L’Univers és fet d’històries, no d’àtoms.
                                           Muriel Rukeyser

Hi ha un fet que em va succeir fa uns quants anys que em va produir el que en podríem dir una forta “sacsejada”. Un dia un alumne de l’IES, que era de l’Àfrica negra, em va explicar que al seu país un conte, una narració, era d’una importància tal que es podia equiparar a que hi hagués menjar a la taula. La vivència d’aquell alumne em va fer pensar en la importància i en la força que devien proporcionar les narracions a la gent. He de confessar que fins llavors, això dels contes jo ho tenia associat amb les coses dels nens petits.
Un altre fet que vaig sentir explicar a un important pedagog és que una vegada va anar a visitar un centre penitenciari del Brasil. En aquella institució ell havia de pronunciar una conferència a un gran nombre de reclusos reunits en una gran sala i que només li va ser possible que els presos anessin parant de fer comentaris i estiguessin atents a partir d’una narració.

El coneixement d’aquests fets em va portar a entendre que el conte era un recurs de grans possibilitats i que també ho havia de ser a l’aula. Tot i saber que “no viene a cuento que yo cuente cuentos”, vaig buscar “cuentos que viniesen a cuento” i vaig poder constatar la certesa d’aquelles paraules, de manera que van influir molt positivament en la meva vida professional, i és per això que sempre que puc començo la classe amb un conte, un mite, una narració, una metàfora, una vivència, etc.
Si algú dubta de la força d’una història que se’n recordi de quan era petit, si és que havia tingut la sort d’escoltar històries a la vora del foc i contes abans d’anar a dormir. Tots, petits i grans, estàvem atents, seguint el fil de la narració. Qui ho ha viscut sap que aquella escalfor queda per sempre, i si la vida ens porta situacions difícils, aquelles vivències són com una llumeta encesa en la foscor, una referència a la qual agafar-se.
Una narració és, doncs, un recurs amb grans possibilitats. Per una part ens serveix per motivar i conduir els alumnes cap al tema que ens interessa, per elevar les vibracions de tothom, però també serveix, i és el que m’agradaria ressaltar expressament aquí, per anar recollint, poc a poc, totes les atencions disperses, tant pròpies d’un aula d’ensenyament obligatori.

En general les narracions ens introdueixen sempre en un nou univers, que també és el nostre. La grandiositat no ha de ser necessàriament una cosa que passa als herois de les grans llegendes, als deus, pot ser un petit detall quotidià, el gest d’un nen, el somriure d’una persona gran…. També ho podria ser aquesta història:
“Tenia aproximadament seixanta anys i seia en una cadira de rodes, en mig de la multitud. La meva esposa es va oferir a ajudar-la i ella va acceptar demanant-nos que la portéssim al carrer Santa Clara.
En el darrera de la seva cadira de rodes hi havia penjades algunes bosses de plàstic. En el trajecte ens va dir que eren totes les seves pertinences. Dormia en portals de botigues i vivia de donatius.
Varem arribar on ella havia demanat. Altres mendicants es trobaven reunits allà. La dona va treure dos brics de llet d’una de les bosses de plàstic i les va donar als altres membres del grup.
“La gent ha estat caritativa amb mi, així que jo també he de ser caritativa amb els altres”, va dir.  Paulo Coelho (Like the flowing river)