Era un buscador molt interessat en abstraccions metafísiques i especulacions filosòfiques. Havia rebut ensenyament de molts mestres però va sentir parlar d’un mestre molt pragmàtic i va decidir posar-se a les seves mans. Després de romandre alguns dies enfront de la caseta del mestre, aquest el va acceptar. Quan el deixeble li va preguntar si hi havia esperit o no, el mestre li va donar una vigorosa estirada d’orelles.
“No és molt gentil el què has fe”, es va queixar el deixeble.
I el mestre va respondre:
“¡No em vinguis amb camàndules a aquestes alçades de la meva vida!”
Sortiren per fer un llarg passeig.
“Mestre, quan un ser alliberat mora, segueix existint?”
El mestre va collir mores i a menjar-les en silenci. El deixeble va protestar:
“No respondre quan es parla és signe de poca amabilitat”.
El mestre li va dirigir una mirada severa, i va dir:
“Jo estic en el present, menjant aquestes sucoses mores, i tu estàs com un estúpid, més enllà de la mort”.
Es varen asseure sota un arbre prop d’un rierol.
“Mestre, existeix un ser suprem creador del món, o tot és fruit de la casualitat?”
“¡Deixa’t de preguntes!”, va replicar el mestre. “Ara et faré una pregunta molt concreta: Estàs escoltant la remor de l’aigua?”
“No” va replicar l’alumne, enredat en els seus pensaments.
I el mestre va concloure:
“Doncs, sento dir-te que ets incorregible. Ves a un altre mestre que t’ompli el cap d’idees i permetre’m seguir escoltant la remor del rierol.
                                    101 cuentos clásicos de la China

Jo vaig ser una d’aquelles persones que llegí molts llibres i que veié moltes pel•lícules, i escoltà moltes músiques, deixant-se portar per les opinions dels altres; els amics, els crítics, les influències intel•lectuals. Donava crèdit a mig món, desoint-me a mi mateix.
Després, amb l’ajut del temps he anat veient que això era el pas previ i necessari per a tot el que després vingué: Poc a poc, vaig anar deixant de banda tota aquella influència externa i a deixar-me guiar més per la ressonància interna, i guanyant així confiança en mi mateix. Es tractava de dir no a coses, situacions, persones.
Només donava crèdit a la meva veu interna. En literatura era una qüestió d’anar tibant del fil: Entre els últims autors hi havia en Marià Manent amb les seves traduccions i la seva prosa poètica. El punt final, l’ultima parada, per a mi, en literatura, va ser Herman Hesse amb el “Llop estepari” i finalment “Sidharta”. Em semblava que no hi podia haver res més enllà. Era com arribar a la punta d’un precipici, per la qual cosa s’havia de buscar per un altre cantó.
Aquell trencament va ser també un punt d’inflexió, molt decisiu, per a la meva vida, fou com la porta d’entrada a noves formes de vivències, de manera que el protagonisme ja no es trobava tant en els personatges de ficció, que sorgien del paper escrit, o de la pantalla del cinema, sinó que començava a ser-ho jo. Era com passar d’una vida virtual a una de més real, guanyant presència en totes les coses quotidianes.

El cor se m’anava estovant. Plorava per petites coses i la vida em començava a sorprendre d’una manera molt grata: al passejar per qualsevol carrer, al girar una cantonada, al mirar el cel, la lectura d’un sonet de Josep Carner, l’olor de l’herba dallada. Tot era bellesa, talment com si hagués nascut de nou.
Recordo una tarda de maig, amb les finestres de l’aula obertes, per les que penetrava una lleugera fresca, que sense adonar-me’n, em vaig trobar que els alumnes que tenia al meu davant els veiés per primera vegada, ja no eren aquells “enemics” que venien a molestar, sinó que eren sers que necessitaven com jo, un somriure encoratjador.