Un home trobà un ou d’àguila. Se l’emportà i el col•locà sota una gallina lloca. L’aguiló fou covat amb els pollets i va créixer com ells. Piulava i escatainava; picotejava la terra buscant cucs; batia les ales i volava uns metres en l’aire. Van passar els anys. Un dia l’àguila, ja vella, apercebé per damunt seu, en el cel, una au magnífica que planava majestuosament.
L’àguila vella, embadalida, preguntà: “Què és això?”
“És l’àguila, la reina de les aus”, digué la veïna. “Ella pertany al cel, nosaltres a la terra: som gallines”.
De manera que l’àguila visqué i morí gallina perquè es pensava que ho era.
Anthony de Mello (El cant de l’ocell)

El poder o el reconeixement que varem donar cadascú de nosaltres a aquells professors que van desvetllar quelcom dins nostre, que ens van sacsejar mentre ens trobàvem, potser mig endormiscats, en el nostre rol d’estudiants, és més per un reconeixement d’honestedat i coherència en la seva manera de fer, alguna noble qualitat en ells que sobresurt i els distingeix de la majoria, i no pas per la utilització d’alguna tècnica especial.
Com a models de professors que mostren autenticitat voldria mostrar dues situacions exposades per Parker Palmer en “The courage to teach”:

“Una professora assignà una pila de lectures pel seu curs en mètodes d’investigació social i, quan ens varem reunir al voltant de la taula del seminari el primer dia, digué: “Algun comentari o pregunta?”. Ella tingué el coratge d’aguantar el nostre estupefacte silenci, minut darrera minut, mirant al voltant de la taula amb una benigna mirada en la seva cara i llavors, després d’una petita eternitat, aixecar-se, prendre els seus llibres, i dir, tot marxant cap a la porta: “Classe acabada”.
Aquest escenari es repetí més o menys, una segona vegada, però a la tercera vegada ens varem adonar que la bonica quantitat de dollars que pagàvem per aquesta educació estarien perduts si no ens adaptàvem al programa. Així que començarem a fer les lectures, fer comentaris, a fer preguntes i la nostra professora va resultar ser una brillant interlocutora, col•laborant en les investigacions, i guiant-nos en mig de la confusió, una “teixidora” de connexions en el seu propi interactiu e inimitable manera”.

L’altre cas correspon al que ell destaca com un dels més memorables professors:
“Va ser un home que semblava incomplir el que es podria considerar com a “bon ensenyar”. Ell explicava amb tal amplitud i entusiasme, que deixava poc espai per a les preguntes i comentaris. Escoltava poc als alumnes, no perquè sentis desdeny per ells sinó perquè estava tan entregat en ensenyar-los, de la única manera que sabia –compartint el seu coneixement i passió. Les seves classes eren majorment monòlegs, i els seus alumnes rarament desenvolupaven altra rol que el de l’audiència.
En les seves classes d’història del pensament social, ell no era el centre d’atenció, sinó que hi posava com a tal, el tema que desenvolupava i nosaltres, d’alguna manera, ens agrupàvem al voltant d’aquell tema i interactuàvem amb ell malgrat que quasi bé no dèiem ni una paraula.
Les seves conferències posaven en escena el drama del pensament social. Ell ho aconseguia en part explicant històries relacionades amb les vides de grans pensadors com també explicant les seves idees. Podíem quasi bé veure Karl Marx, seient en solitari en la Llibreria del Museu Britànic escrivint Das Kapital. Per mitjà de la imaginació activa érem conduits cap a una relació amb el pensador mateix i amb les condicions personals i socials que estimulaven el seu pensament.
Però el drama en les conferències del meu professor encara anaven més lluny. Podia fer un fort manifest marxista, i després de fer una pausa, apartar-se a un costat, girar-se i mirant l’espai que ell mateix havia ocupat, elaborar un nou manifest amb arguments des d’un punt de vista Hegelians. I això no era un recurs artificial sinó una expressió genuïna del drama intel•lectual que contínuament ocupava la ment i el cor d’aquell professor….
La passió amb que donava les seves classes no era solament pel tema que desenvolupava sinó també perquè nosaltres coneguéssim el seu tema… Aprenent a parlar i a escoltar en aquella invisible comunitat d’història i pensament fa el nostre món immensament més gran i et fa canviar la vida per sempre més”.