Algú va preguntar a Ibn-El-Arabi: “Com pots ensenyar quan sembla que tu mai parlis d’ensenyances?”
Ibn-El-Arabi va dir: “És per analogia.” I llavors va explicar aquesta paràbola:
“Un home va amagar diners per seguretat sota les arrels d’un arbre. Quan va tornar a recollir-los, no hi eren. Algú havia deixat les arrels al descobert i s’havia emportat l’or.
Va anar a consultar el cas a un savi, qui li va dir que tornés al cap d’uns dies.
Mentrestant el savi va cridar a tots els metges de la ciutat, i els va preguntar si havien receptat a algun dels seus pacients l’arrel d’aquell arbre. Un d’ells ho havia fet.
El savi va cridar l’home, i aviat va descobrir que era ell qui tenia els diners. Va recuperar els diners i els va retornar al seu propietari”.
“De manera similar”, va dir Ibn-El-Arabi, “Intento descobrir quines són les intencions reals de l’alumne, i l’ensenyo.”

Sempre amb la idea de motivar, es fa molt necessari i és de gran importància trobar models que facilitin la comprensió del que volem explicar, ja sigui alguna teoria, algun fet, alguna idea, etc. Si aquests models a nosaltres ens fascinen, segurament que els alumnes captaran també part d’aquest entusiasme.

Els models són útils gairebé per tot:
Si volem parlar de la relativitat de les coses, del seu funcionament o dels límits dels nostres sentits, de que les aparences enganyen, es pot parlar per exemple de la teoria atòmica, de com estan constituïts els àtoms, podem explicar el model següent (segons Linda Steward a “Near death experience”:
“Suposem que volem veure els àtoms que hi ha en una taronja, hauríem d’inflar la taronja fins que aconseguís el volum de la terra, llavors veurem els àtoms del seu interior que tindrien el volum d’una avellana.
Si ara volguéssim veure el nucli d’aquest àtom que té el volum d’una avellana, l’haurem d’inflar fins que tingués el volum d’una petita illa i llavors el nucli seria com una pedra petita i els electrons de la perifèria com granets de sorra.
És a dir, que pràcticament tot el que veiem quasi no existeix, quasi no hi ha res, està quasi tot buit de matèria, el 99,9… per cent està buit.
Llavors sorgeixen preguntes: Com és que no podem travessar la matèria, una paret, si està tot tan buit? Per què no passa tot al través de tot?” La física quàntica ve a dir que la matèria no existeix, amb certesa, en llocs determinats, més aviat mostra una tendència a existir.”

Quan parlem a vegades de l’arrogància, de la vanaglòria dels humans, o simplement volem tenir una idea de com és l’Univers, podem intentar fer una maqueta mental d’aquest nostre Univers: Comencem situant el Sol i el fem del volum d’una nou, després volem situar l’estrella que tenim més prop que també seria del volum d’una nou, però resulta que l’hauríem de col•locar a 500 Km. de distància. No és meravellós?

Amb la idea de propiciar reflexions, però ara sobre el valor de la generositat o el de col•laboració, es poden buscar exemples en la naturalesa: Veiem què li pot passar a un àtom de carboni que suposadament forma part d’un cos humà. Quan aquell cos es mori l’àtom s’incorporarà a la terra que posteriorment formarà part d’algun vegetal, més tard serà ingerit per un animal, després pot ser que sigui ingerit per un altre humà, etc. Es pot veure que a l’Univers tot s’aprofita!

El llibre de la Naturalesa és meravellós, el difícil és saber-lo llegir