L’ ètica i l’altre

En l’antiga Roma, l’emperador Dioclecià es trobava mig estirat en un divan. Els servents li portaven safates de menjar per temptar-lo, els ballarins giraven per delectar-lo, i els músics entonaven alegres tonades per calmar el seu humor. L’emperador badallava d’avorriment fins que arribaren els actors. Llavors l’emperador s’assegué amb l’esquena dreta i cridà amb gran plaer: “Hi és en Genesius?”
“En efecte hi soc!” va dir un home jove saltant endavant. Genesius era un mim amb molt talent i un dels actors favorits de l’emperador. “Avui”, va proclamar Genesius, “representarem l’obra còmica sobre els cristians”.
“Comenceu!” va dir l’emperador, rient anticipadament, ja que aquesta era la seva obra favorita. Com que Genesius era especialment bo fent imitacions, fàcilment parodiava aquells personatges. Els primers cristians, els rituals dels quals no eren familiars per a l’emperador, resultaven un blanc d’excel•lent qualitat per a la sàtira de Genesius.
L’emperador cridava amb gran delit amb la interpretació de Genesius burlant-se del ritual del baptisme dels primers cristians. Un altre actor ceremoniosament submergia Genesius en un enorme cubell ple d’aigua, fent veure que quasi l’ofegava. Genesius va sortir escampant aigua arreu i amb uns ulls oberts de bat a bat.
L’emperador va cridar: “Torna-ho a fer!”
De sobte Genesius va quedar-se silenciós i quiet. En mig de l’extravagant burla, Genesius havia estat colpit per la sacralitat del ritual que ell ridiculitzava.
“No puc repetir la representació”, va dir Genesius.
“Però és la més còmica! t’ordeno que la tornis a representar!”, va insistir l’emperador.
“No, no tornaré a representar l’obra”, va dir Genesius, desafiant l’emperador. “No seria fidel a mi mateix de burlar-me del que ara se que és sagrat”.
La cara de l’emperador es va tornar vermella de fúria. “Com t’atreveixes a desobeir-me! Guàrdies!”, va cridar. “Preneu aquest insolent i trenqueu-li les cames”.
Els guardes s’emportaren Genesius.
En la tradició cristiana, Genesius, el mim, esdevingué St. Genesius, el patró dels artistes. Actualment, quan es vol encoratjar a un actor quan a de sortir a l’escenari es diu: “Trenca-li la cama!” Aquesta expressió es refereix a la història de St. Genesius i significa: “Només representa allò que sigui veritat per a tu mateix”
.
   La llegenda de St. Genesius (Wisdom tales from around the world)

Segons Joan Carles Mèlich, de qui he manllevat el títol d’aquest article: “Ètica és la resposta a la demanda o apel•lació que ens adreça l’altre. És la resposta sensible i compassiva, és la resposta responsable i singular a una presència, que transforma les accions i les relacions humanes en accions i relacions educatives.
L’ètica no és pública ni privada, és íntima. És una relació amb l’altre en un temps i en un espai determinat i és única i irrepetible. L’ètica sorgeix d’una situació que genera una pregunta i a la qual si dona una resposta. Sense aquesta no hi hauria ètica. No hi ha respostes correctes. Ser ètic és no sentir-se mai bo del tot”.
Aquest concepte filosòfic ens parla de que cada situació que sorgeix a la nostra vida ens està demanant, ens “exigeix”, una resposta autèntica, total, sense timidesa de cap mena. I l’autor també ho diu: “Ètica és una transgressió de la moral.”

Per a Joan Carles Mèlich, doncs, i això em sembla importantíssim, l’únic essencial en la relació educativa és l’ètica i la compassió i cal entendre que tota la resta és secundari. “L’ètica no és un objectiu més a assolir en l’acció educativa, sinó el seu element constitutiu. Allò que fa que l’educació sigui educació i no pas adoctrinament és precisament l’ètica”

“Hi ha ètica perquè som sensibles al mal, al dolor i al sofriment”, també diu l’autor. Però el que es desprèn d’aquestes paraules i que fan pensar, és que els humans no sempre som compassius, ni de bon tros, i per això no sempre som ètics. Serà ètic aquell que tingui present i compleixi aquell bell aforisme d’Elias Canetti: “Hi ha un mur de lamentacions de la humanitat i jo hi soc al costat”. En llegir aquestes belles paraules, segur que a tots ens venen ganes de fer “guàrdia” al costat d’aquest mur. Procurem que no sigui un entusiasme momentani!

Els alumnes difícils són els nostres mestres

Una mujer estaba buscando afanosamente algo alrededor del farol. Entonces un transeúnte pasó junto a ella y se detuvo a contemplar-la. No pudo por menos que preguntar:
-Buena mujer, ¿que se te ha perdido?, ¿qué buscas?
Sin poder dejar de gemir, la mujer, con voz entrecortada por los sollozos, pudo responder a duras penas:
-Busco una aguja que he perdido en mi casa, pero como allí no hay luz, he venido a buscarla junto a este farol.
                                   Cuentos clásicos de la India

Els alumnes difícils, amb la seva manera de fer a l’aula, estan posant de manifest les debilitats del mestre. Per a totes aquelles persones que cerquen un sentit espiritual a la vida, tot el que succeeix és una oportunitat per aprendre. Si un alumne genera una situació conflictiva en la qual s’hi està implicat, cal acceptar, en primer lloc, que és una oportunitat per aprendre.
Hem de procurar no deixar-nos portar per l’impuls i veure la situació amb un cert distanciament, o sigui, procedir igual que fa l’artista, que s’aparta una mica de la seva obra per tenir-ne una visió més àmplia; nosaltres ens hauríem d’intentar allunyar del conflicte, ser objectius, per poder percebre-ho tot amb més detall, tenint en compte tots els factors, i sense jutjar per les aparences, sinó extreure’n la realitat que hi ha darrera.

Si el noi actua amb agressivitat és possible que, amb la seva manera de fer, ens posi en contacte o bé amb la nostra pròpia agressivitat o bé amb la nostra necessitat de fer-nos valer. Si acceptem, doncs, que els conflictes ens ajuden a aprendre, i fins i tot podem veure què hem d’aprendre, llavors hem d’estar relativament contents.
Si en un conflicte ens hem lliurat de la negativitat, podrem percebre amb més amor l’altra persona, que possiblement estigui sofrint per això, i ara des de la calma trobarem la paraula justa o l’acció justa que caldrà utilitzar.
El problema no és el noi, el problema som nosaltres, que no estem preparats per a fer una feina tan difícil. Naturalment que l’alumne té alguna cosa per aprendre, però això l’educador no ho pot canviar, i del que es tracta aquí és que el mestre no perdi el control, perquè llavors, com podrà educar?
Podem recordar per tal d’aplicar-nos-la a nosaltres aquella història que s’atribueix a Gautama el Buda: Una vegada se li va presentar al lloc on vivia un home que estava molt enfadat amb ell i el va començar a insultar. Quan l’home havia descarregat tota la seva col•lecció d’insults, Gautama li va dir: “Aquest regal que m’acabes de fer no el vull, ja te’l pots emportar”.

Possiblement que els mateixos governants no saben de les autèntiques dificultats que comporta ser educador, perquè a més de saber Psicologia, Pedagogia, i comprendre els continguts de la matèria corresponent, el docent ha de tenir autocontrol, que és fruit d’un treball constant sobre sí mateix.

Hem d’aprendre a viure els conflictes

Una bona amiga em va enviar aquest email:
Un matrimoni es va traslladar a viure a un pis. En mirar per la finestra del menjador la dona va veure que una veïna estenia roba, estenia llençols bruts. Va pensar que algú, potser ella, li hauria d’ensenyar a rentar llençols. Al cap d’uns dies va tornar a veure la veïna estenent també llençols bruts. Van passar més dies i en ser a la finestra va veure a la veïna que ara estenia llençols nets. Va dir al seu marit:”segurament que alguna altra veïna li deu haver ensenyat a rentar-los”. “No”, va dir ell, “aquest dematí he rentat jo els vidres de la nostra finestra”.

S’ha d’evitar de caure en l’excusa fàcil de culpar els altres o a alguna cosa exterior quan se’ns presenta un problema en la nostra vida, perquè si ho fem perdrem oportunitats d’aprendre, i aquella ocasió ja haurà passat. Segur que en vindran d’altres encara, però aquella no.
Donem les culpes als alumnes, als companys, als governants, etc. Però quan una cosa externa ens produeix dolor és per recordar-nos que tenim quelcom intern per arreglar, perquè de no ser així ja no ens molestaria, ni ens alteraria. Dit d’una altra manera, hem d’acceptar que no hi ha culpables fora de nosaltres, sinó que el que fèiem era projectar el problema cap a fora.
Segons en Pere Darder: “La persona necessita mantenir una situació d’equilibri. És necessari que s’elaborin situacions de desequilibri, que anomenem “conflicte” (desorientació, enfrontament, pèrdua, etc.) per a poder continuar el desenvolupament. El fet que tots siguem singulars, i la complexitat de la realitat, fan que el conflicte sigui “natural” i que s’hagi de percebre com una oportunitat de canvi. Romandre en el malestar, el dolor, la lluita i la desqualificació ens deteriora, ens incapacita pel canvi i pel creixement”.

Quan ens trobem, doncs, en un conflicte, una manera de trobar resposta a la situació dolorosa que comporta, és formular la pregunta al nostre Ser intern que, segons la Saviesa antiga i segons els investigadors esotèrics, es troba dins de cadascú de nosaltres: “En què m’he equivocat?” Quina part de responsabilitat tinc en aquest conflicte? Això s’ha de fer preferiblement en estat de tranquil•litat, és a dir, amb una ment assossegada que deixi passar la llum. Les respostes que s’acostumen a rebre podran ser diferents segons la persona, però en general són clares i concretes.
Després hem de reconèixer també que nosaltres no som culpables de res, sinó que només hem comès errors que estan d’acord amb el nostre estat de consciència. Finalment hem d’arreglar els errors comesos i corregir la nostra percepció de la vida, procurar estar més atents i recordar que tenim tan prop nostre aquest Guia intern que sempre està a la nostra disposició esperant que el visitem.

La vida és

Si comprens, les coses són com són,
si no comprens, les coses són com són.

Erase una vez una paloma que volaba libre y confiada como tantas veces habia hecho. Pero ese dia pensó:
“A pesar de mi pericia en el vuelo, no acabo de sentirme satisfecha. Hay algo invisible que roza mis alas y que me impide volar con toda libertad. Por su culpa me canso a veces y no puedo ser tan rápida como quisiera. ¡Ah, que feliz seria si nada, nada, obstaculizara mi vuelo…!

Un professor es va dirigir a parlar amb el cap d’estudis quan aquest es disposava a fer la distribució de grups i l’elaboració dels horaris. El professor li va demanar diplomàticament que li donés el millor grup pel curs següent, a la qual cosa el cap d’estudis va respondre: “Tots els grups són igual de bons. No n’hi ha cap de dolent!”
Situacions com aquesta passen als centres educatius i situacions similars passen també, molt sovint a la vida. Naturalment que es pot demanar aquest favor, però a no ser que hi hagi un important motiu per fer-ho em sembla que és millor deixar que els esdeveniments transcorrin per ells mateixos i donar per bo el treball, en aquest cas, del cap d’estudis.

Darrera d’aquestes situacions pot ser que hi hagi por o també que hi hagi certa comoditat. En un cas o en un altre, s’ha de fer un pas endavant, metafòricament parlant. Aquest pas consisteix en deixar els pensaments i posar-se en l’estat de presència, aquí i ara. Quan s’està en l’instant present “estem salvats” perquè en aquest espai no hi ha lloc pels pensaments de cap tipus. Fent d’observadors podem veure que no hi ha passat ni tampoc hi ha futur, en canvi si l’abandonem, tornem al pensament i és quan apareixen tota mena de estranyes fantasies. Si ens mantenim en l’instant present, o millor dit, si procurem estar presents, ocupant-nos del que cal fer allà on estiguem, quan ens trobarem davant del grup d’alumnes, de l’alumne o de la situació que ha generat el conflicte, procedirem amb la màxima naturalitat.

Succeeix sovint que “volem passar el pont abans d’arribar al riu”. Suposant que inicialment se’ns atorgui un grup “difícil”, recordem: “No hay mal que por bien no venga”. Darrera de qualsevol mal aparent, hi ha una lliçó per aprendre i ben segur serà així si tenim confiança en nosaltres mateixos. .

S’acostuma a dir: “Si jo fes tal cosa, si les meves circumstàncies fossin unes altres, la meva vida seria millor!” Pensar d’aquesta manera és un error, perquè en realitat estem sempre rodejats d’allò que necessitem per donar el següent pas a la vida.

En aquesta xarxa de relacions que establim, tots aprenem i ensenyem a la vegada. Tot i no ser conscients d’això, les persones que ens envolten aprenen de nosaltres i viceversa, encara que la relació sigui superficial o de poca durada. De les grans crisi, naturalment aprenem lliçons més importants, però aquestes crisi van sempre acompanyades del dolor. Aquest és el gran mestre. Avui són molt pocs els que són capaços d’aprendre sense la lliçó del dolor. Hauríem de procurar estar suficientment atents als nostres actes, els de cada moment, per tal de poder-nos incorporar a aquest grup, en el qual és la Naturalesa qui ensenya, ja que les persones d’aquest grup treuen una lliçó de cada cosa on posen la mirada, de manera que per ells tot és un continu aprenentatge.

Hauríem de lliurar-nos de la negativitat

“Això de ser humà és com administrar una casa d’hostes: Cada matí una nova arribada. Una alegria, una tristesa, una maldat, que arriba com un visitant inesperat ¡Dóna’ls la benvinguda i rebre’ls a tots! Encara que siguin un cor de penúries que buiden casa teva violentament. Tracta cada hoste honorablement, pot ser que estigui fent espai per a una nova delícia. El pensament fosc, la vergonya, la malicia rebre’ls a la porta somrient, i invita’ls a entrar.
Agraeix a qui sigui que vingui, perquè cadascun ha estat enviat com un guia del més enllà”.

Eckhart Tolle menciona en un dels seus llibres una observació que el va interessar molt i deia que després que dos ànecs es barallen, la qual cosa no dura gaire, ells es separen i se’n van nedant en sentits oposats. Després cada ànec donarà, unes quantes vegades, uns vigorosos cops d’ala per alliberar l’excés d’energia que ha generat durant la lluita. Havent donat els cops d’ala, cadascun segueix flotant pacíficament, com si res hagués passat.

Un dels passos importants que cal donar per tal de canviar la direcció de la nostra vida és aprendre a lliurar-nos de la negativitat quan aquesta sorgeix. Enterrar la negativitat a l’inconscient no l’eradicarà, i permetre que es manifesti amb un acte físic o verbal agressiu només crearà més problemes. Però si el que fem és simplement observar-la, la contaminació desapareixerà.

En la realitat el que passa és que no som conscients del moment en què comença aquesta contaminació. Comença a les profunditats de la ment inconscient i quan arriba al conscient ha pres tanta força que ens arrossega i no podem observar-la.
Si intentem observar l’ira, succeeix que l’objecte o persona que l’ha causada apareix novament, de manera que no podem observar-la i a més amb l’agreujant que queda multiplicada.

Se sap que en aparèixer una contaminació mental passen dues coses a nivell físic: la respiració perd el seu ritme normal, i en un altre nivell, a conseqüència de reaccions químiques, es generen unes sensacions al cos, generalment en forma de tensions en alguna zona específica.
És molt difícil, doncs, observar les contaminacions abstractes, però en canvi és més fàcil observar la respiració i les sensacions, que són les modificacions que es produeixen al cos.
Si observem que apareixen aquests fenòmens físics, és a dir, si observem la respiració i les sensacions, ens adonarem que després d’una certa durada de mantenir aquesta atenció, la negativitat desapareix.
Aquest fenomen físic-mental té dues cares: per un cantó hi ha els pensaments i les emocions, i a l’altre hi ha la respiració i les sensacions; actuant sobre una de les cares actuem també sobre l’altra.
Les negativitats es dissolen més apresa com més es practica aquesta tècnica.
Abans només miràvem a fora, buscant-hi la causa de la nostra desgràcia. En ignorar la realitat interna no compreníem que la causa del sofriment està al nostre interior, en les nostres reaccions impulsives cap a sensacions agradables o desagradables.
Amb el temps ens anem tornant més equànimes en totes les situacions, guanyem confiança i ens tornem més caritatius cap aquests alumnes nostres que tan necessitats es troben avui.

És important practicar aquesta manera de fer al llarg del dia, en qualsevol moment. Però es pot començar per realitzar-la cada matí una estona i pot ser una activitat alternativa a la que es menciona a “propostes de com preparar-se per a la classe”. Per fer-ho ens asseiem amb l’esquena ben recta i amb els ulls tancats i observem la respiració, seguint l’aire quan va entrant i quan va sortint, i mentre som testimonis d’això, procurar no enganxar-se amb cap pensament, només mirar-los amb amistat.
A aquesta experiència directa de la realitat, a aquesta tècnica d’autoobservació s’anomena meditació Vipassana.

El poder de l’ara

Cal vetllar sempre. Vetllem, doncs, no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Sapigueu això: que si l’amo hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no s’hauria deixat foradar la casa.
                                       Mateo 24, 43

Olvidando el camino recorrido, voy hacia delante, atento con todo mi ser.
                                       Sant Pau als filipenses

Un viejo y sabio barquero transportaba peregrinos a un santuario.
Un día le preguntó alguien: “¿Usted ya fue al santuario?”
El barquero respondió: “No, todavía no, porque todavía no descubrí todo lo que el río tiene para ofrecerme. En este río encuentro la sabiduria, encuentro la paz, encuentro a Dios.”
Pero los peregrinos ni siquiera percibían el río, sus mentes estaban fijas en el santuario; no podían ver el río.
                                        Anthony de Mello

“Felicitats nois!”.
“Felicitats, per què?”, responen els alumnes.
“Doncs senzillament perquè esteu en el millor moment de la vostra vida, l’únic que teniu, no hi ha res més, el passat ja està passat, i el futur encara ha de venir”.
Aquesta és una proposta que pot ser vàlida per introduir diversos temes a la classe, per exemple el de la necessitat d’estar atents i viure el present com a un mitjà per millorar el rendiment acadèmic, entre d’altres.

En jubilar-me, el primer llibre que vaig llegir va ser “El poder de l’ara” d’Eckhart Tolle. És un llibre que s’ha de llegir poc a poc, per la qual cosa no cal esperar la jubilació per començar a llegir-lo. El que més em va impressionar va ser la profunditat de les idees exposades i a la vegada la senzillesa i claredat amb que l’autor les va desgranant. És aquesta combinació el que el fa extremadament útil i meravellós. Trobar-me amb aquest llibre ha estat un dels encontres més profitosos que m’han succeït.

Acostuma a passar generalment, que o bé estem enganxats mentalment i emocionalment revivint el nostre camí recorregut, o bé estem delitosos, plens d’ansietat per arribar al monestir. I mentre, anem deixant passar oportunitats de viure el present.
L’autor del llibre respecte a això diu: “L’ara és el més preciós que hi ha. L’etern present és l’espai dins del qual succeeix la teva vida, l’únic factor que es manté constant
Res ha passat mai en el passat, sempre va ocorre en l’ara.
Res passarà en el futur, passarà en l’ara.
El que pensem que és el passat és un registre emmagatzemat en la ment d’un ara anterior. Quan arriba el futur arriba com un ara”.

Passa freqüentment que posem moltes expectatives de la nostra vida en esdeveniments futurs, per exemple en com serà el cap de setmana quan em trobi amb aquella persona, etc. i un cop han passat aquells esdeveniments queda com una tristesa profunda. Equivocadament per sortir de la tristesa ens projecten altre cop noves il•lusions pel futur. I així es segueix la sèrie de cicles, fins que potser ens preguntem:
Què és la vida, una trampa? Què hi ha darrera de tanta tristesa?
Llavors es veu com de veritat només hi ha que l’acceptació del moment present, l’acceptació de la cosa que he de fer, l’acceptació de l’ara, el present.

La porta que condueix a la vida plena, a l’autentica vida, es diu l’ara, i tal com diu l’Eckhart Tolle: “La vida teva pot estar plena de problemes, però investiga si tens un problema en aquest moment, no abans o després, sinó ara. Tens algun problema ara?”
I continua: “Utilitza els teus sentits plenament, tractant d’estar on estàs. Mira al voltant, mira sense interpretar. Observa la llum, les formes, els olors, les textures. Sigues conscient de la presència silenciosa de cada cosa. Escolta els sons, no els jutgis. Escolta el silenci que hi ha sota dels sorolls. Observa el ritme de la teva respiració, sent com flueix l’aire. Permet que tot sigui, que tot es manifesti. Permet i reconeix la qualitat de les coses. Entra profundament en l’ara, allà hi trobaràs el Ser”.
Aquesta és una de les propostes de meditació, de meditació permanent, que l’autor del llibre ens proposa.

També tenim el llegat del místic del segle XIII Meister Eckhart: “El temps és el que impedeix que la llum arribi a nosaltres. No hi ha pitjor obstacle per arribar a Déu que el temps”.

La preparació de la classe dins l’aula

El propòsit de l’educació no és el coneixement de fets, sinó de valors
                            Dean William R. Inge

Una vegada en una de les reunions dels dissabtes a la tarda amb en Jaume Escoí, un gran amic, que ho era de tothom, un dels assistents que era mestre, va demanar-li algun ajut per a la feina diària amb els alumnes. En Jaume Escoí va suggerir: “T’escrius en un full de paper el nom d’aquests tres valors: Respecte, Serietat i Prudència. Aquest full te’l poses a la primera pàgina de la teva carpeta de treball, de manera que la seva visió et pugui ajudar a tenir-les ben presents. Cada vegada que entris a l’aula pot ser un bon moment per recordar-les”.

Respecte: Si es parteix del supòsit que el ser humà és un ser espiritual, ens dirigirem en la nostra comunicació amb l’alumne, amb una absoluta consideració, ja que suposem que dins seu s’hi troba el més sagrat, i això fa que el respecte sigui imprescindible.
Què és respectuós que jo faci amb els alumnes? Cadascú haurà de trobar les diverses respostes a aquesta pregunta, depenent de les situacions que s’hagin d’afrontar. Aquesta mateixa pregunta ens la podem anar fent al llarg del dia quan sorgeixin conflictes.

Serietat. Què ens diu aquesta paraula? No vol pas dir, naturalment, fer “la cara llarga”, aquella cara que s’acostuma a posar quan volem aparentar “solemnitat” o quan volem fer por. És fàcil de caure en aquesta última situació, ja que a vegades pretenem que els alumnes ens temin perquè així ens “respectin”. Si actuem d’aquesta manera la resposta per part dels alumnes naixerà de la por, i no és precisament això el que es pretén aconseguir, tot i que en algun moment determinat, si el que s’està fent és una teatralització, pot ser un recurs molt interessant.
Serietat voldrà dir ser constants i regulars en el nostre treball, no abandonar ni afluixar les nostres responsabilitats, malgrat les contrarietats que puguin sorgir.
La serietat serà, doncs, ser conseqüents amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Què ens suggereix el mot Prudència? Vol dir no anar-se’n als extrems en les situacions, cosa que acostumem a fer bastant sovint. Es posa molta feina o a vegades se’n posa molt poca. Es crida molt perquè ens hem enfadat i després resulta que consentim, o potser millor dir, no donem resposta a moltes irregularitats, som permissius. També, pel que fa a les emocions es passa de l’enuig fortíssim al riure estrident. No es tracta ni de riure ni de plorar, sinó de somriure. És a dir, es tracta d’aprendre a saber trobar el terme mig en totes les coses i situacions. Vigilar aquests aspectes ens farà veure que les oscil•lacions pendulars que ens arrossegaven abans les nostres actuacions tendeixen cap l’equilibri.

Propostes de com preparar-se per a la classe

Un hombre va al saber como a la guerra: bien despierto, con miedo, con respeto y con absoluta confianza.
                    Carlos Castaneda   (Las enseñanzas de don Juan)

Vull exposar aquí algunes activitats de les moltes possibles que es poden fer quan al matí, en llevar-nos, ens prepararem per al dia i per a les classes.

Llevar-se aviat i no quedar-se massa estona fent mandres al llit. En posar els peus a terra donar les gràcies per aquesta nova oportunitat que se’ns dona i potser recordar el què deia Jean Sibelius: “Què he fet per merèixer això?”
Realitzar alguns estiraments per posar el cos a punt. Pot ser vàlid fer “la salutació al Sol”, sempre i quan la teva salut t’ho permeti. (És un exercici de ioga molt complert i que es troba explicat en bastants llibres de Hatha-ioga)
Fregar-se el cos amb un guant de crin i després dutxar-se amb aigua a temperatura ambient, si el cos reacciona bé i no queda massa fred. Així s’activa tota la circulació sanguínia i de pas t’estalvies un cafè.
Ara pot ser el moment de preparar-se i prendre’s una infusió.

Asseure’s una estona a fer silenci. Es pot començar per fer unes respiracions tot observant-les. La respiració és un dels mitjans més útils que tenim per aconseguir l’atenció, per ser transportats al present, en un moment donat.
Quan notem que s’ha aconseguit una certa tranquil•litat, es pot pensar en una virtut, la que es cregui que fa més falta, per exemple la paciència. Si ens sembla que som molt irascibles, la qual cosa no és cap mal però ens porta problemes, no hem de pensar-hi més, perquè el pensament crea el caràcter, i si hi pensem l’estem alimentant. El que cal és pensar en la qualitat contraria, la paciència. Trobar alguna idea que faci referència a aquesta virtut i mantenir-la una estona fixa a la ment. Es pot també visualitzar-se un mateix durant el dia, en una possible situació difícil que presumiblement pugui sorgir i veure’s impassible i tranquil. El més important d’aquest treball és la perseverança, una estona cada dia.

Una altra possibilitat és recitar aquesta pregària budista:

Pugui jo esdevenir a cada moment, ara i sempre
un protector per a tots els desprotegits,
un guia per a aquells que han perdut el camí,
un vaixell per a aquells que tenen oceans per travessar,
un pont per a aquells que tenen rius per creuar,
un santuari per a aquells que estan en perill,
un llum encès per a aquells que van a les fosques,
un lloc de refugi per a aquells que no tenen on protegir-se,
i un servent per a tots els que necessiten.

En esmorzar és aconsellable estar atent i desitjar que els aliments aprofitin per tal d’aconseguir l’energia per poder realitzar bé la feina.

En anar pel carrer es procurarà no dispersar massa l’atenció. Es pot intentar caminar mantenint l’atenció centrada, per exemple, en la zona del cor.

En entrar al nostre centre de treball pot ser el moment per tenir un bon pensament per a tots aquells alumnes o companys que tenen dificultats per portar endavant les seves vides.

Una manera de preparar la classe

No és el què diem ni el què fem el que parla més intensament als nostres alumnes, és el qui som
                                                    Romano Guardini

Per a aquell docent que dona més importància al “ser” que al “fer”, la preparació de la classe pot iniciar-se a la nit anterior. És un moment del dia de calma i repòs, els quals propicien la retrospecció i interiorització cap a un mateix.
Buscarem un lloc tranquil i ens asseurem en una postura en que l’esquena estigui el més dreta possible. Podem començar fent unes respiracions profundes. Després mantenint l’atenció en la respiració, es pot anar seguint l’aire com entra i surt del cos i a mesura que l’atenció es manté, ens anem tranquil•litzant i les respiracions es van fent, poc a poc, més llargues i suaus.

Seguidament es pot fer un repàs mental retrospectiu del què s’ha fet al llarg del dia i després ens concentrem en allò que hem fet malament i sense culpavilitzar-nos gens ni mica, analitzem què hauria estat convenient de fer en aquella situació.
També podem anar més enllà i veure mentalment com ens hem de comportar en aquella situació i així la corregim. En general, podem visualitzar-nos actuant correctament en aquelles situacions que ens semblen difícils, davant d’un alumne, d’un pare, etc.

Després es pot dedicar un temps a ajudar mentalment els alumnes que ens sembli que són els més necessitats. Els podem enviar pensaments de simpatia per animar-los a afrontar les situacions difícils que es trobaran tant a dins com a fora del centre educatiu.
Aquesta oració de Rudolf Steiner pot ser un recurs de molta utilitat per això que s’està dient:

Hacia ti fluya luz que, invadiéndote te colme.
Con sus rayos entretejo el calor de mi cariño.
Mi pensar acompaña con serena alegría
lo que vibra en tu corazón.
Mis pensamientos han de fortalecerte,
han de sostenerte,han de iluminarte.
Delante de tus pasos por la vida quiero concentrar
mis pensamientos serenos
a que se unan con tu voluntad de vivir
y se encuentren en fortaleza
por doquier en el mundo,
Sin desvanecer,
por su virtud inherente.

La feina d’educador és una feina molt important i d’una gran responsabilitat. Això no ens ha de fer por, però sí que requereix de nosaltres una predisposició molt positiva. Hem de procurar pensar i tenir cap als alumnes una actitud de servei i recordar que els docents estem als centres educatius per als alumnes i no pas al revés.
Aquesta feina no vol pressa. Cal fer-la el millor que es pugui, perquè es tracta de la nostra felicitat i de la dels que ens envolten.

Hem de regar les flors enlloc d’arrencar les males herbes

Durant uns anys vaig ser neuròtic. Angoixat, deprimit, egoista. I tothom insistia a dir-me que canviés.
I jo em sentia ofès, bé que estava d’acord amb ells i desitjava canviar, però no podia per molt que ho intentava. El pitjor era que el meu millor amic no deixava d’incitar-me, com els altres, que canviés. De manera que em sentia com impotent i atrapat.
Un dia em digué: “No canviïs. No canviïs… Et vull tal com ets”.
Em vaig tranquil•litzar. I em vaig sentir viu. I, tot d’una, vaig canviar.
                                Anthony de Mello “No canviïs”

La vertadera relació amb els altres neix de la pura apreciació del què hi ha de bo o bell en ells i d’una resposta incondicional a això. Es pot tenir la percepció del que no és bo o bell, però sense un altre propòsit que el desig de que se’n pugui lliurar.
                                                  N. Sri Ram

El títol d’aquest apartat està extret d’un material elaborat per Denis Sonet i com que el vaig trobar tan gràfic, m’ha semblat que ho podia ser també pels altres.

Tots haurem pogut comprovar en nombroses ocasions que quan algú s’acosta amb una intenció de crítica, per alguna acció que hem fet i que no era del seu gust, ens tanquem, ens repleguem, oferim resistència, defensem allò que havíem fet o dit, estigués bé o no. Ens repleguem com un cargol i ja no podem percebre el que ve de fora. En el llibre “Peace pilgrim”, es diu semblantment: “Quan t’acostes als altres per fer’ls un judici ells es posen a la defensiva. Quan et pots acostar a l’altre de forma amable, carinyosa, sense judici, tendiran a jutjar-se ells mateixos i es transformaran”.

Si no es vol que els alumnes facin el mateix, que no es repleguin sobre ells mateixos, és important que en dirigir-se a ells per comentar-los alguna cosa, no es critiqui el que no han fet bé, sinó que s’actuï en termes positius, i es remarqui sempre en primer lloc algun aspecte que sigui destacable. A vegades portats per l’impuls, o no, el que fem és destacar tot allò que és negatiu, perquè això és el que s’ha vingut fent gairebé sempre. Però si mirem tots els alumnes amb bona predisposició, segur que de qualsevol treball que presentin s’hi podrà reconèixer algun aspecte positiu.
D’aquesta manera l’alumne estarà content perquè s’haurà valorat el seu esforç. Si s’actués així, a més a més de content, l’alumne estaria receptiu i obert, i això és molt important, perquè en aquestes condicions el noi també estaria predisposat per a rebre el missatge més convenient.
L’objectiu principal, però, de la proposta és el d’alimentar l’autoestima de l’alumne, la de tothom, tant la dels que no ho necessiten, com la d’aquells que ho necessiten desesperadament. D’aquesta manera deixem la porta oberta a futurs aprenentatges.

Aplicant a l’aula aquesta filosofia, es troba que tot s’aprofita, qualsevol fet pot servir per créixer, per superar-se: Quan en una classe algun alumne dels que en podríem dir “comportamentals” diu algun “disbarat”, algun despropòsit, es pot recollir el que ha dit i comentar-ho en aquell moment, o bé fer l’observació que allò servirà per més endavant, quan es parlarà d’aquell tema. Llavors quan s’escau parlar de l’assumpte en qüestió és molt important fer present el què havia dit l’alumne. Pot ser convenient en aquell moment fer preguntes de l’estil: “què volia dir amb allò?”, “què hauria d’haver dit?”, etc.