El pas del temps no transforma l’home. La voluntat i el poder no transformen l’home. L’amor el transforma.
Henry Drummond
El tema de la disciplina ha estat i és de vital importància per a tota la comunitat educativa perquè d’ella depèn la qualitat de l’activitat que es dona dins de l’aula.
En certa ocasió intentava trobar “receptes” en la bibliografia de diversos autors, tots ells de l’àmbit de la psicologia humanista, de com posar disciplina a l’aula. Vaig tenir una gran sorpresa, quan vaig veure que en Jaume Escoí, l’autor que més confiança em mereixia, no deia res, absolutament res, ni una paraula, de què fer amb els altres per aconseguir ordre i disciplina, només parlava de disciplina cap a un mateix, d’autodisciplina; o dit d’una altra manera, de disciplina interna.
L’autor venia a dir que no és possible que hi pugui haver aquesta amorosa disciplina externa a l’aula, sense un requisit previ, el qual era el de començar per aplicar-se-la un mateix la disciplina.
La primera vegada que vaig llegir aquell text vaig pensar que hi havia algun tipus de confusió o malentès, algun error. Va ser posteriorment, a mesura que hi vaig anar pensant, que em va ser possible entendre una mica millor l’autor.
Vaig comprendre finalment que aquella disciplina de la qual parlava consistia en estar molt alerta en l’observació d’un mateix, per tal d’aprendre a no valorar allò que un alumne pugui fer o dir a un altre alumne o a mi mateix, o les coses que puguin succeir a l’aula, o els pensaments que poden aparèixer.
El que ens passa molt freqüentment és que ens enfadem si un alumne fa o diu alguna cosa fora de lloc. En aquestes situacions ens cal no valorar el què es diu, no prendre’s unes paraules, que pretenien, o no, ves a saber, ser ofensives, d’una manera molt personal, és a dir, relativitzar aquell fet sense necessitat de convertir-lo en una tragèdia. Una altra manera de dir-ho seria que no ens hem d’identificar amb aquelles paraules o situació.
Un possible recurs per aquests casos, és fer una respiració conscient, i procurar veure aquella situació com a vista d’ocell, d’aquesta manera es relativitza el fet perquè és com si veiessis totes les històries anteriors i a la vegada paral•leles que condicionen l’actuació.
Això és una clau que pot ajudar a no caure en tots aquests “paranys” que es donen en l’entorn de l’aula, la qual requereix realitzar una reflexió ràpida abans de donar una resposta i no deixar-se portar per l’impuls. S’ha de pensar que al darrera d’unes paraules “ofensives” hi ha sempre un ser que sofreix, un ser que en aquell moment està portat per la negativitat i el malestar. Si no es valoren aquests esdeveniments externs i s’està molt atent, llavors brolla la paraula justa, l’acció justa, que serà la que tindrà més possibilitats de poder ajudar a aquell noi.
L’autoritat, doncs, que es plasmarà en l’activitat a l’aula ha de ser entesa com una conseqüència derivada del mestratge del docent així com del seu amor.
Eckhart Tolle a “New earth” escriu sobre la recta acció: “Quan estàs present et preguntes: Com responc a les necessitats d’aquesta situació, d’aquest moment? Has d’estar tranquil, alerta, obert al què hi ha. Tu aportes una nova dimensió a la situació: espai (distanciament). Llavors veus i escoltes. Quan en lloc de reaccionar en contra d’una situació, et fons, et fusiones amb ella, la solució emergeix de la pròpia situació. Llavors si és possible o es fa necessari es realitza l’acció. L’acció correcta és aquella acció apropiada per a la totalitat”.