Lo que cuesta más de ver es lo que vemos cada día
                                                  J. W. Goethe

Sabeu quin és el pitjor dels mals que pot patir un ser humà? Bé, m’imagino que ara cadascú en deu pensar un de diferent, però jo des de que vaig conèixer aquesta història que em va explicar una amiga de Brahma kumaris, i que posteriorment hi vaig reflexionar, em va semblar efectivament que aquest mal era molt perillós.

“Resulta que una vegada, tots els defectes de la humanitat estaven reunits en una cova fosca, tal com ha de ser, doncs havien estat convocats a una reunió amb un sol punt en l’ordre del dia: matar l’Amor. Tot i que hi havia molta foscor es podia distingir l’odi, la gelosia, l’enveja… etc.
Va començar la reunió i el president va demanar qui es volia fer càrrec d’aquella feina de matar l’Amor. Després d’un llarg silenci es va sentir la veu de l’odi dient:
“Jo me n’ocuparé”.
Es va tancar la reunió i tothom va marxar molt tranquil perquè la feina estava en bones mans.
Va passar un temps i tots van ser novament convocats a una altra reunió. El president va manifestar que l’odi havia fracassat i que calia trobar algú altre per fer la feina. La venjança va oferir-se a fer la feina i novament al cap d’un temps van rebre una altra citació.
“Hem fracassat una altra vegada”, va reconèixer el president.
“Ens cal trobar algú que s’atreveixi a matar l’Amor!”.
“Jo ho faré”, va dir una figura que estava allà en un racó amb un barret negre i una capa també negra amb la qual a més de cobrir-se es tapava la cara. En la següent cita que van tenir, el president molt content va exclamar:
“Ja l’hem mort!”
Llavors, després dels grans crits de satisfacció que es van sentir per part de tothom, “l’enveja” va preguntar a la figura de la capa negra:
“I tu qui ets?”
I la figura va respondre:
“La rutina””.

A un nivell més pròxim a la terra, més quotidià, Guadalupe Jover en el seu llibre “Un món per llegir” utilitza una altra història, exagerada com totes les històries que pretenen ser didàctiques, per explicar un dels grans mals que patim els professionals de l’ensenyament: És un conte d’Eduardo Galeano que porta per nom “La burocracia”:

“Sixto Martinez cumpló el servicio militar en un cuartel de Sevilla.
En medio del patio de ese cuartel, habia un banquito. La guardia se hacía porque se hacía, noche y día, todas las noches, todos los días, y de generación en generación los oficiales transmitían la orden y los soldados la obedecían. Nadie nunca dudó, nadie nunca preguntó. Si así se hacía, y siempre se había hecho, por algo sería.
Y así siguió siendo hasta que alguien, no sé qué general o coronel, quiso conocer la orden original. Hubo que revolver a fondo los archivos. Y después de mucho hurgar, se supo. Hacia treita y un años, dos meses y cuatro días, un oficial había mandado montar guardia junto al banquito, que estaba recién pintado, para que a nadie se le ocurriera sentarse sobre la pintura fresca”.

Transcorre en un entorn, que potser és força propens a que passin situacions com aquesta, però qui estigui lliure d’aquest pecat, que tiri la primera pedra.

És possible que amb el nostre treball impulsem un espai creatiu?
Poden sorgir accions creatives quan hi ha un problema per resoldre, o una activitat oberta amb diverses possibilitats o solucions. Seria convenient presentar activitats el més pròxim possible a la realitat quotidiana, activitats obertes, que puguin despertar el desig en l’alumne de trobar algun resultat. Els clàssics exercicis en què només hi ha una possible resposta no ajudaran a impulsar un clima de creativitat. Naturalment que també tenen la seva utilitat, com quan es vol assolir l’aprenentatge d’un aspecte concret.

Partint d’això cal llavors crear a l’aula un ambient de llibertat en què:
– es produeixin tantes idees diferents com sigui possible
– es reforcin les idees positives que sorgeixin
– es premiï la divergència d’idees
– es premiï, també, la cooperació intra grups quan hi hagi competència intergrups.
– es valori les persones que no accepten les coses com són
– es valori, també, les persones que aprenen a acceptar noves idees.
Una dinàmica de grup molt vàlida per afavorir aquests objectius és, entre d’altres, “la pluja d’idees”.

M’agradaria acabar amb dues idees de l’arquitecte Jaques Herzog que estan molt relacionades amb el tema i que trobo molt interessants:
“Hem d’aprendre a circular per camins desconeguts”.
“Qui no explora els seus límits està mort”.

Hi hagué una reina hindú que va perdre el seu valuós collar de perles. Angoixada, el buscà per tot arreu, i quan les esperances de trobar-lo estaven a punt d’abandonar-la, es va aturar i es va donar compte que el portava posat al voltant del coll”
               “aprender a meditar” (Brahma kumaris)

Al meu entendre la vertadera creativitat no existeix, perquè tot ja ha estat creat. Això que nosaltres anomenem creativitat és la tasca de recuperar informació que prèviament havíem adquirit, és a dir, està basada en una recopilació o reestructuració d’elements coneguts dipositats en el nostre conscient i inconscient. Però tots ells van ser el resultat de la nostra personal manera de relacionar-nos amb la naturalesa.

Aquesta informació adquirida conflueix en l’instant en què diem que es manifesta la creativitat. Utilitzem en aquest moment alguns elements que la nostra consciència posseeix i decidim què volem que es manifesti de tot això. Aquest instant, que en diem el de la creació, és un instant de moltes o poques possibilitats, depenent de l’estat de la nostra ment. Passa en aquest moment com quan vas a començar una pintura o una narració, és un moment de moltes possibilitats. Hem de prendre una decisió i llavors continuar endavant.

S’ha comprovat que la nostra ment, la d’una persona normal, genera mils de pensaments diaris, i la seva gran majoria són pensaments inútils. Em refereixo a aquells pensaments que es presenten sense control que, a vegades, fins i tot, produeixen mal de cap. Això és perquè els pensaments es succeeixen de forma automàtica i ininterrompuda. Quanta més tensió experimenta una persona, més ràpida és l’aparició dels pensaments. En aquest estat és impossible el contacte amb el món de les idees noves, no pot sortir res nou, original, perquè la ment és espessa, obtusa, no deixa passar la llum.
Al contrari passa quan ens relaxem, llavors els pensaments es van separant de tal manera que entre ells deixen un espai buit. És sobretot en aquest espai de temps, en aquest espai de silenci mental, quan poden fluir, aparèixer meravelles.

Una de les maneres que tenim per afavorir l’accés a aquest espai de múltiples possibilitats és a través de la “meditació”. La paraula meditació és un terme utilitzat en general per abraçar els diversos mètodes que tenen per finalitat aquietar la ment. És per això que podem considerar la meditació també com un procés de curació. Si cerquem la pau, el benestar, propi d’una ment en calma, en les coses externes, ens passarà com a la protagonista del conte que ens decebrem i no la trobarem. La meditació ajuda a escobrir el “collaret” a partir de l’observació d’un mateix.

En articles anteriors es mencionen maneres de practicar meditació. Ara m’agradarà mostrar la visió de Krishnamurti exposada en “La fenêtre ouverte”:

“Anem a meditar junts… com quan es deixa una finestra oberta i entra l’aire. La meditació és tot allò que l’aire porta, és tot allò que està en el vent… És necessari però que la finestra estigui oberta per amor, per afecte, en tota llibertat i sense esperar res. Aquest és l’estat de bellesa, aquest estat de l’esperit que observa, però que no demana res a canvi.

Tenir plena consciència de les coses és un estat extraordinari – tenir consciència de l’entorn, dels arbres, de l’ocell que canta, del sol que surt, allà al darrera vostre; estar atent a les cares, als somriures, al marge del camí; percebre la bellesa d’aquest país, d’un arbre que contrasta sobre un cel rogent, de les ones de l’aigua -, tenir de tot una consciència sense elecció. Això és el que jo us convido a fer. Escolteu els ocells, no cerqueu donar-los-hi nom, ni identificar la seva espècie, escolteu simplement els seus sons.

Observeu els moviments dels vostres pensaments; no els vulgueu controlar, no digueu: “Aquest és bo, aquest és dolent”. Però acompanyeu-lo amb el moviment. Aquesta és la consciència desproveïda de tota elecció, de tota condemna, comparació o interpretació, només és que observació. Heus aquí el que torna l’esperit altament sensitiu.

En aquest estat de vigilància, hi ha atenció – però en absolut control o concentració. Només atenció. Dit d’una altra manera, esteu a la vegada escoltant els ocells, veient sortir el sol, escoltant passar els cotxes, atents als vostres pensaments i sentiments i al moviment del qual és animada aquesta atenció. La vostra atenció és global, sense límits i cobreix no solament el conscient, sinó també l’inconscient.

Quan l’esperit està així d’atent, el procés d’associació del pensament remet i l’esperit esdevé tranquil. Llavors d’aquesta tranquil•litat sorgeix un altre moviment… Aquesta meditació – parteix de l’etern i torna a l’etern, ja que el fonament sobre el qual un es recolza ja no és més el temps, sinó la realitat”.

Ver un mundo en un grano de arena,
y un cielo en una flor silvestre
retener el infinito en la palma de tu mano,
y la eternidad en una hora.
                                 William Blake

Jo no he fet estadístiques, però he observat molt la cara dels alumnes, he vigilat el seu estat d’ànim, he parlat amb ells, i he captat que prefereixen ser estimulats, motivats que no pas instruïts. Això no vol pas dir que ens hàgim d’oblidar de l’objectiu que la societat ens ha encomanat, però treballant el primer aspecte estem preparant el terreny pel segon.

Podríem dir que hi ha dos tipus de motivació, però totes necessiten de la creativitat, en més o en menys mesura.
Un tipus de motivació basada en activitats pensades prèviament, abans d’entrar a l’aula. Pot estar estructurada amb més o menys detalls, és a dir, com part de la programació.
Hi hauria una altre motivació que necessita més del que en podríem dir la creativitat de veritat. Aquesta creativitat que només pot sorgir quan deixem de pensar, quan el “soroll” que la major part del temps està present en les nostres ments desapareix, que surt d’una ment tranqui-la, present en aquell instant i que es capaç de veure, quan mira els alumnes, què és el que fa falta en aquell moment.

Quan els alumnes es troben davant de fets gloriosos, d’històries plenes de vida, quan es troben davant seu amb preguntes sobre la vida que els interessa conèixer, he observat que les seves cares es transfiguren i els seus ulls mostren la lluentor de qui està ple de ganes de viure.
Explicar biografies de persones anònimes o de grans personatges dels diferents àmbits de la cultura, ciències, etc., amb l’ànim de destacar-ne alguna de les seves qualitats és d’un gran interès i un recurs molt valuós.

Una altra possibilitat és apuntar a la pissarra, en entrar a l’aula algun aforisme, a ser possible, amb alguna relació amb el treball del dia. Els aforismes contenen, de forma abreviada, grans veritats; són un petit grup de paraules que respon a quelcom grandiós, i poden ser tema per riques converses. A més cadascú es queda amb un bocí, més gran o més petit de la saviesa que contenen.
Alguns d’aquests aforismes podrien ser:

“Allò que pots fer o has somniat que podries fer, has de començar-ho. La gosadia porta en sí geni, poder i màgia”.
                                        Goethe

“El que vulguis que els altres no diguin, tu ho has de callar primer”.
                                        Juan Luís Vives

“No podem evitar cometre errors, però si que podem posar constantment atenció”.
                                        Epicteto

També és molt beneficiós escriure a la pissarra o millor encara recitar en veu alta tots plegats la següent pregària o poesia. Cal valorar si és oportú fer-ho, però si hi ha alguna possibilitat cal atrevir-s’hi, tot i que inicialment als alumnes els pot semblar estrany.

May all the beings in all the worlds be happy.
May all the beings in all the worlds be happy.
May all the beings in all the worlds be happy.

Tal vegada també aquesta poesia de Juan Ramón jimenez:

Yo no soy yo.
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedarà en pie cuando yo muera.

O potser pot resultar més fàcil amb aquesta meravellosa pregària de Lao Tse:

If there is to be peace in the world,
there must be peace in the nations,
if there is to be peace in the nations,
there must be peace in the cities,
if there is to be peace in the cities,
there must be peace betwen neighbors,
if there is to be peace betwen neighbors,
there must be peace in the home,
if there is to be peace in the home,
there must be peace in the heart.

El més important en aquest moment en que es troba la nostra societat i la nostra educació és motivar, i per a mi la millor de totes, però també la més difícil, és la creativitat que sorgeix del silenci mental.

L’Univers és fet d’històries, no d’àtoms.
                                           Muriel Rukeyser

Hi ha un fet que em va succeir fa uns quants anys que em va produir el que en podríem dir una forta “sacsejada”. Un dia un alumne de l’IES, que era de l’Àfrica negra, em va explicar que al seu país un conte, una narració, era d’una importància tal que es podia equiparar a que hi hagués menjar a la taula. La vivència d’aquell alumne em va fer pensar en la importància i en la força que devien proporcionar les narracions a la gent. He de confessar que fins llavors, això dels contes jo ho tenia associat amb les coses dels nens petits.
Un altre fet que vaig sentir explicar a un important pedagog és que una vegada va anar a visitar un centre penitenciari del Brasil. En aquella institució ell havia de pronunciar una conferència a un gran nombre de reclusos reunits en una gran sala i que només li va ser possible que els presos anessin parant de fer comentaris i estiguessin atents a partir d’una narració.

El coneixement d’aquests fets em va portar a entendre que el conte era un recurs de grans possibilitats i que també ho havia de ser a l’aula. Tot i saber que “no viene a cuento que yo cuente cuentos”, vaig buscar “cuentos que viniesen a cuento” i vaig poder constatar la certesa d’aquelles paraules, de manera que van influir molt positivament en la meva vida professional, i és per això que sempre que puc començo la classe amb un conte, un mite, una narració, una metàfora, una vivència, etc.
Si algú dubta de la força d’una història que se’n recordi de quan era petit, si és que havia tingut la sort d’escoltar històries a la vora del foc i contes abans d’anar a dormir. Tots, petits i grans, estàvem atents, seguint el fil de la narració. Qui ho ha viscut sap que aquella escalfor queda per sempre, i si la vida ens porta situacions difícils, aquelles vivències són com una llumeta encesa en la foscor, una referència a la qual agafar-se.
Una narració és, doncs, un recurs amb grans possibilitats. Per una part ens serveix per motivar i conduir els alumnes cap al tema que ens interessa, per elevar les vibracions de tothom, però també serveix, i és el que m’agradaria ressaltar expressament aquí, per anar recollint, poc a poc, totes les atencions disperses, tant pròpies d’un aula d’ensenyament obligatori.

En general les narracions ens introdueixen sempre en un nou univers, que també és el nostre. La grandiositat no ha de ser necessàriament una cosa que passa als herois de les grans llegendes, als deus, pot ser un petit detall quotidià, el gest d’un nen, el somriure d’una persona gran…. També ho podria ser aquesta història:
“Tenia aproximadament seixanta anys i seia en una cadira de rodes, en mig de la multitud. La meva esposa es va oferir a ajudar-la i ella va acceptar demanant-nos que la portéssim al carrer Santa Clara.
En el darrera de la seva cadira de rodes hi havia penjades algunes bosses de plàstic. En el trajecte ens va dir que eren totes les seves pertinences. Dormia en portals de botigues i vivia de donatius.
Varem arribar on ella havia demanat. Altres mendicants es trobaven reunits allà. La dona va treure dos brics de llet d’una de les bosses de plàstic i les va donar als altres membres del grup.
“La gent ha estat caritativa amb mi, així que jo també he de ser caritativa amb els altres”, va dir.  Paulo Coelho (Like the flowing river)

Un narrador relatava les astúcies d’un sastre:
“Us garanteixo, va dir un turc, que per més que faci mai aconseguirà robar ni un tros de fil en la meva presència”. Li digueren que altres més capaços que ell havien caigut en les trampes d’aquell sastre deshonest. Finalment feren una juguesca.
Al matí següent, se’n va anar a la tenda del sastre, amb una magnífica peça de ras sota el braç, i va demanar que li fessin un abric. El sastre es desfeia en reverències i paraules amables, i mentre li prenia les mides, es va posar a explicar-li històries divertides que feien riure molt al turc. No obstant, mentre parlava, va tallar un tros de ras i el va amagar entre les seves robes. Així van anar seguint durant una bona estona: El sastre explicant divertides històries, el turc, partint-se de riure, demanant més acudits, i el sastre apoderant-se, d’amagat del turc, de trossos de roba. Ell mateix, al final, li va dir al pobre turc que se n’anés, d’altre manera no quedaria suficient per cosir-li l’abric”.
                               Rumi “El turc i el savi”

La majoria de contes mil•lenaris, o no necessariament tant antics, tenien i tenen per finalitat la transmissió d’una ensenyança. Són com senyals deixades per antigues cultures, amb la finalitat d’ajudar-nos a que no donem massa voltes innecessàries, que no ens desviem del lloc on hem d’anar. A l’igual que als camins rurals i a les carreteres es troben pals amb indicadors senyalant la direcció, aquestes narracions el que pretenen és senyalar cap a la veritat.

Aquestes històries meravelloses, poden transmetre una moral, o una veritat mística, en forma accessible, concreta que impressiona la imaginació i permet recordar-les fàcilment. I tal com es diu a “75 cuentos sufies”, pag.7: “L’anècdota pot restar més o menys oculta a la memòria, però quan es torna a presentar a la ment, encara que vagament, està carregada de tot el seu significat profund i de la seva lògica interna. Condensa, a més, tots els sentits que és susceptible d’incloure, i que arribat el moment, poden desenvolupar-se, a la manera d’aquelles flors, que l’aigua les fa reviure i s’obren.”

A un nivell més al descobert, tenen un valor pedagògic aquestes històries que radica en el fet de que poden ser escoltades a diferents nivells, depenent de la persona, i a la vegada incitant a un esforç d’interpretació. En el cas de “El turc i el savi”, el conte ens pot explicar des d’una aparent, simpàtica i divertida història, que és el que tots copsem, fins anar molt més enllà d’aquella emmascarada comèdia per trobar-hi un drama: “El sastre simbolitza el món, que s’apodera de la tela de la teva vida, tros a tros, amb les seves tisores, que són els mesos de l’any.” Rumi

Una altra característica que tenen és que s’exageren expressament amb la finalitat de que es vegi amb més claredat la idea que es vol mostrar. A les classes també es fa necessari a vegades, quan s’està treballant un cert contingut, recorre a algun exemple que representi una situació exagerada per tal de fer més entenedor el que s’explica.

Com a exemple de narració exagerada per mostrar clarament una ensenyança reprodueixo el conte “L’ensenyança de l’àvia”, extret de “101 cuentos clásicos de la China”, del poeta xinès Li Bai que explica el següent:
“Anant cap a col•legi, trobava pel camí una senyora d’edat ja avançada treballant prop del riu. La dona afilava una barra de ferro en una rústica pedra.
“Què està fent?”, va preguntar l’infant tot encuriosit.
La senyora gran, sense aixecar el cap, li va contestar amablement mentre continuava polint la barra metàl•lica.
“Estimat fill, vull fer una agulla de cosir”.
El jove va quedar completament desconcertat.
“Però, àvia, com és possible fer d’una barra d’aquest gruix una agulla tan petita?”
“Si, fill. Sempre he fet agulles amb aquestes barres de ferro. Són millors que les del mercat”.
L’àvia li va contestar com si es tractés de la cosa més natural del món, però el nen va continuar estant desconcertat.
“No s’impacienta amb aquest treball tan feixuc?”
“La constància fa miracles. Si un dia no és suficient, ni dedicaré deu o cent. Tard o d’hora ho aconseguiré”.
Des d’aquell dia, Li Bai sempre passava prop del riu camí de col•legi. Durant alguns mesos trobava l’àvia treballant constantment amb la seva barra de ferro, que empetitia, i es convertia en una diminuta agulla”.

No podem sostenir una entorxa per il•luminar el sender dels altres sense que el nostre també s’il•lumini.
                                            Ben Sweetland

El principi “de la Grandiositat al llibre de text” resulta una eina d’una enorme força pedagògica.
No és el mateix llevar-se al matí i generar el pensament: “gràcies Vida per tot el que ens dones!”, que pensar, “quin rotllo, un altre cop anar a treballar!”. Aquests pensaments ens porten a llocs molt diferents. El primer pensament portarà a actuar amb una bona predisposició i un estat d’ànim joiós; el segon ens portarà a actuar només pel compliment de l’obligació, enfadats amb nosaltres mateixos, i en el cas dels mestres, amb els alumnes, i queixant-nos tot el dia.
Per la mateixa raó, en ser davant els alumnes hem de, en certa manera, com invocar mentalment el Ser més grandiós, o pensar en la cosa més grandiosa que ens puguem imaginar, per tal que ajudi a brollar en aquell moment la visió i la claredat del què cal fer amb aquells nois i noies.

Preparar-nos per intentar generar aquest tipus de motivació és una tasca que en general és fruit d’un treball constant sobre un mateix i d’anar reflexionant sobre el fet educatiu; o sigui, respon a l’aplicació del refrany: ” A Dios rogando y con el mazo dando”. I cada nou instant que se’ns presenta és una nova oportunitat que tenim per ser meravellosos.
Sempre, doncs, tenint en compte les múltiples circumstàncies que convergeixen a la classe en aquell moment (tipus d’alumnes, dinàmica del grup, grau de sensibilitats, ideologies, ambient social, religions, etc.) procurarem trobar algun punt que ens permeti ser el començament d’un fil, que farà de conductor, i que ens porti, poc a poc, des “de la grandiositat cap al llibre de text”.
Caldrà, si és possible, que hi hagi una relació, més o menys estreta, entre el tema del llibre de text i el tema en què encetarem la classe, el de la grandiositat. I si aparentment no la té, sempre es troba algun “fil que penja”, per tibar-lo i que ens faci d’element connector.
No s’hauria de començar la classe pel llibre de text, ni per res que pugui semblar rutinari. Hauríem de regar la classe com si plogués, deixant caure pensaments, idees, preguntes, amb el millor tacte possible, que puguin interessar i colpir l’ànima dels nostres joves. Els hem de “ferir” amb dards carregats amb els millors pensaments que siguem capaços.
Tot això perquè d’acord amb George Leonard el propòsit de l’educació ha de ser el d’aconseguir crear “moments d’èxtasi”.

Un possible començament de la classe podria ser aquesta antiga llegenda hindú:
“Abans tots els homes que vivien damunt la terra eren déus. Però com que l’home va infringir tant les lleis de l’Univers, Brahma, el Déu suprem, va decidir castigar-lo i privant-lo de la seva consciència divina, l’amagà on mai ningú la pogués trobar i utilitzar per fer el mal.
Per això va reunir als altres déus del seu consell i els va preguntar: On podem amagar la consciència divina dels homes que no han sabut utilitzar-la?
“L’amagarem al lloc més profund de la terra”, digueren.
“No”, respongué Brahma “perquè l’home cavarà profundament i la trobarà”.
“La submergirem en el més profund dels oceans”, digueren.
“Tampoc”, respongué Brahma, “perquè l’home aprendrà a submergir-s’hi i la trobarà”.
“Doncs, amaguem-la a la muntanya més alta”, varen dir.
“No”, digué Brahma, “perquè l’home pujarà a totes les muntanyes i acabarà per trobar novament la seva divinitat”.
“Llavors no sabem de cap lloc”, digueren els déus menors.

I dirigint-se als alumnes, l’educador pot preguntar-los:
“Sabeu on la van amagar?”
“A l’interior de l’home mateix, al seu cor”.

Había un hombre sentado en la esquina de una calle, con una gorra a sus pies y un pedazo de madera que, escrito con tiza blanca, decía:
“Por favor, ayúdeme, soy ciego”.
Un creativo de publicidad que iba de camino al trabajo se detuvo frente a él, leyó el letrero y se quedó pensativo. El ejecutivo observó que sólo había unas cuantas monedas en la gorra. Sin pedirle permiso, cogió el cartel, le dio la vuelta, tomó una tiza y escribió otra frase en la parte de detrás. A continuación volvió a poner el pedazo de madera sobre los pies del ciego, y se marchó sin decir una palabra.
Por la tarde, el creativo volvió a pasar frente al ciego que pedía limosna. Su gorra estaba llena de billetes y monedas. El ciego reconoció sus pasos y le preguntó si había sido él quien había cogido su cartel y había garabateado en él. “¿Qué es lo que usted ha escrito o pintado en mi tabla?”, le preguntó con curiosidades invidente.
El publicista le contestó:
“Nada que no sea tan cierto como tu anuncio, aunque está expresado con otras palabras”. El publicista sonrió y continuó su camino.
El ciego nunca lo supo, pero su nuevo cartel rezaba:
“Hoy es primavera, y no puedo verla”.
                       Eduardo galeano “El libro de los abrazos”

El títol d’aquest article era l’eslògan que Joseph Beuys utilitzava sovint per transmetre la idea que tots hem d’incorporar la creativitat a les nostres vides, en les professions i naturalment en educació.
Certament presenciem o vivim moltes situacions de la vida quotidiana que demanen ser transformades perquè les estem realitzant amb manca d’il•lusió, amb rutina. Veiem i sentim a les aules dels centres escolars situacions que posen de manifest la necessitat d’anar més enllà del què s’ha fet sempre. Aquesta guspira capaç de trencar els esquemes tradicionals sorgeix amb la creativitat.
En un moment determinat de la meva vida professional com a docent vaig reconèixer que quan estava a l’aula davant dels alumnes, tenia una manera de fer molt encorsetada, tot jo excessivament rígid. Trobava que el meu parlar i actuar estava limitat per mi mateix. Vaig observar que tot jo necessitava una expansió, aire fresc. Em va semblar que una possible manera d’aconseguir una mica d’aquell “elixir” que feia rejovenir, i que em mancava, podia ser proporcionada per l’activitat artística.

Necessitava una sacsejada i l’activitat artística em va semblar l’eina més adequada per espavilar-me. De totes les arts, em vaig decantar en primer lloc per la pintura. Va ser així perquè se’m va presentar l’oportunitat de seguir, podríem dir-ne, una mica a distància, el procés artístic que segueixen els estudiants de Pedagogia Waldorf. En el treball va tenir una gran preponderància el procés de viure el món del color, que anar progressant lentament cap a la incorporació de formes. Va ser molt interessant per mi, l’experiència que sorgia quan em semblava que el treball amb el color ja no podia donar més de sí, i quan llavors provava de rescatar alguna forma, d’acord amb el que em suggerien les diferents tonalitats.

La meva “recerca artística” em va portar posteriorment a practicar amb el volum, concretament l’escultura amb fusta. El meu procés particular consistia en fer passejades per la naturalesa i recollir troncs, branques, soques d’arbre, amb formes atractives i suggeridores. Posteriorment és una qüestió de no tenir pressa, d’anar traient totes aquelles parts que semblen inapropiades, que es considera que no transmeten res, amb la serra, el cisell… i anar conformant l’objecte, fins al punt que sembla que seria una transgressió. Em proposo que sigui un treball tranquil, reposat, meditatiu… però m’efloreix, massa sovint l’apassionament. Aquesta activitat en particular, de les diverses que he conreat, és amb la que he mantingut una relació més duradora, i ara a estones continuo practicant-la.

Posteriorment vaig també dedicar-me només al dibuix. Agafava pedres, fustes, fulles.., que recollia en fer un passeig i ajudant-me d’un vidre d’augment copiava les impensables i estranyes meravelles que guarden també els cossos petits. Sorgien paisatges que em recordaven situacions estranyes, originals que em sorprenien gratament.

Com es pot veure, quasi totes aquestes activitats tenen com a denominador comú copiar o modificar el què ja existeix a la naturalesa. Es pot dir, doncs, que cap d’aquestes activitats “artístiques” m’atreviria a considerar-les com una creació sinó que més aviat es tractaria d’un procés d’anar descobrint l’inesgotable varietat de colors i formes que es donen a l’univers.

Les meves mancances i el desig de ser “creatiu total”, la qual cosa em sembla una il•lusió inabastable, em van conduir cap a voler aprendre a teatralitzar, pensant també amb les moltes possibilitats d’aplicació amb alumnes que això em proporcionava. Ho vaig portar a terme amb l’ajut de l’arteràpia. Aquesta sanadora activitat em va ajudar moltíssim a tots els nivells especialment perquè em sembla que és un recurs per afrontar amb múltiples possibilitats les situacions que sorgeixen a l’aula.