Analitzarem amb més profunditat les característiques d’aquestes dones: qui eren i per què eren considerades dolentes o estaven lligades amb alguna concepció del mal.

IMMORTALS

• Deesses

-Eris

De la seva història destaca l’episodi que va tenir lloc a les noces de Peleu i Tetis, essent l’única deessa que no va ser convidada. Ofesa, va llançar la poma daurada de la bellesa amb la paraula καλιστή (“per a la més bonica”) i així originà el judici de Paris que provocaria, en el futur, la guerra de Troia, ja que Paris, entre les tres deesses presentades a concurs (Hera, Atena i Afrodita) en va triar una (Afrodita) a canvi de l’amor de la dona que ell escollís.

 

 

-Febris

A Roma, Febris era la deessa de la febre (febris), pel que va ser molt temuda, on els terrenys van ser molt temps humits i insalubres. És una potència simple,

un numen malèfic amb qui cal estar conciliat. Febris no té llegenda. El seu santuari més antic sembla haver estat un altar arcaic al Palatí. Se’n coneixen dos més: l’un a la plana de l’Esquilí, on eren enterrats els esclaus i la gent pobra i l’altre dalt del Quirinal.

-Lua

Divinitat d’origen romà. Sembla ser, igual que Mefitis, la divinitat de la “Pesta” o, més generalment una “taca” màgica que es desitjava que caigués sobre els adversaris.

-Mefitis

Divinitat romana que presideix les emanacions sulfuroses que tant abundaven al país causades, normalment, per pestes o epidèmies. Per tant, es considerava, de vegades, la deessa de la pesta. Tenia un temple a Roma, a l’Esquilí.

• Nimfes

-No hem trobat cap nimfa de caràcter malèvol.

• Fetilleres

-Circe

(Κίρκη) era la filla d’Hèlios i de Perse, germana d’Eetes, rei de la còlquida, i de Pacífae, esposa de Minos. Bruixa mítica que vivia a l’Illa d’Eea, a Itàlia, actualment nomenada mont Circeu, en un palau al mig del bosc envoltada per diversos animals salvatges que, no eren més que les seves víctimes humanes transformades. Transformava tot home que trepitjava la seva illa en un animal, segons el caràcter i naturalesa d’aquest, a través de begudes i menjars que els oferia. Els feia mantenir la raó per ser conscients del càstig que havien rebut.
Aquesta exerceix un paper important tant a la Odissea com a la llegenda dels Argonautes. D’una banda, Odisseu va aconseguir immunitzar-se davant els encantaments de la maga quan arribà a la illa junt als seus homes en l’intent de tornar cap a Ítaca després de la guerra de Troia. Van passar junts un temps com a amants i, durant aquest van tenir un fill: Telègon.
D’altra banda, Circe intervé durant el viatge de retorn dels Argonautes, rep a la seva neboda Medea però es nega a fer el mateix amb Jàson. Així doncs, els purifica de la mort d’Apsirt, germà de Medea, i rere mantenir una conversa amb Medea aquests marxen de nou.

-Hals

(῾Άλς “mar”) d’origen etrusc. Era una bruixa, criada i companya de Circe. Diu la llegenda que, en la segona visita d’Odisseu a la casa de Circe, aquesta el va tranformar en cavall i el va fer romandre al seu costat fins que va morir de vell. Aquesta llegenda explicaria un vers misteriós de l’Odissea que prediu que la mort d’Odisseu vindria “del mar”.

 

Dins d’aquesta àmplia subclassificació de les immortals ens trobem amb el fet que moltes de les coses dolentes que passen al món han estat associades a la dona en forma de divinitat. També podem dir que les arts màgiques en les dones no s’admiraven d’igual forma que les arts màgiques en els homes. Tota dona que dominava aquestes era repudiada o temida per la societat, en canvi, tot home que les dominava, d’igual forma o no, era benerat com a savi i admirat per la sociat.

 

MORTALS

-Aèdon

(Ἀηδών “rossinyol”) era la filla de Pandàreu i esposa del tebà Zeto. Només va tenir un fill i, per tant, envejava la fecunditat de la seva cunyada Níobe. Induïda pels gelos, va tractar de matar el seu nebot Amaleu mentre dormia, amb la desgràcia que, per error, va matar el seu propi fill Ítil.

Implorà pietat als déus i, aquests la convertiren en rossinyol.

-Amazones

(Ἀμαζόνες “guerrers, fer la guerra” o ἀ-μαζών “les que no tenen pit”) Són un poble de dones guerreres que formaven una antiga nació, descendents d’Ares i de la nimfa Harmonia. Bàrbares i salvatges que vivien en societat matriarcal governades per una reina i la seva passió era fer la guerra. Només toleraven la presència dels homes només com a servents i un cop a l’any es reproduïen amb homes per tenir descendència. Si eres nens els mataven, els abandonaven o els retornaven als pares, i si eren dones les criaven amb les seves costums. Eren totalment contràries al paper de la dona en la societat grega, per tant, estaven mal vistes pels grecs. Així, com a símbol de barbarisme, es diu que es tallaven un pit per llençar millor amb l’arc. Diverses llegendes expliquen els combats sostinguts pels herois grecs contra aquestes on, en la gran majoria, aquests guanyaven. Fet que infravalorava les Amazones per tal que estiguessin mal vistes.
Principalment, adoraven a la deessa Àrtemis per tots els punts en comú que ofereix amb el seu mode de vida de caçadores i guerreres.

-Clitemnestra

Primer va estar casada amb Tàntal, rei de Frígia i fill de Testes, però Agamèmnon va matar-lo a ell i als seus fills i es va veure obligat a casar-se amb Clitemnestra. Amb aquest, Clitemnestra va tenir diversos fills: Crisòtem, Electra, Ifigènia i Orestes. Amb l’anada a la guerra de Troia, Agamèmnon va haver de sacrificar una de les seves filles (Ifigènia) per haver deshonrat a la deessa Àrtemis matant a una cèrvola sagrada. Va enganyar Ifigènia dient que la casaria amb Aquileu i poder endur-se-la per dur a terme el sacrifici. Aleshores, Clitemnestra començà a rumiar idees de venjança contra Agamèmnon. Durant l’absència d’Agamèmnon, aquest va deixar al seu costat un vell aede, encarregat d’aconsellar-la i eventualment informar-lo. Però Egest, fill de Testes i per tant germà de Tàntal, va enamorar-se de Clitemnestra i va aconseguir apartar el vell aeda i conquistar-la. Ella va sucumbir impulsada per les suggerències de Naupli, el propòsit del qual era corrompre les esposes dels herois que participaren a la guerra de Troia, on el seu fill morí lapidat de seguida, i pel desig de venjar-se del seu marit tant per la mort de la seva filla com per les relacions que ell tenia amb Criseida a la guerra. Així, Clitemnestra i Egest van maquinar l’assassinat d’Agamèmnon a la seva tornada. En les versions més antigues de la llegenda, en els poemes èpics, Egest va maquinar l’assassinat d’Agamèmnon per quan tornés de Troia. Però, en els tràgics, és aquesta, qui li prepararà un bany, i mentre l’espòs es relaxava a la banyera, ella el va matar amb un destral.

-Danaides

(Δαναίδες) eren les cinquanta filles del rei Dànau. Van contraure matrimoni amb els respectius cinquanta

fills d’Egipte com a símbol de pau després d’una disputa. Mes Dànau acceptà sense creure en aquesta reconciliació. Cada filla va ser emparellades a sort i d’altres per la semblança dels noms. El dia de les núpcies, es va fer un gran banquet i Dànau regalà una daga a cada filla fent-les prometre que matarien els marits quan arribés la nit. Totes van acomplir l’ordre del seu pare a excepció d’Hipermestra, car el seu marit l’havia respectat. Per ordre de Zeus van ser purificades del seu assassinat per Hermes i Atena. Més tard, Dànau acceptà el casament d’Hipermestra i intentà casar la resta de filles, però acudien pocs pretendents. Per tant es van celebrar uns jocs fixant com a premi les seves filles. Finalment aquestes van morir i el seu càstig va consistir en, als Inferns, omplir un tonell sense fons durant tota la eternitat.

-Fedra

( Φαιδρός “lluent”)era la filla de Minos i Pasífae. El seu germà Deucalió la va donar en matrimoni a Teseu, rei d’Atenes. Fedra va tenir dos fills amb aquest: Acamant i Demefont. Però va enamorar-se del fill que Teseu havia tingut en el seu matrimoni anterior: Hipòlit. Aquest detestava les dones, i va rebutjar els desitjos de Fedra. Al ser refusada, la por a que Hipòlit digués al seu pare el que havia succeït la va assaltar i, va simular que Hipòlit havia intentat violar-la. Per aquest motiu, Teseu va demanar a Posidó que matés Hipòlit. Més tard, el sentiment de culpabilitat va fer que acabés suïcidant-se. En una altra versió del mite, Fedra se suicida abans de declarar el seu amor per Hipòlit.

-Medea

(Μήδεια “hàbil, astuta”) era la filla d’Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia. Junt a la seva tia,la bruixa Circe, va aprendre els principis de les arts màgiques. Gràcies a aquests coneixements màgics va ajudar a l’heroi Jàson en la conquesta del velló d’or a canvi de contraure matrimoni. Així, tots els crims que ella cometés estarien justificats. Per tal d’aconseguir la victòria de Jàson, Medea va trair i abandonar el seu pare, i a més va emportar-se el seu germà, al qual va esbocinar per enderrerir la persecució del seu pare. També va venjar-se de Pelias, que havia intentat desfer-se de Jàson, persuadint amb enganys les filles d’aquest.
Era considerada una salvatge per procedir de la Còlquida, allunyada de Grècia i per tant de la civilització, a l’altre costat del mar negre. Jàson la va abandonar junt als seus fills per casar-se amb una princesa. I ella, embogida per la traïció del seu espòs va decidir matar als seus fills, a la nova promesa de Jàson i al seu pare com a mode de venjança car era l’única manera que li era possible per fer-li mal.

-Ménades

 

 

(Μαινάδες, “les dones posseïdes”) corresponen a les bacants divines que segueixen Dionís, el qual els inspira una bogeria mística. Es representen despullades o vestides amb lleugers vels que oculten parcialment el seu cos nuu, porten corones d’hidra i toquen la doble flauta entregant-se a una violenta dansa. Personifiquen els esperits orgiàstics de la Naturalesa. Els seus jocs són imitats per les bacants humanes i exerceixen domini sobre les feres.

 

 

 

-Pandora

(Πανδώρα “regal de tots”) era l’esposa d’Epimeteu (creador de la humanitat) i la primera dona de la Terra. Creada a partir de tots els Déus com a regal per als homes. Va adquirir la seva forma gràcies a Hefest, la sensualitat se la atorgà Afrodita, Atena va concedir-li el domini de les arts relacionades amb el telar, i Hermes s’encarregà de moldejar el seu caràcter introduint la mentida en el seu cor. Zeus la va destinar com a càstig per a la raça humana, a la qual Prometeu

acabava de donar el foc.
A causa de la seva curiositat i ànsies per conèixer tot allò relacionat amb el seu espòs, fou la culpable que desencadenà tots els mals del món a excepció de l’esperança per obrir una caixa que tenia amagada Epimeteu. D’aquesta manera, els homes quedaren afligits per tots els mals i només els quedà el pobre consol de l’esperança.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=WjJxzjJC4X4[/youtube]

 

De la classificació de les mortals podem extreure algunes característiques que denoten els arquetips de dona malvada. Totes aquestes dones tenen qualitats que eren vistes de manera terrible per la societat: l’enveja, la infidelitat, la curiositat, la bogeria de la dona donada a reunions únicament femenines o, l’oposar-se a la voluntat de l’espós sigui quina sigui la circumstància.

 

MONSTRES

– Caribdis

 

(Χάρυϐδις “xuclador”) anteriorment havia sigut una nimfa filla de Posidó i Gea. Va ser castigada per Zeus degut a que havia robat i devorat alguns bous del ramat d’Hèrcales convertida en un monstre marí que xuclava aigua del mar tres cops al dia i la retornava en forma de remolins perillosos que permetia devorar tot el que es posava a l’abast.

-Campe

(Κάμπη) monstre de sexe femení. Cronos li havia confiat als Inferns la custòdia dels ciclops i dels hecatonquirs reclosos allí. Quan un oracle va prometre a Zeus la victòria contra Cronos i els Titans si comptava amb l’ajut dels ciclops, Zeus va matar Campe i els va alliberar.

-Empusa

( Ἔμπουσα) era un espectre del seguici de la deessa Hécate. Pertany al món infernal. Pot representar qualsevol tipus de forma, encara que solia adoptar la forma d’una dona jove i bonica per atraure a les seves víctimes. Es deia que tenia un peu de bronze. Era la causa de freqüents terro rs nocturns, principalment de dones i nens, i s’alimentava de carn humana.

-Equidna

(᾿´Έχιδνα ‘’Vibra’’ ) filla de forcis i Ceto. Era un monstre amb cos de dona acabat per una cua de serp en comptes de cames. Residia en una caverna, a Cilícia, en el país dels àrims, i tenia per costum menjar-se els vianants. Segons els habitants de les colònies gregues de Ponto, Hèracles havia deixat els seus cavalls pastant mentre ell dormia i, quan va despertar no hi eren. Buscant-los trobà Equidna, i aquesta va prometre-li que se’ls tornaria si ell s’unia amb ella. Així doncs Hèracles va acceptar i van tenir tres fills: Agatirs, Geloni i Escites.

 

-Erínies/Fúries

 

(Έρινύες “perseguir”) nascudes de les gotes de sang amb les quals la terra es va impregnar a la castració d’Urà. Eren tres monstres violents alats amb serps als cabells que portaven a la mà torxes o fuets i vivien a l’Éreb, als Inferns. En un principi eren un nombre indeterminat de fúries, però amb el temps es va anar precisant en el nombre de tres: Alecte, Tisífone i Megera. Foren la personificació de les causes pronunciades contra un criminal a mode de venjança o sentencia, és a dir, el que ara nomenem remordiments. Quan s’apoderen d’una víctima, la enfolleixen i la torturen de totes les formes possibles.

 

– Escil·la

(Σκύλλα “que escorxa, que esgarra”) anteriorment havia sigut una nimfa filla de Forcis i Hècate. Tenia tors de dona, però la part inferior del seu cos estava formada per sis mig gossos molt agressius que devoraven tot el que es posava al seu abast. Estava situada en una cova a l’estret de Mesina, contraposada a Caribdis. La mort d’aquesta sol ser atribuïda a Hèracles. Quan l’heroi va travessar la Itàlia meridional de retorn a Geriones, Escil·la va menjar-se molts dels bous que ell portava, pel que Hèracles lluità amb ella i la matà. Tot i que després, Forcis la va tornar a la vida per art de màgia.

 

-Esfinx

(Σφίγγξ “estrangular”) era un monstre amb cos de lleó, bust de dona i ales instal·lat en un congost entre les muntanyes de Tebes. Va ser enviada per Hera com a càstig per a la ciutat pel crim contra Laios, que havia estimat el fill de Pèlop, Crísip. Des d’allà proposava un difícil enigma als viatgers amb la conseqüència de menjar-se’ls si erraven la resposta. Només Èdip va ser capaç de resoldre l’enigma, i així, el monstre, es llençà des de dalt de la roca on es trobava i es va matar.

 

-Éstriges

En les creences populars , eres dimonis alats femenins amb urpes d’au de pressa que es nodreixen de la sang i les vísceres dels minyons.

– Gelo

( Γελώ) era un fantasma de l’illa de Lesbos pertanyent a l’ànima en pena d’una noia de Lesbos morta molt jove. Tornava del més enllà per raptar els infants (equivaldria al nostre actual home del sac).

-Górgona (Medusa)

(Γοργών “terrible” ; Μέδουσα “protectora”) les Górgones eren tres: tenien ales, urpes, grans ullals i serps en lloc de cabells. Vivien a l’Occident més extrem, no massa lluny del regne dels morts. La més coneguda fou Medusa, la única mortal, per ser la més horripilant de totes i tenir la capacitat de fer pedra els homes amb la seva fulminant mirada. Perseu va ser qui donà mort a aquesta. Per tal de no mirar-la als ulls i quedar petrificat va utilitzar el seu escut com a mirall i va tallar-li el cap. Atena es va servir del cap de la Medusa posant-lo en el seu escut o en el centre de la seva ègida.

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=jbV6kTnQE24[/youtube]

-Harpies

 

(Άρπυια Harpyia, “que vola i saqueja”) eren ocellots amb cap de dona, d’aspecte repulsiu, eres terribles raptores d’ànimes humanes, peròespecialment raptaven els minyons que eren acusats de moltes malifetes. De vegades es col·locava una imatge d’aquestes sobre les tombes, simbolitzant que s¡emportaven l’ànima del mort entre les seves urpes.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0vQAmFDtvbU[/youtube]

 

 

-Làmia

 

 

(Λαμία) Va ser una noia de gran bellesa, la qual la ser posseïda per Zeus, amb qui va tenir nombrosos fills. Per venjar-se, Hera els matà tots. Aleshores Làmia, plena de dol i desesperació, embogí i convertírese doncs, en un monstre femení amb rostre humà i cos híbrid entre dona i serp. Robava i xuclava la sang al minyons d’altres mares més joiosos que ella.

 

 

 

– Moires/Parcas

(Μοῖραι “repartidores”) eren tres, filles de Zeus i Temis, imaginades com ancianes immortals per la població grega. Eren la personificació delDestí, un destí inflexible del qual ningú no podia escapar, ni tan sols els propis deus. Filaven i manejaven el fil de la vida, acompanyaven els homes des del seu natalici fins la seva mort. Amb ajuda d’aquest fil que la primera filava, la segona enrotllava i la tercera tallava quan la corresponent existència arribava a la seva fi.

-Mormó

(Μορμώ) era un geni o fantasma femení amb què s’amenaçava els ens petits si no es portaven bé. Es deia que mossegava els nens dolents i que els tornava coixos. De vegades se l’identificava amb Gelo o amb Làmia.

-Mormólice

(Μορμολύχη) la Lloba-Mormo també com Mormó era un geni terrorífic que s’invocava per espantar els nens dolents. Es diu que va ser la dida d’Aqueront, el que indica una relació amb el món dels morts i els fantasmes.

-Sirenes

(Σειρήν “encadenat, també ardent, càlid”) monstres alats amb bust de dona i cos d’ocell (encara que en algunes versions tenen cos de peix). Són mencionades per primer cop a la Odissea i, segons la llegenda més antiga habitaven en una illa del Mediterrani i atreien els navegants paralitzats per la seva màgia mitjançant la seva dolça i seductora veu juntament amb l’art de la lira destruint-los i devorant-los. Per tant, estan relacionades amb la mort.

 

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=6mo2PYP6c0U[/youtube]

 

Molts d’aquests monstres es mantenen en l’actualitat però evolucionats i adaptats al cristianisme. Òbviament, no tots han patit aquesta transformació. Alguns com les harpies o les fúries continuen existint amb la mateixa concepció des de fa molts segles i s’utilitzen en expressions de la parla col·loquial sense adonar-nos-en. Alguns d’aquests monstres han determinat característiques dolentes que se solen aplicar més correntment a la dona, com podem veure a l’apartat d’Expressions.
Per completar aquesta petita conclusió hem parlat sobre el tema a l’apartat dels Paral·lelismes.

DÈMONS

• Personificacions

-Ate

( Ἄτη “ruïna, insensatesa”) personificació de l’Error. Considerada una divinitat lleugera, els peus de la qual només es posen sobre la testa dels mortals sense que ho sàpiguen. Quan Zeus es va comprometre a donar la supremacia al “primer descendent de Perseu que nasqués” Ate el va enganyar. Així doncs, Zeus, sedenc de venjança, la va precipitar des d’el punt més alt de l’Olimp cap a Frígia, a un turó que va prendre el nom de Turó de l’Error. Les portes del cel per a Ate estaven tancades per sempre més, i per això l’Error és una trista herència de la Humanitat.

– Hibris

(῾´Υβρις “desmesura”) És una abstracció i representa la personificació de l’Excés i la Insolència. Passa per ser la mare de Coros (la sacietat).

– Mania

(Μανία “bogeria, demència”) és la personificació de la bogeria. Precipita els homes en les catàstrofes i els impulsa a cometre crims.

-Mort

(Mors) Mentre a Grècia la Mort és personificada per un geni masculí , Tànatos, a Roma era considerada una deessa, Mors, o més aviat una pura abstracció personificada. No posseeix cap llegenda particular.

-Némesis

(Νέμεσις) personificació per excel·lència de la venjança divina. Era l’encarregada de suprimir tota desmesura, com per exemple l’excés de felicitat en els mortals. Concepció fonamentalment de l’esperit hel·lènic: tot el que sobresurt de la seva condició, tant en bé com en mal, és exposat a les represàlies divines. Tendeix a trastornar l’ordre de l’univers, a posar en perill l’equilibri universal. D’aqeusta manera, Creso, massa feliç per les seves riqueses i el seu poder, és arrossegat per Némesis a la seva expedició contra Cir, la qual acaba convertint-se en la seva ruïna.

-Penia

(Πενία “pobresa”) corresponia a l’abstracció de la Pobresa. Només existeix un mite en relació a aquesta creat per Sòcrates: després d’un banquet celebrat pels deus a l’Olimp, Penia s’uní amb Poro i engendrà Eros “l’amor”.

-Poine

(Ποινή “venjança”) era la personificació de la Venjança o el Càstig. De vegades és identificada amb les Erínies, de les quals, és companya. Existeix una llegenda de Poine on se la representa com un monstre femení enviat per Apol·lo per venjar la mort de Psàmate.

-Ptono

(Φθόνος “enveja”) aquesta és l’abstracció de l’Enveja. Igual que la majoria de personificacions no té llegenda particular.

 

A través d’aquest apartat només hem pogut arribar a la conclusió que, d’igual manera que hem vist per primer cop a les immortals, la major part de concepcions dolentes es relacionen amb la dona.

 

 

Reflexió final del punt

En general, podem observar que d’aquesta classificació  s’extreu la conclusió que, certes característiques ateses actualment a la dona es relacionen amb aquesta des de fa molts segles. Tant a través dels mites on apareixen mortals malèfiques com a través dels monstres femenins que extitien en la mitologia clàssica. I que en molts dels casos els monstres femenins estan relacionats amb la serp, el que simbolitza la temptació, la hostilitat, l’enginy, l’engany, seducció, luxuria, astúcia, traició…
Tot aquest simbolisme es traspassa de nou a les qualitats que ha fet ”inherents” a la dona.