Hi havia una vegada un granger que trobant-se en el seu llit de mort es lamentava del seu destí a causa d’uns fills tan ganduls. Prop de la seva hora final, li va venir una inspiració. Va cridar els seus fills i els ordenà que s’acostessin. “Aviat deixaré aquest món, fills meus”, va dir amb veu fluixa. “Vull que sapigueu que he deixat un tresor d’or per vosaltres. L’he amagat al meu camp. Caveu amb cura i el trobareu. Només us demano que el compartiu entre vosaltres equitativament.
Els fills li pregaren que precisés exactament on l’havia enterrat, però el pare feu el seu últim sospir sense cap altra paraula.
Tan prompte com el pare fou enterrat, prengueren pics i pales i començaren a regirar el terreny del camp del seu pare. Cavaren i cavaren fins al punt d’haver capgirat el terreny dues vegades. No trobaren cap tresor. Però decidiren, ja que el terreny estava tan ben cavat, que podrien plantar algun tipus de gra com el seu pare havia fet. Els cultius creixien bé. Després de la collita decidiren cavar de nou amb l’esperança de trobar el tresor enterrat. Igualment no trobaren cap tresor, però si un camp preparat per a la sembra. La collita d’aquest any fou millor que l’anterior.
Això continuà durant un bon nombre d’anys fins que els fills s’acostumaren als cicles de les estacions i a la recompensa del treball diari. La feina del camp els permeté a cadascú guanyar suficient diner per viure feliços. Va ser llavors que s’adonaren del tresor que el seu pare els havia deixat.
El tresor enterrat Doorways to the soul

La situació que voldria mostrar aquí pertany també a Parker Palmer, però correspon a la seva pròpia experiència personal com a docent. Fa referència a una metodologia consistent en obrir la classe als altres, fer-la participativa:
“Obrir la classe als altres és un model a tenir en compte, però més difícil de portar a terme que les mostrades en l’article anterior. El que em sembla correcta per a mi, després de molts anys d’investigar, és asseure’m en cercle amb els meus estudiants (o tractar de relacionar-me amb una gernació en una sala de conferències com si estiguéssim en cercle) i conduir una demanda d’informació, una indagació,cap el tema que està en el nostre centre.
Preparar aquest tipus d’espai per a l’aprenentatge requereix, com a mínim, tanta competència professional com la necessària per a la preparació d’una bona conferència.
Quan aprenem a fer bones preguntes, descobrim que una altra competència és necessària: l’habilitat de transformar una sessió de preguntes i respostes entre professor i alumnes en un complex comunitari de diàleg que reboti al voltant de tota la sala. Els meus alumnes aprendran molt més quan sigui capaç de fer girar els seus ulls, de tenir-los posats sempre en mi a ajudar-los a mirar-se l’un a l’altre.
Aquests processos participatius porten quasi sempre sentits diversos. En mig d’aquest caos creatiu, el mestre ha de saber quan i com dibuixar una línia recta que connecti comentaris que s’han fet, revelant una trajectòria d’indagació que pot confirmar el que sabem i que pot portar-nos a algun lloc nou”.

Utilitzaré una metàfora que serveix per veure des d’una altra òptica els tres models d’ensenyament-aprenentatge mostrats, dos en l’article anterior, “Professors que ens van desvetllar”, i el mencionat aquí. Suposem que treballar una lliçó i assolir els seus continguts sigui en la metàfora el fet de pintar un quadre. En el primer exemple trobem que els alumnes han pintat només parts del quadre i el professor pinta les parts del quadre que quedaven encara perquè els alumnes no n’havien sabut. El professor del segon model pinta el quadre ell tot sol, i això és dona perquè ell pinta molt bé, no és deixa cap aspecte, hi posa tots els detalls, d’un extrem a l’altre. Pinta bé els arbres, les cases, les persones, els núvols….i els alumnes observen el seu treball.
Seguint amb la metàfora, en el tercer model veiem que quasi bé tothom pinta. El que té més estona el pinzell és el mestre, però el comparteix amb els alumnes perquè facin les seves aportacions al quadre que s’està elaborant. Així els alumnes veuen com el professor pinta parcialment i a la vegada ells també ho fan.
Em sembla que resulta evident que en les tres situacions el quadre queda pintat, però segurament que coincidirem en que la finalitat no és pintar el quadre sinó aprendre a pintar. Si és així, en aquest punt és quan sorgeixen noves preguntes sobre l’eficàcia de cada model.