És impossible per a un home aprendre el que pensa que ja sap
Epictetus

Si la responsabilitat d’educar-nos ja s’adquireix pel fet de ser ciutadans d’una societat, aquella encara s’incrementa si els ciutadans estan directament involucrats en la professió d’educador.
La feina d’educador no ha estat mai fàcil. Però la diversitat que és troba avui a les aules, juntament amb aquesta democràcia tan mal entesa per part de la gran majoria de la ciutadania, fan la tasca d’educador més complexa i difícil, segurament que en cap altre moment de la història.
Per tot això, i utilitzant un llenguatge metafòric, podem dir que a aquesta “guerra” s’hi ha d’anar ben preparat. No es pot anar de qualsevol manera a lluitar contra els “elements”, cal portar moltes “armes”, totes les que disposa avui la Pedagogia.

Però educar a l’educador és molt més difícil que educar els nois i noies, perquè l’educador, en general, ja està definit, fix, inamovible. Però gràcies al dolor del sofriment propi i al cada vegada més fort soroll de la soferta humanitat, anem despertant, i ens comencem a qüestionar el significat de l’existència. Estudiar aquest significat és la principal funció d’un vertader educador.

I molt convenient és per tots saber trobar màgia i poesia en la nostra quotidianitat com a part d’aquest educar-se. Gabriel Celaya en la seva poesia “Los dioses terrenos”, ens ho explica:

Eso es la poesia: vivir despierto en lo alto
y ver en lo sencillo lo que es extraordinario;
y en lo extraordinario la evidencia misma;
y en lo cotidiano la verdadera magia;
y en los oficios, no técnica, milagros.

Eso es la poesia. No buscar siempre lejos
lo que está en nuestro mundo, lo que está a nuestro lado,
pues los dioses, si existen, tan sólo son terrenos,
y esas luces que a veces parecen detectables
muy lejos, siempre lejos, tan sólo son fantasmas
con los que no es posible charlar de nuestras cosas.