Un rabí li va dir a un altre:
Per què no vigiles els teus feligresos per a poder saber amb certesa si obeeixen les disposicions legals i resen tal com està manat?
Deixa que t’expliqui una història- respongué l’altre rabí:
Hi havia una vegada tres homes que estaven tancats en una presó a les fosques. El primer dels homes era un pobre desgraciadet que no sabia fer pràcticament res. El segon home dedicava tot el seu temps intentant ensenyar al primer com fer les coses. El tercer home estava assegut allà a la foscor, sense fer aparentment res.
Per què no fas alguna cosa, enlloc d’estar tota l’estona aquí quiet, i m’ajudes a veure si es pot ensenyar a aquest tonto? -li va preguntar el segon home al tercer.
Està tan fosc aquí dins que per molt que t’esforcis no aconseguiràs ensenyar-li res -va replicar el tercer home. Estic assegut aquí pensant en com obrir un furat a la paret. Un cop tinguem llum aquí dins, aprendrà per sí mateix tot allò que necessiti saber.
Conte jueu
El joc de trencar l’olla, aquell joc en que al nen se li tapen els ulls i amb un garrot, va donant cops amb la finalitat de tocar l’olla i trencar-la, hem de procurar no jugar-hi més, en cap àmbit de la nostra vida. Pel contrari, hem de fer el que ens correspongui amb els “sentits desperts”.
En l’entramat social en què estem immersos prenem opcions ja siguin professionals o personals, en funció de les nostres capacitats, dels nostres interessos, de les nostres idees…. Tots fem el què podem, i acostumem a dir a vegades: “Accepta la bona voluntat”, i malgrat l’acceptem, penso que no ens podem conformar, i que estem obligats a anar més enllà. Si no, recordem aquell refrany que diu: “El camí a l’infern està pavimentat amb bones intencions”.
L’activitat “d’ensenyar” requereix de molt rigor per part del docent ja que ha de procurar evitar donar “cops a l’aire”, a veure si l’encerta. En el supòsit de que les coses marxin acceptablement bé, és bo, millor dit, em sembla que necessari, quedar-se amb la sensació que hi ha coses per retocar i millorar.
La gran tasca del mestre, el gran repte, la responsabilitat que es presenta al seu davant és la de procurar ajudar a crear l’ambient per tal de que “sorgeixi la llum”. Més concretament consistiria en preparar el terreny, crear les condicions, per tal que la “llavor”, totes les “llavors”, germinin i donin al seu moment, els fruits que cadascú pugui donar, els aprenentatges d’acord amb el grau de maduresa de cada alumne.
L’adaptació que fa Lluís Llach d’un fragment de “Viatge a Itaca” de Konstantinos P. Kavafis, pot ser una altra manera semblant de visionar la qüestió.
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.
Crear les condicions per a que l’aprenentatge sigui possible.
Mira que n’és de simple aquesta idea. I poderosa.
Com és que som tan pocs aquells que considerem que aquest és el fonament de la nostra feina?
Gràcies per aquest bloc.
Boris
Gràcies també pel teu comentari.
A la pregunta que et fas possiblement cadascú donarà la seva resposta particular.
Tenia un amic, que ho era de tothom, i que només havia pogut assistir dos anys a col·legi, però que per altra part era la persona més sabia que he conegut, que deia que canviant nosaltres el món també canvia. I que quan decideixes fer aquest canvi fas com el salmó que va a contracorrent.
Reb una salutació molt cordial.
Jaume