Un narrador relatava les astúcies d’un sastre:
“Us garanteixo, va dir un turc, que per més que faci mai aconseguirà robar ni un tros de fil en la meva presència”. Li digueren que altres més capaços que ell havien caigut en les trampes d’aquell sastre deshonest. Finalment feren una juguesca.
Al matí següent, se’n va anar a la tenda del sastre, amb una magnífica peça de ras sota el braç, i va demanar que li fessin un abric. El sastre es desfeia en reverències i paraules amables, i mentre li prenia les mides, es va posar a explicar-li històries divertides que feien riure molt al turc. No obstant, mentre parlava, va tallar un tros de ras i el va amagar entre les seves robes. Així van anar seguint durant una bona estona: El sastre explicant divertides històries, el turc, partint-se de riure, demanant més acudits, i el sastre apoderant-se, d’amagat del turc, de trossos de roba. Ell mateix, al final, li va dir al pobre turc que se n’anés, d’altre manera no quedaria suficient per cosir-li l’abric”.
                               Rumi “El turc i el savi”

La majoria de contes mil•lenaris, o no necessariament tant antics, tenien i tenen per finalitat la transmissió d’una ensenyança. Són com senyals deixades per antigues cultures, amb la finalitat d’ajudar-nos a que no donem massa voltes innecessàries, que no ens desviem del lloc on hem d’anar. A l’igual que als camins rurals i a les carreteres es troben pals amb indicadors senyalant la direcció, aquestes narracions el que pretenen és senyalar cap a la veritat.

Aquestes històries meravelloses, poden transmetre una moral, o una veritat mística, en forma accessible, concreta que impressiona la imaginació i permet recordar-les fàcilment. I tal com es diu a “75 cuentos sufies”, pag.7: “L’anècdota pot restar més o menys oculta a la memòria, però quan es torna a presentar a la ment, encara que vagament, està carregada de tot el seu significat profund i de la seva lògica interna. Condensa, a més, tots els sentits que és susceptible d’incloure, i que arribat el moment, poden desenvolupar-se, a la manera d’aquelles flors, que l’aigua les fa reviure i s’obren.”

A un nivell més al descobert, tenen un valor pedagògic aquestes històries que radica en el fet de que poden ser escoltades a diferents nivells, depenent de la persona, i a la vegada incitant a un esforç d’interpretació. En el cas de “El turc i el savi”, el conte ens pot explicar des d’una aparent, simpàtica i divertida història, que és el que tots copsem, fins anar molt més enllà d’aquella emmascarada comèdia per trobar-hi un drama: “El sastre simbolitza el món, que s’apodera de la tela de la teva vida, tros a tros, amb les seves tisores, que són els mesos de l’any.” Rumi

Una altra característica que tenen és que s’exageren expressament amb la finalitat de que es vegi amb més claredat la idea que es vol mostrar. A les classes també es fa necessari a vegades, quan s’està treballant un cert contingut, recorre a algun exemple que representi una situació exagerada per tal de fer més entenedor el que s’explica.

Com a exemple de narració exagerada per mostrar clarament una ensenyança reprodueixo el conte “L’ensenyança de l’àvia”, extret de “101 cuentos clásicos de la China”, del poeta xinès Li Bai que explica el següent:
“Anant cap a col•legi, trobava pel camí una senyora d’edat ja avançada treballant prop del riu. La dona afilava una barra de ferro en una rústica pedra.
“Què està fent?”, va preguntar l’infant tot encuriosit.
La senyora gran, sense aixecar el cap, li va contestar amablement mentre continuava polint la barra metàl•lica.
“Estimat fill, vull fer una agulla de cosir”.
El jove va quedar completament desconcertat.
“Però, àvia, com és possible fer d’una barra d’aquest gruix una agulla tan petita?”
“Si, fill. Sempre he fet agulles amb aquestes barres de ferro. Són millors que les del mercat”.
L’àvia li va contestar com si es tractés de la cosa més natural del món, però el nen va continuar estant desconcertat.
“No s’impacienta amb aquest treball tan feixuc?”
“La constància fa miracles. Si un dia no és suficient, ni dedicaré deu o cent. Tard o d’hora ho aconseguiré”.
Des d’aquell dia, Li Bai sempre passava prop del riu camí de col•legi. Durant alguns mesos trobava l’àvia treballant constantment amb la seva barra de ferro, que empetitia, i es convertia en una diminuta agulla”.