Fernando Silva dirige el hospital de niños, en Managua.
En vísperas de Navidad, se quedó trabajando hasta muy tarde. Ya estaban sonando los cohetes, y empezaban los fuegos artificiales a iluminar el cielo, cuando Fernando decidió marcharse. En su casa lo esperaban para festejar.
Hizó una última recorrida por las salas, viendo si todo quedaba en orden, y en eso estaba cuando sintió que unos pasos lo seguian. Unos pasos de algodón: se volvió y desubrió que uno de los enfermitos le andaba atrás. En la penumbra, lo reconoció. Era un niño que estaba solo. Fernando reconoció su cara ya marcada por la muerte y esos ojos que pedían disculpas o quizá pedían permiso.
Fernando se acercó y el niño lo rozó con la mano:
“Decile a…”, susurró el niño. “Decile a alguien, que yo estoy aquí”.
Eduardo Galeano “Nochebuena”
En realitat, la vida és tota ella un encontre. Les relacions que establim amb les coses, persones o situacions que ens surten al nostre pas al llarg del dia, són encontres, són oportunitats per entendre, poc a poc, aquest meravellós “misteri” que anomenem vida. Però si n’he de destacar algun especialment, aquest és l’encontre amb l’alumne. Aquest és, dins de l’activitat docent, el més sagrat.
Durant els meus anys de docència va representar un gran estímul per a la meva vida l’encontre amb l’alumne, amb aquell ser, que el destí posava al meu davant. L’encontre em desvetllava de tots els possibles ensopiments, mandres, tristeses, evasions que es poguessin presentar. La idea de l’encontre era el despertador psicològic, vital, que em recordava que en l’agenda del nou dia hi havia sers meravellosos que propiciarien en mi la necessitat de tota la meva lucidesa, claredat, obertura.
La possibilitat de pèrdua d’aquell encontre em produïa una certa por, una inseguretat. Sentir aquell buit, aquella absència em creava desassossec en els moments en que m’imaginava la meva vida després de deixar la docència. Un dia, anant per la rambla cap a l’institut, tal com havia fet tants anys, em vaig trobar amb una amiga molt estimada. Vaig parlar-li de la decisió que havia pres i de l’angunia que a vegades se’m presentava en pensar que desapareixeria de la meva vida aquella cita diària amb els alumnes. “¡Tranquil, per això no t’has de preocupar gens!”, em va dir, “ara tindràs per tu, no només els alumnes, sinó a tota la humanitat.” Vaig sentir un alleujament i els ulls, malgrat no poder-me’ls veure, estic segur que se’m varen obrir com taronges. Aquell encontre m’obria una nova porta, encara més ampla, si cab que l’anterior. És ben cert que rebem ajuts per tots cantons!
Posteriorment encara, de quan en quan, m’han vingut pensaments que em deien que havia pres una decisió errònia deixant la docència. Una de les últimes, i que em va ajudar molt per treure’m aquella “tont eria” del damunt, va ser el primer dia en que oficialment començava la jubilació. Era ben d’hora al matí, quan jo m’estaria, segurament llevant, per anar a l’IES, si no hagués pres aquella decisió. Anava caminant i tenia al davant meu la vista de Cervera amb les seves muralles. Aquella visió, em captivà i es guanyà tota la meva atenció, de manera que aquell estat dubitatiu que m’havia sorgit va quedar extingit per aquella nova realitat, per aquell encontre.
Després han vingut altres encontres, a la cuina de casa, amb el plats, amb l’escombra… Tots són importants, i ara el que em toca és aprendre a viure aquestes situacions amb la màxima equanimitat possible.