No podem sostenir una entorxa per il•luminar el sender dels altres sense que el nostre també s’il•lumini.
                                            Ben Sweetland

El principi “de la Grandiositat al llibre de text” resulta una eina d’una enorme força pedagògica.
No és el mateix llevar-se al matí i generar el pensament: “gràcies Vida per tot el que ens dones!”, que pensar, “quin rotllo, un altre cop anar a treballar!”. Aquests pensaments ens porten a llocs molt diferents. El primer pensament portarà a actuar amb una bona predisposició i un estat d’ànim joiós; el segon ens portarà a actuar només pel compliment de l’obligació, enfadats amb nosaltres mateixos, i en el cas dels mestres, amb els alumnes, i queixant-nos tot el dia.
Per la mateixa raó, en ser davant els alumnes hem de, en certa manera, com invocar mentalment el Ser més grandiós, o pensar en la cosa més grandiosa que ens puguem imaginar, per tal que ajudi a brollar en aquell moment la visió i la claredat del què cal fer amb aquells nois i noies.

Preparar-nos per intentar generar aquest tipus de motivació és una tasca que en general és fruit d’un treball constant sobre un mateix i d’anar reflexionant sobre el fet educatiu; o sigui, respon a l’aplicació del refrany: ” A Dios rogando y con el mazo dando”. I cada nou instant que se’ns presenta és una nova oportunitat que tenim per ser meravellosos.
Sempre, doncs, tenint en compte les múltiples circumstàncies que convergeixen a la classe en aquell moment (tipus d’alumnes, dinàmica del grup, grau de sensibilitats, ideologies, ambient social, religions, etc.) procurarem trobar algun punt que ens permeti ser el començament d’un fil, que farà de conductor, i que ens porti, poc a poc, des “de la grandiositat cap al llibre de text”.
Caldrà, si és possible, que hi hagi una relació, més o menys estreta, entre el tema del llibre de text i el tema en què encetarem la classe, el de la grandiositat. I si aparentment no la té, sempre es troba algun “fil que penja”, per tibar-lo i que ens faci d’element connector.
No s’hauria de començar la classe pel llibre de text, ni per res que pugui semblar rutinari. Hauríem de regar la classe com si plogués, deixant caure pensaments, idees, preguntes, amb el millor tacte possible, que puguin interessar i colpir l’ànima dels nostres joves. Els hem de “ferir” amb dards carregats amb els millors pensaments que siguem capaços.
Tot això perquè d’acord amb George Leonard el propòsit de l’educació ha de ser el d’aconseguir crear “moments d’èxtasi”.

Un possible començament de la classe podria ser aquesta antiga llegenda hindú:
“Abans tots els homes que vivien damunt la terra eren déus. Però com que l’home va infringir tant les lleis de l’Univers, Brahma, el Déu suprem, va decidir castigar-lo i privant-lo de la seva consciència divina, l’amagà on mai ningú la pogués trobar i utilitzar per fer el mal.
Per això va reunir als altres déus del seu consell i els va preguntar: On podem amagar la consciència divina dels homes que no han sabut utilitzar-la?
“L’amagarem al lloc més profund de la terra”, digueren.
“No”, respongué Brahma “perquè l’home cavarà profundament i la trobarà”.
“La submergirem en el més profund dels oceans”, digueren.
“Tampoc”, respongué Brahma, “perquè l’home aprendrà a submergir-s’hi i la trobarà”.
“Doncs, amaguem-la a la muntanya més alta”, varen dir.
“No”, digué Brahma, “perquè l’home pujarà a totes les muntanyes i acabarà per trobar novament la seva divinitat”.
“Llavors no sabem de cap lloc”, digueren els déus menors.

I dirigint-se als alumnes, l’educador pot preguntar-los:
“Sabeu on la van amagar?”
“A l’interior de l’home mateix, al seu cor”.