Els adolescents necessiten llibertat per a escollir, però no massa llibertat que llavors no puguin, de fet, prendre una decisió.
                                                                 Erik Erikson

En el moment social que vivim, l’adolescència cada vegada s’avança, arriba més aviat. Actualment hi ha nenes de deu anys que ja tenen actituds d’adolescents.

L’adolescència es podria considerar com un segon naixement. L’adolescent freqüentment es pregunta: “qui sóc?” Aquesta és la pregunta de la nostra veu interna i especialment la de l’adolescent . El noi ha deixat la infància, deixa de ser qui era per adquirir una nova imatge, però encara no és un adult. No hi ha nen ni adult, es troba en transició i no sap cap a on es dirigeix. Eugene Schwartz ho explica així: “És un temps molt difícil. Volen formar part del món adult; saben pensar més críticament i de forma més abstracta, però les seves emocions encara són les pròpies dels joves”.

L’adolescència, igual que un viatge en vaixell, pot trobar-se un temporal o haver-hi calma. Això dependrà en bona part de com hagin estat els anys anteriors i de com sigui l’acompanyament que rep del seu entorn, per part dels adults, en aquesta transició.

L’adolescent observa el món més del que havia fet fins ara i veu una realitat que abans no havia vist, i no li agrada. Comença a ser més crític i ja no admira els pares, els troba defectes. Els mestres tampoc són aquells sers que abans idealitzava. Tot això s’explica perquè ell ha deixat enrere un món, el de la infantesa, que amb l’ajut de la fantasia i la imaginació feia perfecte.
L’adolescent no es refia de les paraules de l’adult, ell vol saber què hi ha darrera de les paraules, vol saber si hi ha autenticitat.
Una actitud que l’adolescent agraeix molt de l’adult és que aquest reconegui els propis defectes, i que intenti canviar, és a dir, l’adolescent agraeix veure que malgrat que els grans són imperfectes, estan procurant transformar-se.

L’adolescència és una època de sortir cap a fora, al món exterior, i en el grup d’amics troba la seguretat que abans tenia a casa. Si el noi, però, se sent segur, no necessitarà tant el grup, i quan li toqui viure una “pressió de grup”, sabrà dir :”no”.

En aquesta edat l’adolescent vol que se li valorin els sentiments, que se l’accepti, per això és tan important que sapiguem escoltar-lo.
Els adults hem de comprendre les seves crisis, saber que hi ha patiment, i ell ha de sentir-se recolza’t. D’aquesta manera s’ajudarà l’adolescent a tenir confiança.

En la conversa amb l’adolescent és bo de no moralitzar, ja que això l’aparta de nosaltres, trenca les relacions; en canvi és millor fer-lo reflexionar: “què et sembla?”, “com se sentiria ella?”, etc. El diàleg hauria de ser habitual entre l’adult i l’adolescent.

L’adolescent demana del mestre molta comprensió, que significa bondat profunda, simpatia, saber aproximar-se a ell, que tingui paciència, que tingui l’habilitat de fer raonar enlloc de castigar.

Tal com s’ha dit, als catorze anys aproximadament és quan es desenvolupa el pensament i és quan comença l’autoeducació, els autoaprenentatges. Si se’l deixa, l’adolescent escull el què li interessa. Ja no necessita tant el mestre.

La teoria dels quatre temperaments es remunta a l’antiguitat. En temps més recents el filòsof Immanuel Kant s’hi va interessar i més tard bastants psicòlegs moderns van descartar per considerar-la superada. Va ser, però, Rudolf Steiner, amb la seva Antroposofia, qui va tornar a portar a la llum la teoria dels quatre temperaments. Avui ha retornat aquesta teoria, i gaudeix d’una certa popularitat perquè és útil i fàcil d’entendre. Ofereix explicacions i solucions senzilles quan es tracta dels complexos problemes humans.

La teoria classifica les persones d’acord amb unes característiques que apareixen com les bàsiques del seu temperament en: sanguini, colèric, melancòlic, i flemàtic.
El temperament està fermament “instaurat” en la naturalesa humana. Transformar voluntàriament el propi temperament és un propòsit força noble. També s’ha comprovat com determinades predisposicions internes, temperamentals, poden estar vinculades a característiques fisiològiques.
Algunes característiques associades a cada un dels temperaments són:
Sanguini: alegre, amigable, enraonador, mogut, independent.
Colèric: actiu, optimista, impulsiu, agressiu, desconsiderat.
Melancòlic: sensitiu, insociable, rígid, perfeccionista, trist.
Flemàtic: calmós, passiu, tossut, mandrós, depenent, eficient

Les característiques del temperament no estan sempre perfectament definides en una persona, moltes vegades es troben barrejades diferents predisposicions temperamentals. Pot ser que una persona flemàtica tingui característiques melancòliques o que un colèric tingui trets del sanguini.
També s’ha observat com canvia el temperament de la persona al llarg de la vida, sense intervenció seva. De manera molt general es pot dir que cada edat té el seu temperament: el nen té una mica de sanguini, l’adolescent de colèric, l’adult una mica de melancòlic i la gent gran quelcom de flemàtic. No obstant com més evolucionada és una persona més té de tots els aspectes positius de cada temperament.

El coneixement dels temperaments per part dels professors pot tenir diverses utilitats:
– l’aplicació cap a un mateix d’aquesta teoria, per tal d’anar superant les limitacions del propi temperament,
– la d’ajudar als alumnes també a superar les seves limitacions,
– la d’ajudar al professor al coneixement dels seus alumnes
– la de saber com influirà el propi professor amb un temperament determinat als seus alumnes, (com és el professor enfront dels seus alumnes?)

Què ha de fer el professor per interessar els quatre temperaments quan fa preguntes o exposicions? Si es dirigeix als melancòlics ha de ser molt suau i com donant a entendre que ha superat el dolor de les adversitats de la vida; si es dirigeix als colèrics haurà de ser molt dramàtic però conservant la calma interna; amb sanguinis haurà de ser variat per tal que els costi poder seguir-lo, però alhora serè; amb els flemàtics ha de donar la impressió de ser exteriorment indiferent, però sentint a la vegada el màxim interès.

Un aspecte que els alumnes valoren molt és el fet de que el professor controli el seu temperament i no s’hi deixi arrossegar, sinó que sigui capaç d’anar més enllà. Per exemple, suposem un professor colèric que conserva la tranquil•litat en situacions que anteriorment hauria explosionat.
Ja es pot veure que es fa necessari aprendre art dramàtic si es volen afrontar aquests reptes.

“Sons i colors són tots números espirituals, com els set raigs prismàtics procedeixen d’un lloc al cel, per la qual cosa els set poders de la natura, cadascun d’ells un nombre, com set són les radiacions de la Unitat, del Sol espiritual”.
                                    H P Blavatsky “Isis unreveiled”

Hi ha un altre aspecte molt interessant a tenir en compte, pel que fa a la diversitat d’éssers humans, és el que s’anomena “els set raigs”. Els “Set raigs” és un concepte metafísic que apareix en diverses religions i que va estar reintroduit per la Teosofia per mitjà de H P Blavatsky cap al 1880 i desenvolupats posteriorment per Alice Bailey, Manly P. Hall entre d’altres.
A l’igual que els set colors de l’espectre visible emanen de la llum blanca, les set notes són tons d’una octave, existeix una Emanació divina en set raigs o manifestacions qualitatives. Aquesta idea té la seva base en considerar que el ser humà manifesta la seva naturalesa essencial de voluntat, amor i pensament de forma septenària, o de set maneres diferents o també en set raigs. Segons això aquests set principis estan inseparablement presents en tots els humans, tots tenim alguna cosa de cada un d’ells, però n’hi ha un que predomina més, que sobresurt més que els altres.

1. Al primer raig tenim l’home de voluntat o poder: la seva naturalesa predominant és imposar-se als altres. En aquest raig s’hi troben les persones que els agrada el poder com els governants, polítics, sociòlegs, altes jerarquies religioses i militars, etc.

2. En el segon raig hi ha l’home de pensament i saviesa que s’esforça per comprendre per mitjà de l’estudi de la vida. Aquí trobem els que estimen la veritat i els que cerquen el sender de la saviesa. Els mestres, els filòsofs són exponents que tenen d’aquest tipus d’energia.

3. Al tercer, l’home interessat en l’astronomia, les matemàtiques, i l’astrologia.

4. En el quart raig hi ha l’home interessat per l’harmonia, la bellesa, l’art i l’expressió creativa en totes les seves formes. És l’energia que posa ordre i harmonia on hi ha confusió

5. En aquest cinquè raig hi ha tots aquells que són atrets per la ciència, en més o menys mesura. Tenen predisposició per el treball que requereix precisió i donen importància al detall. Els trobem involucrats en els camps de les ciències físiques, químiques, i naturals.

6. Al sisè s’hi troben tots aquells que es senten cridats especialment per la fe, devoció i amor. En aquest raig els que estan fent les primeres petjades de desenvolupament seran persones amb poca reflexió i molt fanatisme, i que en matèria de creences seran molt tancades i rígides. Les persones més evolucionades viuran entregats a tot allò que els pugui posar en contacte amb el diví.

7. El setè raig és el del cerimonial, ritual i les arts màgiques. És el raig que pretén unir esperit i matèria. Els que es troben sota aquest impuls desenvolupen el seu treball amb cerimonial i ordre.

Com es pot suposar el tema és molt complexa i el què és menciona aquí és una simple introducció i per aprofundir en el tema s’haurien de consultar els llibres de l’Alice Bailey.
Dins de cadascun dels set raigs hi ha una gradació, això vol dir, que l’ànima que ja porta molta experiència acumulada, molt peregrinatge, serà dins del mateix raig una espècie de geni, mentre que qui està començant farà les primeres petjades en aquell camp. Si busquem un exemple d’això en el primer raig ens trobem amb un gran líder espiritual per la primera situació i un dèspota dictador per a la segona.
La persona que té la possibilitat de saber identificar el seu raig, ja sigui per ell mateix o ja sigui perquè algun bon orientador l’ajuda a reconeixe’l, serà possiblement molt afortunat en la seva vida professional, si es dedica a alguna tasca idònia per a les seves aptituds i condicions. D’aquí la importància de que hi hagi bons orientadors.

Normalment sabem molt poc sobre quina és la naturalesa del ser humà. Sabem molt poc sobre el funcionament dels nostres alumnes i també sabem poc sobre nosaltres mateixos, però en qualsevol cas, la nostra responsabilitat ens obliga a posar-nos en moviment.
Moviment cap a on? El lema tan divulgat per Sòcrates, i que estava escrit a l’entrada del temple d’Apol•lo a Delfos: “Home, coneix-te a tu mateix”. Llavors, a mesura que ens anem coneixent més a nosaltres, coneixerem els altres i ens podrem fer càrrec d’ells amb més facilitat.

Només podem educar i ensenyar si comprenem el què ha de ser objecte de la nostra activitat formadora
                                          Rudolf Steiner

El fuster només podrà desenvolupar bé el seu ofici si coneix les classes de fusta que hi ha i quines característiques tenen cadascuna d’elles, també de com s’han de treballar i quines atencions necessiten. El pintor pintarà amb bellesa si coneix la naturalesa del color. Si això és vàlid per a totes les arts també ho és i amb més èmfasi, per a l’educador que treballa amb el material més valuós i noble que se li pot oferir, el ser humà. Per això tota educació i ensenyança s’han de recolzar en un bon coneixement del ser humà.

El que realment interessa és veure i tenir ben clar la necessitat que hi ha de conèixer com és el ser humà que s’està educant. Aquesta pregunta, que és una qüestió inel•ludible, pot tenir diverses respostes, però cal recolzar-se amb algun model que tingui una certa coherència, per poder disposar així d’un esquema de comprensió de les persones.
Davant d’aquesta “caixa tancada” que és el ser humà, ens hem de decantar per alguna de les propostes existents, ja que més ressoni dins nostre.

Hi ha la proposta de Rudolf Steiner, el fundador de l’Antroposofia i també l’impulsor de la Pedagogia Waldorf, que a mi em sembla molt coherent i útil.
Rudolf Steiner proposa una teoria o model que té com a punt central el fet de considerar que el ser humà és un ser espiritual, un ser que té dins seu allò més sagrat, que és portador d’una divinitat; millor dit, que ell és una divinitat, encara que de moment, no es manifesta gaire.
A més de tenir un Esperit també té un cos físic i una ànima. Aquesta ànima consta de tres parts: el pensament, que podríem situar-lo al cap; la voluntat que està ubicada a les extremitats inferiors; i el sentiment, que ocupa aproximadament la zona del cor, pit.
Cap d’aquestes parts és més important que una altra, però segons l’Antroposofia, en un cert moment de la vida té més preponderància una d’elles, perquè és quan es desenvolupa.
Durant els set primers anys de vida s’ha de donar més importància a la voluntat, l’acció; dels set als catorze anys, al sentiment; i dels catorze als vint-i-u al pensament.

Però, com ha de ser la relació cap aquest jove que tenim davant nostre a les aules, si és portador del “foc sagrat”, si és un Ser Espiritual igual que nosaltres? Ben segur que les formes de relació que s’establiran seran diverses, segons la persona, però qui participi d’aquesta idea haurà de procurar tractar aquests nois com si de reis o d’àngels es tractés, amb el més sublim respecte.

És molt necessari conèixer teories de com és el ser humà, però encara és millor intentar aprofundir en el coneixement i l’observació dels altres, i en especial d’un mateix a través de l’autoobservació. Aquest coneixement d’un mateix ajudarà al coneixement dels altres, perquè si no sé com soc jo, es fa difícil saber llavors com són els alumnes que he d’educar.
Només pel sol fet de saber reconeixes un mateix el difícil que és a vegades superar algun petit defecte, llavors, doncs, si veiem les flaqueses pròpies, podrem ser caritatius amb els altres, els exigirem d’acord amb allò que ens sembla que poden donar. Pot ser interessant de recordar aquella frase de l’evangeli que diu: “el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú

Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo.
A la vuelta, contó. Dijo que habia contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.
“El mundo és eso”, reveló. Un monton de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás.
No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.
                 Eduardo Galeano “El mundo” (El libro de los abrazos)

Gairebé sempre passa que a les famílies amb varis fills els pares els han procurat educar aproximadament igual i després resulta que tots són molt diferents. Aquestes diferències es donen no solament a nivell físic, sinó també a nivell psicològic, de manera que un dels fills és potser molt emocional, l’altre potser és molt mental i un altre és molt amant de l’activitat física.
Jo no vaig trobar una resposta a aquest fet, mínimament satisfactòria i coherent, fins que vaig escoltar l’explicació mil•lenària d’orient. Som ànimes que peregrinen.

Quan el cos físic mor, l’ànima es retira amb les qualitats i característiques que tenia en aquell moment el ser humà. En una nova encarnació, amb un cos diferent, continuarà fent camí, perfeccionant aquelles qualitats fins que finalment, expressarà les que seran més elevades. Perquè ens imaginem quines són aquestes qualitats tan elevades, podríem dir que són semblants a aquelles que va manifestar Jesús a la creu, quan l’estaven crucificant i ell estimava i perdonava a tothom. Aquella ànima llavors ha acabat el peregrinatge i no li cal retornar a encarnar-se en un altre cos, viu en la Unitat.

H. P. Blavatsky en la “Doctrina secreta”, tomo II, exposa la “Teoria de la reencarnació”, de la següent manera: “Conseqüentment, íntimament, o millor indissolublement lligat amb “karma” està la Llei del renaixement o de la reencarnació de la mateixa individualitat espiritual, en una llarga sèrie de personalitats. Aquestes últimes són com els diferents vestits i caràcters desenvolupats pel mateix actor, amb cadascun dels quals l’actor s’identifica i és identificat pel públic, per espai d’unes quantes hores. L’home intern o real, que personifica aquests caràcters, sap tot el temps, que ell és Hamlet pel breu espai d’uns quants actes, el quals representen, no obstant, en el pla de la il•lusió humana tota la vida de Hamlet. I ell sap que la nit anterior va ser el Rei Lear, la transformació a la vegada d’Otelo, encara més anterior, però es suposa que el personatge extern visible és ignorant del fet. En la vida real, desafortunadament aquesta ignorància és massa real. No obstant, la individualitat permanent és plenament conscient del fet, encara que per l’atròfia de l’ull “espiritual” en el cos físic, aquest coneixement no és capaç d’imprimir-se en la consciència de la falsa personalitat”.

Pel camí de Santiago es troba gent a qualsevol punt del recorregut, perquè senzillament uns van sortir abans que els altres. Els que es troben més a prop de Santiago van sortir primer. Així mateix passa amb els humans, les ànimes que van començar el seu peregrinatge abans són aquelles que avui donen senyal de més maduresa, més equilibri, més entrega, són aquells focs que en la narració inicial d’Eduardo Galeano es diu que, “arden la vida con tantas ganas”.

Quan mirem l’aula veiem molts nois amb maneres de fer que mostren aquestes diferències de maduresa personal. Nois que potser no tenen ambients familiars massa favorables, però que ells en canvi es comporten amb un sentit del compliment del deure i actituds que ratllen quasi l’excel•lència; i per altra part també veiem nois d’entorns familiars que ens atreviríem a qualificar de molt responsables que mostren comportaments que sembla que posin en dubte aquesta procedència. Amb la nostra hipòtesi direm que aquests últims es troben en un altre punt del peregrinatge.

Com podem saber realment quines són les capacitats de l’alumne si no sabem on es troba en aquest, diguem-ne, “procés evolutiu”?
A més de tot això hem de sumar-hi encara altres factors que també estan incidint en les capacitats d’aprenentatge dels nois, que són els seus condicionaments inconscients de la seva vida, especialment el de les experiències de la primera infància, també els de l’entorn cultural, relacionat amb el lloc geogràfic on ha viscut i amb el període històric en el qual li ha tocat viure.
Si els alumnes no són iguals això hauria de condicionar forçosament la didàctica que s’utilitza i especialment la seva avaluació.