Si partim del principi que en el mon. tot evoluciona, tots els regnes, des del mineral, passant pel vegetal, l’animal i l’humà, evolucionen de la imperfecció cap a la perfecció, deu haver-hi una causa primera que mogui tot això? Aquesta evolució té la seva causa en la voluntat divina. Així ho diu Annie Besant: “Déu és la potència motriu. Aquesta és la seva manera de construir, aquest és el mètode que ha adoptat perquè els seus fills puguin presentar algun dia la imatge del Pare”.
Si acceptem com a hipòtesi aquest principi, llavors podrem concloure que allò que els humans anomenem el bé serà tot el que treballa d’acord amb la voluntat divina, a favor de l’evolució de l’Univers, i que impulsa aquesta evolució cap a la perfecció. El mal serà tot allò que retarda o impedeix la realització de la voluntat divina i frena l’evolució. El bé és el que condueix a l’evolució cap a la divinitat; el mal és el que fa retrocedir l’evolució i en retarda la seva marxa.
El terme hindú Dharma és descrit per Annie Besant com: “La llei natural universal, la observança de la qual proporciona als humans content i felicitat, i els salva de la degradació i sofriment”. També diuen, qualsevol cosa que ajuda als humans a apropar-se a déu és dharma i qualsevol cosa que els allunyi de déu és adharma. En aquesta definició de dharma veig una gran similitud amb el que Joan Carles Mèlich defineix com a ètica, i un comportament adharmic vindria a ser un comportament no ètic.
Barrejant una mica les dues cultures, l’oriental i l’occidental, Kim Diêu resumeix: “L’ètica és la resposta a la veritat”.
El bé absolut només existeix en “Ishvara”, (Déu, Ser, El Tot, Essència, Vida…) El nostre bé i el nostre mal depenen en gran mesura del grau d’evolució aconseguit per cadascú de nosaltres. Com que el grau de desenvolupament és diferent en cada naturalesa humana, no es poden tenir les mateixes exigències cap a tothom. En estudiar la moralitat s’ha de veure, doncs, que el que és bo per a una persona determinada, per una altra és dolent. Annie Besant per clarificar l’anterior fa el següent supòsit que jo resumeixo: Imaginem-nos que diverses persones es col•loquen en filera. Hi ha qui és primer, segon, tercer, i tota una colla més de persones al darrera seu. Suposem que el que està en el segon lloc retrocedeix al cinquè i el que està en el novè passa al cinquè. Tots dos estan al mateix lloc, però, per l’individuo que retrocedeix direm que ha estat immoral i per l’home inferior, el que avança, direm que ha estat moral.
Amb base al què s’ha mencionat, no es pot exigir el mateix, per dir-ho d’una manera, a un “salvatge” que a un home “civilitzat”, ni a aquest el mateix que a un “mestre de saviesa” o un sant. Si estem d’acord amb aquest principi, si hi trobem un cert sentit, llavors veiem que en parlar amb els alumnes, ho farem d’acord amb el seu estat. Comprenent, doncs, que la moralitat és relativa no direm el mateix a tothom: a un noi dels que en podríem dir “comportamental” li podrem dir, per exemple, del deure que tenim tots de respectar els pares perquè els devem un agraïment. En canvi, a un alumne que ja està més inquiet espiritualment li podem dir el mateix però li parlarem també de la naturalesa divina de totes les coses i en especial la de tot ésser humà.