Alice Bailey és una estudiosa -no sé si és correcta la paraula- de la metafísica, en especial de la Saviesa antiga. En el text “Education in the new age”, Alice Bayley exposa de forma generalitzada les seves idees respecte l’educació actual, matisant que sempre hi ha excepcions al que ella formula. Igualment menciona el que li sembla que serà l’educació en la Nova Era:

“L’educació, fins al present, ha estat ocupada en l’art de sintetitzar la història passada, tota mena de fites aconseguides en els diversos camps del pensament humà. Tracta bàsicament de mirar endarrere i no endavant.
Les capacitats del nois s’han mesurat per les seves reaccions a la informació acumulada, digerida i disposada de manera que el noi pugui competir amb la informació que altre gent posseeix.

L’educació fins ara bàsicament ha consistit en entrenament de la memòria. El noi ha d’aprendre els fets que la cultura dominant creu que són veritat. Però cada època té criteris diferents del que és adequat. Nosaltres tenim una història en la que les tribus, els pobles, adquireixen status nacional amb agressions, guerres i conquestes. Aquesta és una mostra d’un assoliment racista.
L’educació és més que entrenament de la memòria i més que el fet d’informar del passat i de les seves conquestes. Aquests factors tenen el seu lloc i la seva importància, però d’aquest passat n’ha de créixer tot allò que és nou, amb flors i fruits. L’educació és més que un sincer esforç per adaptar el noi o l’adult perquè siguin bons ciutadans i bons pares. L’educació és tot això, però hauria de ser molt més”.

Alice Bailey conscient que parla d’un ideal d’educació, exposa el que hauria de ser aquesta nova educació:
“L’educació en l’adolescència s’hauria de centrar principalment en l’educació de la ment. S’ha d’ensenyar a racionalitzar les emocions i els desigs, i discriminar el que és correcte del que no ho és. El que és desitjable del que no ho és, el que és essencial del que no ho és. Això podria ser ensenyat per mitjà de les ciències socials. Ha d’aprendre la distinció entre entrenament de la memòria i el pensar.
La psicologia hauria de ser introduïda posteriorment i basada en la meditació que també es practicaria amb la intenció que els alumnes ‘anessin coneixent-se més ells mateixos.
La tendència de la nova educació hauria de ser la de procurar que el docent sigui conscient del que realment posseeix: Restar dret, amb una clara mirada davant de la vida. L’hauria de portar al coneixement de la porta que condueix al món de la Realitat.”

És molt interessant la proposta que fa de com caldrà que siguin estudiats els alumnes. S’haurà de tenir en compte les següents direccions:

– “Astrològicament, per determinar les tendències i els problemes particulars de l’ànima.
– Psicològicament, amb l’ajut de les tipologies dels set raigs.
– Mèdicament, amb atenció especial al sistema endocrí, la vista, les dents i altres defectes psicològics.
– Vocacionalment.”

Una dona ja molt anciana va decidir aprendre a llegir i a escriure. De jove no ho havia pogut fer. Era un poble molt petit i el mestre la va acceptar. S’asseia als bancs de l’escola amb els altres nens, però aquests se’n reien d’ella i li feien la vida impossible. Però ella no solament no s’irritava sinó que els acariciava, els abraçava i els portava petits regals. Després d’un cert temps, va resultar que els nens ja no se’n reien d’ella sinó que l’adoraven. Un dia que no va anar a classe perquè estava refredada, tots els nens van anar a casa seva a demanar-li que tornés aviat: no volien estudiar si ella no estava amb ells.

Aquesta història que Aïvanhov explica va passar a Bulgària. Referent a ella comenta: “Per produir aquest efecte sobre els nois s’ha de tenir un gran amor i una gran paciència, que per altra part són qualitats indispensables per a un pedagog”.
Aïvanhov va dedicar part de la seva vida a la docència, i diu: “S’ha fet una gran feina a les escoles, però què s’ha millorat? La part externa. Millors escoles, més ben dotades, millors laboratoris… Però els alumnes no han canviat. Arribaran a ser enginyers, tot el que vulgueu, però la felicitat depèn dels avenços tècnics?”

“Quan estimem els alumnes no ens cansen perquè el sistema nerviós no s’altera. S’ha d’estar tranquil, ser pacient, atent i així s’economitzaran moltes energies. Contràriament, amb irritació, nervis i tensió acabareu per estar malalts.
Si els pedagogs pensessin en introduir conscientment elements espirituals a l’ànima dels alumnes, aquests, anys després, se’n recordarien d’aquests homes i dones. Actualment si recorden els seus mestres, quasi sempre és per riure-se’n.”

“Un vertader pedagog ha d’irradiar les qualitats que vol ensenyar, ha d’emanar quelcom contagiós, estimulant, irresistible. Un vertader poeta, un vertader músic anima els demés a fer poesia, a fer música. Un general valent i audaç influeix en els seus soldats. Imagineu un militar ple de por cridant als seus soldats “endavant!” amb veu tremolosa; ningú el seguirà. Els educadors diuen: “S’ha de ser honest, s’ha de ser…” però ells ho són realment? “Tota la força màgica de la pedagogia consisteix en donar exemple.

Per assumir la tasca de pedagog no és suficient estudiar tres o quatre anys a la Universitat. És necessària tota una vida, perquè el secret de la pedagogia està a dins, al cor, a l’ànima, a l’esperit. I és de dins que brolla l’element pedagògic, i aquest element que vibra, que flueix, afecta els demés; sense dir res, sense moure’s, els alumnes s’adonaran que hi ha en vosaltres quelcom lluminós, càlid, viu, i això que es desprèn els ajuda a comprendre millor tot el que vulgueu explicar-los”.
Davant les dificultats de la vida, qui només posseeix saber intel•lectual es troba insegur, dèbil, ple de por, mentre que qui té fe i amor, encara que no sàpiga gran cosa, va endavant desafiant els obstacles”.

Una vegada hi havia una noia que passejava per un prat quan va veure una papallona clavada en una espina. Amb molt de compte la va alliberar i la papallona es va allunyar volant. Més tard va tornar convertida en una preciosa fada.
“Per la teva caritat”, digué a la noia, “et concediré el desig que vulguis”. La noia va pensar per un moment i va respondre: “Jo vull ser feliç”. La fada llavors es va ajupir i a cau d’orella va xiuxiuejar a la noia.
La noia es va anar fent gran i ningú d’aquella contrada era tan feliç com ella. Quan algú li preguntava pel secret de la seva felicitat, ella somreia i deia: “Vaig escoltar una bona fada”.
Quan ja era una velleta, els veïns temorosos que el fabulós secret morís amb ella van demanar-li: “Digue’ns, per favor, el que et va dir la fada”. L’encantadora velleta va somriure i digué: “Em va dir que cada persona, encara que aparentment sembli molt segura, té necessitat de mi!”

Aquesta és una faula molt bonica que Leo Buscaglia exposava per ressaltar el fet que “tots ens necessitem”.
Leo Felice Buscaglia explica que un fet crucial en la seva vida va ser trobar el llibre de Leonard Silverman “Crisis in the classroom”. És un estudi exhaustiu de la realitat educativa dels Estats Units d’Amèrica. L’autor concluïa que no s’estava fent una mala feina si ens referim als aprenentatges de la lectura, escriptura i aritmètica. Som força bons en això, però fracassem miserablement quan es tracta d’ensenyar a les persones a esdevenir sers humans. Buscaglia estava totalment d’acord amb la conclusió de Silverman i deia: “Només cal que mirem al voltant nostre per poder veure això”.

Va adquirir una certa popularitat quan el 1969, arran del suïcidi d’un alumne seu, va decidir portar a la pràctica un dels seus somnis: “ensenyar” en una classe d’amor. Va començar la classe amb 20 alumnes i va acabar amb una llista d’espera de fins a 600 alumnes.
“Ens ajuntem tots damunt una gran catifa, ens asseiem i parlem durant dues hores i compartim les nostres investigacions sobre l’amor, les relacions humanes, el creixement personal.
La tesi que vàrem compartir fou que l’amor s’aprèn. Psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs coincideixen en que es pot aprendre a estimar. És quelcom que no passa espontàniament. En canvi s’acostuma a pensar que sí, i això fa que hi hagi tants mals entesos en les relacions humanes. Qui ens ensenya a estimar? Els pares han estat els nostres primers mestres, però no necessàriament els millors mestres. Esperem que els pares siguin perfectes, creixem esperant-ho.
Potser per arribar a la maduresa cal mirar aquestes dues persones, aquest home i aquesta dona, com dos sers humans com nosaltres mateixos, amb alts i baixos, amb tendresa, amb joia, amb pena, amb llàgrimes, acceptant que són sers humans”. Aquestes són algunes de les conclusions que Buscaglia va extreure de les seves classes.

“Sense amor, tendresa, compassió i d’altres qualitats, la vida és buida per molt comfortable que sigui el teu entorn. Vivim en una societat on paraules com amor i compromís estan considerades com a passades de moda. Els escèptics, amb les seves frases enginyoses, estan preparats per ridiculitzar aquells que parlen de cors trencats, de terribles solituds o del poder de l’amor.
La nostra incapacitat per relacionar-nos els uns amb els altres està arribant a cotes inesperades. No va sent hora que abandonem les nostres pors de semblar sentimentals i trobar-nos amb la nostra necessitat de l’altre? Per què és tan difícil d’abraçar-nos sense por i dir: “Ser humà, pren aquesta mà humana”?”

“Jo no ensenyo en aquesta classe, hi aprenc”. Leo Buscaglia considerava que no es podia ensenyar res: “Cap mestre no ha ensenyat mai res a ningú. Aprenem per nosaltres mateixos. La paraula educador ve del llatí “educare” que significa portar, guiar. Això és el que significa, guiar, saber-se entusiasmar, coneixes un mateix, i després posar tot això al servei dels altres…”
També, com tots els educadors humanistes, considerava que “l’essència de l’educació no és omplir els altres amb coneixements, sinó més aviat ajudar a descobrir la pròpia singularitat, ensenyar a desenvolupar-la, i després ensenyar com desprendre-se’n”. Estava en contra, com es pot imaginar, d’un sistema educatiu que tracta a tothom igual, perquè aquesta no és la finalitat de l’educació i es priva els estudiants de la joia d’aprendre.

Resumia la feina de mestre dient que tot el que s’ha de fer amb tots els alumnes, independentment de la seva edat, és “fer possible per ells el reconeixement de les seves potencialitats a la seva manera i estar allà per ajudar-los quan necessitin ajuda, suport, ser animats”.

Conèixer en Parker Palmer va suposar per a mi com el descobriment d’un nou espai. Va ser com entrar en el món d’algú que presentava perfectament dibuixats nous paisatges que per a mi tot just eren petites intuïcions que començava a entreveure. Va permetre poder passejar-me per entre les seves idees plenes de sentit comú, que transmetien calidesa, i que encomanaven coratge a tots aquells que de tot cor es volen endinsar en el país d’ensenyar i aprendre.

Algunes d’aquestes seves idees podrien ser:
“La pobresa espiritual de molta part de l’educació actual dóna poques oportunitats a la joventut d’apagar la seva profunda set d’integritat i de trobar un sentit a la vida. Intents inconscients o equivocats dels joves de trobar quelcom que ompli, sovint desemboquen en comportaments adictius diversos, cap a substàncies o relacions, la qual cosa fa l’ensenyament i l’aprenentatge molt difícil, sinó impossible.
Activitats compulsives o imprudents, abús de substàncies, sexualitat buida poden ser el resultat dels intents d’escapatòria del dolor d’una buidor interna. A la classe això es manifesta com una manca d’interès, carència d’autoestima, carència de compassió, manca d’autodisciplina i manca d’espiritualitat”.

“Una més “commovedora” educació busca obrir la ment, donar calor al cor i despertar l’esperit de cada alumne. Hauria de proporcionar oportunitats de ser creatius, contemplatius i imaginatius. També hauria de deixar que s’expliquessin velles i noves històries d’herois, ideals i metamorfosis. Hauria d’encoratjar els alumnes a aprofundir en el coneixement d’ells mateixos, de la natura i de les relacions humanes. Valoraria el servei als altres i al planeta.
Aquesta educació presentaria els coneixements dins d’un context temporal, i no com a fets que s’han de memoritzar o dogmes per ser seguits. Seria integrativa amb totes les disciplines emfatitzant les interrelacions. Reptaria els estudiants a trobar el seu propi lloc en l’espai i el temps, i a disposar-se a aconseguir les més altes aspiracions de l’esperit humà.”

També diu Palmer:
“Ensenyar és crear un espai en que es practica “the comunity of truth.”
“Després de tres dècades d’intentar aprendre la meva feina, cada classe esdevé això: els meus alumnes i jo, cara a cara, compromesos en un vell i precís intercanvi anomenat educació. Les tècniques que he anat aprenent m’han resultat insuficients. Cara a cara amb els estudiants, només un recurs tinc a la meva disposició: la meva identitat, el meu ser, el meu sentit d’aquest “jo” que ensenya, sense el qual no tinc el sentiment del “tu que aprens.”

Encara una altra selecció dels seus escrits:
“Esdevenim mestres per raons del cor, animats per una passió per alguna matèria i per ajudar els nois a aprendre. Però molts de nosaltres anem perdent el cor a mesura que passen els anys. “The courage to teach” és el coratge de mantenir el cor obert en aquells moments difícils, quan al cor se li demana més del que pot.
Recuperar el cor per ensenyar requereix que reconstruïm la relació amb el mestre intern. Aquest mestre nosaltres el coneixíem quan érem nens però varem perdre el contacte en fer-nos grans, un mestre que contínuament m’invita a honorar el meu vertader Jo -no el meu ego o expectatives o imatge o rol- sinó el Jo que sóc quan tot l’extern desapareix.”

All learning is in the learner not in the teacher.                                                             Plató 

Existeix una frase que diu: “Los primeros amores són unas flores que nunca pierden sus olores”. Aquests amors poden ser viscuts en molts àmbits de la vida: l’enamorament cap a una persona de l’altre sexe, cap a un escriptor, poeta, artista plàstic, etc. Això em va passar en el camp de la pedagogia amb  Carl R. Rogers quan allà pels anys setanta vaig llegir “El proceso de convertir-se en persona”. Des de llavors, sempre més he tingut aquelles olors presents amb mi. 

Carl Rogers ja va dir fa uns quants anys: ”Si es pensa en ensenyar, sorgeix la pregunta, què ensenyar? Llavors apareix el programa. Els programes estan basats en el supòsit que tot el que s’ensenya s’aprèn, i tot el que es presenta s’assimila. La realitat demostra la falsedat d’aquest pressupost”.Després continua: “L’ensenyament i la transmissió de coneixements tenen sentit en un món estàtic. Per aquesta raó ha estat durant segles una activitat inqüestionable. Però avui l’home viu en un entorn de canvi continu, de manera que el que avui s’afirmi possiblement haurà estat modificat en pocs anys.La situació avui és completament nova. Avui només es poden considerar educades les persones que han après com aprendre i que han après com adaptar-se al canvi”. 

Rogers veu la facilitació de l’aprenentatge, com l’objectiu de l’educació, com la manera de formar l’home que aprèn, com la manera d’aprendre a viure individus que estan en evolució.“Com aconseguir aquest nou objectiu? La iniciació en aquest aprenentatge no depèn de les qualitats didàctiques del líder, ni de les tècniques que utilitza, sinó de certes actituds que es revelen en la relació personal entre  qui facilita i l’alumne.” 

Potser l’actitud principal que hauria de tenir el mestre és la de ser una persona autèntica. “Significa que va a l’encontre de l’alumne d’una manera directa i personal, establint una relació de persona a persona. Significa que és ell mateix, que no es nega. Des d’aquest punt de vista, el mestre pot entusiasmar-se, ser sensible, simpàtic, enfadar-se, però accepta aquests sentiments com a seus, i el que és molt important, no els imposa  als alumnes.” 

Una altra actitud que ajuda a la facilitació de l’aprenentatge és: “l’acceptació dels alumnes, els seus sentiments, opinions i tota la persona. És la creença bàsica que aquesta altra persona és digna de confiança, és l’expressió funcional de la seva confiança en la capacitat del ser humà.” 

Un altre element essencial per a l’experiència de l’aprenentatge autoinduït és la comprensió empàtica. “Es dóna quan el mestre té l’habilitat de comprendre les reaccions de l’estudiant, té una sensació d’adonar-se de com és el procés d’aprenentatge de l’alumne. Aquest tipus de comprensió desperta en l’alumne una reacció semblant a aquesta: “per fi algú comprèn com sóc, sense jutjar-me, ara puc prosperar i aprendre.” 

“Les bases d’aquesta actitud de facilitació només es podran adquirir si es té una profunda confiança en el ser humà i les seves potencialitats. Si no se li té confiança,  llavors l’ofeguem amb informació, que el mestre escollirà, per tal d’evitar que segueixi un camí equivocat. Si té, però, aquella confiança pot donar-li l’oportunitat d’elegir la seva pròpia direcció en l’aprenentatge.Aquesta confiança en el ser humà, pot no aparèixer súbitament en la persona que facilita l’aprenentatge, sorgeix a base de corre el risc d’assajar-ho”. 

En aquesta teoria de l’aprenentatge no hi encaixa la idea que l’estudiant ha de ser motivat, perquè el ser humà ja posseeix per ell mateix un alt grau de motivació. Molts elements ambientals constitueixen un desafiament per a ell. La tasca de qui facilita l’aprenentatge hauria de ser la d’ajudar l’estudiant a descobrir quines coses constitueixen un repte per a ell i donar-li la oportunitat d’enfrontar-s’hi.

“Manté la teva ment sempre en els Estels, però deixa que els teus ulls vigilin els teus passos, per tal de no caure en el fang a causa de la teva mirada elevada”.
                                                                El Kybalión

Hi ha molts mètodes per a l’activitat pedagògica. Diem aquesta pedagogia és bona o aquesta no, però tot és pedagogia.

Un estiu, cap a la meitat dels anys cinquanta, quan jo tenia al voltant dels deu anys, vaig tenir l’oportunitat d’anar a passar uns dies en un poblet de la Segarra, el país de la meva àvia. Succeïa que havent fet la migdiada, alguns pagesos anaven a l’hort a regar, quan el sol ja no escalfava gaire. Era freqüent que alguns pagesos disposessin d’un burret per a aquesta feina, d’un pou i d’una sínia. Cadascú es relacionava amb l’animal d’una manera diferent, és a dir, hi havia models diversos.

El primer pagès que es trobava era un home que lligava el burret al pal de la sínia i li tapava els ulls. Es veia caminar sempre el burret de la mateixa manera, amb un pas constant, trist i lent, com cansat.
Un altre pagès que estava més enllà deixava el burret lligat a la sínia i a cop de bastó i crit el feia caminar. Quan el pagès s’allunyava seguint l’aigua per tancar el solc i obrir-ne un altre, el burret no trigava gaire a parar-se, la qual cosa desesperava el seu amo perquè es quedava sense aigua. Aquest anava cap a ell enfurismat i novament li clavava cop de garrot, repetint-se el mateix procés d’abans.
N’hi havia un altre que havia adoptat el següent mecanisme. Al costat de la circumferència que traçava el burret, i per la seva part exterior, havia clavat un pal vertical al terra i enganxat en aquest una branca dirigida cap a l’interior de manera que quan l’animal passava s’emportava sempre un copet i així el seu pas cansat era avivat una mica, cada vegada que passava per aquell mecanisme.
Un altre pagès encara havia adoptat un altre enginy. Va lligar un pal paral•lel al coll de l’animal, i a l’extrem del davant del pal hi va posar també lligada una pastanaga, aproximadament a dos pams del cap del burret. Aquest caminava content tota l’estona, amb un pas bastant regular, tant si hi havia el pagès com si no.

Se que encara n’hi ha moltes altres de pedagogies, però jo amb el temps he vist que a mi la pedagogia que m’interessava, la que jo volia fer amb els meus alumnes s’assemblava bastant a la que feia aquest darrer pagès.
Portar això endavant és una tasca d’aquelles que no s’acaba mai, podríem dir, sense límit, perquè és una recerca constant. Bona part del meu temps “lliure” ha estat dedicat a preparar-me per tal de poder-la aplicar.
Posar en pràctica aquesta pedagogia seria semblant al fet que es dóna quan la teixidora engega el seu teler, Un cop té la seva màquina engegada, havent controlat que tot estigui apunt, pot anar-se’n si vol i deixar el teler en funcionament. Això sí, hi ha hagut una llarga feina de preparació per tal que es doni aquesta situació.