“Manté la teva ment sempre en els Estels, però deixa que els teus ulls vigilin els teus passos, per tal de no caure en el fang a causa de la teva mirada elevada”.
                                                                El Kybalión

Hi ha molts mètodes per a l’activitat pedagògica. Diem aquesta pedagogia és bona o aquesta no, però tot és pedagogia.

Un estiu, cap a la meitat dels anys cinquanta, quan jo tenia al voltant dels deu anys, vaig tenir l’oportunitat d’anar a passar uns dies en un poblet de la Segarra, el país de la meva àvia. Succeïa que havent fet la migdiada, alguns pagesos anaven a l’hort a regar, quan el sol ja no escalfava gaire. Era freqüent que alguns pagesos disposessin d’un burret per a aquesta feina, d’un pou i d’una sínia. Cadascú es relacionava amb l’animal d’una manera diferent, és a dir, hi havia models diversos.

El primer pagès que es trobava era un home que lligava el burret al pal de la sínia i li tapava els ulls. Es veia caminar sempre el burret de la mateixa manera, amb un pas constant, trist i lent, com cansat.
Un altre pagès que estava més enllà deixava el burret lligat a la sínia i a cop de bastó i crit el feia caminar. Quan el pagès s’allunyava seguint l’aigua per tancar el solc i obrir-ne un altre, el burret no trigava gaire a parar-se, la qual cosa desesperava el seu amo perquè es quedava sense aigua. Aquest anava cap a ell enfurismat i novament li clavava cop de garrot, repetint-se el mateix procés d’abans.
N’hi havia un altre que havia adoptat el següent mecanisme. Al costat de la circumferència que traçava el burret, i per la seva part exterior, havia clavat un pal vertical al terra i enganxat en aquest una branca dirigida cap a l’interior de manera que quan l’animal passava s’emportava sempre un copet i així el seu pas cansat era avivat una mica, cada vegada que passava per aquell mecanisme.
Un altre pagès encara havia adoptat un altre enginy. Va lligar un pal paral•lel al coll de l’animal, i a l’extrem del davant del pal hi va posar també lligada una pastanaga, aproximadament a dos pams del cap del burret. Aquest caminava content tota l’estona, amb un pas bastant regular, tant si hi havia el pagès com si no.

Se que encara n’hi ha moltes altres de pedagogies, però jo amb el temps he vist que a mi la pedagogia que m’interessava, la que jo volia fer amb els meus alumnes s’assemblava bastant a la que feia aquest darrer pagès.
Portar això endavant és una tasca d’aquelles que no s’acaba mai, podríem dir, sense límit, perquè és una recerca constant. Bona part del meu temps “lliure” ha estat dedicat a preparar-me per tal de poder-la aplicar.
Posar en pràctica aquesta pedagogia seria semblant al fet que es dóna quan la teixidora engega el seu teler, Un cop té la seva màquina engegada, havent controlat que tot estigui apunt, pot anar-se’n si vol i deixar el teler en funcionament. Això sí, hi ha hagut una llarga feina de preparació per tal que es doni aquesta situació.