Hi havia un noble que havia complert setanta anys. Tenia un músic cec també ja bastant gran, que a més era el seu confident. El noble es lamentava:
“¡Quina pena ser tan gran! Ara, encara que volgués estudiar llibres importants, ja és massa tard”.
El music cec va preguntar:
“Per què no encens l’espelma?”
El noble va quedar perplexa amb aquella resposta.
“Com t’atreveixes a fer broma amb el teu senyor?”, va dir.
La irritació del noble era evident.
“Mai, feria broma un pobre músic cec com jo amb els assumptes del senyor. No m’atreviria a fer una cosa semblant, però concediu-me uns moments d’atenció”.
El noble es va tranquil•litzar, i el músic cec va dir:
“He sentit a dir que si un home és estudiós quant és jove, tindrà un futur brillant com el sol matinal; si es posa a estudiar quan és de mitjana edat, el seu futur serà com el sol de migdia; si comença a estudiar quan ja és vell ho serà com la flama d’una espelma. Encara que aquesta no és molt brillant, com a mínim és millor que caminar a les palpentes en la foscor”.
                              101 cuentos clásicos de la China

Mentre som joves estudiem per aconseguir diplomes, graduacions, certificats. Aquesta sembla que sigui la tònica predominant a la nostra societat. Tots, joves i grans, vivim immersos en una societat, la nostra, la que ens varen deixar els nostres progenitors i que nosaltres procurem millorar per tal de deixar-la en herència a tots els nostres descendents. Llavors com a ciutadans i també com a professionals de l’educació estem sotmesos a unes exigències i compromisos externs inel•ludibles pel fet de formar-ne part.
Em sembla que tots hi passem o hi hem passat per aquesta fase, en més o en menys. Però hi ha d’haver en nosaltres mateixos un moment en que ens haurem de decidir per fer la parada i el canvi de sentit.
Potser continuarem fent el que fèiem o semblant, però ara ho farem sense esperar diplomes, ni medalles, ni homenatges, sinó més per una necessitat de coherència i un voler posar ordre a la pròpia vida.
La primera manera de fer, que en podríem dir fase acumulativa, seria el que en el llibre “Tenir o ser” d’Eric From, formaria part del que es considera com a “tenir”, són coses que venen de l’exterior i les incorporem al nostre equipatge. La segona és una manera de fer que al meu entendre vindria del “ser”, de l’interior de cadascú.

Fa ja bastants anys que en una àrea de pícnic a les afores de Benasque varem compartir taula amb un matrimoni basc que recorrien el GR-11. En aquells moments jo, portat segurament pel clima fraternal que havíem creat, vaig dir amb bastant vehemència: “Quan em jubili jo també faré aquesta travessa”. L’home em mirava i movia suaument el cap d’un cantó a l’altre en senyal de disconformitat amb les meves paraules. Vaig entendre que el que em deia amb aquell moviment de cap era: “Allò que cadascú reconegui que és prioritari en la seva vida, que ho comenci ja ara”.

La paràbola dels talents ens pot servir:
“És com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents, a un altre dos, aun altre un, a cadascun segons la seva capacitat, i se’n va anar. Tot seguit, el qui havia rebut cinc talents va anar a negociar-hi, i en va guanyar uns altres cinc. Semblantment, el dels dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un, se’n va anar a fer un clot a terra, i va colgar el diner del seu amo. Després de molt de temps ve l’amo d’aquells servents, i els demana comptes….”
Procurem no fer com el tercer servent que no fa cap us dels dons que ha rebut