All learning is in the learner not in the teacher.                                                             Plató 

Existeix una frase que diu: “Los primeros amores són unas flores que nunca pierden sus olores”. Aquests amors poden ser viscuts en molts àmbits de la vida: l’enamorament cap a una persona de l’altre sexe, cap a un escriptor, poeta, artista plàstic, etc. Això em va passar en el camp de la pedagogia amb  Carl R. Rogers quan allà pels anys setanta vaig llegir “El proceso de convertir-se en persona”. Des de llavors, sempre més he tingut aquelles olors presents amb mi. 

Carl Rogers ja va dir fa uns quants anys: ”Si es pensa en ensenyar, sorgeix la pregunta, què ensenyar? Llavors apareix el programa. Els programes estan basats en el supòsit que tot el que s’ensenya s’aprèn, i tot el que es presenta s’assimila. La realitat demostra la falsedat d’aquest pressupost”.Després continua: “L’ensenyament i la transmissió de coneixements tenen sentit en un món estàtic. Per aquesta raó ha estat durant segles una activitat inqüestionable. Però avui l’home viu en un entorn de canvi continu, de manera que el que avui s’afirmi possiblement haurà estat modificat en pocs anys.La situació avui és completament nova. Avui només es poden considerar educades les persones que han après com aprendre i que han après com adaptar-se al canvi”. 

Rogers veu la facilitació de l’aprenentatge, com l’objectiu de l’educació, com la manera de formar l’home que aprèn, com la manera d’aprendre a viure individus que estan en evolució.“Com aconseguir aquest nou objectiu? La iniciació en aquest aprenentatge no depèn de les qualitats didàctiques del líder, ni de les tècniques que utilitza, sinó de certes actituds que es revelen en la relació personal entre  qui facilita i l’alumne.” 

Potser l’actitud principal que hauria de tenir el mestre és la de ser una persona autèntica. “Significa que va a l’encontre de l’alumne d’una manera directa i personal, establint una relació de persona a persona. Significa que és ell mateix, que no es nega. Des d’aquest punt de vista, el mestre pot entusiasmar-se, ser sensible, simpàtic, enfadar-se, però accepta aquests sentiments com a seus, i el que és molt important, no els imposa  als alumnes.” 

Una altra actitud que ajuda a la facilitació de l’aprenentatge és: “l’acceptació dels alumnes, els seus sentiments, opinions i tota la persona. És la creença bàsica que aquesta altra persona és digna de confiança, és l’expressió funcional de la seva confiança en la capacitat del ser humà.” 

Un altre element essencial per a l’experiència de l’aprenentatge autoinduït és la comprensió empàtica. “Es dóna quan el mestre té l’habilitat de comprendre les reaccions de l’estudiant, té una sensació d’adonar-se de com és el procés d’aprenentatge de l’alumne. Aquest tipus de comprensió desperta en l’alumne una reacció semblant a aquesta: “per fi algú comprèn com sóc, sense jutjar-me, ara puc prosperar i aprendre.” 

“Les bases d’aquesta actitud de facilitació només es podran adquirir si es té una profunda confiança en el ser humà i les seves potencialitats. Si no se li té confiança,  llavors l’ofeguem amb informació, que el mestre escollirà, per tal d’evitar que segueixi un camí equivocat. Si té, però, aquella confiança pot donar-li l’oportunitat d’elegir la seva pròpia direcció en l’aprenentatge.Aquesta confiança en el ser humà, pot no aparèixer súbitament en la persona que facilita l’aprenentatge, sorgeix a base de corre el risc d’assajar-ho”. 

En aquesta teoria de l’aprenentatge no hi encaixa la idea que l’estudiant ha de ser motivat, perquè el ser humà ja posseeix per ell mateix un alt grau de motivació. Molts elements ambientals constitueixen un desafiament per a ell. La tasca de qui facilita l’aprenentatge hauria de ser la d’ajudar l’estudiant a descobrir quines coses constitueixen un repte per a ell i donar-li la oportunitat d’enfrontar-s’hi.