Ver un mundo en un grano de arena,
y un cielo en una flor silvestre
retener el infinito en la palma de tu mano,
y la eternidad en una hora.
                                 William Blake

Jo no he fet estadístiques, però he observat molt la cara dels alumnes, he vigilat el seu estat d’ànim, he parlat amb ells, i he captat que prefereixen ser estimulats, motivats que no pas instruïts. Això no vol pas dir que ens hàgim d’oblidar de l’objectiu que la societat ens ha encomanat, però treballant el primer aspecte estem preparant el terreny pel segon.

Podríem dir que hi ha dos tipus de motivació, però totes necessiten de la creativitat, en més o en menys mesura.
Un tipus de motivació basada en activitats pensades prèviament, abans d’entrar a l’aula. Pot estar estructurada amb més o menys detalls, és a dir, com part de la programació.
Hi hauria una altre motivació que necessita més del que en podríem dir la creativitat de veritat. Aquesta creativitat que només pot sorgir quan deixem de pensar, quan el “soroll” que la major part del temps està present en les nostres ments desapareix, que surt d’una ment tranqui-la, present en aquell instant i que es capaç de veure, quan mira els alumnes, què és el que fa falta en aquell moment.

Quan els alumnes es troben davant de fets gloriosos, d’històries plenes de vida, quan es troben davant seu amb preguntes sobre la vida que els interessa conèixer, he observat que les seves cares es transfiguren i els seus ulls mostren la lluentor de qui està ple de ganes de viure.
Explicar biografies de persones anònimes o de grans personatges dels diferents àmbits de la cultura, ciències, etc., amb l’ànim de destacar-ne alguna de les seves qualitats és d’un gran interès i un recurs molt valuós.

Una altra possibilitat és apuntar a la pissarra, en entrar a l’aula algun aforisme, a ser possible, amb alguna relació amb el treball del dia. Els aforismes contenen, de forma abreviada, grans veritats; són un petit grup de paraules que respon a quelcom grandiós, i poden ser tema per riques converses. A més cadascú es queda amb un bocí, més gran o més petit de la saviesa que contenen.
Alguns d’aquests aforismes podrien ser:

“Allò que pots fer o has somniat que podries fer, has de començar-ho. La gosadia porta en sí geni, poder i màgia”.
                                        Goethe

“El que vulguis que els altres no diguin, tu ho has de callar primer”.
                                        Juan Luís Vives

“No podem evitar cometre errors, però si que podem posar constantment atenció”.
                                        Epicteto

També és molt beneficiós escriure a la pissarra o millor encara recitar en veu alta tots plegats la següent pregària o poesia. Cal valorar si és oportú fer-ho, però si hi ha alguna possibilitat cal atrevir-s’hi, tot i que inicialment als alumnes els pot semblar estrany.

May all the beings in all the worlds be happy.
May all the beings in all the worlds be happy.
May all the beings in all the worlds be happy.

Tal vegada també aquesta poesia de Juan Ramón jimenez:

Yo no soy yo.
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedarà en pie cuando yo muera.

O potser pot resultar més fàcil amb aquesta meravellosa pregària de Lao Tse:

If there is to be peace in the world,
there must be peace in the nations,
if there is to be peace in the nations,
there must be peace in the cities,
if there is to be peace in the cities,
there must be peace betwen neighbors,
if there is to be peace betwen neighbors,
there must be peace in the home,
if there is to be peace in the home,
there must be peace in the heart.

El més important en aquest moment en que es troba la nostra societat i la nostra educació és motivar, i per a mi la millor de totes, però també la més difícil, és la creativitat que sorgeix del silenci mental.