En Josep Ferran Sendra, em va enviar aquesta història, d’Eugenio Astol Busatti, escrita a Puerto Rico al gener de 1925, i que porta per títol “El pària i el rajà”:
Un rajà acompanyat d’una nombrosa comitiva es va aturar, ardent de set, prop d’una font que fluïa mansament en un oasi envoltat de tòrrides sorres.
Un pària havia arribat moments abans, també assedegat, però esperà humilment que el rajà begués.
El rajà tenia els llavis inflamats i la gola nafrada perquè era víctima d’una malaltia mortal. Qualsevol cosa que prengués, fins i tot l’aigua del cel, li causava uns terribles dolors. Però havia de calmar la seva set. Un esclau li va portar el fresc líquid en una copa d’or, i a petits glops, amb cara de dolor pel sofriment viscut. Després es va reclinar damunt de tous coixins pèrsics, sota un grup de palmeres.
Quan tots els seus servidors van calmar la seva set, li va tocar el torn al pària, que va veure aquella aigua pura recollint-la en el buit format per les seves mans. En beure l’aigua, el seu rostre estava il•luminat per una serenitat divina.
El raja va cridar imperativament el pària.
“Desgraciat, per què has contaminat la font amb les teves mans impures?”
Llavors ell li contestà dirigint-li una profunda mirada que penetrà fins al fons de les seves entranyes:
“I tu, per què l’has contaminat amb la teva copa d’or?”
El rajà era orgullós i cruel. ¡Desgraciat del que s’oposava a la seva voluntat! I refent-se del seu torbament va ordenar tot enfurismat, assenyalant el pària:
“¡Fuetegeu aquest desgraciat!”
Un servent, s’acostà al rajà i postrant-se als seus peus li digué amb veu tremolosa:
“Príncep, ¡per favor, no castiguis aquest home! ¡Mira les seves pupil•les! ¡És un rishi! ¡Un sant!
Però el rajà, cec i frenètic per la ràbia, enfonsà el seu ganivet en el cor del servent.
I el pària va ser despullat de la seva túnica i fuetejat durant una llarga estona amb varetes verdes de vímet, que xiulaven amb cada cop.
Quan va acabar l’horrible turment, l’espatlla del pobre que patí el suplici era una viva nafra.
El deixaren per tal de que seguís el seu camí però caigué com un sac damunt la sorra.
Havia mort. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Passaren set llunes
El rajà i el seu sequi’t s’aturaren, de tornada, prop de la mateixa font.
I una altra vegada sentí set el rajà, una set ardent, que li cremava les entranyes.
I tingué por de beure perquè la seva gola no resistia cap contacte, doncs el seu mal havia progressat.
Les galtes del rajà estaven inflades, la seva boca era una enorme pústula i d’allà es desprenia un alè pestilent.
“¡Aigua!”… murmurà amb veu ronca.
I una altra vegada li portaren aigua en la seva copa d’or.
Però tot just va tocar la copa als seus llavis, la llançà a la sorra donant un fort crit d’espant.
“Això no és aigua, ¡És sang!” va cridar. S’havia convertit en sang la font?
I gesticulant com un boig s’acostà a la font.
L’aigua seguia fluint, transparent i nítida.
Però el rajà, amb els ulls dilatats pel terror, només veia sang per totes parts: en la veta cristal•lina, a la sorra, en els seus vestits i en les seves mans. De les robes dels seus servents gotejaven gotes de sang; els seus cabells suaven sang; ¡la naturalesa estava envoltada d’un vel de sang, teixit amb formes de dolor i mort!
Una austera figura sorgí davant d’ell.
Era el pària.
El rajà, al veure’l, es postrà als seus genolls, exclamant:
¡Perdona’m senyor!
I el pària amb veu greu li contestà:
“La teva crueltat i el teu orgull han produït la seva collita. No era sang el que cercaves? Doncs aquí la tens; Karma és generós i aquí et torna el que vas sembrar.
¡Perdó!, ¡Perdó!, va seguir implorant el rajà.
“No tinc res que perdonar-te, perquè no és la meva voluntat la qui obra, sinó la Llei que tu vas menysprear. Moriràs aviat. Et mataran conjuntament la teva infermetat i la teva bogeria. Si el teu penediment és sincer, concentra la teva ànima en el propòsit de no pecar més, perseverant, quan tornis a la terra, en el camí del bé i de l’amor”.
El rajà no pogué parlar, però besant els peus nus del pària donà a entendre que així ho faria.
“¡Mor en pau!”, digué el pària.
I el rajà, abatut, s’extingí en un llarg sospir.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Segles i segles passaren.
Dos homes arriben per diferents rutes i es reuneixen prop de la font, mirant-se fixament.
Eren un pària i un rajà. Ara el pària era aquell rajà, i el rajà aquell pària.
En els ulls del rajà brillava una mirada de serenitat divina, en els del pària una suau llum de resignat sofriment. Tots dos van tenir set.
El rajà va prendre la seva copa d’or de mans d’un servidor i l’omplí d’aigua fins a dalt.
El pària, apartant-se amb humilitat, va prendre aigua en el buit de les seves mans, i quan es disposava a beure-la, el rajà li digué:
“Espera germà”…
Va beure de la copa fins a la meitat, i després li passà al pària dient-li:
“Ara tu”.
“Gràcies germà”, va murmurar el pària després d’haver begut.
Aquella copa, així compartida, era un senyal de concòrdia i reconeixement. L’or brillava com un sol. El karma de la sang s’havia esgotat per sempre.

En “The secret doctrine”, H.P. Blavatsky diu: “Aquesta Llei, ja sigui conscient o inconscientment, no predestina a res ni a ningú…. És l’home el que planta i crea causes, i la llei kàrmica la que ajusta l’efecte, no sent aquest ajustatge un acte sinó l’harmonia universal, que tendeix sempre a prendre de nou la seva posició original, com una branca, en ser doblegada, rebota amb una força similar. Si arribés a lesionar el braç del que va tractar de doblegar-la fora de la seva posició original, diríem que fou la branca la que ens danyà el braç o que fou la nostra pròpia insensatesa la que ens porta el sofriment? Karma no ha tractat mai de destruir la llibertat individual”.