“Un home va observar que en un capoll hi apareixia una obertura. Després va veure com la papallona s’esforçava durant hores per tal que el seu cos passés a través d’aquell petit orifici.
En un moment donat a l’home li va semblar que la papallona havia arribat al límit dels seus esforços i que no podia avançar més. Llavors l’home va decidir ajudar l’animalet: va prendre unes tisores i va fer l’orifici més gran. La papallona alliberada va sortir fàcilment.
Però el seu cos estava atrofiat. L’home va continuar observant perquè pensava que, en qualsevol moment, les seves ales s’obririen i es començarien a moure.
Res d’això va succeir! En realitat, la papallona va passar la resta de la seva vida arrossegant-se amb un cos deforme i les ales atrofiades. Mai va ser capaç de volar.
L’home no comprenia, malgrat la seva bona voluntat, que l’esforç necessari per tal que la papallona passés per la petita obertura, era la manera per la qual s’aconseguia que els fluids del seu cos arribessin a les ales, i així estar aviat preparada per volar”.
“La lliçó de la papallona”

Algunes vegades, l’esforç és precisament allò que es necessita a les nostres vides. Si tinguéssim una vida sense obstacles no seríem tan forts com podríem haver estat i mai podríem volar.
L’aprenentatge de nous continguts acadèmics requereix també un esforç. Aprendre no és una activitat instintiva sinó que la seva realització comporta esforç, demana temps i un període d’assimilació i reflexió.

Tots els aprenentatges, uns més que altres, requereixen una especial atenció per part de l’alumne. A aquesta exigència que s’ha d’imposar tothom que vulgui aprendre, la podem anomenar també atenció voluntària, la qual s’ha de treballar per tal de millorar la capacitat d’estudiar, o sigui, que es precisa d’un esforç conscient per seleccionar els estímuls externs que interessa percebre i poder integrar. Desenvolupar aquesta atenció voluntària ajuda molt a l’hora de realitzar un aprenentatge concret.
Posteriorment, a tot aprenentatge cal un període de reflexió. La formació sense reflexió es queda molt a la perifèria de la persona. S’hauria de procurar sempre treballar algun tipus de contingut que permeti a més de la reflexió, la interiorització i a ser possible la transformació, perquè sinó es queda en “cultureta”, que només serveix per adornar la persona.

Els nois que troben molts obstacles per a la realització de l’esforç necessari per assolir aprenentatges són els que de petits han tingut tot allò que volien i que encara ara els pares no saben veure la necessitat de posar una certa austeritat en la vida dels seus fills. El noi saciat no té ganes d’aprendre, és poc àvid.
Aquí seria bo de recordar aquella frase de Confuci:

“Educa a tu hijo con un poco de hambre y un poco de frío”.

I si nosaltres no ens recordem dels nostres deures, ja se’ns presentaran moltes oportunitats, però totes seran “lliçons que haurem d’estudiar per aprovar-les. I com es pot veure la vida demana d’un cert esforç:

Vaig demanar forces… i la Vida va donar-me dificultats per fer-me fort.
Vaig demanar saviesa… i la Vida em va donar problemes per resoldre.
Vaig demanar coratge… i la Vida em va donar obstacles per superar.
Vaig demanar amor… i la Vida em va donar persones a qui estimar.
Vaig demanar favors… i la Vida em va donar oportunitats”.