“Un dia quan caminava sol per una platja de sorra on es trobaven centenars d’estrelles de mar que havien estat deixades fora de l’aigua, va veure que un noi agafava les estrelles de mar, una per una, i les llençava de nou a l’oceà. Després d’observar el noi durant uns minuts, li va preguntar què feia. El noi va respondre que retornava les estrelles de mar a l’oceà, perquè de no ser així moririen. L’home li va preguntar per què era important preocupar-se per salvar-ne unes poques, quan tantes moririen. El noi va agafar una estrella de mar i mentre la retornava a l’aigua digué: per aquesta sí que és important”.
                      Loen E. Eiseley (The starfish thrower)

Es pot comprovar que la gran majoria de vegades que un alumne té un problema, al darrera hi acostuma a haver una situació familiar conflictiva.
Això està relacionat amb la llei de causa i efecte, que explica que res passa per què sí, és a dir, que sempre que hi ha un efecte, (en el nostre cas el problema d’un alumne), al darrera hi ha una causa que l’ha generat.
Aquesta causa en general està relacionada amb l’entorn de l’alumne, la part més important del qual són els pares; de manera que és molt provable que ells tinguin un protagonisme cabdal en el problema.
Quan es detecta que el fill té un problema, pels pares resulta còmode i a la vegada sembla lògic portar-lo al psicòleg; i no vull pas dir que potser no s’hagi de fer, perquè hi ha situacions d’una complexitat tal que han de derivar necessàriament cap a un expert. Però, en la gran majoria de casos, els pares són incapaços de veure que qui realment té el problema, la causa del trastorn del fill, són ells, i que qui necessita una teràpia, en realitat, són els propis progenitors.

Tots coneixem aquella part de l’evangeli que diu: “És més fàcil veure la palla a l’ull de l’altre que no pas la biga al propi ull”. Això es posa de manifest quan ens expliquen una situació en la que nosaltres no hi estem implicats, que normalment veiem amb molta claredat què cal fer. No passa pas així amb els nostres problemes. A més de ser incapaços de veure’ls, quan algú ens els fa evidents, llavors ens costa d’acceptar-los, oferim resistència, perquè molt probablement es farà palesa l’evidència que haurem de fer algun canvi en la nostra vida, i això d’haver de canviar no ens agrada gaire als humans.

En l’àmbit educatiu es detecten molt sovint alumnes amb situacions difícils. Com que els directament implicats són els pares, la situació es mira ben segur, amb el distanciament necessari que es té quan s’és l’observador imparcial. Una manera de procedir en aquests casos pot ser la de tenir una conversa amb l’alumne per tal d’obtenir la informació necessària i després, amb una mirada plena d’estimació cap a aquell ser, intentar respondre a la pregunta: “Què li convé a aquest noi?” Probablement veurem que alguna cosa del seu entorn ha de canviar, segurament alguna cosa que afecta directa o indirectament els pares. I per tant, després hauria de venir l’entrevista amb els pares a qui també, amb una mirada plena d’estimació i sense culpabilitzar-los, se’ls hauria de comunicar allò problemàtic detectat.

Un vaso de agua fria ofrecido a tiempo al viajero sediento es un deber más noble y más digno que una docena de cenas, ofrecidas a destiempo, a hombres que pueden pagárselas.
              H. P. Blavatsky (La clave de la Teosofia)

En Jaume Escoí en un article titulat “el juguete”, explica una anècdota de la seva infància: “Quan era petit els meus pares tenien un burret i sovint succeïa que jo els havia d’acompanyar al camp, on anaven a treballar. A mi m’agradava amb deliri pujar dalt del burret i fer córrer l’animal donant-li cops amb una vareta. Va resultar, però, que els pares van haver de vendre l’animal, i jo llavors em resistia a caminar quan anàvem al camp perquè estava molt encapritxat amb aquella joguina, de manera que el meu pare m’havia de portar a les espatlles. Un dia se li va ocórrer al meu pare de proporcionar-me una nova joguina molt elemental: un tros de canya i un trosset d’olivera, el qual, segons el pare, corria més que el burret de debò. Dit i fet, em vaig posar a córrer sense adonar-me del cansament. Aquella joguina feia més lleuger el camí, tant als pares com a mi”.

Els nens actualment tenen, moltes vegades, joguines sofisticades que no deixen actuar la imaginació; per exemple, robots automàtics, nines que caminen i parlen, etc. Però quan una nena juga amb una nina de drap, o quan amb un tros de fusta es simula un tren, o quan amb els braços oberts es simula ser un avió, la imaginació de l’infant es veu estimulada perquè converteix una cosa insignificant en quelcom grandiós.
En Jaume Escoí, afegeix: “si la joguina és l’adequada estimula unes energies insospitades i fa més suportable i curt el camí. Aquestes joguines que ens proporcionen els pares amb tant d’amor es canvien a mesura que es va desenvolupant la comprensió. Quan la joguina en qüestió ja no serveix, ens en proporcionen una altra que ens estimula novament”.

No hi ha nois ganduls, hi ha nois desmotivats perquè no tenen la “joguina” adequada, és a dir, no tenen l’activitat que necessiten en aquell moment. Segur que hi ha molts factors que han conduït al noi desmotivat a la situació en què es troba; però els educadors, igual que els pares, hauríem d’aproximar-nos el màxim a l’estat de l’alumne i procurar subministrar-li la “joguina” més adequada.

Qui aprèn alguna cosa, per petita que sigui, està feliç. A qui se li pren està trist.
                   Ibn-Idris El-Shafai (Happiness and sadness)

Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n’esgarria una, no deixarà les noranta-nou a la muntanya, i anirà a buscar l’esgarriada? I, si per ventura la troba, en veritat us dic que té més goig d’ella que no pas de les noranta-nou que no s’havien esgarriat. Així, no és voluntat del vostre Pare del cel que es perdi un sol d’aquests petits.
                                      Mateo 18, 12

S’ha d’aprendre a saber copsar què està passant a l’aula. Aquesta és la responsabilitat del líder del grup.
Què estan demanant amb el seu comportament tots aquells nois que els anomenem “alumnes difícils?”
Segurament que a la seva manera ens estan dient que volen ser escoltats, que volen ser tinguts en compte, que també volen una mica del reconeixement del professor, una mica d’èxit. Una forma molt usual de demanar amor és amb la queixa i cridant l’atenció, i, lamentablement, com que la queixa és un recurs negatiu, el que porta és a obtenir el resultat oposat.
En no obtenir cap reconeixement extern ni tenir cap satisfacció pel camí del treball i la responsabilitat, és a dir, pel que en podríem dir la via normal en els centres educatius, llavors utilitzen altres mecanismes, els comportaments distorsionadors.

Què fer amb aquests alumnes?
Ens n’hem d’ocupar especialment i fer-los mereixedors del nostre apreci, això és importantíssim. Ells han de captar que no molesten a la classe, que són part del grup, encara que aparentment no ho sembli. Des d’un punt de vista del nostre temps i de la nostra energia els en donarem, ben segur, molta més que no pas als altres alumnes.
La nostra manera de fer amb ells hauria de ser coincident amb aquell fragment de l’evangeli que es coneix amb el nom de “paràbola del bon pastor”, que diu: “Si un home té cent ovelles i en troba a faltar una, no deixarà les noranta-nou a la muntanya i anirà a buscar la que li falta? I si la troba, no sent una gran alegria?”

El més important és respectar el seu estat, generalment de no col•laboració, perquè si l’alumne ja ha llençat, per exemple, el bolígraf, el més provable és que no accepti cap feina alternativa. És important, però, que tot el que fem sigui fet amb respecte, perquè si alguna cosa volem tots, per sobre de tot, és ser respectats.

I les noranta-nou ovelles restants? Què en fem mentre ens ocupem d’aquests “alumnes difícils”? No ens hem de preocupar, si la feina prèvia ja s’ha fet, ja que en aquest cas, elles ja coneixen el camí del corral, només hem de procurar “que tinguin menjar”.

Si partim del principi que en el mon. tot evoluciona, tots els regnes, des del mineral, passant pel vegetal, l’animal i l’humà, evolucionen de la imperfecció cap a la perfecció, deu haver-hi una causa primera que mogui tot això? Aquesta evolució té la seva causa en la voluntat divina. Així ho diu Annie Besant: “Déu és la potència motriu. Aquesta és la seva manera de construir, aquest és el mètode que ha adoptat perquè els seus fills puguin presentar algun dia la imatge del Pare”.
Si acceptem com a hipòtesi aquest principi, llavors podrem concloure que allò que els humans anomenem el bé serà tot el que treballa d’acord amb la voluntat divina, a favor de l’evolució de l’Univers, i que impulsa aquesta evolució cap a la perfecció. El mal serà tot allò que retarda o impedeix la realització de la voluntat divina i frena l’evolució. El bé és el que condueix a l’evolució cap a la divinitat; el mal és el que fa retrocedir l’evolució i en retarda la seva marxa.

El terme hindú Dharma és descrit per Annie Besant com: “La llei natural universal, la observança de la qual proporciona als humans content i felicitat, i els salva de la degradació i sofriment”. També diuen, qualsevol cosa que ajuda als humans a apropar-se a déu és dharma i qualsevol cosa que els allunyi de déu és adharma. En aquesta definició de dharma veig una gran similitud amb el que Joan Carles Mèlich defineix com a ètica, i un comportament adharmic vindria a ser un comportament no ètic.
Barrejant una mica les dues cultures, l’oriental i l’occidental, Kim Diêu resumeix: “L’ètica és la resposta a la veritat”.

El bé absolut només existeix en “Ishvara”, (Déu, Ser, El Tot, Essència, Vida…) El nostre bé i el nostre mal depenen en gran mesura del grau d’evolució aconseguit per cadascú de nosaltres. Com que el grau de desenvolupament és diferent en cada naturalesa humana, no es poden tenir les mateixes exigències cap a tothom. En estudiar la moralitat s’ha de veure, doncs, que el que és bo per a una persona determinada, per una altra és dolent. Annie Besant per clarificar l’anterior fa el següent supòsit que jo resumeixo: Imaginem-nos que diverses persones es col•loquen en filera. Hi ha qui és primer, segon, tercer, i tota una colla més de persones al darrera seu. Suposem que el que està en el segon lloc retrocedeix al cinquè i el que està en el novè passa al cinquè. Tots dos estan al mateix lloc, però, per l’individuo que retrocedeix direm que ha estat immoral i per l’home inferior, el que avança, direm que ha estat moral.

Amb base al què s’ha mencionat, no es pot exigir el mateix, per dir-ho d’una manera, a un “salvatge” que a un home “civilitzat”, ni a aquest el mateix que a un “mestre de saviesa” o un sant. Si estem d’acord amb aquest principi, si hi trobem un cert sentit, llavors veiem que en parlar amb els alumnes, ho farem d’acord amb el seu estat. Comprenent, doncs, que la moralitat és relativa no direm el mateix a tothom: a un noi dels que en podríem dir “comportamental” li podrem dir, per exemple, del deure que tenim tots de respectar els pares perquè els devem un agraïment. En canvi, a un alumne que ja està més inquiet espiritualment li podem dir el mateix però li parlarem també de la naturalesa divina de totes les coses i en especial la de tot ésser humà.

En l’antiga Roma, l’emperador Dioclecià es trobava mig estirat en un divan. Els servents li portaven safates de menjar per temptar-lo, els ballarins giraven per delectar-lo, i els músics entonaven alegres tonades per calmar el seu humor. L’emperador badallava d’avorriment fins que arribaren els actors. Llavors l’emperador s’assegué amb l’esquena dreta i cridà amb gran plaer: “Hi és en Genesius?”
“En efecte hi soc!” va dir un home jove saltant endavant. Genesius era un mim amb molt talent i un dels actors favorits de l’emperador. “Avui”, va proclamar Genesius, “representarem l’obra còmica sobre els cristians”.
“Comenceu!” va dir l’emperador, rient anticipadament, ja que aquesta era la seva obra favorita. Com que Genesius era especialment bo fent imitacions, fàcilment parodiava aquells personatges. Els primers cristians, els rituals dels quals no eren familiars per a l’emperador, resultaven un blanc d’excel•lent qualitat per a la sàtira de Genesius.
L’emperador cridava amb gran delit amb la interpretació de Genesius burlant-se del ritual del baptisme dels primers cristians. Un altre actor ceremoniosament submergia Genesius en un enorme cubell ple d’aigua, fent veure que quasi l’ofegava. Genesius va sortir escampant aigua arreu i amb uns ulls oberts de bat a bat.
L’emperador va cridar: “Torna-ho a fer!”
De sobte Genesius va quedar-se silenciós i quiet. En mig de l’extravagant burla, Genesius havia estat colpit per la sacralitat del ritual que ell ridiculitzava.
“No puc repetir la representació”, va dir Genesius.
“Però és la més còmica! t’ordeno que la tornis a representar!”, va insistir l’emperador.
“No, no tornaré a representar l’obra”, va dir Genesius, desafiant l’emperador. “No seria fidel a mi mateix de burlar-me del que ara se que és sagrat”.
La cara de l’emperador es va tornar vermella de fúria. “Com t’atreveixes a desobeir-me! Guàrdies!”, va cridar. “Preneu aquest insolent i trenqueu-li les cames”.
Els guardes s’emportaren Genesius.
En la tradició cristiana, Genesius, el mim, esdevingué St. Genesius, el patró dels artistes. Actualment, quan es vol encoratjar a un actor quan a de sortir a l’escenari es diu: “Trenca-li la cama!” Aquesta expressió es refereix a la història de St. Genesius i significa: “Només representa allò que sigui veritat per a tu mateix”.
   La llegenda de St. Genesius (Wisdom tales from around the world)

Segons Joan Carles Mèlich, de qui he manllevat el títol d’aquest article: “Ètica és la resposta a la demanda o apel•lació que ens adreça l’altre. És la resposta sensible i compassiva, és la resposta responsable i singular a una presència, que transforma les accions i les relacions humanes en accions i relacions educatives.
L’ètica no és pública ni privada, és íntima. És una relació amb l’altre en un temps i en un espai determinat i és única i irrepetible. L’ètica sorgeix d’una situació que genera una pregunta i a la qual si dona una resposta. Sense aquesta no hi hauria ètica. No hi ha respostes correctes. Ser ètic és no sentir-se mai bo del tot”.
Aquest concepte filosòfic ens parla de que cada situació que sorgeix a la nostra vida ens està demanant, ens “exigeix”, una resposta autèntica, total, sense timidesa de cap mena. I l’autor també ho diu: “Ètica és una transgressió de la moral.”

Per a Joan Carles Mèlich, doncs, i això em sembla importantíssim, l’únic essencial en la relació educativa és l’ètica i la compassió i cal entendre que tota la resta és secundari. “L’ètica no és un objectiu més a assolir en l’acció educativa, sinó el seu element constitutiu. Allò que fa que l’educació sigui educació i no pas adoctrinament és precisament l’ètica”

“Hi ha ètica perquè som sensibles al mal, al dolor i al sofriment”, també diu l’autor. Però el que es desprèn d’aquestes paraules i que fan pensar, és que els humans no sempre som compassius, ni de bon tros, i per això no sempre som ètics. Serà ètic aquell que tingui present i compleixi aquell bell aforisme d’Elias Canetti: “Hi ha un mur de lamentacions de la humanitat i jo hi soc al costat”. En llegir aquestes belles paraules, segur que a tots ens venen ganes de fer “guàrdia” al costat d’aquest mur. Procurem que no sigui un entusiasme momentani!