Una mujer estaba buscando afanosamente algo alrededor del farol. Entonces un transeúnte pasó junto a ella y se detuvo a contemplar-la. No pudo por menos que preguntar:
-Buena mujer, ¿que se te ha perdido?, ¿qué buscas?
Sin poder dejar de gemir, la mujer, con voz entrecortada por los sollozos, pudo responder a duras penas:
-Busco una aguja que he perdido en mi casa, pero como allí no hay luz, he venido a buscarla junto a este farol.
                                   Cuentos clásicos de la India

Els alumnes difícils, amb la seva manera de fer a l’aula, estan posant de manifest les debilitats del mestre. Per a totes aquelles persones que cerquen un sentit espiritual a la vida, tot el que succeeix és una oportunitat per aprendre. Si un alumne genera una situació conflictiva en la qual s’hi està implicat, cal acceptar, en primer lloc, que és una oportunitat per aprendre.
Hem de procurar no deixar-nos portar per l’impuls i veure la situació amb un cert distanciament, o sigui, procedir igual que fa l’artista, que s’aparta una mica de la seva obra per tenir-ne una visió més àmplia; nosaltres ens hauríem d’intentar allunyar del conflicte, ser objectius, per poder percebre-ho tot amb més detall, tenint en compte tots els factors, i sense jutjar per les aparences, sinó extreure’n la realitat que hi ha darrera.

Si el noi actua amb agressivitat és possible que, amb la seva manera de fer, ens posi en contacte o bé amb la nostra pròpia agressivitat o bé amb la nostra necessitat de fer-nos valer. Si acceptem, doncs, que els conflictes ens ajuden a aprendre, i fins i tot podem veure què hem d’aprendre, llavors hem d’estar relativament contents.
Si en un conflicte ens hem lliurat de la negativitat, podrem percebre amb més amor l’altra persona, que possiblement estigui sofrint per això, i ara des de la calma trobarem la paraula justa o l’acció justa que caldrà utilitzar.
El problema no és el noi, el problema som nosaltres, que no estem preparats per a fer una feina tan difícil. Naturalment que l’alumne té alguna cosa per aprendre, però això l’educador no ho pot canviar, i del que es tracta aquí és que el mestre no perdi el control, perquè llavors, com podrà educar?
Podem recordar per tal d’aplicar-nos-la a nosaltres aquella història que s’atribueix a Gautama el Buda: Una vegada se li va presentar al lloc on vivia un home que estava molt enfadat amb ell i el va començar a insultar. Quan l’home havia descarregat tota la seva col•lecció d’insults, Gautama li va dir: “Aquest regal que m’acabes de fer no el vull, ja te’l pots emportar”.

Possiblement que els mateixos governants no saben de les autèntiques dificultats que comporta ser educador, perquè a més de saber Psicologia, Pedagogia, i comprendre els continguts de la matèria corresponent, el docent ha de tenir autocontrol, que és fruit d’un treball constant sobre sí mateix.

Una bona amiga em va enviar aquest email:
Un matrimoni es va traslladar a viure a un pis. En mirar per la finestra del menjador la dona va veure que una veïna estenia roba, estenia llençols bruts. Va pensar que algú, potser ella, li hauria d’ensenyar a rentar llençols. Al cap d’uns dies va tornar a veure la veïna estenent també llençols bruts. Van passar més dies i en ser a la finestra va veure a la veïna que ara estenia llençols nets. Va dir al seu marit:”segurament que alguna altra veïna li deu haver ensenyat a rentar-los”. “No”, va dir ell, “aquest dematí he rentat jo els vidres de la nostra finestra”.

S’ha d’evitar de caure en l’excusa fàcil de culpar els altres o a alguna cosa exterior quan se’ns presenta un problema en la nostra vida, perquè si ho fem perdrem oportunitats d’aprendre, i aquella ocasió ja haurà passat. Segur que en vindran d’altres encara, però aquella no.
Donem les culpes als alumnes, als companys, als governants, etc. Però quan una cosa externa ens produeix dolor és per recordar-nos que tenim quelcom intern per arreglar, perquè de no ser així ja no ens molestaria, ni ens alteraria. Dit d’una altra manera, hem d’acceptar que no hi ha culpables fora de nosaltres, sinó que el que fèiem era projectar el problema cap a fora.
Segons en Pere Darder: “La persona necessita mantenir una situació d’equilibri. És necessari que s’elaborin situacions de desequilibri, que anomenem “conflicte” (desorientació, enfrontament, pèrdua, etc.) per a poder continuar el desenvolupament. El fet que tots siguem singulars, i la complexitat de la realitat, fan que el conflicte sigui “natural” i que s’hagi de percebre com una oportunitat de canvi. Romandre en el malestar, el dolor, la lluita i la desqualificació ens deteriora, ens incapacita pel canvi i pel creixement”.

Quan ens trobem, doncs, en un conflicte, una manera de trobar resposta a la situació dolorosa que comporta, és formular la pregunta al nostre Ser intern que, segons la Saviesa antiga i segons els investigadors esotèrics, es troba dins de cadascú de nosaltres: “En què m’he equivocat?” Quina part de responsabilitat tinc en aquest conflicte? Això s’ha de fer preferiblement en estat de tranquil•litat, és a dir, amb una ment assossegada que deixi passar la llum. Les respostes que s’acostumen a rebre podran ser diferents segons la persona, però en general són clares i concretes.
Després hem de reconèixer també que nosaltres no som culpables de res, sinó que només hem comès errors que estan d’acord amb el nostre estat de consciència. Finalment hem d’arreglar els errors comesos i corregir la nostra percepció de la vida, procurar estar més atents i recordar que tenim tan prop nostre aquest Guia intern que sempre està a la nostra disposició esperant que el visitem.

Si comprens, les coses són com són,
si no comprens, les coses són com són.

Erase una vez una paloma que volaba libre y confiada como tantas veces habia hecho. Pero ese dia pensó:
“A pesar de mi pericia en el vuelo, no acabo de sentirme satisfecha. Hay algo invisible que roza mis alas y que me impide volar con toda libertad. Por su culpa me canso a veces y no puedo ser tan rápida como quisiera. ¡Ah, que feliz seria si nada, nada, obstaculizara mi vuelo…!

Un professor es va dirigir a parlar amb el cap d’estudis quan aquest es disposava a fer la distribució de grups i l’elaboració dels horaris. El professor li va demanar diplomàticament que li donés el millor grup pel curs següent, a la qual cosa el cap d’estudis va respondre: “Tots els grups són igual de bons. No n’hi ha cap de dolent!”
Situacions com aquesta passen als centres educatius i situacions similars passen també, molt sovint a la vida. Naturalment que es pot demanar aquest favor, però a no ser que hi hagi un important motiu per fer-ho em sembla que és millor deixar que els esdeveniments transcorrin per ells mateixos i donar per bo el treball, en aquest cas, del cap d’estudis.

Darrera d’aquestes situacions pot ser que hi hagi por o també que hi hagi certa comoditat. En un cas o en un altre, s’ha de fer un pas endavant, metafòricament parlant. Aquest pas consisteix en deixar els pensaments i posar-se en l’estat de presència, aquí i ara. Quan s’està en l’instant present “estem salvats” perquè en aquest espai no hi ha lloc pels pensaments de cap tipus. Fent d’observadors podem veure que no hi ha passat ni tampoc hi ha futur, en canvi si l’abandonem, tornem al pensament i és quan apareixen tota mena de estranyes fantasies. Si ens mantenim en l’instant present, o millor dit, si procurem estar presents, ocupant-nos del que cal fer allà on estiguem, quan ens trobarem davant del grup d’alumnes, de l’alumne o de la situació que ha generat el conflicte, procedirem amb la màxima naturalitat.

Succeeix sovint que “volem passar el pont abans d’arribar al riu”. Suposant que inicialment se’ns atorgui un grup “difícil”, recordem: “No hay mal que por bien no venga”. Darrera de qualsevol mal aparent, hi ha una lliçó per aprendre i ben segur serà així si tenim confiança en nosaltres mateixos. .

S’acostuma a dir: “Si jo fes tal cosa, si les meves circumstàncies fossin unes altres, la meva vida seria millor!” Pensar d’aquesta manera és un error, perquè en realitat estem sempre rodejats d’allò que necessitem per donar el següent pas a la vida.

En aquesta xarxa de relacions que establim, tots aprenem i ensenyem a la vegada. Tot i no ser conscients d’això, les persones que ens envolten aprenen de nosaltres i viceversa, encara que la relació sigui superficial o de poca durada. De les grans crisi, naturalment aprenem lliçons més importants, però aquestes crisi van sempre acompanyades del dolor. Aquest és el gran mestre. Avui són molt pocs els que són capaços d’aprendre sense la lliçó del dolor. Hauríem de procurar estar suficientment atents als nostres actes, els de cada moment, per tal de poder-nos incorporar a aquest grup, en el qual és la Naturalesa qui ensenya, ja que les persones d’aquest grup treuen una lliçó de cada cosa on posen la mirada, de manera que per ells tot és un continu aprenentatge.

“Això de ser humà és com administrar una casa d’hostes: Cada matí una nova arribada. Una alegria, una tristesa, una maldat, que arriba com un visitant inesperat ¡Dóna’ls la benvinguda i rebre’ls a tots! Encara que siguin un cor de penúries que buiden casa teva violentament. Tracta cada hoste honorablement, pot ser que estigui fent espai per a una nova delícia. El pensament fosc, la vergonya, la malicia rebre’ls a la porta somrient, i invita’ls a entrar.
Agraeix a qui sigui que vingui, perquè cadascun ha estat enviat com un guia del més enllà”.

Eckhart Tolle menciona en un dels seus llibres una observació que el va interessar molt i deia que després que dos ànecs es barallen, la qual cosa no dura gaire, ells es separen i se’n van nedant en sentits oposats. Després cada ànec donarà, unes quantes vegades, uns vigorosos cops d’ala per alliberar l’excés d’energia que ha generat durant la lluita. Havent donat els cops d’ala, cadascun segueix flotant pacíficament, com si res hagués passat.

Un dels passos importants que cal donar per tal de canviar la direcció de la nostra vida és aprendre a lliurar-nos de la negativitat quan aquesta sorgeix. Enterrar la negativitat a l’inconscient no l’eradicarà, i permetre que es manifesti amb un acte físic o verbal agressiu només crearà més problemes. Però si el que fem és simplement observar-la, la contaminació desapareixerà.

En la realitat el que passa és que no som conscients del moment en què comença aquesta contaminació. Comença a les profunditats de la ment inconscient i quan arriba al conscient ha pres tanta força que ens arrossega i no podem observar-la.
Si intentem observar l’ira, succeeix que l’objecte o persona que l’ha causada apareix novament, de manera que no podem observar-la i a més amb l’agreujant que queda multiplicada.

Se sap que en aparèixer una contaminació mental passen dues coses a nivell físic: la respiració perd el seu ritme normal, i en un altre nivell, a conseqüència de reaccions químiques, es generen unes sensacions al cos, generalment en forma de tensions en alguna zona específica.
És molt difícil, doncs, observar les contaminacions abstractes, però en canvi és més fàcil observar la respiració i les sensacions, que són les modificacions que es produeixen al cos.
Si observem que apareixen aquests fenòmens físics, és a dir, si observem la respiració i les sensacions, ens adonarem que després d’una certa durada de mantenir aquesta atenció, la negativitat desapareix.
Aquest fenomen físic-mental té dues cares: per un cantó hi ha els pensaments i les emocions, i a l’altre hi ha la respiració i les sensacions; actuant sobre una de les cares actuem també sobre l’altra.
Les negativitats es dissolen més apresa com més es practica aquesta tècnica.
Abans només miràvem a fora, buscant-hi la causa de la nostra desgràcia. En ignorar la realitat interna no compreníem que la causa del sofriment està al nostre interior, en les nostres reaccions impulsives cap a sensacions agradables o desagradables.
Amb el temps ens anem tornant més equànimes en totes les situacions, guanyem confiança i ens tornem més caritatius cap aquests alumnes nostres que tan necessitats es troben avui.

És important practicar aquesta manera de fer al llarg del dia, en qualsevol moment. Però es pot començar per realitzar-la cada matí una estona i pot ser una activitat alternativa a la que es menciona a “propostes de com preparar-se per a la classe”. Per fer-ho ens asseiem amb l’esquena ben recta i amb els ulls tancats i observem la respiració, seguint l’aire quan va entrant i quan va sortint, i mentre som testimonis d’això, procurar no enganxar-se amb cap pensament, només mirar-los amb amistat.
A aquesta experiència directa de la realitat, a aquesta tècnica d’autoobservació s’anomena meditació Vipassana.

Cal vetllar sempre. Vetllem, doncs, no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Sapigueu això: que si l’amo hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no s’hauria deixat foradar la casa.
                                       Mateo 24, 43

Olvidando el camino recorrido, voy hacia delante, atento con todo mi ser.
                                       Sant Pau als filipenses

Un viejo y sabio barquero transportaba peregrinos a un santuario.
Un día le preguntó alguien: “¿Usted ya fue al santuario?”
El barquero respondió: “No, todavía no, porque todavía no descubrí todo lo que el río tiene para ofrecerme. En este río encuentro la sabiduria, encuentro la paz, encuentro a Dios.”
Pero los peregrinos ni siquiera percibían el río, sus mentes estaban fijas en el santuario; no podían ver el río.
                                        Anthony de Mello

“Felicitats nois!”.
“Felicitats, per què?”, responen els alumnes.
“Doncs senzillament perquè esteu en el millor moment de la vostra vida, l’únic que teniu, no hi ha res més, el passat ja està passat, i el futur encara ha de venir”.
Aquesta és una proposta que pot ser vàlida per introduir diversos temes a la classe, per exemple el de la necessitat d’estar atents i viure el present com a un mitjà per millorar el rendiment acadèmic, entre d’altres.

En jubilar-me, el primer llibre que vaig llegir va ser “El poder de l’ara” d’Eckhart Tolle. És un llibre que s’ha de llegir poc a poc, per la qual cosa no cal esperar la jubilació per començar a llegir-lo. El que més em va impressionar va ser la profunditat de les idees exposades i a la vegada la senzillesa i claredat amb que l’autor les va desgranant. És aquesta combinació el que el fa extremadament útil i meravellós. Trobar-me amb aquest llibre ha estat un dels encontres més profitosos que m’han succeït.

Acostuma a passar generalment, que o bé estem enganxats mentalment i emocionalment revivint el nostre camí recorregut, o bé estem delitosos, plens d’ansietat per arribar al monestir. I mentre, anem deixant passar oportunitats de viure el present.
L’autor del llibre respecte a això diu: “L’ara és el més preciós que hi ha. L’etern present és l’espai dins del qual succeeix la teva vida, l’únic factor que es manté constant
Res ha passat mai en el passat, sempre va ocorre en l’ara.
Res passarà en el futur, passarà en l’ara.
El que pensem que és el passat és un registre emmagatzemat en la ment d’un ara anterior. Quan arriba el futur arriba com un ara”.

Passa freqüentment que posem moltes expectatives de la nostra vida en esdeveniments futurs, per exemple en com serà el cap de setmana quan em trobi amb aquella persona, etc. i un cop han passat aquells esdeveniments queda com una tristesa profunda. Equivocadament per sortir de la tristesa ens projecten altre cop noves il•lusions pel futur. I així es segueix la sèrie de cicles, fins que potser ens preguntem:
Què és la vida, una trampa? Què hi ha darrera de tanta tristesa?
Llavors es veu com de veritat només hi ha que l’acceptació del moment present, l’acceptació de la cosa que he de fer, l’acceptació de l’ara, el present.

La porta que condueix a la vida plena, a l’autentica vida, es diu l’ara, i tal com diu l’Eckhart Tolle: “La vida teva pot estar plena de problemes, però investiga si tens un problema en aquest moment, no abans o després, sinó ara. Tens algun problema ara?”
I continua: “Utilitza els teus sentits plenament, tractant d’estar on estàs. Mira al voltant, mira sense interpretar. Observa la llum, les formes, els olors, les textures. Sigues conscient de la presència silenciosa de cada cosa. Escolta els sons, no els jutgis. Escolta el silenci que hi ha sota dels sorolls. Observa el ritme de la teva respiració, sent com flueix l’aire. Permet que tot sigui, que tot es manifesti. Permet i reconeix la qualitat de les coses. Entra profundament en l’ara, allà hi trobaràs el Ser”.
Aquesta és una de les propostes de meditació, de meditació permanent, que l’autor del llibre ens proposa.

També tenim el llegat del místic del segle XIII Meister Eckhart: “El temps és el que impedeix que la llum arribi a nosaltres. No hi ha pitjor obstacle per arribar a Déu que el temps”.