Qui aprèn alguna cosa, per petita que sigui, està feliç. A qui se li pren està trist.
                   Ibn-Idris El-Shafai (Happiness and sadness)

Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n’esgarria una, no deixarà les noranta-nou a la muntanya, i anirà a buscar l’esgarriada? I, si per ventura la troba, en veritat us dic que té més goig d’ella que no pas de les noranta-nou que no s’havien esgarriat. Així, no és voluntat del vostre Pare del cel que es perdi un sol d’aquests petits.
                                      Mateo 18, 12

S’ha d’aprendre a saber copsar què està passant a l’aula. Aquesta és la responsabilitat del líder del grup.
Què estan demanant amb el seu comportament tots aquells nois que els anomenem “alumnes difícils?”
Segurament que a la seva manera ens estan dient que volen ser escoltats, que volen ser tinguts en compte, que també volen una mica del reconeixement del professor, una mica d’èxit. Una forma molt usual de demanar amor és amb la queixa i cridant l’atenció, i, lamentablement, com que la queixa és un recurs negatiu, el que porta és a obtenir el resultat oposat.
En no obtenir cap reconeixement extern ni tenir cap satisfacció pel camí del treball i la responsabilitat, és a dir, pel que en podríem dir la via normal en els centres educatius, llavors utilitzen altres mecanismes, els comportaments distorsionadors.

Què fer amb aquests alumnes?
Ens n’hem d’ocupar especialment i fer-los mereixedors del nostre apreci, això és importantíssim. Ells han de captar que no molesten a la classe, que són part del grup, encara que aparentment no ho sembli. Des d’un punt de vista del nostre temps i de la nostra energia els en donarem, ben segur, molta més que no pas als altres alumnes.
La nostra manera de fer amb ells hauria de ser coincident amb aquell fragment de l’evangeli que es coneix amb el nom de “paràbola del bon pastor”, que diu: “Si un home té cent ovelles i en troba a faltar una, no deixarà les noranta-nou a la muntanya i anirà a buscar la que li falta? I si la troba, no sent una gran alegria?”

El més important és respectar el seu estat, generalment de no col•laboració, perquè si l’alumne ja ha llençat, per exemple, el bolígraf, el més provable és que no accepti cap feina alternativa. És important, però, que tot el que fem sigui fet amb respecte, perquè si alguna cosa volem tots, per sobre de tot, és ser respectats.

I les noranta-nou ovelles restants? Què en fem mentre ens ocupem d’aquests “alumnes difícils”? No ens hem de preocupar, si la feina prèvia ja s’ha fet, ja que en aquest cas, elles ja coneixen el camí del corral, només hem de procurar “que tinguin menjar”.