El meu particular encontre consisteix en que quan les circumstàncies ho permeten realitzo retirs d’un dia i mig. Aquest apartar-me de la quotidianitat consisteix en que viatjo en tren fins a Cervera, amb la particularitat que aquest viatge possibilita, donada la baixa velocitat del tren, la contemplació del paisatge amb tota mena de detalls, la lectura d’algun llibre o d’altres activitats. A tots els amants de viatjar sense presses els recomano que aprofitin aquesta oportunitat ja que suposo que a mig termini això canviarà. Els militants de la Segarra d’Iniciativa per Catalunya-verds, em sembla recordar que van escriure, ja fa algun temps, grafits que deien: “A peu ja hauríem arribat”. Bé, entenc que la gent del país vulgui un servei semblant al d’altres zones, però per mi serà una gran pèrdua.

Des de Cervera vaig caminant fins a la casa que tenim en un petit poblet. Procuro que aquest caminar sigui el màxim de concentrat possible. Una amiga en diu a aquest caminar, “andar meditativamente”. Segueixo camins totalment solitaris que porten a petits poblets que servirien perfectament per inspirar un quadre cubista.

El paisatge que travesso, té diverses coloracions depenent de l’època de l’any. Es podria dir que el trobem amb quatre colors molt característics. Pels que no ho saben, diré que aquets quatre colors comencen amb el marron, aproximadament cap a finals d’estiu que és quan es llauren els camps per tal de preparar el terreny per rebre la llavor i així iniciar un nou cicle.

El color marron persisteix d’una forma nítida fins que comencen a germinar les llavors i els brots petits dels sembrats, d’un tímid color verd, es fan visibles. Com a resultant tenim una combinació de verds i de marrons pàl•lids, que creen la il•lusió de suposar que els camps se’ls ha vestit amb teles de camuflatge. Aquest brots tendres es quedaran en el paisatge durant quasi tots els mesos hivernals.
Amb el creixement de la lluminositat i la instauració de la primavera apareix un verd intens damunt els camps, resultat d’una explosió de vida.

Després ve un temps de transició entre el verd i el groc. En aquesta època, que les espigues estan ja al capdamunt de les crescudes tiges, si coincidim amb un dia de vent, cosa força probable, i disposem d’un mirador una mica enlairat, tenim llavors, davant nostre, un mar amb les seves onades.

Existeixen dues tonalitats de grocs, un de més intens, procedent dels sembrats amb les espigues madures d’abans de la sega, i un altre d’un groc més pàl•lid resultant de la combinació del rostoll i els trossos de palla que han pogut quedar després de la sega, tot sobre el marron del terra.

No voldria tenir preferència per cap d’ells en especial, però em sembla que em quedo amb els grocs de l’estiu, i també perquè a l’estiu, moltes vegades, deixo els camins per entrar en els camps ja segats, la qual cosa possibilita caminar damunt dels rostolls. Aquest passejar em produeix una sensació de continguda llibertat, acompanyada d’una suau melodia resultant de doblegar els curts talls secs dels desaparescuts sembrats.
A més d’aquests quatre colors la naturalesa en proporciona, a vegades, un altre que és el paisatge blanc de la neu o del gebre.

En arribar a la casa la primera cosa que faig és foc a terra, ja que amb aquest acte quasi màgic, és com si la casa, de cop, es transformés en una llar. Una vegada instal•lat, em preparo alguna cosa per menjar, no gaire, només el suficient. Faig alguna lectura i em retiro a dormir aviat.

Em llevo ben d’hora al matí i després de preparar-me alguna infusió, m’assec i escolto el silenci, un silenci quasi total, en el cas de que resulti ser una nit sense vent. Llavors banyat en aquell silenci, llegeixo, escric, reflexiono, escolto… En sortir a fora per fer el camí de tornada, sempre hi trobo algun regal: una nit estrellada, el cant d’algun ocell, el lladruc d’un gos, la lluna il•luminant-ho tot, o tal vegada una boira densa que no deixa veure quasi res. Si és així el camí té més misteri, el propi de la nit més el que aporta la boira.

Ara en retrobar novament els poblets il•luminats per fanals em porten a evocar, si som en temps pròxim al solstici d’hivern, una possible manera més ecològica i més senzilla de viure el Nadal. Les façanes de les seves esglésies, d’una proporció quasi aurica recorden els pessebres i tot el que amb aquests es pretén evocar. Ben segur que és més fàcil vivenciar el sentiment cristià del Nadal aquí en aquest paisatge tant vell, que no pas en l’abundor amb que acostumem a viure aquelles festes.
Contemplar la panoràmica de Cervera des de lluny, amb les muralles, l’església amb el campanar, les cases antigues, em porta necessàriament a la memòria els passatges bíblics en que, simbòlicament, es menciona a Jerusalem com la ciutat santa. Recorro els seus carrers no massa transitats en aquella hora. La poqueta gent que amb creuo no es queda gens estranyada de que la saludi, potser ho fa l’hora.

Dalt del tren, ja de tornada, tinc la sensació que torno més ric que quan vaig marxar. El bloc de notes el porto ple, i la gent i el paisatge es deixen estimar.

Els mestres obren la porta. Tu hi entres per tu mateix
                                     Proverbi xinès

El viatge de la vida el fem sols. En aquest, donem la ma a molts d’altres que van a prop nostre i també ens la donen, ajudem i som ajudats, però el viatge és individual igual que ho són els aprenentatges. Aquesta feina no la pot fer ningú per nosaltres.
Es tractarà d’estar sol, però sense sentir-se sol. Aquest sentiment s’aconsegueix si s’està present en qualsevol de les situacions en què estiguem, d’aquella manera que s’acostumava a dir abans, “en cos i anima”. També es pot dir que s’aconsegueix quan tenim el cap centrat en allò que estem fent i no es desitja fer altra cosa ni estar en altra lloc.
Algunes situacions que afavoreixen aquest encontre podrien ser:

Practicar ioga, practicar meditació…

Anar-se’n a caminar per la naturalesa, que ve a ser com un “perdre’s” per camps i boscos o per jardins, places i carrers, tot dependrà, naturalment, de les possibilitats de cadascú. S’hi pot dedicar una estona, una tarda, un vespre, tot un dia, una setmana. No s’ha de pretendre arribar a cap lloc concret, no posar-se cap objectiu, només procurar estar atent, present en l’entorn, deixant que el silenci extern (si és possible), i el silenci intern (que la ment no parlotegi) es vagin trobant. Aquest silenci acostuma a donar fruits de manera que acostumem a tornar sempre amb les coses més clares que quan hem marxat, amb els horitzons més expandits.

Sam Keen explica a “Fire in the belly” que ell es va construir una caseta de fusta a la part del fons del seu pati i que un cop a la setmana, si podia, deixava la seva família i es retirava el vespre i la nit allà, fins l’endemà al matí.

“Vision quest”. Vaig tenir coneixement d’aquesta ajuda per a l’autodescobriment, perquè una persona coneguda, que viu a New York, me’n va parlar. “Vision quest” és el nom que rep l’antic ritual d’iniciació practicat per molts grups natius d’Amèrica. La “Vision quest” era un punt de gir molt important en la vida quan s’entrava a la pubertat, amb la finalitat de trobar-se un mateix i els propòsits de la vida. Avui encara és practicat i existeixen algunes organitzacions que faciliten les condicions per tal de que qualsevol persona, independentment de l’edat i del sexe, puguin practicar-ho.

Una d’aquelles organitzacions exposa en la seva pàgina web: “Arriba un moment en que has de deixar al darrera la família, amics i el treball i anar-te’n en solitari, mirant dins teu tractant de descobrir els teus canvis en el cercle de la vida. El Vision quest és el nom d’aquest viatge. Aquest és un sender que ha estat seguit per humans durant mils d’anys. Malgrat les pors saps que és quelcom que has de fer. Per això et trobes amb altres com tu, i guiats per personal especialitzat, se’t prepara pel viatge. Durant uns quants dies tu representaràs el Vision quest, vivint tot sol en la naturalesa salvatge. En aquest procés esdevens més obert i transparent. Vius entre el món intern de somnis, sensacions, fantasies i el món extern de l’aire fred de la nit, el calorós sol, el so d’un crit de coyote, l’amplia vista d’un planura desèrtica. Pots ser visitat per dracs, els noms dels quals són, avorriment, por…

El temps sembla que s’alenteixi i la calma del desert pot ser molt poderosa. A mesura que la ment es va apaivagant, pots mirar cap a dins teu observant, observant… La dimensió sagrada es fa present i pots entrar-hi amb naturalitat. Pots sentir-te connectat amb quasi tot, des d’un cactus a una roca, a la lluna i a les estrelles girant al voltant del teu cap durant la nit”.

En aquest context m’agrada recordar el que Don Juan diu al seu alumne Carlos Castaneda:
“Només un guerrer és capaç de suportar el camí del coneixement. Un guerrer no ha de queixar-se o lamentar-se. Els reptes són simplement reptes. La diferència bàsica entre un home ordinari i un guerrer és que el guerrer s’ho pren tot com un desafiament, mentre que l’home ordinari s’ho pren tot com una benedicció o una maledicció”.

“La teva vida és un viatge sagrat. I és sobre canvi, creixement, descobertes, moviment, transformació, expansió continua de la teva visió del que és possible, eixamplant la teva ànima, aprenent a veure clar i profund, escoltant la teva intuïció, prenent amb coratge els reptes que sorgeixen al pas de la vida. Tu estàs en el sender… exactament en el lloc que et pertoca estar… I des d’aquí tu només pots anar endavant, modelant la teva història personal en un magnífic conte de bellesa, de saviesa, de poder, de dignitat i d’amor”.
                                           Caroline Adams

El laberint, tal com el que hi ha a la catedral de Chartres, és una combinació del cercle i de l’espiral. Simbolitza el viatge cap el nostre propi centre per després de nou tornar cap enfora al món. Aquests laberints tenen només un possible camí i no s’han de confondre amb aquells laberints perdedors, que tenen diverses possibilitats.
Els laberints han estat des de fa molt com a eines per meditar i pregar. És un simbolisme que ens ajuda a crear un espai sagrat que ens porta de la nostra perifèria, a “Allò que està a dins”.
En recórrer el laberint és com si metafòricament estiguéssim reproduint el viatge de la nostra vida, cap el centre de nosaltres mateixos, cap el més profund del nostre interior, però amb una comprensió més clara de qui realment som.

Aquest moviment en espiral, l’he realitzat diverses vegades amb grup, en uns encontres que fèiem amb famílies. Una de les diverses activitats que es duien a terme durant el temps que durava l’encontre era la construcció de l’espiral en el terra, a l’aire lliure o a l’interior, amb branquetes verdes agafades de qualsevol arbust pròxim. Petits i grans recorríem l’espiral, d’un en un, portant una espelma encesa, simbolitzant la llum que tots tenim dins nostre, i dipositant-la en el centre. Pel fet de ser realitzat en grup, amb gent de totes les edats, em sembla que resultava ser, per a tothom, una molt bona “medecina”.

Aquest moviment introspectiu, a més de ser realitzat en el pla físic, pot tenir la seva projecció a nivell mental, a la vida quotidiana, i per a benefici de la nostra salut integral, com més el realitzem diria que molt millor.
A aquest recorregut cap el nostre centre m’agrada anomenar-lo: “L’encontre amb nosaltres mateixos”. Aquest encontre amb nosaltres mateixos, és un espai amb múltiples sorpreses, però la més significativa és que quan retornem cap enfora, als altres, a la vida social, ho fem més enfortits internament de manera que les situacions les afrontem amb més confiança, sense tanta pressa, amb més amplitud de mires.

“Per què partir? Per què no seguir, més aviat, dormitant tranquil•lament.
L’ànima dormida en el món de la matèria és incapaç d’imaginar-se que hi ha una altre dimensió del ser.
Anima, busca a l’Estimat; amic, busca l’Amic”
                                        75 cuentos sufies

El peregrinatge voluntari o diguem-ne conscient, perquè encara que no ens donem compte estem peregrinant, el comencem per motius molt diversos: La mort d’una persona estimada, el pare, la mare, un amic, un fill, l’esposa… Aquest fet pot ser viscut de manera que porti a enfrontar-nos a un buit immens que sembla que estigui davant nostre, de forma que ens aterra i per no ser engolits necessitem tallar amb el nostre passat, amb molts dels nostres hàbits i potser també les relacions. Ens sentim perduts enmig de tanta gent i tanta abundància. Es veu realment la impermanència del que ens envolta i especialment la pròpia. Tot allò que ens semblava tant valuós passa a segon terme.
Afortunats si després d’aquesta “garrotada” que ens serveix la vida, tot i que en realitat el cop de garrot ens el donem nosaltres mateixos, ens apliquem el refrany: “No hay mal que por bien no venga”, perquè llavors sorgeix l’impuls de l’antic heroi, del Quixot que tots tenim. Deixem el món de la comoditat, morim al passat, i comença el peregrinatge cap el jo intern. Però com que encara no ho sabem es busca a l’exterior: Potser a l’Índia col•laborant amb una ONG, a Guatemala, treballant en un barri marginal de la teva ciutat o potser deixant-ho tot i començant de nou, en un altre país, en una altra feina, o potser anant a la Xina i viure el que narra el següent conte extret de “101 cuentos clásicos de la China”:

“S’havia despertat en ell l’ànsia de trobar la veritat, una realitat més enllà de la realitat aparent. Va perdre tot interès pel seu treball, la seva família i les seves relacions socials. Turmentat i anhelant per trobar algú que li pogués proporcionar instruccions espirituals, es va acomiadar de l’esposa, fills i amics, i va partir.
Rastrejant la immensa Xina va sentir parlar d’un mestre que ja era gran. Emprengué el viatge cap el país on vivia.
En arribar es presentar i explicar el seu estat, la seva història i el seu anar d’allà cap aquí.
“I has perdut tant temps i energia, tant esforç inútil?” Va respondre el mestre davant de la decepció del que abans era un home amb llar.
“Tant obscura està la teva ment que deixes un tresor fabulós a casa teva i te’n vas a donar voltes per aquests mons de Déu? No és deixant la teva vida quotidiana que trobaràs la instrucció espiritual. Res et puc ensenyar. Deixa de donar voltes, torna a casa teva i realitza allà el teu treball, cap a dins i cap a fora”.

I en aquest peregrinar ben segur que ens perdrem i que ens encantarem davant de tota mena de paranys que trobarem per tots cantons, igual que succeeix en els contes infantils, però no serà llarga la marrada doncs l’estrella polar ens anirà recordant cap on hem d’anar. En els moments que aparegui el sentiment d’estar perdut, veurem que fàcilment farà presència una nova calma que farà que estiguem pendents de les senyals, dels missatges que anirem trobant pel camí, i tal com diu el conte anterior, el viatge té una segona part i és tornar a casa, a la vida quotidiana, a reprendre potser el que havíem deixat o potser altres històries, però això si, amb un nou sentiment del Jo intern, més retrobat. .

Sam Keen a “Fire in the belly” ho explica així: “És per homes que han decidit emprendre un viatge espiritual que comença amb la desil•lusió de comprendre que el que anomenem “normal” és una façana cobrint una gran alienació.
El sender a seguir és l’antic viatge de l’heroi que inclou allunyar-se de la normalitat quotidiana, davallar a l’estrany país de les enfermetats, dimonis, terribles poders, tresors i donzelles guardades per dracs, i finalment, retornar a la llar al cor de la quotidianitat”.
Sam Keen escriu pels homes però jo no tinc cap dubte que el simbolisme és generalitzable a ambdós sexes.

Perceval és un noi com la majoria, però és especialment ingenu. Aquesta peculiaritat fa que no sigui mal pensat, una mica com un nen petit, que s’ho mira tot amb ulls nous. Bé, Perceval vivia amb la seva mare, i ella el tenia molt protegit del món exterior ja que el pare de Perceval, un valent cavaller, havia mort heroicament en una lluita.

Un dia Perceval va veure passar prop de la casa de la mare uns cavallers amb unes brillants armadures dalt d’uns cavalls esplèndidament ben guarnits. La imatge d’aquells cavallers va quedar profundament gravada al seu interior, de manera que no va poder resistir la temptació de seguir-los abandonant la casa materna. Els va atrapar i amb ells va continuar fins arribar a la cort del rei Artur, que era la destinació d’aquells cavallers. En ser allà va poder assabentar-se que alguns dels molts cavallers que hi havia pel castell es reunien al voltant d’una taula rodona on es parlava de temes de gran importància. Admirat per tot el que veia va demanar que el fessin cavaller, ja que volia ser com ells i demés volia ser també un dels cavallers de la taula rodona. Però se li explicà amb gran delicadesa que per a això hauria d’anar primer a la recerca del Grial.

El Grial és com un recipient en forma de copa, que conté dins seu el més sagrat, el més elevat que algú pugui ser capaç d’imaginar. Arribar a la presència del Grial és fer-se amb les qualitats que el calze conté, però a la vegada el camí per arribar a trobar-lo és ple de proves, dificultats, temptacions, que distreuen de l’objectiu. Perceval va anar poc a poc superant les proves que se li presentaven: matar animals ferotges que atemoritzaven la gent dels pobles, defensar els dèbils, salvar princeses captives, dir que no quan les princeses li demanaven estar amb elles per haver-les salvat, etc.

D’aquesta manera, afrontant les situacions que es trobava en el seu camí, va anar ascendint cap al cim de la muntanya on hi havia el castell amb el Grial. Així ell es transformà en l’ideal més elevat pensable, un cavaller, un guerrer, un poeta, un místic, amb aquells valors i qualitats que el feien apte. O sigui, que ja estava preparat per trobar-lo, ja se n’havia fet mereixedor. I, atenció, de tot el seu seguici només ell podia veure el Grial, els altres no, perquè ell ja tenia les qualitats necessàries, que són les mateixes que hi ha al Grial.
Després retornà al castell del rei Artur i fou admès com a cavaller de la taula rodona.”

Aquesta història, tal com jo l’entenc, em fa veure que el ser humà no és una entitat acabada, formada, sinó que està permanentment en procés d’aprenentatge, sempre a la recerca de l’equilibri i sempre fent procés de perfeccionament, tot i que moltes vegades, enlloc d’anar endavant anem endarrere, però això només és momentàniament.

Era un buscador molt interessat en abstraccions metafísiques i especulacions filosòfiques. Havia rebut ensenyament de molts mestres però va sentir parlar d’un mestre molt pragmàtic i va decidir posar-se a les seves mans. Després de romandre alguns dies enfront de la caseta del mestre, aquest el va acceptar. Quan el deixeble li va preguntar si hi havia esperit o no, el mestre li va donar una vigorosa estirada d’orelles.
“No és molt gentil el què has fe”, es va queixar el deixeble.
I el mestre va respondre:
“¡No em vinguis amb camàndules a aquestes alçades de la meva vida!”
Sortiren per fer un llarg passeig.
“Mestre, quan un ser alliberat mora, segueix existint?”
El mestre va collir mores i a menjar-les en silenci. El deixeble va protestar:
“No respondre quan es parla és signe de poca amabilitat”.
El mestre li va dirigir una mirada severa, i va dir:
“Jo estic en el present, menjant aquestes sucoses mores, i tu estàs com un estúpid, més enllà de la mort”.
Es varen asseure sota un arbre prop d’un rierol.
“Mestre, existeix un ser suprem creador del món, o tot és fruit de la casualitat?”
“¡Deixa’t de preguntes!”, va replicar el mestre. “Ara et faré una pregunta molt concreta: Estàs escoltant la remor de l’aigua?”
“No” va replicar l’alumne, enredat en els seus pensaments.
I el mestre va concloure:
“Doncs, sento dir-te que ets incorregible. Ves a un altre mestre que t’ompli el cap d’idees i permetre’m seguir escoltant la remor del rierol.
                                    101 cuentos clásicos de la China

Jo vaig ser una d’aquelles persones que llegí molts llibres i que veié moltes pel•lícules, i escoltà moltes músiques, deixant-se portar per les opinions dels altres; els amics, els crítics, les influències intel•lectuals. Donava crèdit a mig món, desoint-me a mi mateix.
Després, amb l’ajut del temps he anat veient que això era el pas previ i necessari per a tot el que després vingué: Poc a poc, vaig anar deixant de banda tota aquella influència externa i a deixar-me guiar més per la ressonància interna, i guanyant així confiança en mi mateix. Es tractava de dir no a coses, situacions, persones.
Només donava crèdit a la meva veu interna. En literatura era una qüestió d’anar tibant del fil: Entre els últims autors hi havia en Marià Manent amb les seves traduccions i la seva prosa poètica. El punt final, l’ultima parada, per a mi, en literatura, va ser Herman Hesse amb el “Llop estepari” i finalment “Sidharta”. Em semblava que no hi podia haver res més enllà. Era com arribar a la punta d’un precipici, per la qual cosa s’havia de buscar per un altre cantó.
Aquell trencament va ser també un punt d’inflexió, molt decisiu, per a la meva vida, fou com la porta d’entrada a noves formes de vivències, de manera que el protagonisme ja no es trobava tant en els personatges de ficció, que sorgien del paper escrit, o de la pantalla del cinema, sinó que començava a ser-ho jo. Era com passar d’una vida virtual a una de més real, guanyant presència en totes les coses quotidianes.

El cor se m’anava estovant. Plorava per petites coses i la vida em començava a sorprendre d’una manera molt grata: al passejar per qualsevol carrer, al girar una cantonada, al mirar el cel, la lectura d’un sonet de Josep Carner, l’olor de l’herba dallada. Tot era bellesa, talment com si hagués nascut de nou.
Recordo una tarda de maig, amb les finestres de l’aula obertes, per les que penetrava una lleugera fresca, que sense adonar-me’n, em vaig trobar que els alumnes que tenia al meu davant els veiés per primera vegada, ja no eren aquells “enemics” que venien a molestar, sinó que eren sers que necessitaven com jo, un somriure encoratjador.

Un hombre susurró: “Dios, habla conmigo!”
Y un ruiseñor comenzó a cantar
Pero el hombre no oyó.

El hombre repitió: “Dios, habla conmigo!”
Y el eco de un trueno se oyó
Mas el hombre fue incapaz de oir.

El hombre miró alrededor y dijo: “Dios, déjame verte!”
Una estrella brilló en el cielo
Pero el hombre no la vio.

El hombre comenzó a gritar: “Dios, muéstrame un milagro!”
Un niño nació
Mas el hombre no sintió el latir de la vida.

El hombre comenzó a llorar y a desesperarse:
“Dios, tócame y déjame saber que estás aquí conmigo…”
y una mariposa se posó suavemente en su hombro

El hombre espantó la mariposa con la mano y desilusionado
Continuó su camino, triste, solo y con miedo.
                             “Dios está hablando contigo” cant cherokee

Els primers anys d’estar treballant en el món de l’educació els vaig viure molt il•lusionat, però amb el pas del temps, l’entusiasme va anar disminuint progressivament.

Un dia va resultar que no em podia aixecar del llit, de tan pesat que el meu cos es trobava. S’havia tornat molt i molt feixuc i no tenia la valentia per afrontar el dia, em semblava tot el de fora d’un color fosc, gris, i això sí, molt trist, res valia la pena de ser viscut. El dolor per la “ferida” psicològica que jo venia arrossegant des de feia ja algun temps, semblava que hagués arribat al seu punt àlgid en aquells moments. Em veia que havia fracassat en tots els àmbits de la vida, en el professional i en el personal. Era tanta la pena que sentia de mi mateix! Finalment va sortir de dins meu una veu que va exclamar: “ja n’hi ha prou!”. Aquella veu, he pogut veure posteriorment, va ser la fi d’un període i el començament d’un altre.

Vaig sortir i vaig anar passejant per camins que anaven segurament per entre horts i camps, però jo encara no me n’adonava. Seguint el costum que havia après de jove, de passejar per la naturalesa quan volia clarificar les meves idees, vaig continuar caminant amb una molt petita esperança de trobar una mica de claredat. Recordo que tot s’anava fent cada cop més lluminós i em va semblar que s’estava fent com de dia, no sé si era real però jo ho vivia així. El temps no tenia molta importància aquell dia per a mi, però segurament el passeig va ser llarg, fins que vaig poder distingir molt nítidament un pensament, que en aquell moment ja m’atrevia a escoltar, un pensament molt nítid: “canvia o deixa aquesta feina”.

Més endavant vaig plorar llàgrimes que al cap d’una estona vaig saber que eren d’amargura per tot aquell temps perdut. Semblava que amb aquella descàrrega emocional un molt lleuger sentiment de valentia es començava a manifestar. Ja no estava sol en aquell passeig, la naturalesa m’acompanyava, fins i tot les seves olors podia percebre.
En mirar enlaire i veure aquell cel blau es reafirmava el sentiment de voler anar endavant, de continuar el camí, que tan trist i pesat havia estat durant els últims temps, i que en canvi ara s’obria amb una esperança nova, amb una lluminositat que feia temps que no observava.

Els deixebles tenien multitud de preguntes a fer sobre Déu.
Els digué el Mestre: “Déu és el Desconegut, l’Incognoscible. Qualsevol afirmació sobre Ell, qualsevol resposta a les vostres preguntes, no serà altra cosa sinó una distorsió de la Veritat.”
Els deixebles restaren perplexos: “Aleshores per què parles d’Ell?”
“I per què canta l’ocell?”, respongué el Mestre.
                    Anthony de Mello “El cant de l’ocell”

“I què faràs ara que tindràs més temps?” Em preguntaren el dia que ens acomiadàvem després de tants anys de compartir la vida docent. Recordo llavors el meu llarg silenci, que anava enriquint-se i prenent consistència a mesura que aquell instant es transformava en una espècie de petita eternitat. Sabia que havia disposat, per diferents raons, d’unes experiències, unes vivències i uns materials molt valuosos. Vaig tenir la sensació que disposava de quelcom que s’havia de donar a conèixer i que volia compartir amb els altres perquè tenia el convenciment que realment valia la pena.

Ser que la majoria d’idees que he utilitzat durant aquests anys com a base de reflexió en la meva vida, i que tinc la voluntat d’anar exposant, m’han estat deixades, quasi res és meu. Han estat deixades per tants i tants que han ja travessat els camps d’aprenentatge, a disposició de tots nosaltres, per tal de que les aprofitem, els que encara com jo estem investigant. Em veig a mi mateix, com un artesà que ha anat recollint petites peces disperses amb les quals ha anat confeccionant nous objectes que vol mostrar i compartir amb tothom, però en especial per a tots aquells que estan involucrats en l’educació. Es podria dir, doncs, que moltes de les idees que exposaré, han estat ja prèviament usades per d’altres, és un material de segona mà, com a mínim. I si sorgeixen coses noves seran com un regal.
En el fons són poques les idees que guien la meva vida i això és perquè de Veritat sembla que només n’hi ha una, però de maneres d’expressar-La, moltes. És per això que algunes de les idees que considero bàsiques segurament que es trobaran repetides en aquest treball, això sí, procurant que tinguin coloracions diferents.

I m’agradaria dir, ajudant-me de la idea que Rainer Maria Rilke expressa en “Cartes a un jove poeta”, que no es pensi pas, que qui mira de donar a conèixer les seves idees sobre educació, idees que l’han ajudat molt en la seva vida, dins i fora de l’aula, viu sense esforç enmig d’aquestes paraules; la vida de qui les escriu té fatigues i tristeses. D’altra forma no hauria sorgit aquest treball.

Estic jubilat de l’educació formal i ara, continuant amb la tasca educativa a un altre nivell, tinc el propòsit de compartir amb tots aquells a qui pugui interessar, les meves reflexions al llarg d’aquests anys. He estat vinculat a la docència durant trenta anys en un Institut d’educació secundària. Abans havia treballat en el món de la industria, des que els quinze anys em vaig incorporar al món laboral. Soc d’aquells que, per raons familiars, vaig haver de compartir treball i estudis, i això, com tantes altres coses, va condicionar la meva vida.

El propòsit que em guia en començar aquest bloc és el d’exposar i compartir algunes reflexions personals i pensaments que giren al voltant de l’educació i de l’espiritualitat i que s’han han anat incorporant a la meva vida com a resultat de les vivències professionals i personals, perquè aquests dos móns, per a mi, són inseparables i s’interrelacionen entre sí constantment.
Una de les raons, tal vegada la més important, per les quals inicio aquest bloc és perquè em sembla que omplirà un àmbit, dins del camp de l’educació, que al meu parer està bastant oblidat, i és el de l’espiritualitat. És important per mi expressar ara, que el terme espiritualitat, tal com jo l’entenc, no és sinònim de religió, sinó que és un concepte més ampli.
L’espiritualitat està oblidada segurament, per vàries raons. Potser, perquè aquests moments que vivim no toca parlar-ne, no està massa de moda. Em sembla com si els que avui fan recerca en educació estiguessin mirant cap a un altre cantó.
Una mica, potser també per aquella idea, actualment molt estesa i, al meu parer mal interpretada, que tot els sabers, les responsabilitats, estan molt compartimentades. “No és la meva responsabilitat!”, s’acostuma a sentir dir, massa sovint, en moltes situacions de la vida quotidiana. Per aquest cas concret, el d’incorporar l’espiritualitat a la quotidianitat educativa, pot ser que s’hagi pensat que això pertoca al professorat de Religió. Res més equivocat, des del meu punt de vista!
Però ja som molts, cada vegada més els que com jo, portats per la necessitat de trobar una mica de pau, se’ns va fer o se’ns fa ineludible intentar endinsar-nos, aprofundir en el misteri de la vida i a la vegada aproximar els dos àmbits, espiritualitat i educació, millor dit, fondre’ls, si és que no ho estan.

Si el que anirà sorgint hagués de tenir el format d’un llibre i li hagués de posar un títol, tal vegada alguns dels possibles que en sorgirien podrien ser:
“Un intent, fallit, de portar la vida espiritual a l’aula”. Les motivacions que m’impulsen a suggerir aquest títol, penso que ho explicaré més endavant pel fet de que veig complicat fer un resum donada la importància que té per a mi el terme espiritualitat.
Un altre podria ser: “Els peus al terra i el cap a l’infinit”. Aquesta idea m’agrada perquè parla de la connexió que voldria realitzar en mi, i que em sembla hauria d’existir sempre en tothom, entre el món real, el tangible i el món de les abstraccions, vull dir el dels pensaments i sentiments.
També trobo interessant: “De la grandiositat al llibre de text”, perquè ha estat una idea general que m’ha acompanyat durant molts anys en la meva vida docent. Pràcticament consistiria en la suposició que la millor manera de començar qualsevol relació amb un grup classe passaria perquè el mestre propiciés alguna situació que servís per aixecar els estats anímics dels alumnes, per després poder abordar, amb molta més relaxació els continguts curriculars.

La meva intenció amb aquest bloc és la d’anar presentant comentaris amb una certa regularitat i d’anar-los agrupant per temes. Els que presentaré primerament espero que serveixin com a introducció dels temes posteriors i que realment m’han motivat a presentar aquest treball.