Els mestres obren la porta. Tu hi entres per tu mateix
Proverbi xinès
El viatge de la vida el fem sols. En aquest, donem la ma a molts d’altres que van a prop nostre i també ens la donen, ajudem i som ajudats, però el viatge és individual igual que ho són els aprenentatges. Aquesta feina no la pot fer ningú per nosaltres.
Es tractarà d’estar sol, però sense sentir-se sol. Aquest sentiment s’aconsegueix si s’està present en qualsevol de les situacions en què estiguem, d’aquella manera que s’acostumava a dir abans, “en cos i anima”. També es pot dir que s’aconsegueix quan tenim el cap centrat en allò que estem fent i no es desitja fer altra cosa ni estar en altra lloc.
Algunes situacions que afavoreixen aquest encontre podrien ser:
Practicar ioga, practicar meditació…
Anar-se’n a caminar per la naturalesa, que ve a ser com un “perdre’s” per camps i boscos o per jardins, places i carrers, tot dependrà, naturalment, de les possibilitats de cadascú. S’hi pot dedicar una estona, una tarda, un vespre, tot un dia, una setmana. No s’ha de pretendre arribar a cap lloc concret, no posar-se cap objectiu, només procurar estar atent, present en l’entorn, deixant que el silenci extern (si és possible), i el silenci intern (que la ment no parlotegi) es vagin trobant. Aquest silenci acostuma a donar fruits de manera que acostumem a tornar sempre amb les coses més clares que quan hem marxat, amb els horitzons més expandits.
Sam Keen explica a “Fire in the belly” que ell es va construir una caseta de fusta a la part del fons del seu pati i que un cop a la setmana, si podia, deixava la seva família i es retirava el vespre i la nit allà, fins l’endemà al matí.
“Vision quest”. Vaig tenir coneixement d’aquesta ajuda per a l’autodescobriment, perquè una persona coneguda, que viu a New York, me’n va parlar. “Vision quest” és el nom que rep l’antic ritual d’iniciació practicat per molts grups natius d’Amèrica. La “Vision quest” era un punt de gir molt important en la vida quan s’entrava a la pubertat, amb la finalitat de trobar-se un mateix i els propòsits de la vida. Avui encara és practicat i existeixen algunes organitzacions que faciliten les condicions per tal de que qualsevol persona, independentment de l’edat i del sexe, puguin practicar-ho.
Una d’aquelles organitzacions exposa en la seva pàgina web: “Arriba un moment en que has de deixar al darrera la família, amics i el treball i anar-te’n en solitari, mirant dins teu tractant de descobrir els teus canvis en el cercle de la vida. El Vision quest és el nom d’aquest viatge. Aquest és un sender que ha estat seguit per humans durant mils d’anys. Malgrat les pors saps que és quelcom que has de fer. Per això et trobes amb altres com tu, i guiats per personal especialitzat, se’t prepara pel viatge. Durant uns quants dies tu representaràs el Vision quest, vivint tot sol en la naturalesa salvatge. En aquest procés esdevens més obert i transparent. Vius entre el món intern de somnis, sensacions, fantasies i el món extern de l’aire fred de la nit, el calorós sol, el so d’un crit de coyote, l’amplia vista d’un planura desèrtica. Pots ser visitat per dracs, els noms dels quals són, avorriment, por…
El temps sembla que s’alenteixi i la calma del desert pot ser molt poderosa. A mesura que la ment es va apaivagant, pots mirar cap a dins teu observant, observant… La dimensió sagrada es fa present i pots entrar-hi amb naturalitat. Pots sentir-te connectat amb quasi tot, des d’un cactus a una roca, a la lluna i a les estrelles girant al voltant del teu cap durant la nit”.
En aquest context m’agrada recordar el que Don Juan diu al seu alumne Carlos Castaneda:
“Només un guerrer és capaç de suportar el camí del coneixement. Un guerrer no ha de queixar-se o lamentar-se. Els reptes són simplement reptes. La diferència bàsica entre un home ordinari i un guerrer és que el guerrer s’ho pren tot com un desafiament, mentre que l’home ordinari s’ho pren tot com una benedicció o una maledicció”.