“Servir Déu per interès és un servei mercenari; servir-lo per temor ho és d’esclau; però sí per amor i reconeixement d’home lliure”.
                          Avesta (moral dels perses)

És un fet que en la nostra societat utilitzem les paraules amb molta lleugeresa, i jo no en soc una excepció. Les posem sense ser massa conscients, moltes vegades, del seu significat. Això succeeix també, segons el meu parer, amb la paraula espiritualitat.
L’espiritualitat no és patrimoni de cap persona en particular ni de cap organització, sinó que ho és, de cadascú de nosaltres, de tota la humanitat. A vegades sembla, com si les organitzacions religioses s’haguessin apoderat de l’espiritualitat, en tinguessin el monopoli, com si en fossin la única porta d’entrada. L’espiritualitat no és una qüestió de pertanya a una religió o de professar una creença, sinó que és més un estat de consciència.
Vida espiritual vol dir vida de l’Esperit, i no perquè parlem de coses relacionades amb l’Esperit, o bé sobre religió, ha de significar que estem sent realment espirituals.

Eckhart Tolle a “New earth” explica molt bé la diferència entre espiritualitat i religió: Moltes persones tenen clares les diferencies entre espiritualitat i religió. Saben que disposant d’un sistema de creences -un conjunt d’idees que consideres com una veritat absoluta- no et fan espiritual, independentment de la naturalesa d’aquestes idees. De fet, com més part de la teva identitat facis aquelles idees, més t’allunyes de la dimensió espiritual de dins teu. Molta gent “religiosa” està adherida a aquest nivell. Ells igualen veritat amb idea, i com que estan completament identificats amb idea (la seva ment), clamen estar en possessió de la única veritat en un intent inconscient de protegir la seva identitat”.

A. Bruschetti deia a començaments del segle vint, el següent referent al tema: “Malgrat els esforços de la religió, el món avança lentament, perquè els rituals i cerimònies no serveixen per res al religiós que no viu la religió en tots els actes de la seva vida. Serem cristians si estimem el proïsme com a nosaltres mateixos, si ens comportem amb ell de la mateixa manera que voldríem que ell es comportés amb nosaltres. El que procedeix d’aquesta manera, malgrat no vagi mai a l’església, és immensament més cristià que qui es dona cops al pit en el temple, sense importar-li gens el què li passa al proïsme, volent la seva salvació, encara que els altres es puguin cremar en els profunds inferns. No vull donar a entendre amb això que les pregàries, els rituals i cerimònies siguin inútils, ben al contrari, hem de respectar sempre les opinions i creences, però vull donar a entendre que la base de la religió és l’amor al proïsme, que és i serà la única salvació del món”.

Només vivim en el món espiritual, és a dir ens posem “en contacte”, amb el Ser, amb la Vida, amb el Tao, amb Déu, amb l’Essència, amb el Tot…, quan pensem, sentim i actuem sense cap mena d’egoisme personal, i això passa, tristament, poques vegades. Eckhart Tolle a “A new earth” escriu: “Molta gent té moments que estan lliures d’ego. Aquells que són excepcionalment bons amb allò que fan, poden estar lliures d’ego mentre realitzen el seu treball. Pot ser que no ho sàpiguen, però el seu treball ha esdevingut una pràctica espiritual…. Ells són un amb el què, un amb l’ara, un amb la gent o amb la tasca que serveixen… Quan un treball no és més que un mitjà per un fi, no pot ser d’alta qualitat”.

La vida espiritual a més es caracteritza per un sentiment de compassió cap els altres, per un reconeixement de gratitud cap a la vida, per una forta generositat i pel que és més important un amor incondicional, cap els amics i cap els enemics.
Han estat, doncs, els meus, Intents fallits, perquè el món espiritual si és que es pogués mesurar, diria que està molt amunt, per sobre d’on estic jo; o molt en dins, o molt profund, com es vulgui.. Malgrat aquest distanciament, que no seria en realitat un distanciament físic, si que puc dir que he tingut una intenció clara i bastant persistent, de voler-m’hi aproximar.

Avui més que mai, per al desenvolupament de la tasca docent és imprescindible que en el nostre cor hi hagi cabuda per a tothom, per els salms de David, pel sermó de la muntanya, per els diàlegs de Confuci, els himnes d’Homer, pels texts budistes, és a dir, una mirada al món, una orientació a la vida, sense exclusions.

M’agradaria transcriure aquí extractes d’un article d’Albert Einstein titulat “Religión y ciencia”, publicat al nº 109 de la revista Sophia i he de confesar que a mi m’ha ajudat molt,. Diu:

“En los pueblos primitivos es, ante todo, el miedo el que despierta las ideas religiosas -miedo al hambre, miedo a los animales salvajes, a la enfermedad y a la muerte. Como sea que la comprensión de las relaciones causales es normalmente limitada en este nivel de existencia, el alma humana se forja un ser, más o menos parecido a él mismo, con la voluntad y las actividades dependiendo de las experiencias de las que tiene miedo. Se espera alcanzar el favor de este ser por medio de actos y sacrificios que, según la tradición de la raza, se supone que calman al ser o lo predisponen favorablemente hacia el hombre. Yo llamo a esto la religión del miedo.

Esta religión está considerablemente estabilizada, aunque no rota, por la formación de una casta sacerdotal que se autodefine como los mediadores entre las personas y el ser al que temen, y así adquieren una posición de poder. A menudo, un jefe, o un déspota, o una clase privilegiada que mantiene su poderío de esta manera, combina la función sacerdotal con su propio reino temporal en vistas a una mayor seguridad; o bien puede existir un compromiso entre los intereses del poder político y la casta sacerdotal.

Una segunda fuente del desarrollo religioso se encuentra en los sentimientos sociales. Los padres y las madres, así como los jefes de las grandes comunidades humanas , son falibles y mortales. La necesidad de guía, de amor y de ayuda, proporciona un estímulo para el desarrollo de un concepto social o moral de Dios. Este es el Dios Providencial que protege, decide, recompensa o castiga. Este es también el Dios que, según la amplitud del horizonte del hombre, ama y protege la vida de la raza o de la humanidad, o que incluso puede amar la vida por sí misma. Es el consolador en la desgracia y en las aspiraciones no cumplidas, el protector de las almas de los muertos. Esta es la idea social o moral de Dios.

En las escrituras sagradas del pueblo judío, es fácil seguir la evolución de la religión del miedo hacia la religión moral, que llega a su máximo en el Nuevo Testamento. Las religiones de todos los pueblos civilizados, sobre todo las de Oriente, son principalmente religiones morales. Un importante avance en la vida de un pueblo es la transformación de la religión del miedo en una religión moral. Pero se debe evitar el prejuicio de considerar a las religiones de los pueblos primitivos como puras religiones del miedo, y a las de las razas civilizadas como puras religiones morales. Todas son formas mezcladas, aunque el elemento moral predomine en los niveles superiores de la vida social. Lo que es común a todos estos tipos de religión es el carácter antropomórfico de la idea de Dios.

Sólo excepcionalmente, los individuos predispuestos, o las comunidades especialmente nobles se elevan esencialmente por encima de este nivel; en esta categoría se encuentra un tercer nivel de experiencia religiosa, aunque muy raramente existe en su forma pura. Yo lo llamaría el sentido religioso cósmico. Es difícil de explicar-lo a los que no han tenido esta experiencia, porque no implica ninguna idea antropomórfica de Dios; el individuo se da cuenta de la vanidad de los deseos y de los objetivos humanos, y de la nobleza y del orden maravilloso que se revelan en la naturaleza y en el mundo del pensamiento. Considera el destino del individuo como un encarcelamiento y trata de experimentar la totalidad de la existencia como una unidad llena de significado. Indicaciones de este sentido religioso cósmico pueden encontrarse incluso en las primeras etapas de desarrollo y, por ejemplo, en los Salmos de David y en los profetas. El elemento cósmico es mucho más fuerte en el Budismo, tal como Schopenhauer nos lo ha señalado en sus magníficos ensayos.

Los genios religiosos de todos los tiempos se han distinguido por este sentimiento religioso cósmico que no reconoce ni los dogmas ni al Dios hecho a imagen del hombre. En consecuencia, no puede haber una iglesia en la que la doctrina principal se base en la experiencia religiosa cósmica. Por consiguiente, pues, se desprende que nos hallamos precisamente en medio de los heréticos de todas las épocas humanas que han sido inspirados por esta experiencia religiosa más elevada; a menudo aparecen a sus contemporáneos como ateos, pero algunas veces también aparecen como santos. Vistos desde esta perspectiva, hombres como Demócrito, Francisco de Asís y Spinoza están muy cerca unos de otros”.

Com he dit abans, aquest article m’ha ajudat molt, especialment per poder entendre maneres d’obrar que es donen en el nostre món actual, també per entendre millor moments històrics i de manera especial, disposava d’una teoria que em servia per poder ajudar millor els alumnes quan la situació ho requeria.

Igualment m’ha servit per aclarir-me jo mateix. Repassant la meva biografia, m’adono que he vivenciat en diferents moments, en més o en menys, els tres sentiments religiosos. Primer va ser clarament la religió de la por que m’acompanyà fins aproximadament el començament de l’adolescència. Eren aquelles narracions dels dijous a les tardes a l’escola, quan el mossèn es presentava allà, tant a prop nostre, vestit de negre de dalt a baix, que especialment em forjaren aquell sentiment de por cap aquell “avi de barba i cabells blancs”, com jo i d’altres ens imaginavem el suposat Déu.

Posteriorment la religió moral amb la imatge encara d’un Déu antropomòrfic però amb molt menys protagonisme en les meves imatges mentals. Aquell nou sentiment religiós estigué amb mi potser fins al final de l’adolescència. Recordo d’aquella època que el compliment dels preceptes morals establerts em produïen força benestar i tranquil•litat interior.

Després vingué l’època de la separació progressiva de l’organització religiosa i del sentiment religiós. Vingué el qüestionament, el fer-se preguntes a les quals ja no satisfeien les clàssiques respostes. També va ser el moment de la participació en els moviments catòlics que s’esforçaven per viure més íntegrament, amb més coherència la quotidianitat i les ensenyances de crist. Aquesta intervenció social anava acompanyada d’unes reunions setmanals, per ajudar a enfortir la nostra ànima. A aquestes trobades i a tots els amics que hi participaven restaré eternament agraït, perquè em sembla que em permeteren viure en dos anys el que d’altra manera n’haurien estat potser deu. Vaig ser un privilegiat que en aquella època de “foscor exterior”, pròpia del règim franquista, pogués participar d’un entorn tan enriquidor. Una de les activitats que recordo especialment foren les “revisions de vida”, que de tanta utilitat em varen ser llavors i continuaren sent-ho durant molts anys. El descobriment del marxisme va ser el detonant que trencà el ja feble lligam que em connectava amb el sentiment.

Una fase llarga, però segurament necessària, vingué després. Em recorda el joc de la “gallineta cega”, caminant a les palpentes amb els ulls tapats, captivat per “veus” que fan que vagi d’un lloc a un altre. Aquesta fase, em sembla és la que està travessant avui una gran part de la població del nostre entorn, en que s’ha trencat el vincle, el cordó, amb la religió moral i està a la recerca, conscient o inconscientment, d’algun nou indici que aporti una mica d’esperança.

Ara, possiblement em trobi, donant els primers passets en aquesta nova etapa.

Espíritu que no hallas tu camino,
que hender quieres el cielo cristalino
y no sabes que rumbo
has de seguir, y vas de tumbo en tumbo,
llevado por la fuerza del destino.

¡Detente! Pliega el ala voladora:
¡buscas la luz y en ti llevas la aurora;
recorres un abismo y otro abismo
para encontrar al Dios que te enamora,
y a ese Dios tú lo llevas en ti mismo!

¡Y el agitado corazón, latiendo,
en cada golpe te lo está diciendo,
y un misterioso instinto,
de tu alma en el oscuro laberinto,
te lo va noche a noche repitiendo!

…¡Mas tú sigues buscando lo que tienes!
Dios. En ti, de tus ansias és testigo;
y, mientras pesaroso vas y vienes,
como el duende del cuento. Él va contigo.
                      Amado Nervo “Contigo”

Els grans místics i savis de tots els temps ens han vingut repetint incansablement que allò del què tots anem al darrera, cadascú pel seu particular viarany, ho tenim molt a prop. Alguns per aconseguir-ho prenen avions per anar a l’altra punta del planeta, d’altres prenen trens, d’altres escalen muntanyes, d’altres fan masters en famoses universitats, i en canvi els savis ens diuen que ho tenim precisament dins nostre.

Aquest petit text del filòsof J Krishnamurti també ho suggereix:
La pregunta de saber si existe un Dios, una verdad, una realidad, no puede encontrar respuesta en los libros, en los sacerdotes, en la filosofia, etc… Nadie ni nada puede responder a esa pregunta si no eres tu mismo. Y por eso es necesario el conocimento de sí mismo. La falta de madurez es una falta de conocimiento. Conocerse a sí mismo es el principio de la sabiduría”.

Tres amics estaven fent una excursió. En passar prop d’una muntanyeta van veure que un home s’estava assegut dalt del cim. Què deu estar fent?, es van preguntar
“Segurament que s’ha perdut i està esperant que passi algú i el pugui orientar -va dir un dels amics.”
“No, el que penso”, va dir un altre, “és que no es deu trobar bé i deu estar descansant.”
“El que succeeix és que està esperant a algú que s’ha atrassat.”
Així, cadascú aferrat en la seva versió, van decidir desplaçar-se on estava l’home i sortir de dubtes, a la vegada que satisfarien la seva curiositat.
“T’has perdut?” Va preguntar el que mantenia aquesta versió.
“No”, va respondre el desconegut.
“No et trobes bé?”, va preguntar l’altre amic.
“Si que em trobo bé.”
“Estàs esperant a algú?”, va preguntar el tercer excursionista.
“No.”
Llavors el tres amics desconcertats varen preguntar alhora:
“Què hi fas aquí, doncs?”
I el desconegut va respondre tranquil•lament:
“Simplement, hi estic.”
                            101 cuentos clásicos de la China

Parlava amb un monjo de la comunitat benedictina de Montserrat, sobre la meva situació actual i li explicava els canvis en la meva vida, entre d’altres el poder compartir uns dies la vida en comunitat amb ells.
“Ens oblidem”, va dir, “que l’ofici més important, el prioritari, és el de viure amb plenitud”.

Com que viure i llbertat van agafades de la má… aquests versos:
Yo tengo tantos hermanos
que no los puedo contar
y una novia muy hermosa
que se llama libertad
                      Atahualpa Yupanki

Hi havia un noble que havia complert setanta anys. Tenia un músic cec també ja bastant gran, que a més era el seu confident. El noble es lamentava:
“¡Quina pena ser tan gran! Ara, encara que volgués estudiar llibres importants, ja és massa tard”.
El music cec va preguntar:
“Per què no encens l’espelma?”
El noble va quedar perplexa amb aquella resposta.
“Com t’atreveixes a fer broma amb el teu senyor?”, va dir.
La irritació del noble era evident.
“Mai, feria broma un pobre músic cec com jo amb els assumptes del senyor. No m’atreviria a fer una cosa semblant, però concediu-me uns moments d’atenció”.
El noble es va tranquil•litzar, i el músic cec va dir:
“He sentit a dir que si un home és estudiós quant és jove, tindrà un futur brillant com el sol matinal; si es posa a estudiar quan és de mitjana edat, el seu futur serà com el sol de migdia; si comença a estudiar quan ja és vell ho serà com la flama d’una espelma. Encara que aquesta no és molt brillant, com a mínim és millor que caminar a les palpentes en la foscor”.
                              101 cuentos clásicos de la China

Mentre som joves estudiem per aconseguir diplomes, graduacions, certificats. Aquesta sembla que sigui la tònica predominant a la nostra societat. Tots, joves i grans, vivim immersos en una societat, la nostra, la que ens varen deixar els nostres progenitors i que nosaltres procurem millorar per tal de deixar-la en herència a tots els nostres descendents. Llavors com a ciutadans i també com a professionals de l’educació estem sotmesos a unes exigències i compromisos externs inel•ludibles pel fet de formar-ne part.
Em sembla que tots hi passem o hi hem passat per aquesta fase, en més o en menys. Però hi ha d’haver en nosaltres mateixos un moment en que ens haurem de decidir per fer la parada i el canvi de sentit.
Potser continuarem fent el que fèiem o semblant, però ara ho farem sense esperar diplomes, ni medalles, ni homenatges, sinó més per una necessitat de coherència i un voler posar ordre a la pròpia vida.
La primera manera de fer, que en podríem dir fase acumulativa, seria el que en el llibre “Tenir o ser” d’Eric From, formaria part del que es considera com a “tenir”, són coses que venen de l’exterior i les incorporem al nostre equipatge. La segona és una manera de fer que al meu entendre vindria del “ser”, de l’interior de cadascú.

Fa ja bastants anys que en una àrea de pícnic a les afores de Benasque varem compartir taula amb un matrimoni basc que recorrien el GR-11. En aquells moments jo, portat segurament pel clima fraternal que havíem creat, vaig dir amb bastant vehemència: “Quan em jubili jo també faré aquesta travessa”. L’home em mirava i movia suaument el cap d’un cantó a l’altre en senyal de disconformitat amb les meves paraules. Vaig entendre que el que em deia amb aquell moviment de cap era: “Allò que cadascú reconegui que és prioritari en la seva vida, que ho comenci ja ara”.

La paràbola dels talents ens pot servir:
“És com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents, a un altre dos, aun altre un, a cadascun segons la seva capacitat, i se’n va anar. Tot seguit, el qui havia rebut cinc talents va anar a negociar-hi, i en va guanyar uns altres cinc. Semblantment, el dels dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un, se’n va anar a fer un clot a terra, i va colgar el diner del seu amo. Després de molt de temps ve l’amo d’aquells servents, i els demana comptes….”
Procurem no fer com el tercer servent que no fa cap us dels dons que ha rebut

Un habitant de Bagdad havia malgastat la seva herència i es trobava en la indigència. Després de pregar molt, un dia va sentir una veu que li deia que a la ciutat de El Cairo hi havia un tresor amagat en cert lloc.
Arribat a El Cairo sense diner, es va posar a captar, però tenia vergonya de fer-ho amb llum del dia. Mentre vagava pels carrers, va ser pres per uns policies, sospitós de ser un lladre. Va explicar el seu somni amb tanta sinceritat que convencé al cap dels policies. Aquest va exclamar: “Veig que no ets un lladre, sinó un bon home; però com has pogut ser tan estúpid de fer un viatge tan llarg basant-te en un somni? Jo he somniat moltes vegades amb un tresor amagat a Bagdad, en el carrer tal i a casa de tal persona, i no per això m’he posat en camí”
Doncs bé, la casa que mencionava el policia era la del viatger. Aquest donant gràcies a Déu que la causa de la seva fortuna fos el seu propi error, va tornar a Bagdad on va trobar el tresor enterrat a casa seva.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Jaume Escoí i d’assistir a les xerrades que donava. Ens reuníem regularment un grup de persones per fer-li preguntes i sentir-lo parlar. Quasi sempre les preguntes estaven relacionades amb el coneixement propi. Les reflexions que contínuament feia i la pau que el Jaume transmetia feia que sempre que les obligacions m’ho permetien l’anés a escoltar. De les persones que, de quan en quan, assistien a les xerrades del Jaume, hi havia una dona jove, molt interessada pels temes que es tractaven, però amb la particularitat que vivia aproximadament a uns cent kilòmetres de Terrassa. Un dia, a l’acomiadar-se del Jaume, va exclamar, referint-se a la resta dels que encara ens quedàvem allà: “Aquests si que són afortunats que et tenen a tu tan a prop!”
Y el Jaume li respongué: “Tu no et pots pas queixar, ja que tens el mestre a casa teva”:
“Jo, a casa meva!”, exclamà la dona jove tota perplexa!
“Sí, el teu marit!”

No sé de quina manera la dona jove es deuria mirar el seu marit aquella nit. Ens fem contínuament de mestres els uns als altres, contínuament ens estem donant informació, verbal o no verbal, ens enviem missatges plens d’evidència que parlen amb veu tronadora però que tristament nosaltres no aprofitem. El marit, doncs, li podia fer de mestre, sempre i quan ella el pogués utilitzar com a mirall que reflectís el que ella necessitava modificar. A més de la parella, el company de treball també ens fan de “mestre” perquè veure’s un mateix els defectes és força difícil, mentre que per a l’altre es fa totalment evident. Igualment ens està posant a proba la nostra tolerància.
La dona jove, però, continuà anant a les xerrades.

Jo vaig voler abandonar el meu lloc de treball a l’institut, no emportat per una crida, o per un somni, sinó més bé com una fugida, com una deserció. En aquells moments pensava que era de la feina de qui em volia allunyar, però més tard vaig entendre que era de mi mateix que fugia perquè no m’acceptava tal com era. Va succeir que la meva recerca d’un nou treball va haver de ser interrompuda per un fet que ocorregué en la meva vida i que vaig viure d’una forma molt dolorosa. Aquell obligat parèntesi va ser la gestació d’un nou moviment que ja no feria necessària la deserció.

Ara, quan excompanys d’institut, pròxims a la jubilació, em pregunten sobre quina valoració faig de la meva situació actual, la meva resposta sempre és semblant a alguna cosa així: “Estic bé ara, però em sembla que això és perquè quan anava a l’institut també estava content. No m’hauria agradat viure la jubilació com una fugida”.

“Així el tresor que posa fi a les nostres misèries es troba en el nostre interior, en el nostre propi ser. Però per això ha estat necessari posar-se a caminar per descobrir-lo.”
                      Rumi “El tresor amagat” (75 cuentos sufíes)

Fernando Silva dirige el hospital de niños, en Managua.
En vísperas de Navidad, se quedó trabajando hasta muy tarde. Ya estaban sonando los cohetes, y empezaban los fuegos artificiales a iluminar el cielo, cuando Fernando decidió marcharse. En su casa lo esperaban para festejar.
Hizó una última recorrida por las salas, viendo si todo quedaba en orden, y en eso estaba cuando sintió que unos pasos lo seguian. Unos pasos de algodón: se volvió y desubrió que uno de los enfermitos le andaba atrás. En la penumbra, lo reconoció. Era un niño que estaba solo. Fernando reconoció su cara ya marcada por la muerte y esos ojos que pedían disculpas o quizá pedían permiso.
Fernando se acercó y el niño lo rozó con la mano:
“Decile a…”, susurró el niño. “Decile a alguien, que yo estoy aquí”.
                         Eduardo Galeano “Nochebuena”

En realitat, la vida és tota ella un encontre. Les relacions que establim amb les coses, persones o situacions que ens surten al nostre pas al llarg del dia, són encontres, són oportunitats per entendre, poc a poc, aquest meravellós “misteri” que anomenem vida. Però si n’he de destacar algun especialment, aquest és l’encontre amb l’alumne. Aquest és, dins de l’activitat docent, el més sagrat.

Durant els meus anys de docència va representar un gran estímul per a la meva vida l’encontre amb l’alumne, amb aquell ser, que el destí posava al meu davant. L’encontre em desvetllava de tots els possibles ensopiments, mandres, tristeses, evasions que es poguessin presentar. La idea de l’encontre era el despertador psicològic, vital, que em recordava que en l’agenda del nou dia hi havia sers meravellosos que propiciarien en mi la necessitat de tota la meva lucidesa, claredat, obertura.

La possibilitat de pèrdua d’aquell encontre em produïa una certa por, una inseguretat. Sentir aquell buit, aquella absència em creava desassossec en els moments en que m’imaginava la meva vida després de deixar la docència. Un dia, anant per la rambla cap a l’institut, tal com havia fet tants anys, em vaig trobar amb una amiga molt estimada. Vaig parlar-li de la decisió que havia pres i de l’angunia que a vegades se’m presentava en pensar que desapareixeria de la meva vida aquella cita diària amb els alumnes. “¡Tranquil, per això no t’has de preocupar gens!”, em va dir, “ara tindràs per tu, no només els alumnes, sinó a tota la humanitat.” Vaig sentir un alleujament i els ulls, malgrat no poder-me’ls veure, estic segur que se’m varen obrir com taronges. Aquell encontre m’obria una nova porta, encara més ampla, si cab que l’anterior. És ben cert que rebem ajuts per tots cantons!

Posteriorment encara, de quan en quan, m’han vingut pensaments que em deien que havia pres una decisió errònia deixant la docència. Una de les últimes, i que em va ajudar molt per treure’m aquella “tont eria” del damunt, va ser el primer dia en que oficialment començava la jubilació. Era ben d’hora al matí, quan jo m’estaria, segurament llevant, per anar a l’IES, si no hagués pres aquella decisió. Anava caminant i tenia al davant meu la vista de Cervera amb les seves muralles. Aquella visió, em captivà i es guanyà tota la meva atenció, de manera que aquell estat dubitatiu que m’havia sorgit va quedar extingit per aquella nova realitat, per aquell encontre.

Després han vingut altres encontres, a la cuina de casa, amb el plats, amb l’escombra… Tots són importants, i ara el que em toca és aprendre a viure aquestes situacions amb la màxima equanimitat possible.

El meu particular encontre consisteix en que quan les circumstàncies ho permeten realitzo retirs d’un dia i mig. Aquest apartar-me de la quotidianitat consisteix en que viatjo en tren fins a Cervera, amb la particularitat que aquest viatge possibilita, donada la baixa velocitat del tren, la contemplació del paisatge amb tota mena de detalls, la lectura d’algun llibre o d’altres activitats. A tots els amants de viatjar sense presses els recomano que aprofitin aquesta oportunitat ja que suposo que a mig termini això canviarà. Els militants de la Segarra d’Iniciativa per Catalunya-verds, em sembla recordar que van escriure, ja fa algun temps, grafits que deien: “A peu ja hauríem arribat”. Bé, entenc que la gent del país vulgui un servei semblant al d’altres zones, però per mi serà una gran pèrdua.

Des de Cervera vaig caminant fins a la casa que tenim en un petit poblet. Procuro que aquest caminar sigui el màxim de concentrat possible. Una amiga en diu a aquest caminar, “andar meditativamente”. Segueixo camins totalment solitaris que porten a petits poblets que servirien perfectament per inspirar un quadre cubista.

El paisatge que travesso, té diverses coloracions depenent de l’època de l’any. Es podria dir que el trobem amb quatre colors molt característics. Pels que no ho saben, diré que aquets quatre colors comencen amb el marron, aproximadament cap a finals d’estiu que és quan es llauren els camps per tal de preparar el terreny per rebre la llavor i així iniciar un nou cicle.

El color marron persisteix d’una forma nítida fins que comencen a germinar les llavors i els brots petits dels sembrats, d’un tímid color verd, es fan visibles. Com a resultant tenim una combinació de verds i de marrons pàl•lids, que creen la il•lusió de suposar que els camps se’ls ha vestit amb teles de camuflatge. Aquest brots tendres es quedaran en el paisatge durant quasi tots els mesos hivernals.
Amb el creixement de la lluminositat i la instauració de la primavera apareix un verd intens damunt els camps, resultat d’una explosió de vida.

Després ve un temps de transició entre el verd i el groc. En aquesta època, que les espigues estan ja al capdamunt de les crescudes tiges, si coincidim amb un dia de vent, cosa força probable, i disposem d’un mirador una mica enlairat, tenim llavors, davant nostre, un mar amb les seves onades.

Existeixen dues tonalitats de grocs, un de més intens, procedent dels sembrats amb les espigues madures d’abans de la sega, i un altre d’un groc més pàl•lid resultant de la combinació del rostoll i els trossos de palla que han pogut quedar després de la sega, tot sobre el marron del terra.

No voldria tenir preferència per cap d’ells en especial, però em sembla que em quedo amb els grocs de l’estiu, i també perquè a l’estiu, moltes vegades, deixo els camins per entrar en els camps ja segats, la qual cosa possibilita caminar damunt dels rostolls. Aquest passejar em produeix una sensació de continguda llibertat, acompanyada d’una suau melodia resultant de doblegar els curts talls secs dels desaparescuts sembrats.
A més d’aquests quatre colors la naturalesa en proporciona, a vegades, un altre que és el paisatge blanc de la neu o del gebre.

En arribar a la casa la primera cosa que faig és foc a terra, ja que amb aquest acte quasi màgic, és com si la casa, de cop, es transformés en una llar. Una vegada instal•lat, em preparo alguna cosa per menjar, no gaire, només el suficient. Faig alguna lectura i em retiro a dormir aviat.

Em llevo ben d’hora al matí i després de preparar-me alguna infusió, m’assec i escolto el silenci, un silenci quasi total, en el cas de que resulti ser una nit sense vent. Llavors banyat en aquell silenci, llegeixo, escric, reflexiono, escolto… En sortir a fora per fer el camí de tornada, sempre hi trobo algun regal: una nit estrellada, el cant d’algun ocell, el lladruc d’un gos, la lluna il•luminant-ho tot, o tal vegada una boira densa que no deixa veure quasi res. Si és així el camí té més misteri, el propi de la nit més el que aporta la boira.

Ara en retrobar novament els poblets il•luminats per fanals em porten a evocar, si som en temps pròxim al solstici d’hivern, una possible manera més ecològica i més senzilla de viure el Nadal. Les façanes de les seves esglésies, d’una proporció quasi aurica recorden els pessebres i tot el que amb aquests es pretén evocar. Ben segur que és més fàcil vivenciar el sentiment cristià del Nadal aquí en aquest paisatge tant vell, que no pas en l’abundor amb que acostumem a viure aquelles festes.
Contemplar la panoràmica de Cervera des de lluny, amb les muralles, l’església amb el campanar, les cases antigues, em porta necessàriament a la memòria els passatges bíblics en que, simbòlicament, es menciona a Jerusalem com la ciutat santa. Recorro els seus carrers no massa transitats en aquella hora. La poqueta gent que amb creuo no es queda gens estranyada de que la saludi, potser ho fa l’hora.

Dalt del tren, ja de tornada, tinc la sensació que torno més ric que quan vaig marxar. El bloc de notes el porto ple, i la gent i el paisatge es deixen estimar.

Els mestres obren la porta. Tu hi entres per tu mateix
                                     Proverbi xinès

El viatge de la vida el fem sols. En aquest, donem la ma a molts d’altres que van a prop nostre i també ens la donen, ajudem i som ajudats, però el viatge és individual igual que ho són els aprenentatges. Aquesta feina no la pot fer ningú per nosaltres.
Es tractarà d’estar sol, però sense sentir-se sol. Aquest sentiment s’aconsegueix si s’està present en qualsevol de les situacions en què estiguem, d’aquella manera que s’acostumava a dir abans, “en cos i anima”. També es pot dir que s’aconsegueix quan tenim el cap centrat en allò que estem fent i no es desitja fer altra cosa ni estar en altra lloc.
Algunes situacions que afavoreixen aquest encontre podrien ser:

Practicar ioga, practicar meditació…

Anar-se’n a caminar per la naturalesa, que ve a ser com un “perdre’s” per camps i boscos o per jardins, places i carrers, tot dependrà, naturalment, de les possibilitats de cadascú. S’hi pot dedicar una estona, una tarda, un vespre, tot un dia, una setmana. No s’ha de pretendre arribar a cap lloc concret, no posar-se cap objectiu, només procurar estar atent, present en l’entorn, deixant que el silenci extern (si és possible), i el silenci intern (que la ment no parlotegi) es vagin trobant. Aquest silenci acostuma a donar fruits de manera que acostumem a tornar sempre amb les coses més clares que quan hem marxat, amb els horitzons més expandits.

Sam Keen explica a “Fire in the belly” que ell es va construir una caseta de fusta a la part del fons del seu pati i que un cop a la setmana, si podia, deixava la seva família i es retirava el vespre i la nit allà, fins l’endemà al matí.

“Vision quest”. Vaig tenir coneixement d’aquesta ajuda per a l’autodescobriment, perquè una persona coneguda, que viu a New York, me’n va parlar. “Vision quest” és el nom que rep l’antic ritual d’iniciació practicat per molts grups natius d’Amèrica. La “Vision quest” era un punt de gir molt important en la vida quan s’entrava a la pubertat, amb la finalitat de trobar-se un mateix i els propòsits de la vida. Avui encara és practicat i existeixen algunes organitzacions que faciliten les condicions per tal de que qualsevol persona, independentment de l’edat i del sexe, puguin practicar-ho.

Una d’aquelles organitzacions exposa en la seva pàgina web: “Arriba un moment en que has de deixar al darrera la família, amics i el treball i anar-te’n en solitari, mirant dins teu tractant de descobrir els teus canvis en el cercle de la vida. El Vision quest és el nom d’aquest viatge. Aquest és un sender que ha estat seguit per humans durant mils d’anys. Malgrat les pors saps que és quelcom que has de fer. Per això et trobes amb altres com tu, i guiats per personal especialitzat, se’t prepara pel viatge. Durant uns quants dies tu representaràs el Vision quest, vivint tot sol en la naturalesa salvatge. En aquest procés esdevens més obert i transparent. Vius entre el món intern de somnis, sensacions, fantasies i el món extern de l’aire fred de la nit, el calorós sol, el so d’un crit de coyote, l’amplia vista d’un planura desèrtica. Pots ser visitat per dracs, els noms dels quals són, avorriment, por…

El temps sembla que s’alenteixi i la calma del desert pot ser molt poderosa. A mesura que la ment es va apaivagant, pots mirar cap a dins teu observant, observant… La dimensió sagrada es fa present i pots entrar-hi amb naturalitat. Pots sentir-te connectat amb quasi tot, des d’un cactus a una roca, a la lluna i a les estrelles girant al voltant del teu cap durant la nit”.

En aquest context m’agrada recordar el que Don Juan diu al seu alumne Carlos Castaneda:
“Només un guerrer és capaç de suportar el camí del coneixement. Un guerrer no ha de queixar-se o lamentar-se. Els reptes són simplement reptes. La diferència bàsica entre un home ordinari i un guerrer és que el guerrer s’ho pren tot com un desafiament, mentre que l’home ordinari s’ho pren tot com una benedicció o una maledicció”.

“La teva vida és un viatge sagrat. I és sobre canvi, creixement, descobertes, moviment, transformació, expansió continua de la teva visió del que és possible, eixamplant la teva ànima, aprenent a veure clar i profund, escoltant la teva intuïció, prenent amb coratge els reptes que sorgeixen al pas de la vida. Tu estàs en el sender… exactament en el lloc que et pertoca estar… I des d’aquí tu només pots anar endavant, modelant la teva història personal en un magnífic conte de bellesa, de saviesa, de poder, de dignitat i d’amor”.
                                           Caroline Adams

El laberint, tal com el que hi ha a la catedral de Chartres, és una combinació del cercle i de l’espiral. Simbolitza el viatge cap el nostre propi centre per després de nou tornar cap enfora al món. Aquests laberints tenen només un possible camí i no s’han de confondre amb aquells laberints perdedors, que tenen diverses possibilitats.
Els laberints han estat des de fa molt com a eines per meditar i pregar. És un simbolisme que ens ajuda a crear un espai sagrat que ens porta de la nostra perifèria, a “Allò que està a dins”.
En recórrer el laberint és com si metafòricament estiguéssim reproduint el viatge de la nostra vida, cap el centre de nosaltres mateixos, cap el més profund del nostre interior, però amb una comprensió més clara de qui realment som.

Aquest moviment en espiral, l’he realitzat diverses vegades amb grup, en uns encontres que fèiem amb famílies. Una de les diverses activitats que es duien a terme durant el temps que durava l’encontre era la construcció de l’espiral en el terra, a l’aire lliure o a l’interior, amb branquetes verdes agafades de qualsevol arbust pròxim. Petits i grans recorríem l’espiral, d’un en un, portant una espelma encesa, simbolitzant la llum que tots tenim dins nostre, i dipositant-la en el centre. Pel fet de ser realitzat en grup, amb gent de totes les edats, em sembla que resultava ser, per a tothom, una molt bona “medecina”.

Aquest moviment introspectiu, a més de ser realitzat en el pla físic, pot tenir la seva projecció a nivell mental, a la vida quotidiana, i per a benefici de la nostra salut integral, com més el realitzem diria que molt millor.
A aquest recorregut cap el nostre centre m’agrada anomenar-lo: “L’encontre amb nosaltres mateixos”. Aquest encontre amb nosaltres mateixos, és un espai amb múltiples sorpreses, però la més significativa és que quan retornem cap enfora, als altres, a la vida social, ho fem més enfortits internament de manera que les situacions les afrontem amb més confiança, sense tanta pressa, amb més amplitud de mires.