Hi havia una vegada, un ramat de guatlles que estava alimentant-se en l’herba a l’extrem d’un prat, picotejant per sobreviure. Un caçador vingué i amb un ràpid moviment de la seva xarxa va atrapar les guatlles.
Darrera la casa del caçador hi havia una gàbia, doncs el caçador era també un comerciant. Va posar les guatlles dins la gàbia. Elles intentaven volar, però colpejaven el sostre. Tractaven de picotejar, trobant només la dura fusta. Amb els caps abaixats caminaven en cercles dins la gàbia, cridant; Una guatlla però, estava quieta en un racó, els ulls fixos en un tros de cel.
El mercader vingué i ficà el braç dins la gàbia per palpar les guatlles.
“Massa prima”, murmurà, i escampar llavors i gra a dins.
Les guatlles s’abalançaren furiosament picotejant, empenyent-se, cadascuna desesperada per aconseguir la seva part. Totes excepte una, la qual semblava viure del cel i de la llum del sol.
Cada dia el mercader venia i allargava el seu braç dins la gàbia, i arrufant les celles, llançava més llavors. Fins que un dia el caçador digué:
“Llestos pel mercat”.
Però llavors veié l’ocell Cel Blau i murmurà:
“Què és això? Tot ossos!”
Atrapà l’ocell Cel Blau i el tragué a fora, obrint la seva mà per examinar-lo. Sospesant el moment, l’ocell Cel Blau volà cap a una pròxima i segura branca, lluny de l’abast del caçador.
Les altres guatlles miraren enlaire cap a ella i suaument xerrotejaren, “Com?”
L’ocell Cel Blau tristament els respongué:
“Menjareu l’aliment del vostre capturador, i ara morireu. Vaig refusar l’aliment del meu capturador i ara estic lliure”. I volà enllà. conte Jataka

Explicava a la Pilar Quera, coordinadora del programa “Valors per viure”, una situació que m’havia succeït a l’aula relacionada amb el control de les situacions que allà es produïen. No recordo exactament el què em digué, però possiblement fos semblant a això: “Quan s’està a l’aula es pot caure molt fàcilment en el parany, en el desig, de voler controlar tot el que allà hi passa. Aquest afany de control desemboca, quasi sempre, en un ambient ple de tensió, crits, desordre i d’enuig. I el malestar que s’experimenta és el resultat d’aquest afany negatiu perquè en realitat no es pot controlar tot.
Del que es tracta és d’ocupar-nos de les coses, una darrera de l’altra segons la seva importància.

Vaig poder comprovar posteriorment que quan volem controlar la situació, o sigui, fer que no se’ns escapi res del que passa a l’aula, ens posem en situacions estressants que provoquen tensió.
Pot passar també, que a més d’aquest aferrissat control de l’ordre a l’aula, es vulgui encara controlar més coses. Em va passar, que arran de la lectura d’un article molt interessant sobre avaluació, vaig voler portar a la pràctica el què allà es suggeria i que era el d’avaluar molts ítems dels treballs acadèmics i aspectes actitudinals dels alumnes durant la pròpia classe. Aquella situació va fer que em sentís jo una mica neuròtic. Però el més important de tot era que m’estava perdent la riquesa de la classe.

Pel contrari, quan simplement ens ocupem de les coses, sense ànim d’aconseguir res, sinó perquè és el que cal, llavors ens movem més relaxats per l’aula, i les podem atendre millor. Això, però, és més difícil en grups on els problemes de disciplina es succeeixen, perquè els esdeveniments van tan apresa, que el mestre no dóna l’abast i mentre s’ocupa d’un succés, ja n’han passat tres més. La clau de l’èxit però, es el lema de l’article anterior: “No posar-se nerviós passi el què passi”.

Aquestes dues maneres diferents d’entendre la nostra relació amb els alumnes, en realitat encobreixen dos estats interns diferents: Quan volem controlar hi ha força desconfiança vers els alumnes, hi ha por; mentre que quan ens ocupem de les coses hi ha més confiança amb ells i amb un mateix.