“The mirrow has two faces” (El amor tiene dos caras) és la història de Rose i Gregory, tots dos professors de la Universitat de Columbia que es coneixen per internet. Gregory (Jef Bridges), guapo però bastant avorrit, és professor de matemàtiques i creu que el sexe ha arruïnat la seva vida, per això li està bé una relació amb la Rose (Barbara Streisand), professora de literatura anglesa, una dona amb aparentment poc “sex appeal”. Construeixen una relació d’amistat i de respecte amb nul•les incursions a l’amor i la sexualitat. Es casen i en Gregory pensa que la Rose assumeix totalment la seva particular filosofia, però les coses no van per aquest camí…
Naturalment a la pel•lícula hi passen més coses però jo ho deixo aquí. “The mirrow has two faces”, a més de ser una comèdia molt divertida, que m’atreveixo a recomanar a tots aquells a qui agrada el cine aparentment “intranscendent”, però ben fet, és també una lliçó de pedagogia. Ens serveix, doncs, als mestres per a passar una estona divertida, però molt especialment per a poder veure dos models diferents d’ensenyar, dues maneres de “fer una classe”, molt polaritzades entre sí. És precisament aquesta exageració el que la fa més interessant. A qui especialment proposo que la vegi és a tot aquell que pugui pensar que ensenyar ha de ser necessariament avorrit. Tot i que les escenes en que els protagonistes fan classe són una petita porció del film, “lo bueno si breve, dos veces bueno”.
Del Gregory podríem dir que quan pretén ensenyar, utilitza la metodologia “standard” o tradicional, la que s’ha fet sempre, la que ja utilitzaven la majoria de professors que varem tenir nosaltres, i que per això copiem, i que seria segurament la que qualsevol persona del carrer, sense experiència docent utilitzaria si es trobés en la necessitat, per les raons que siguin, d’haver de convertir-se en professor. És una manera de fer la classe que dona la impressió com que s’oblidi dels sers humans que té al davant. Pot ser que s’ho passi bé perquè a ell li agrada el que està ensenyant, però els seus alumnes esperen ser salvats pel timbre que anuncia la finalització de la classe, si és que no s’han adormit abans.
La Rose representaria l’altre polaritat. Veient-la “actuar” davant dels alumnes es podria deduir que ha destinat temps de la seva vida a reflexionar sobre “l’art d’ensenyar”, i que la seva formació va més enllà de l’estricta formació acadèmica. És completament desimbolta, es mou per tot l’espai de l’aula, exposa arguments i teories, i el que em sembla interessantíssim és que dins de la seva exposició fa preguntes obertes, dirigides a ella mateixa i a la vegada als alumnes, és a dir qüestiona. Les seves idees les aclareix amb anècdotes, algunes extretes de la seva pròpia vida, la qual cosa ajuda a crear un clima d’obertura i comunicació. Es veu que es troba còmoda i que tant ella com els alumnes aprenen i s’ho passen bé i sembla aconseguir que el tema interessi a aquells a qui va destinat.
Un aspecte positiu del Gregory és que es dona compte de la necessitat de canviar la seva metodologia, i que es predisposa a aprendre, en aquest cas, dels consells de la Rose.
M’agradaria acabar aquest article de la mateixa manera que acaba la pel•lícula, amb la música de “Nessun dorma”, de Turandot. Però com que resulta que els meus coneixements informàtics són molt limitats, em veig obligat a deixar-ho al gust i a les possibilitats del lector.