Mestre i deixeble estaven reunits. El deixeble estava expectant per obtenir alguna instrucció molt especial, tal vegada algun mètode secret o alguna clau iniciàtica.
“Què és la veritat, mestre?”
“La vida de cada dia”.
“En la vida de cada dia”, va protestar desil•lusionat el deixeble, “només s’aprecia això: la vida normal i corrent de cada dia, però la veritat no es veu per enlloc.”
“Aquí està la diferència”, va replicar el mestre, “en que uns la veuen i els altres no.”
                           “Si no hi ha preguntes, no hi ha respostes”

Varem sortir a passejar-nos la Xei, la nostra gosa, i jo, com procuro fer quasi cada dia. Va ser en un d’aquests passeigs, que vaig veure en l’extrem d’un gran grafiti que ocupava tota una paret de formigó d’un pas que travessa l’autopista, en una zona situada en ple bosc, el rètol, amb lletres no massa grans, que deia: “Las preguntas son el motor de la vida”. La visió d’aquella frase, en aquell lloc allunyat, em colpí com si de la troballa d’un tresor es tractés. Vaig suposar que havia estat escrita per un noi, un adolescent. Sabia que aquell contingut, el de saber-se fer preguntes el compartia, perquè és important, amb molts d’altres, però no amb gent jove i menys expressada amb aquella rotunditat.

Paulo Coelho explica que en el llibre “l’enfant qui posait toujours des questions”, de Jean Paul Sétau, que l’autor del llibre s’havia compromès a ajudar a l’educació espiritual d’uns nois, i que un dia, després de fer les seves pregàries, va sentir una veu que li deia: “Enlloc de donar respostes intenta esbrinar quines preguntes volen fer els nens.”
Llavors es va posar a investigar quines eren aquelles preguntes. Algunes de les que menciona serien:
“On anem després que morim?
Perquè naixem si finalment hem de morir?
Qui va inventar la guerra i el sofriment?
Perquè hi ha gent que pateix pobresa i infermetats?
Perquè tenim por?
Per què hem nascut?”
Aquestes són preguntes de nens però que també poden ser fetes per nois més grans i pels mateixos adults.

Als centres educatius s’hauria de fer el mateix, crear els espais per tal d’aconseguir que els alumnes facin preguntes. No és fàcil aconseguir aquest clima, i no s’aconsegueix sempre que t’ho proposes.
Totes les preguntes que es facin a l’aula ben segur que serviran, tant pel que pregunta com per la resta. Els alumnes haurien de marxar cap a casa sempre amb alguna pregunta a la motxilla. Els millors deures pels alumnes, si és que n’han de tenir un cop han finalitzat el seu horari “laboral”, hauria de ser de fer recerca, sobre alguna de les preguntes que sorgiren, per tal de poder oferir els resultats als companys en la següent trobada.
Que hi hagi respostes, de tots els colors possibles, a les preguntes que tenen els nois sobre la vida, que les respostes es puguin contrastar, em sembla que és un dels millors serveis que pot oferir un centre educatiu.